Blogs

Humphrey Bogart i el naixement del cinema negre


Humphrey DeForest Bogart va néixer a Nova York el dia de Nadal de 1899. Va ser el primer fill del matrimoni format per Belmont DeForest Bogart, un prestigiós cirurgià, i Maud Humphrey, una coneguda il·lustradora. Precisament l’ofici de la mare va ser la causa que el petit Humphrey aparegués fotografiat en una campanya publicitària coneguda com a Mellins Baby Food. No cal ni dir que la família Bogart disposava d’un bon nivell econòmic que els permetia mantenir un apartament a l’Upper West Side de Manhattan i una casa de camp als afores de Nova York. Sembla que els pares donaven més importància a la feina que a la família.

De petit, Humphrey va patir bullying a l’escola. Les causes van ser diverses: la manera en que la mare el vestia i el pentinava, amb uns rínxols semblants als que portava a les fotografies publicitàries, al seu atípic nom i pels problemes amb la vocalització que tenia a causa d’un accident que el va afectar al llavi.

Els seus estudis els va iniciar a la Trinity School de Nova York, però més tard va assistir a la prestigiosa escola Phillips Academy, a Andover (Massachusetts), però llavors ja no era el nen atemorit que patia la burla dels companys, sinó un mal estudiant que es revoltava sistemàticament contra tota mena d’autoritat. També hi ha qui diu que va ser en aquesta època que va aficionar-se al tabac i a la beguda. El cas és que va ser expulsat del centre, per causes no gens clares.

L’inici de la seva carrera interpretativa va tenir lloc als escenaris de Brooklyn l’any 1921 com a suplent de l’actor que interpretava a un majordom japonès. S’hi va abocar sense cap mena de formació interpretativa i, naturalment, aquest paper no el va fer saltar a la fama... però va ser perseverant: entre 1922 i 1935 va aparèixer a 21 produccions en els més diversos papers juvenils.

En aquells anys va tenir l’oportunitat de conèixer a un actor que ell admirava, Spencer Tracy, amb qui va teixir una molt bona amistat que va perdurar tota la vida. Es diu que va ser Tracy qui al 1930 va començar a dir-li Bogie per primer cop. No va tenir tanta sort amb la relació que va mantenir amb la seva primera dona, l’Helen Menken, amb la que va estar casat un any (entre 1926 i 1927) ni amb la seva segona esposa, la Mary Philips, amb qui va casar-se l’any 1928 i va divorciar-se l’any 1938.

L’any 1934, Bogart va tenir un cop de sort que va influir decisivament en la seva carrera: va obtenir un paper secundari en l’obra de teatre The Petrified Forest, de Robert E. Sherwood. L’obra, que estava protagonitzada per Leslie Howard va tenir un gran èxit, aconseguint encadenar 197 representacions, que era una fita força important. Howard i ell van acabar sent amics i aquest li va prometre que, si l’obra es portava al cinema, intentaria que ell també hi participés i, efectivament, quan Warner Bros va comprar els drets de l’obra i va contractar a Leslie Howard, aquest va intercedir per Bogart i va aconseguir que li donessin a ell el paper que ja havia interpretat al teatre. Aquest fet va enfortir encara més la seva amistat, fins al punt que Bogart li acabaria posant Leslie a la seva filla. A The Petrified Forest tornava a interpretar el paper d’un gàngster, cosa que li començava a pesar. Havia estat condemnat 12 vegades a la cadira elèctrica i ja  acumulava sentències a més de 800 anys de treballs forçats. Va declarar en aquesta època: No puc entrar en un debat suau sense convertir-lo en una discussió. Hi ha d'haver alguna cosa en el meu to de veu o en la meva imatge arrogant que em fa enemistar amb tothom. A ningú li agrado a primera vista. Suposo que per això em fan fer aquests papers de dur.

El 21 d'agost de 1938, l’any que va divorciar-se de Mary Philips, Bogart va contraure un tercer matrimoni amb Mayo Methot, però aquesta unió no va ser millor que les dues anteriors (acabaria l’any 1945).

Entre els anys 1936 i 1940 Bogart va treballar frenèticament, rodant una mitjana d’una nova pel·lícula cada dos mesos, totes elles obres de poca volada.

Finalment, l’any 1941, li va arribar l'oportunitat de protagonitzar una pel·lícula de qualitat: L’últim refugi (High Sierra), una obra dirigida per Raoul Walsh i coprotagonitzada per Ida Lupino, sobre un text del seu amic i company de farra John Huston. Tornava a interpretar a un fugitiu de la justícia que acabava mort, però si més no, la pel·lícula tenia un altre nivell i va disposar també d’una bona acceptació per part del públic.

Aquell mateix any John Huston el va requerir per a protagonitzar la seva òpera prima com a director: El falcó maltès. Interpretava a Sam Spade, el detectiu protagonista de la història i era l’obra que donaria peu al naixement del cinema negre americà que tan bones pel·lícules en va deixar. Estava protagonitzant el naixement de tot un gènere.

La carrera de Bogart ja s’havia enlairat i conseqüentment li van començar a arribar projectes més interessants. El 1942 li va arribar un altre dels treballs que acabarien sent icònics de la seva obra: Casablanca, amb Ingrid Bergman. Amb ella Bogart va ser nominat a l’Oscar com a millor actor.

L’any 1944 va ser especialment rellevant a la vida de l’actor, perquè va estrenar la pel·lícula Tenir-ne o no (To Have and Have Not) i va conèixer a la seva protagonista femenina, Lauren Bacall, amb qui va casar-se el 21 de maig de 1945 a Mansfield (Ohio). Aquest va ser el seu únic matrimoni veritablement feliç, en una unió que va durar fins al moment de la seva mort. Amb Bacall va tenir els seus dos únics fills: Stephen (1949) i Leslie (1952). Van protagonitzar plegats fins a 4 pel·lícules: Tenir-ne o no (1944), La gran dormida (1946), La senda tenebrosa (1947) i Cayo Largo (1948).

Malgrat els grans èxits assolits al llarg de la seva carrera va esperar a rebre el seu Oscar fins a l’any 1951 amb La reina d’Àfrica, amb Katharine Hepburn i novament sota la direcció de John Huston. La pel·lícula va ser rodada a l’Àfrica i expliquen que tot l’equip va anar caient emmalaltits de disenteria excepte Bogart i Huston. L’actor va argumentar-ho: Construïa una paret sòlida de whisky entre els insectes i jo. Si un mosquit m'hagués picat, hauria caigut rodó, totalment borratxo.

Bogart va organitzar una delegació a Washington DC, durant el maccarthisme, en contra de la persecució envers els escriptors i actors de Hollywood sospitosos de comunistes.

Al llarg de la seva vida va cometre molts abusos amb el tabac i amb la beguda i va ser cofundador i membre d’un grup d’actors ben amants de la gresca, que Lauren Bacall va batejar com Rat Pack. En aquell selecte grup, a banda de Bogart i Bacall, es trobaven, entre d’altres, Frank Sinatra, Judy Garland, David Niven, Katharine Hepburn, Spencer Tracy i el director George Cukor.

Bogart va patir un càncer d’esòfag que el va anar consumint, malgrat una severa operació a la què va sotmetre’s. En els darrers temps, quan ja estava prou feble com per a moure’s Katharine Hepburn i Spencer Tracy anaven tot sovint a veure’l a casa. Hepburn va descriure la darrera vegada que tots dos van anar-lo a veure: Spencer li donava uns copets a l'espatlla tot dient-li: Bona nit, Bogie. Ell girava els seus ulls a Spencer molt silenciosament i amb un dolç somriure cobria la mà d’Spencer amb la seva i li deia: Adeu, Spencer. El cor de Spencer es va entendrir comprenent la situació.

Bogart va morir el 14 de gener de 1957 després de caure en coma. En el moment de la seva mort feia uns dies que havia complert els 57 anys i pesava tan sols 36 quilos. Al seu funeral va sonar la música dels compositors que més li agradaven (Johann Sebastian Bach i Claude Debussy) i John Huston va concloure el seu parlament amb una frase categòrica: És irreparable. Mai no n'hi haurà un altre com ell.

 

El Falcó Maltés (The Maltese Falcon, 1941). Aquesta pel·lícula, basada en una novel·la homònima de Dashiell Hammett, acumula diversos mèrits: va ser la primera pel·lícula dirigida per John Huston, també va ser la primera de les 6 intervencions de Humphrey Bogart a les seves obres i per sobre de tot passa per ser la primera pel·lícula de l’anomenat cinema negre: amb ella va néixer tot un gènere. Des d’un punt de vista purament estètic, Huston va apostar pels clarobscurs fotogràfics, clarament inspirats en l’expressionisme alemany. En aquesta història, Sam Spade (Humphrey Bogart), un dur detectiu privat de San Francisco  rep un encàrrec darrere del qual s’amaga la recerca d’una estatueta en forma de falcó, amb incrustacions de pedres precioses, d’un gran valor i per la qual hi ha massa gent disposada fins i tot a matar per posseir-la.
Una característica distintiva de El falcó maltés és el tractament visual de film noir, amb ombres profundes, il·luminació contrastada i escenaris urbans ombrívols. Aquest estil visual contribueix a crear una atmosfera d'intriga tan emblemàtica del gènere.



Casablanca
(1942). Pel·lícula dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Humphrey Bogart, Ingrid Bergman i Paul Henreid que és considerada per a molts com una de les grans obres mestres del cinema i un referent del gènere romàntic i del cinema en general, malgrat que, en general, ha estat molt sobrevalorada i mitificada.
La trama se centra en Rick Blaine (Humphrey Bogart), el propietari d’un club nocturn a Casablanca, durant la Segona Guerra Mundial. La seva vida canvia quan el seu antic amor, Ilsa Lund (Ingrid Bergman), arriba a la ciutat amb el seu marit, Victor Laszlo (Paul Henreid), un important líder de la resistència. Ilsa i Rick reviuen el seu amor passat, encara que finalment ell s'enfronta a la difícil decisió entre ajudar-los a escapar a ella i al seu marit dels nazis o retenir a Ilsa al seu costat.
Casablanca és aclamada per la seva narrativa intensa, diàlegs icònics i la interpretació inoblidable dels seus actors principals i la banda sonora amb l’inoblidable tema As Time Goes By, interpretat per Dooley Wilson.
A tall de curiositat dir que la frase "Play it again, Sam" (Toca-la de nou, Sam), que tan s’ha repetit referint-se a una conversa entre Rick i Sam, el pianista cantant, en realitat mai no es diu exactament així a la pel·lícula. La frase textual és "Play it, Sam. Play 'As Time Goes By'" (Toca, Sam. Toca 'As Time Goes By'). Algunes paròdies i referències de la pel·lícula van encarregar-se de popularitzar la primera versió.

Tenir-ne o no (To Have and Have Not, 1944). Obra dirigida per Howard Hawks i protagonitzada per Humphrey Bogart i Lauren Bacall. És una adaptació de la novel·la homònima d'Ernest Hemingway i és recordada per ser la primera pel·lícula en la qual Bogart i Bacall van treballar junts, marcant el començament de la seva relació a la pantalla.
La trama ens situa durant la Segona Guerra Mundial i segueix a Harry Morgan (Bogart), un capità de vaixell que opera a les illes del Carib. Morgan inicialment es manté neutral davant del conflicte, però es veu involucrat en activitats de resistència. També coneix a Marie "Slim" Browning (Bacall) i s'estableix una peculiar relació entre tots dos. La química entre Bogart i Bacall és electritzant i memorable, amb una relació plena de diàlegs aguts i suggerents.
Howard Hawks va dirigir la pel·lícula amb el seu estil distintiu, destacant la interacció entre els personatges, el ritme dinàmic i les seqüències d'acció emocionants. Tenir-ne o no és considerada una obra important en la filmografia dels seus protagonistes i va contribuir a consolidar la reputació de Bacall com una nova estrella emergent a Hollywood.

La gran dormida (The Big Sleep, 1946). L’any 1939 el detectiu Philip Marlowe recorria per primer cop els carrers de Los Angeles. La ploma de l’escriptor Raymond Chandler acabava de completar The Big Sleep (La gran dormida), el primer cas del famós detectiu i per a molts la seva història més brillant. Marlowe havia nascut quatre anys abans com un dels personatges del relat curt Finger Man (El confident) que succeïa a la imaginària ciutat de Sant Angelo.
Mentre Chandler escrivia sobre Marlowe estava pensant que el seu intèrpret ideal seria Cary Grant. Però a l’any 1946 el director Howard Hawks va decidir portar la novel·la al cine i va oferir el paper protagonista en Humphrey Bogart, més baix, més gran i més lleig que el Marlowe / Grant... i Humphrey es va fer seu el personatge de tal manera que després de la seva interpretació va costar molt d’acceptar altres actors. La seva interpretació, feta de diàlegs divertits i punyents, sarcàstics i tallants, cassava perfectament amb la protagonista femenina Vivian Rutledge, interpretada elegantment i de manera molt suggerent per Lauren Bacall. El magnetisme, que ja s’havia detectat a Tenir-ne o no, entre Bacall i Bogart va anar més enllà de les pantalles i sis mesos després d’acabada la pel·lícula es van casar.
Cal destacar també l’aparició d’una deliciosa Dorothy Malone en una de les seves primeres interpretacions, en aquest cas com a venedora d’una llibreria.

El tresor de Sierra Madre (The Treasure of the Sierra Madre, 1948). Una esplèndida pel·lícula sobre la cobdícia, l’enveja i l’egoisme on podem veure com l’or que s’amaga a la muntanya de Sierra Madre pot enfosquir l’enteniment del protagonista, en Fred (un fantàstic Bogart en una de les seves interpretacions més poderoses) que amb Howard (Walter Huston) i Curtin (Tim Holt) marxen a la recerca dels tresors que s’amaguen en aquelles terres. John Huston va dir sobre ella: Una de les raons per les quals tenia tant d’interès a fer aquesta pel·lícula era que el paper de vell rondinaire, Howard, em semblava perfecte per al meu pare. Quan em van donar el vistiplau per fer la pel·lícula, li vaig trucar. Hi havia escenes en què el meu pare havia de parlar en espanyol. Ell no sabia l'idioma, així que vaig fer que un mexicà gravés el seu diàleg i el meu pare el va memoritzar. En la pel·lícula parlava l'espanyol com un nadiu. Era certament la millor interpretació realitzada en cap pel·lícula que jo hagi dirigit. El tresor és una de les poques pel·lícules meves que quan me la trobo a la televisió no canvio de canal. Quan el meu pare balla aquesta dansa triomfal davant de la muntanya, llançant insults als seus compares, se’m posa la pell de gallina i els pèls de punta.

Cayo Largo (Key Largo, 1948). Pel·lícula americana dirigida per John Huston basada en l'obra teatral homònima de Maxwell Anderson. La trama se centra al voltant d'un grup de persones atrapades en un hotel a Cayo Largo, una petita illa als Cayos de Florida, durant un huracà.
El film està protagonitzat per Humphrey Bogart, Edward G. Robinson, Lauren Bacall, Lionel Barrymore i Claire Trevor. Bogart interpreta un veterà de guerra que viatja a Cayo Largo per visitar la família d'un company mort en una acció durant la II Guerra Mundial. En arribar, descobreix que l'hotel està sota el control d'un gàngster interpretat per Robinson, que s'ha refugiat a l'illa per escapar de la justícia.
Un thriller tens i atmosfèric, on una gran part de la història es desenvolupa dins d’un hotel durant un huracà. El conflicte entre els personatges i el misteri que envolta la tensa situació que s’hi viu constitueixen la seva trama.
Aquesta pel·lícula va ser la quarta i darrera obra en què Bogart i Bacall van compartir protagonisme.
En general, Cayo Largo és considerada com un clàssic del cinema negre i un exemple destacat del treball de John Huston com a director. Amb el seu elenc talentós, el paisatge impressionant i la tensió constant, és una pel·lícula que ha perdurat en el temps com una obra mestra del gènere.
 

La reina d'Àfrica (The African Queen, 1951). El director d’aquesta pel·lícula, John Huston, va decidir rodar La reina d’Àfrica a Uganda i Congo assumint totes les contrarietats de fer-ho així: calor, mosquits, tota mena de malalties... en un temps que no s’acostumaven a desplaçar els equips de filmació a llocs tan distants i inhòspits. La història ens situa a l’esclat de la Primera Guerra Mundial i seguim a Charlie Hallnutt (Bogart), un capità de vaixell molt afeccionat a la beguda que, junt amb la missionera Rose Sayer (Katharine Hepburn), fugen dels alemanys remuntant un riu en una atrotinada barca. El destí uneix a dues persones amb caràcters totalment antagònics, però que la convivència i les penúries que hauran d’afrontar els acabarà acostant. Amb el pas dels anys s’ha comentat molt que al llarg d’aquest rodatge, Huston estava tan capficat en la pel·lícula com en el fet d’aconseguir caçar un elefant.

El cuarto poder (Deadline USA, 1952). Pel·lícula melidramàtica dirigida per Richard Brooks, protagonitzada per Humphrey Bogart.
La trama de Deadline USA se centra en la crisi que enfronta el diari fictici The Day, un mitjà en declivi que es veu amenaçat de tancament per un magnat corrupte que vol adquirir el diari i convertir-lo en una publicació sensacionalista. Bogart interpreta a Ed Hutcheson, un periodista veterà i honest que es compromet a mantenir la integritat del diari malgrat les pressions dels propietaris i els criminals que volen silenciar-lo.
La pel·lícula reflecteix els ideals del bon periodisme i l'ètica professional enfront de les forces de la corrupció i el sensacionalisme dels mitjans de comunicació. Ed Hutcheson lluita per desemmascarar la veritat i protegir la llibertat de premsa, fins i tot quan la seva vida personal està en perill.
Aquesta pel·lícula es va estrenar durant una època de gran incertesa sobre la llibertat de premsa a causa de la persecució política i la censura que es produïa a l'era McCarthy. El missatge de Deadline USA sobre la importància de la premsa lliure i independent va ser particularment rellevant en aquell moment i el seu missatge va esdevenir d’una gran importància com a denúncia d’aquella realitat.

El motí del Caine (The Caine Mutiny, 1954). Pel·lícula dirigida per Edward Dmytryk, basada en la novel·la homònima de Herman Wouk. La pel·lícula està ambientada durant la Segona Guerra Mundial i narra la història d'una tripulació naval a bord del destructor USS Caine i els esdeveniments que porten a un motí a bord.

La pel·lícula arrenca quan un nou comandant, el Capità Queeg (Bogart), pren el comandament del Caine. El Capità Queeg es revela com un líder autoritari i insegur i la seva conducta erràtica comença a posar en perill la tripulació i la missió. Després que Queeg prengui decisions qüestionables durant una tempesta, diversos membres de la tripulació, encapçalats pel segon oficial, interpretat per Van Johnson, decideixen fer un motí per prendre el control del vaixell.
El motí del Caine és recordada per les actuacions memorables del seu elenc, especialment la interpretació de Humphrey Bogart com el Capità Queeg. La pel·lícula aborda temes complexos com la responsabilitat, la moralitat i les dinàmiques de poder en un entorn militar en moments de pressió i estrès durant la guerra.
Una escena clau de la pel·lícula és el judici de Queeg per part de la Marina, on s'examina la seva idoneïtat com a comandant i es posa en qüestió la legitimitat del motí. Aquesta part de la història planteja qüestions ètiques sobre quan és apropiat desafiar l'autoritat i què significa ser un líder efectiu en circumstàncies extremes.

Més dura serà la caiguda (The Harder They Fall, 1956). Un melodrama pugilístic dirigit per Mark Robson i que va ser la darrera pel·lícula que Bogart va interpretar abans de la seva mort.
La seva trama se centra en Eddie Willis (Humphrey Bogart), un periodista esportiu en hores baixes, que és contractat per a promocionar Toro Moreno (Mike Lane), un boxador de cos imponent però amb nul·les capacitats per a la boxa. És un noi ingenu a qui li fan creure que té possibilitats dins dels quadrilàters, encara que tots tenen clar que les seves oportunitats són zero i que senzillament serà utilitzat com a carn de canó. Willis en principi es resisteix a acceptar el treball, però finalment cedeix davant la seva trista situació econòmica.
Aquesta obra tracta temes com la manipulació mediàtica, els límits de la integritat i, sobretot, la corrupció en el món de la boxa professional.
Bogart, durant el rodatge d’aquesta pel·lícula, tenia un càncer d’esòfag molt avançat, malgrat que poca gent coneixia aquesta realitat. Va aconseguir una interpretació notable malgrat que la malaltia acabaria amb ell just el gener de 1957, només uns mesos més tard.