Psicosi (1960)
Psicosi, una genialitat de Hitchcock
Si em demanessin una llista de les pel·lícules que m'agradaria que m'esborressin totalment del record, en un lloc destacat apareixeria Psicosi (Psycho). Quina meravella oblidar-la per a poder-la redescobrir de nou amb la ment verge!
Però això -de moment- no és possible... Psicosi forma part de la ment col·lectiva de la humanitat i fins i tot les persones que encara no l'han vista ja saben un grapat de coses del seu argument...
L'any 1960, vint anys després de l'estrena de Rebecca, el talent d'Alfred Hitchcock va concebre una de les seves genialitats més grans: Psicosi.
La pel·lícula està realitzada a partir del guió de Joseph Stefano que al mateix temps s'havia inspirat en la novel·la del mateix títol de Robert Bloch i que aquest va basar el seu treball en uns fets reals: els assassinats en sèrie produïts per Ed Gein per terres de l'estat de Wisconsin.
Va ser filmada en blanc i negre per minimitzar l'impacte de les escenes amb sang i per tenir l'oportunitat de retratar amb uns impecables clarobscurs cada racó de la decrèpita mansió dels Bates.
Hitchcock va comptar per al seu treball amb l'aparició fugaç però d'alt voltatge de Janet Leigh que va protagonitzar una de les escenes més mítiques de la història del cinema (vídeo al peu del post), amb una Vera Miles intensa i fràgil i per sobre de tot, un Anthony Perkins en el paper de Norman Bates, una interpretació que va marcar profundament la seva carrera professional.
Hitchcock va parlar de l'escena de la dutxa en aquests termes: "El rodatge de l'escena de la dutxa va durar set dies i vàrem haver de realitzar setanta posicions de càmera diferents per a obtenir quaranta-cinc segons de pel·lícula. (...) És l'escena més violenta del film i va ser l'únic que veritablement em va interessar de la novel·la. Amb el simple record d'aquesta escena, n'hi ha prou per a mantenir-nos angoixats els moments posteriors del film en els quals la violència decreix..."
Originalment, l'escena en el seu muntatge definitiu havia de presentar-se sense música, però el compositor de la banda sonora, Bernard Hermann, va insistir en afegir-hi el so estrident d'uns violins. Un cop vist el resultat amb la música, va passar indiscutidament al muntatge final. Més de 50 anys més tard aquest efecte musical és un dels més recordats de la pel·lícula.
Es diu que en aquesta escena, Janet Leigh només apareix en els plans on mostra la cara. Per a la resta d'escenes es va utilitzar el cos de la ballarina professional Merli Renfo. Això mai no ha estat confirmat, així que sempre formarà part de la seva llegenda.
I encara un darrer detall: el director va fer obstruir els orificis centrals del dispersor de la dutxa perquè no sortís aigua just pel centre i preservar així l'òptica de la càmera de filmar. Així va aconseguir un dels plans més originals de l'escena.
Aquesta és només una de les anècdotes que ha anat acumulant aquesta obra.
Sabem, per exemple, que al llarg de la realització de la pel·lícula l'equip de rodatge parlava d'ella amb el nom de Wimpy, un fals títol per aconseguir que la història no fos identificada abans d'hora.
El famós motel Bates, un personatge omnipresent de la pel·lícula, va ser construït inspirat en el quadre de Edward Hopper House by the railroad.
També hi ha una dada que posa l'accent en la diversitat d'apreciacions i de criteris que podem manifestar les persones: Hitchcock va quedar força descontent del resultat final de la pel·lícula. Tan descontent va quedar que va estar temptat de tallar-la i muntar-la com un episodi de la seva sèrie Aldred Hitchkock presenta. Sortosament va canviar d'opinió!
Argument
La trama comença amb Marion Crane (interpretada per Janet Leigh), una secretària d’una immobiliària de Phoenix, Arizona. Marion, cansada de la seva vida rutinària i desitjosa d’un futur amb el seu amant Sam Loomis (John Gavin), decideix robar 40.000 dòlars al seu cap. Amb els diners dins d’una bossa, emprèn un viatge en cotxe cap a Califòrnia per trobar-se amb Sam i començar una nova vida.
Després d’hores de conducció, Marion s’atura en un petit motel de carretera: el Bates Motel, regentat per un jove aparentment tímid i amable, Norman Bates (Anthony Perkins). Norman viu al costat del motel, en una gran casa gòtica on conviu amb la seva mare, amb qui té una relació opressiva i inquietant.
La pel·lícula fa un gir inesperat quan, després d’un sopar incòmode amb Norman, Marion decideix dutxar-se a l’habitació del motel. De sobte, és brutalment assassinada amb un ganivet per una figura femenina que identifiquem com la seva mare. Aquesta escena, que dura pocs minuts, esdevé una de les més famoses de la història del cinema.
A partir d’aquí, el protagonisme recau en els altres personatges: Sam, la germana de Marion (Lila Crane, interpretada per Vera Miles) i l’investigador privat Arbogast (Martin Balsam), que intenten esbrinar què ha passat amb Marion i amb els diners robats.
Context de Producció
Quan Hitchcock va decidir adaptar la novel·la Psycho de Robert Bloch (1959), els estudis no hi confiaven gaire. La història es considerava massa truculenta i arriscada per al públic de l’època. Paramount Pictures fins i tot es va mostrar reticent a produir-la, i Hitchcock va acabar finançant-la parcialment de la seva pròpia butxaca, assumint riscos personals.
Amb un pressupost aproximat de 800.000 dòlars —molt baix per a una producció d’aquest nivell—, Hitchcock va rodar Psicosi en blanc i negre per reduir costos i també per suavitzar l’impacte de la violència visual. L’ús de l’equip tècnic de la seva sèrie televisiva Alfred Hitchcock Presents va ser una altra estratègia per abaratir despeses i guanyar agilitat en el rodatge.
Interpretacions
- Anthony Perkins (Norman Bates): la seva actuació és clau. Norman és alhora amable, insegur i profundament inquietant.
- Janet Leigh (Marion Crane): la seva mort a mitja pel·lícula va ser un xoc radical per al públic. Leigh va aconseguir una nominació als Òscars i va consolidar-se com una icona del cinema.
- Vera Miles (Lila Crane) i John Gavin (Sam Loomis) aporten el contrapunt racional i moral a la bogeria de Norman.
- Martin Balsam (Arbogast) té una escena memorable amb un ús innovador del travelling i el contrapicat.
La música de Bernard Herrmann
Un altre element fonamental és la partitura de Bernard Herrmann, col·laborador habitual de Hitchcock. El compositor va decidir utilitzar exclusivament instruments de corda, creant una textura estrident i opressiva.
La música de l’escena de la dutxa —els violins aguts que imiten crits— s’ha convertit en una de les peces més reconeixibles de la història del cinema. Hitchcock va admetre que la música de Herrmann augmentava en un 33% l’efectivitat de la pel·lícula.
Transgressions i censura
Psico
si va ser revolucionària en molts aspectes:
- Va mostrar, en els primers minuts, una escena de llit entre Marion i Sam, cosa gairebé inacceptable per al codi Hays de censura vigent.
- Va ser la primera pel·lícula nord-americana que va mostrar un vàter en pantalla.
- L’assassinat de la protagonista al principi va trencar totes les convencions narratives establertes.
A més, Hitchcock va imposar una estratègia de màrqueting radical: va prohibir l’entrada de l’espectador un cop la pel·lícula havia començat. Això generava cua als cinemes i reforçava el misteri de la història.
Recepció i llegat
Tot i les reticències inicials, Psicosi va recaptar més de 50 milions de dòlars a escala mundial. La crítica es va dividir: alguns la van considerar vulgar i morbosa, mentre que d’altres van destacar la seva innovació formal.
Amb el temps, la pel·lícula ha estat reivindicada com una obra mestra. La Biblioteca del Congrés dels Estats Units la va incloure en el National Film Registry per la seva importància cultural, històrica i estètica.
El llegat de Psicosi és immens:
- Va donar lloc a seqüeles (com Psycho II, III i IV), un remake de Gus Van Sant el 1998 i la sèrie Bates Motel (2013-2017).
- Va inspirar directors com Brian De Palma, David Lynch o Darren Aronofsky entre d'altres.
- Va popularitzar el subgènere del slasher, precursor de films com Halloween (1978) i Viernes 13 (1980).
Conclusió
Psicosi és molt més que una pel·lícula de terror; és una lliçó de narrativa, de llenguatge visual i de gestió del suspens. Hitchcock va aconseguir sorprendre, escandalitzar i fascinar el públic, alhora que va canviar les regles del joc cinematogràfic.
Amb la seva atmosfera opressiva, la música inoblidable, la innovadora seqüència de la dutxa i el gir argumental inesperat, Psicosi continua essent un punt de referència per a cineastes, crítics i espectadors de tot el món.