Frances McDormand va néixer el 23 de juny de 1957 a Gibson City (Illinois) filla d’una mare soltera que li va posar per nom Cynthia Ann Smith i la va donar en adopció quan tenia només 18 mesos. Va ser adoptada i batejada amb el nom de Frances per un matrimoni originari del Canadà. Ella, la Noreen E. Nickleson, era infermera i ell, Vernon W. McDormand, era un pastor dels Deixebles de Crist. Es va criar al costat d’un germà i una germana també adoptats. Com que el seu pare tenia com a tasca restaurar congregacions amb problemes, la família tot sovint havia de mudar-se a diverses poblacions d’Illinois, Georgia, Kentucky i Tennessee. Malgrat el que podria semblar, la Frances ha declarat en més d’una ocasió que no va créixer en un ambient estrictament religiós.
Amb 8 anys es va establir juntament amb la seva família a Monessen (Pennsylvania) on, a l’any 1975, es va graduar a la Monessen High School. Va començar a interessar-se per la interpretació després de representar a Lady Macbeth en una obra de teatre, mentre feia secundària. Tal com ella ha recordat en una entrevista, es va tornar cada cop més evident que actuar era la única cosa que sabia fer. Això va motivar que als disset anys marxés de casa dels pares per anar al Bethany College de Virginia Occidental on va obtenir la graduació en teatre a l’any 1979 i al 1982 va aconseguir el Màster en Belles Arts a l’Escola Dramàtica de la Universitat de Yale. Va ser en aquest centre on va conèixer a la Holly Hunter i es van fer bones amigues. Més tard van marxar plegades cap a Nova York on van compartir un apartament.
Naturalment, els primers temps a la gran ciutat van ser durs i va haver de treballar de caixera en un restaurant, combinant-ho amb algun treball al món de la publicitat. El primer treball interpretatiu veritablement seriós va ser a l’escenari del teatre amb una obra del poeta Derek Walcott, però quan la seva carrera interpretativa va enlairar-se definitivament va ser quan, a través de la seva amiga Holly, va accedir a un càsting que havien muntat els germans Coen per a la pel·lícula Blood Simple (Sangre fàcil, 1984), una molt personal obra del nou cinema negre que tan bé cultiven aquests germans. Al llarg d’aquest rodatge va néixer una relació romàntica entre la Frances i un dels germans Coen, en Joel. En aquells moments va iniciar-se una perdurable relació que es manté fins a l’actualitat.
L’actriu ha mantingut des d’aleshores una prolífica carrera cinematogràfica amb grans èxits i moltes apostes pel cinema independent, però malgrat això no va deixar mai de banda la petita pantalla i el teatre. Va obtenir, per exemple, un premi Tony a l’any 1987 per la seva participació a l’obra Un tranvía llamado deseo de Tennessee Williams.
Els seus inicis no li podien anar millor, ja que a l’any 1988 Alan Parker va comptar amb ella per un significatiu paper a Crema Mississippi, treball per la que va ser nominada a l’Oscar a la Millor Actriu Secundària.
Després de molts altres treballs, a l’any 1996 li va arribar l’oportunitat de desenvolupar un paper que calaria fort entre els espectadors. Els germans Coen van realitzar una de les seves obres mestres, Fargo, i el personatge central de la pel·lícula era l’astuta policia Marge Gunderson, que desenvolupava les seves funcions a la tranquil·la localitat de Fargo. El carismàtic personatge que va interpretar li va valdre el seu primer Oscar a la Millor Actriu, així com diversos premis inclòs el premi Independent Spirit.
Frances va llaurar-se, amb tot mereixement, un prestigi com a actriu capaç de submergir-se en els seus personatges i transmetre les seves emocions de manera natural i intensa, aconseguint personatges complexos i realistes.
Ha rebut, al llarg de la seva carrera, tres premis Oscar a la Millor Actriu: per Fargo (1996), per Tres anuncios a las afueras (2017) i Nomadland (2020), només superada en tota la història de les estatuetes per Katharine Hepburn, que en va obtenir quatre. També va guanyar un Globus d’Or, un premi Emmy, dos Bafta, quatre premis SAG, quatre premis de la Crítica Cinematogràfica, tres premis Independent Spirit i dos premis Satellite. Una carrera farcida de reconeixements, malgrat l’esperit independent que sempre l’ha acompanyada.
Sangre fácil (Blood Simple, 1984). Aquesta pel·lícula s’emmarca dins del subgènere de thriller neo-noir. Va ser escrita i dirigida per Joel i Ethan Coen, constituint la primera pel·lícula dels germans Coen fet que va ajudar a establir-los com a talents emergents a la indústria cinematogràfica.
La història de Sangre fácil gira al voltant d'una trama amorosa complicada i un seguit d'esdeveniments violents. La història es desenvolupa a Texas i segueix les vides d'uns personatges que es veuen embolicats en un mar de confusió, traïcions i violència. Ray (John Getz) és un home casat i la seva dona, l’Abby (Frances McDormand), manté una relació extra conjugal. Ray contracta al detectiu privat Loren Visser (M. Emmet Walsh), per investigar la situació. Les coses es compliquen ràpidament i es desencadena una sèrie d'esdeveniments violents i mortals.
Aquesta va ser la primera col·laboració dels germans Coen amb Frances McDormand, que més endavant es va convertir en la dona de Joel Coen i una actriu recurrent en les seves pel·lícules. També va ser la primera pel·lícula de l’actriu. La pel·lícula va ser editada pels propis germans Coen sota el pseudònim de Roderick Jaynes. Aquesta pràctica va ser una broma entre ells i ha continuat en moltes de les seves pel·lícules posteriors.
La pel·lícula va ser un èxit de crítica malgrat el seu pressupost extremadament baix, al voltant de 1,5 milions de dòlars i ha estat considerada un exemple de com realitzar una obra de qualitat amb un pressupost limitat, i servint d’inspiració per a molts altres cineastes independents per a seguir les seves passes. Aquest treball va ajudar a establir els Coen com a cineastes rellevants a Hollywood. També va ser rellevant per la seva influència en el gènere del thriller neo-noir i va contribuir a la seva revitalització en els anys 80. Sangre fácil continua sent considerada una obra important en la filmografia dels germans Coen i una de les pel·lícules més icòniques del cinema independent nord-americà.
Crema Mississippi (Mississippi Burning, 1988). Pel·lícula dirigida per Alan Parker que està ambientada als anys ‘60 i basada en esdeveniments reals relacionats amb el moviment pels drets civils als Estats Units.
L'argument de la pel·lícula se centra en el cas dels tres activistes pels drets civils, James Chaney, Andrew Goodman i Michael Schwerner, que van ser assassinats a Mississippi l'any 1964. Chaney era afroamericà, i Goodman i Schwerner eren blancs que van treballar junts pel Freedom Summer Project, que buscava promoure els drets civils a l'estat.
El film narra la investigació dels assassinats per part de l'FBI, amb els agents Rupert Anderson (Gene Hackman) i Alan Ward (Willem Dafoe) i mostra els obstacles i la resistència que van afrontar per part de la comunitat blanca local, que estava profundament arrelada en la segregació racial i l'odi als afroamericans. Un altre personatge rellevant va ser l’interpretat per la Frances McDormand el qual li va valdre una nominació a l’Oscar a la Millor Actriu de Repartiment.
La pel·lícula es va rodar principalment a Mississippi, i el seu tema provocatiu va generar algunes incidències. El director Alan Parker va rebre amenaces i hostilitat per part de certes comunitats locals que no estaven d'acord amb la representació de l'estat i la seva història. Quan la pel·lícula es va estrenar a Mississippi, va provocar protestes i debats a tot l'estat. Algunes persones es van oposar vehementment a la representació de la història i als temes tractats a la pel·lícula, mentre que altres la van veure com una oportunitat per discutir i reflexionar sobre la història passada.
Fargo (1996). És una pel·lícula dirigida pels germans Joel i Ethan Coen. Aquesta pel·lícula, que va guanyar dos Oscars, és una comèdia negra que es destaca per la seva estranya i còmica representació dels esdeveniments que tenen lloc a la nevada ciutat de Fargo (Dakota del Nord), i les seves conseqüències.
La pel·lícula està protagonitzada per Frances McDormand, que interpreta a la xèrif Marge Gunderson. El repartiment també inclou a William H. Macy, Steve Buscemi i Peter Stormare en papers destacats. Cada personatge té les seves pròpies peculiaritats i excentricitats, la qual cosa contribueix a l'humor negre de la història.
La trama gira al voltant d'un pla que surt tot a l’inrevés: Jerry Lundegaard (William H. Macy) contracta a dos criminals, Carl i Gaear (Buscemi i Stormare), per segrestar la seva pròpia esposa i demanar un rescat al seu ric sogre. Les coses es compliquen quan no surten com era d’esperar i l'astuta xèrif Marge Gunderson investiga els esdeveniments.
La pel·lícula destaca per la seva ambientació a les àrees fredes i nevades del nord dels Estats Units. Aquesta elecció ajuda a crear una sensació d'alienació i aïllament, que es combina amb la trama per crear una particular atmosfera.
La pel·lícula és un exemple clàssic d’humor negre, ja que aborda temes seriosos com el crim i la violència amb un to lleuger i, alhora, absurdament còmic. La barreja de moments violents i escenes còmiques crea una experiència cinematogràfica molt singular..
Fargo va ser molt aclamada per la crítica i va guanyar dos Oscars: un per la millor actriu (Frances McDormand) i un altre pel millor guió original per Joel i Ethan Coen. La pel·lícula va tenir una influència duradora en el cinema de comèdia negra i ha estat citada com una de les millors pel·lícules de les darreres dècades.
La calle de las tentaciones (Laurel Canyon, 2002). Pel·lícula dirigida per Lisa Cholodenko, una directora coneguda per la seva habilitat explorant relacions personals complexes. Aquesta pel·lícula es caracteritza per ser un drama amb elements de comèdia romàntica, i està ambientada en el famós barri de Laurel Canyon a Los Angeles, conegut per ser un lloc de gran influència en la indústria musical.
La trama gira entorn a Sam (Christian Bale) i Alex (Kate Beckinsale), una parella que es trasllada a la casa de la Jane (Frances McDormand), la mare d'Alex, a Laurel Canyon mentre Sam compleix una residència mèdica a Los Angeles. La Jane és una productora musical i té una relació oberta amb la seva vida i la seva carrera. Les tensions creixen quan Sam i Alex es veuen involucrats en relacions romàntiques amb altres persones que coneixen a través dels seus veïns i col·legues del barri, fet que crea una sèrie de conflictes i confrontacions emocionals.
La pel·lícula explora temes com la llibertat sexual, la identitat i la cerca de la felicitat personal. Els personatges es veuen empesos a enfrontar-se a les seves pròpies inseguretats i desitjos mentre es desenvolupen les relacions i les tensions entre ells. La banda sonora de la pel·lícula és una part destacada, ja que reflecteix l'ambient musical de Laurel Canyon i presenta música de grups i artistes com The Mamas and the Papas, Joni Mitchell i David Bowie.
Laurel Canyon és una pel·lícula que va rebre crítiques positives per les actuacions del seu elenc i la seva representació de les dinàmiques de les relacions personals. També ofereix una visió interessant de la vida a Laurel Canyon i del món de la música a Los Angeles.
En terra d’homes (North Country, 2005). Narra la història de Josey Aimes (Charlize Theron), una dona jove amb dos fills, que trenca amb una parella violenta i torna a les seves arrels, a la població on encara viuen els seus pares, al nord de Minnesota. Per a refer la seva vida, adquirir un habitatge i mantenir als seus dos fills accedeix a l'única feina que té a l’abast i que li pot donar els ingressos suficients: la minera, que és una feina dura i esgotadora.
Josey és una dona forta i decidida i accepta el repte. El que no s’imagina és que a més haurà de lluitar contra un entorn masclista i dèspota que sotmet a diari a les poques dones que hi treballen a un tracte discriminatori i vexatori. Ella s’enfrontarà a companys i companyia i arribarà fins on sigui necessari en defensa dels seus drets amb l’ajut de la seva companya Glory (Frances McDormand)
Basada en uns fets reals, li va valdre a Charlize Theron una nominació a l’Oscar com a millor actriu i a la seva companya de repartiment, la Frances McDormand, la nominació a l’Oscar a millor actriu secundària.
Amics amb diners (Friends with Money, 2006). Comèdia dramàtica dirigida i escrita per Nicole Holofcener que explora les vides i les relacions de quatre amigues que es troben en diferents etapes de les seves vides professionals i personals.
El repartiment de la pel·lícula està format per un conjunt d'actrius talentoses, incloent Jennifer Aniston com Olivia, Catherine Keener com Christine, Frances McDormand com Jane, i Joan Cusack com Franny. Cada personatge té les seves pròpies lluites i desafiaments.
La pel·lícula segueix aquests quatre personatges mentre naveguen per les seves vides i s’esforcen per mantenir les seves amistats malgrat les diferències econòmiques i les tensions internes. Friends with Money examina temes com la relació entre diners i felicitat, les dinàmiques de l'amistat i les inseguretats personals.
Nicole Holofcener, la seva directora, és coneguda per la seva capacitat d'explorar les relacions humanes amb subtilesa i humor, i Friends with Money no és una excepció. La pel·lícula ofereix una visió honesta i a vegades incòmoda de les complexitats de les relacions entre amics i les seves pròpies inseguretats. Amb un repartiment sòlid i un guió ben escrit, la pel·lícula va ser ben rebuda per la crítica i segueix sent una obra rellevant en la filmografia de Holofcener.
La banda sonora de la pel·lícula està composada per música destacadament indie, incloent-hi cançons d'artistes independents i alternatius, com ara Strange Condition de Pete Yorn i Loser de Beck. La música ajuda a establir el to de la pel·lícula i el seu món bohemi.
Cremeu-ho després de llegir-ho (Burn After Reading, 2008). Estem davant d’una extraordinària comèdia negra amb l’inconfusible segell dels germans Coen, el Joel i l’Ethan, en una crítica sarcàstica sobre la paranoia i l’estupidesa humana, enmig d’un embolic relacionat amb secrets d’espionatge sense cap importància.
La història comença quan un agent de la CIA, Osborne Cox (John Malkovich), és forçat a jubilar-se i decideix escriure les seves memòries. Però les coses es torcen quan la seva esposa, Katie (Tilda Swinton), copia els seus arxius en un CD i el perd accidentalment en un gimnàs. El CD cau a mans d'un empleat del gimnàs, Chad Feldheimer (Brad Pitt), i de la seva companya de treball, Linda Litzke (Frances McDormand). Creient que el CD conté informació valuosa, intenten extorsionar a Osborne Cox.
Paral·lelament, també tenim al marit de Linda, Ted (Richard Jenkins), un home insegur i amb una creixent obsessió per Linda, i Harry Pfarrer (George Clooney), un agent de la CIA que manté una relació amb Katie, l'esposa de Cox. La trama es complica a mesura que tots aquests personatges es creuen i els secrets surten a la llum.
Joel i Ethan Coen van expressar que estaven emocionats de treballar amb tots els actors del repartiment, ja que consideraven que tenien un repartiment de somni. Van gaudir especialment treballant amb Brad Pitt, George Clooney i Frances McDormand, tots els quals ja havien treballat amb ells en altres pel·lícules.
Tres anuncios en las afueras (Three Billboards Outside Ebbing, Missouri, 2017). Pel·lícula escrita i dirigida per Martin McDonagh, que narra un drama criminal que va rebre l’aclamació de la crítica i va guanyar diversos premis importants, inclosos quatre Premis de l'Acadèmia.
La història se centra en Mildred Hayes (Frances McDormand), una dona que està indignada per la falta de progressos en la investigació per la violació i assassinat de la seva filla adolescent. Per cridar l'atenció de les autoritats locals i forçar-les a esforçar-se per a resoldre el cas, decideix llogar tres grans cartells publicitaris a les afores de la seva ciutat, on escriu missatges increpant al xèrif Bill Willoughby (Woody Harrelson).
Ens parla de la venjança, la justícia, la culpabilitat i la redempció a través dels conflictes i les interaccions dels personatges. Els personatges de Mildred, el xèrif Willoughby i l'oficial Dixon, (Sam Rockwell), tenen papers centrals a la història.
Frances McDormand va guanyar l'Oscar a la Millor Actriu per la seva interpretació com a Mildred Hayes, mentre que Sam Rockwell va guanyar l'Oscar al Millor Actor Secundari pel seu paper com a l'oficial Dixon. Woody Harrelson també va rebre elogis per la seva actuació.
Nomadland (2020). Pel·lícula dirigida per Chloé Zhao que està basada en la novel·la homònima de Jessica Bruder.
Segueix la història de Fern, interpretada per Frances McDormand, una dona que es converteix en una nòmada moderna després de perdre la seva feina i la seva llar com a resultat de la Gran Recessió. Aquesta nova vida la porta a viatjar pels Estats Units en una caravana, treballant en llocs temporals i connectant-se amb altres persones que també han triat aquest estil de vida. La pel·lícula aborda temes com la llibertat, la supervivència, la comunitat i el somni americà, tot això mentre ens mostra la vida d'aquests nòmades contemporanis.
La pel·lícula destaca per la seva direcció, que sap aportar bellesa visual a la seva fotografia i les actuacions destacades, especialment la de Frances McDormand, que va guanyar l'Oscar a la Millor Actriu per la seva interpretació de Fern. La pel·lícula respira una sensació de realisme i autenticitat, ja que es basa en històries i personatges reals, amb moltes persones reals que apareixen a la pel·lícula en els seus propis papers.
Per aconseguir una millor comprensió del seu personatge i del món dels nòmades, Frances McDormand va prendre la decisió de viure com una nòmada durant un temps mentre es rodava la pel·lícula. Va dormir en una caravana i va treballar en llocs temporals, experimentant la vida que el seu personatge Fern vivia.
Aquesta obra cinematogràfica és un exemple destacat del cinema indie i ha rebut elogis per la seva exploració de les vides de les persones que han quedat fora del sistema econòmic tradicional i que busquen la seva pròpia manera de viure amb dignitat i significat.
La banda sonora de la pel·lícula presenta música del compositor italià Ludovico Einaudi. La seva música evoca una sensació de calma i bellesa que complementa perfectament les imatges de la pel·lícula, i les seves composicions són fonamentals per a l'ambient de Nomadland.
La tragedia de Macbeth (2021). Estem davant d’una adaptació cinematogràfica de la famosa obra de William Shakespeare Macbeth. La pel·lícula va ser dirigida per Joel Coen i coproduïda pel propi Coen i Frances McDormand.
La pel·lícula va estar protagonitzada per Denzel Washington en el paper de Macbeth i Frances McDormand en el paper de Lady Macbeth. Ambdós actors van rebre elogis per les seves actuacions. La violència i la maldat dels personatges principals estan plenament presents a la pantalla gran.
Destaca per una personal estètica visual, filmada en blanc i negre, la qual cosa li dóna un aspecte atemporal i evoca les imatges del cinema clàssic. La cinematografia va ser dirigida per Bruno Delbonnel.
Malgrat que es tracta d'una adaptació cinematogràfica, Joel Coen va optar per mantenir-se fidel a la història original de Shakespeare. Això significa que molts dels diàlegs i escenes són preservats tal com es van escriure originalment.
La pel·lícula recrea l'Escòcia medieval de l'obra original. El disseny de producció i l'ambientació són molt importants per transmetre l'atmosfera tenebrosa i tràgica de la història. La banda sonora de la pel·lícula, composta per Carter Burwell, va ser aclamada per la seva capacitat de realçar l'atmosfera de la història. Burwell va treballar estretament amb Joel Coen per crear una partitura que complementés la narrativa visual i emocional de la pel·lícula.