Parelles cinematogràfiques inoblidables

Hi ha una cosa que el cinema ha après des dels seus inicis: que una bona història pot emocionar, però que la química entre dos actors pot fer que aquella història et quedi gravada per sempre. Les parelles cinematogràfiques no són només dos protagonistes que comparteixen pantalla. Són un fenomen, una mena de màgia que passa quan dos talents es troben, es repel·leixen o s'atrauen, i acaben creant alguna cosa més gran que la suma de les parts. Al llarg de la història del cinema, algunes d'aquestes unions han esdevingut mítiques. No perquè els actors fossin necessàriament parella a la vida real —de fet, en molts casos no ho eren—, sinó perquè junts tenien una cosa especial. Una mirada, un gest, una complicitat que la càmera capturava i que nosaltres, des de la butaca, no podíem deixar de mirar.

Fred Astaire i Ginger Rogers

La primera gran parella que cal esmentar és la de Fred Astaire i Ginger Rogers. Ell era un ballarí elegant, quasi eteri, amb un estil que semblava desafiar la gravetat. Ella era una actriu i ballarina amb una presència magnètica i una capacitat per fer comèdia que equilibrava perfectament la seriositat d'Astaire. Junts van formar la parella de ball més icònica de la història del cinema musical. Van treballar junts en deu pel·lícules, tot i que només en nou eren realment protagonistes compartits —en la primera, Volant cap a Rio de Janeiro (Down to Rio, 1933, de Thornton Freeland), ella era la protagonista femenina i ell feia un paper secundari, però ja es va veure que allò funcionava. Després van venir L’alegre divorciada (The Gay Divorcee, 1934, de Mark Sandrich), Roberta (Roberta, 1935, de William A. Seiter), Barret de copa, (Top Hat, 1935, també de Sandrich), Seguim la flota (Follow the Fleet, 1936, de Sandrich), En ales de la dansa (Swing Time, 1936, de George Stevens), Ritme boig (Shall We Dance, 1937, de Sandrich), Amanda (Carefree, 1938, de Sandrich) i La historia de Vernon e Irene Castle (The Story of Vernon and Irene Castle, 1939, de H.C. Potter). La seva fórmula era aparentment senzilla: una història romàntica, unes quantes malentesos i números musicals espectaculars. Però darrere d'aquesta senzillesa hi havia una perfecció tècnica i una química que feien que cada pel·lícula semblés fresca. Astaire deia, amb aquell humor seu, que havia de ballar molt bé perquè ella ho feia tot amb una facilitat que el posava nerviós. I Rogers, per la seva banda, va demostrar que no era només una ballarina, sinó una actriu completa que va acabar guanyant un Oscar en solitari anys després.

Humphrey Bogart i Lauren Bacall

D'una època similar, però d'un registre completament diferent, en vindria la parella de Humphrey Bogart i Lauren Bacall. Aquí no hi havia balls ni comèdies lleugeres. Hi havia tensió, perill i una atracció que semblava sortir de la pantalla i colpejar-te directament. Es van conèixer a Tener y no tener (To Have and Have Not,1944, de Howard Hawks), quan ella tenia dinou anys i ell en tenia quaranta-cinc. La diferència d'edat no va importar gens: la seva química va ser immediata i el·lèctrica. Hawks, que ja era un mestre en crear diàlegs punyents i atmosferes carregades, va saber aprofitar aquella connexió. La famosa escena en què ella li diu que si necessita res, només ha de xiular, és una de les més cèlebres de la història del cinema. Després van treballar junts en El son etern (The Big Sleep, 1946, de Howard Hawks), una de les pel·lícules negres més brillants mai filmades, en Camí fosc (Dark Passage, 1947, de Delmer Daves) i en Cayo Largo (Key Largo, 1948, de John Huston). Només quatre pel·lícules, però van ser suficients per crear un mite. Es van casar a la vida real i van estar junts fins a la mort de Bogart el 1957. La seva relació fora de pantalla va donar una autenticitat addicional als seus personatges: quan es miraven, no calia que fingissin.

Spencer Tracy i Katharine Hepburn

Si Bogart i Bacall representaven la passió perillosa del cinema negre, just després de la seva època vindria una altra parella que va definir un registre completament diferent, però igualment intens: Spencer Tracy i Katharine Hepburn. Aquí no hi havia pistoles ni escenes d'amor furtives en habitacions fosques. Hi havia intel·ligència, confrontació verbal i una mena d'amor que passava per les idees abans que pel cos. Van treballar junts en nou pel·lícules, una xifra impressionant si pensem en la qualitat de cadascuna d'elles.

La primera va ser La mujer del año (Woman of the Year, 1942, de George Stevens), en què ella era una periodista brillant i compromesa i ell un esportivista més aviat conservador. La premissa ja deia molt del que vindria després: dos adults intel·ligents que s'enamoren mentre discuteixen sobre com ha de ser el món. Després van venir La llama sagrada (Keeper of the Flame, 1942, de George Cukor), una pel·lícula més fosca sobre secrets i feixisme; Sin amor (Without Love, 1945, de Harold S. Bucquet), una comèdia sobre un matrimoni de conveniència que acaba sent real; Mar de hierba (Sea of Grass, 1947, d'Elia Kazan), un western familiar una mica irregular però amb moments memorables; Estado de la Unión (State of the Union, 1948, de Frank Capra), on la política i el matrimoni es barrejaven; i La costilla de Adán (Adam's Rib, 1949, de George Cukor), que per a molts és la seva obra mestra conjunta. Aquí interpretaven dos advocats casats que s'enfronten en un judici, i la pel·lícula es converteix en un debat sobre igualtat de gèneres que encara avui resulta sorprenentment modern. Hepburn era l'esposa que treballa i defensa una dona que ha intentat matar el seu marit infidel; Tracy era el marit que creu en la llei però no acaba d'entendre per què la seva dona no es queda a casa. El diàleg és tan ràpid i punyent que costa seguir-lo, i la química entre ells fa que cada frase sembli una carícia disfressada d'insult. Van seguir amb La impetuosa (Pat and Mike, 1952, de George Cukor), on ella era una esportista i ell el seu representant; Su otra esposa (Desk Set, 1957, de Walter Lang), una comèdia sobre l'arribada dels ordinadors a una oficina que sona més actual ara que mai; i van tancar amb Adivina quién viene esta noche (Guess Who's Coming to Dinner, 1967, de Stanley Kramer). Aquesta última és especialment commovedora perquè Tracy estava greument malalt durant el rodatge —tenia el cor molt debilitat— i tothom sabia que podria ser la seva última pel·lícula. Hepburn, que mai no havia vist la pel·lícula sencera després de la seva estrena perquè li feia massa mal recordar-lo, va guanyar l'Oscar per aquest paper. Tracy va morir poques setmanes després d'acabar el rodatge.
El que tenien Tracy i Hepburn era una química basada en el contrast. Ell era la gravetat, la lentitud, la mirada pensativa. Ella era l'energia, la velocitat, la veu que no deixava de parlar. Junts creaven un equilibri perfecte: quan ella accelerava, ell la frenava; quan ell s'enfonsava en la seriositat, ella l'aixecava amb un comentari irònic. Fora de pantalla, la seva relació va durar més de vint anys. Tracy estava casat amb una altra dona i mai es va divorciar —per raons religioses i familiars—, però va viure amb Hepburn durant dècades. Ella va cuidar-lo fins al final, i quan va morir, va dir que havia perdut l'home de la seva vida. No eren una parella convencional ni dins ni fora de la pantalla. Però precisament per això van ser tan importants: van demostrar que l'amor al cinema no necessita petons apassionats ni finals feliços explícits. De vegades n'hi ha prou amb dos adults que es respecten, es discuteixen i, malgrat tot, no poden viure l'un sense l'altre.

Rock Hudson i Doris Day

Saltant uns quants anys, arribem a una altra parella que va definir una època: Rock Hudson i Doris Day. Encarnaven la comèdia romàntica brillant, l'optimisme i l'elegància dels anys cinquanta i seixanta. Van treballar junts en tres pel·lícules dirigides per Michael Gordon: Confidencias a medianoche, (Pillow Talk, 1959), Pijama para dos (Lover Come Back, 1961) i No me mandes flores (Send Me No Flowers, 1964). En les tres, la fórmula era similar: dos adults atractius, una situació còmica que els mantenia enfrontats fins que l'amor guanyava, i un estil visual colorista i sofisticat. Confidencias a medianoche és probablement la millor de les tres: va ser nominada a l'Oscar a la millor pel·lícula i va convertir Hudson i Day en una de les parelles més populars de Hollywood. El que tenien era una complicitat còmica perfecta. Hudson, amb el seu encant de galà clàssic, i Day, amb la seva veu càlida i la seva capacitat per fer riure sense esforç, creaven una atmosfera de confort i fantasia que el públic devorava. Curiosament, fora de pantalla les coses eren molt diferents: Hudson era homosexual i ho mantenia en secret per por a perdre la seva carrera, mentre que Day havia passat per diversos matrimonis complicats. Però això no importava quan els veies junts a la pantalla. Allà, tot era possible.

Tom Hanks i Meg Ryan

Ja entrant en els anys noranta, trobem una parella que va revitalitzar la comèdia romàntica des d'un angle més contemporani: Tom Hanks i Meg Ryan. Ell era l'home de la porta del costat, aquell tipus normal i agradable que et feia sentir que tot aniria bé. Ella era l'actriu amb aquell somriure que il·luminava qualsevol escena i una capacitat per fer el personatge "normal" extraordinàriament atractiu. Van treballar junts en tres pel·lícules que, cadascuna a la seva manera, van definir com s'explicaven històries d'amor en aquella dècada. La primera va ser Joe contra el volcán (Joe Versus the Volcano, 1990, de John Patrick Shanley), una comèdia fantàstica i una mica estranya en què Ryan interpretava tres personatges diferents. No va ser un èxit de taquilla, però va establir la seva connexió. Després va arribar la que molts consideren la seva obra mestra conjunta: Alguna cosa per recordar (Sleepless in Seattle, 1993, de Nora Ephron). Aquí la genialitat estava en què els protagonistes passaven gairebé tota la pel·lícula separats, comunicant-se a través de la ràdio i el correu, i tot i així la química era palpable. Ephron va saber crear una història d'amor moderna que homenatjava els clàssics —fins i tot fa referència a Tu y yo (An Affair to Remember)— però amb el to desenfadat dels noranta. Van tancar la trilogia amb Tienes un e-mail (You've Got Mail, 1998, també de Nora Ephron), que actualitzava la fórmula per a l'era d'Internet. En aquesta, eren rivals en el món dels negocis que s'enamoraven anònimament per correu electrònic. La pel·lícula està una mica desfasada avui en dia —qui utilitza AOL?— però la química entre Hanks i Ryan segueix funcionant. No eren una parella a la vida real, però durant aquella dècada van ser la definició mateixa de comèdia romàntica.

Richard Gere i Julia Roberts

I finalment, però no menys important, tenim la parella que va conquerir els noranta des d'un altre angle: Richard Gere i Julia Roberts. Si Hanks i Ryan representaven la quotidianitat adorable, Gere i Roberts eren el glamour i la fantasia. Ella era la jove prostituta amb un cor d'or i un somriure que ho podia tot. Ell era l'home de negocis ric i solitari que la rescatava. Pretty Woman (Pretty Woman, 1990, de Garry Marshall) no hauria de funcionar. La premissa és problemàtica, el conte de fades és inversemblant, i tot i així... funciona. Funciona perquè Roberts i Gere tenen una química que transforma el material en alguna cosa més gran. Ella era relativament desconeguda quan va fer el paper, i la seva energia fresca i desinhibida contrastava perfectament amb la contenció elegant de Gere. Es van tornar a trobar tretze anys després a Novia a la fuga (Runaway Bride, 1999, també de Garry Marshall), una comèdia romàntica en què ella interpretava una dona que fugia del seu propi casament i ell era el periodista que la cobria. No tenia la mateixa màgia de Pretty Woman, però era agradable veure'ls junts de nou, com si ens retrobéssim amb vells amics.

Retornant al present...

Si mirem enrere, totes aquestes parelles tenen alguna cosa en comú: no es tracta només de bellesa o de talent individual. Es tracta d'una mena d'alquímia invisible que passa quan dos actors es troben i creen alguna cosa que cap d'ells podria haver creat sol. Fred i Ginger feien que el ball semblés conversa. Bogart i Bacall feien que el silenci semblés diàleg. Tracy i Hepburn feien protagonistes els seus punyents diàlegs. Hudson i Day feien que la ficció semblés el millor dels somnis. Hanks i Ryan feien que l'amor semblés possible en un món de correus electrònics i cafès. Gere i Roberts feien que els contes de fades semblessin reals, almenys durant dues hores... El cinema ha canviat molt des d'aleshores. Avui les comèdies romàntiques no tenen el pes que tenien, i les parelles mítiques semblen més difícils de trobar. Potser és perquè Hollywood ja no aposta tant en aquest tipus de pel·lícules, o potser és perquè la manera de consumir cinema ha canviat. Però el que és segur és que, quan una d'aquestes parelles funciona, el resultat és immortal. Perquè al final del dia, el cinema no és només imatges en moviment. És la capacitat de fer-nos creure que dos éssers humans, posats davant d'una càmera, poden enamorar-se de debò. I nosaltres, espectadors, ens enamorem amb ells. Cada vegada que premem play, tornem a tenir vint anys, o quaranta, o seixanta, i tornem a creure que l'amor —el de veritat, el de la pantalla gran— és possible.