El cinema kitsch: 
estètica del mal gust i de l'excés

El terme kitsch s’associa habitualment a allò cursi, excessiu o de “mal gust”. Però aquesta definició aparentment negativa amaga una realitat molt més rica i complexa, especialment en el camp del cinema. El cinema kitsch no és només un conjunt de pel·lícules “dolentes” o exagerades: és també una forma d’expressió cultural que dialoga amb el consum de masses, amb l’emoció immediata i amb una certa fascinació per allò artificiós.

En aquest article analitzarem què és el cinema kitsch, quines són les seves característiques i la seva evolució, i presentarem 10 exemples significatius que permeten entendre’l millor.

 

Què és el kitsch? 
De l’estètica a la cultura popular

El concepte kitsch neix en el segle XIX per descriure produccions artístiques de baixa qualitat, sovint imitacions o còpies barates pensades per al gran públic. 

Tradicionalment s’ha definit com:

• art pretensiós però superficial
• amb una clara tendència a la cursileria i el sentimentalisme
• sovint massificat i produït per al consum fàcil.

A nivell estètic, el kitsch es caracteritza per:

• exageració visual i emocional
• ús desmesurat d’elements decoratius
• apel·lació directa a les emocions més immediates
• imitació de formes considerades elevades o “cultes” 

Amb el temps, però, el concepte ha evolucionat. El que abans era només un terme despectiu avui pot ser també una forma d’apreciació irònica o reivindicada: allò “tan dolent que és bo”.

 

Què entenem per cinema kitsch?

Aplicat al cinema, el kitsch apareix com una estètica basada en l’excés, la teatralitat i el desajust entre ambició i resultat.

Un film kitsch acostuma a tenir:
interpretacions exagerades
diàlegs artificiosos
decorats cridaners o poc versemblants
trames excessives o absurdes i
una forta càrrega emocional, sovint melodramàtica

Moltes d’aquestes pel·lícules són consumides de manera irònica o lúdica: el públic en gaudeix precisament pel seu caràcter desmesurat o fallit. 

El cinema kitsch sovint s’entrecreua amb altres categories, principalment amb el cinema de sèrie B, les pel·lícules de culte i estètica camp.

Aquestes obres solen generar comunitats de fans que les celebren per la seva diferència respecte al cinema convencional. 

 

Funció cultural: 
per què ens agrada el kitsch?

Tot i el seu prestigi ambigu, el kitsch compleix funcions importants:

• Connecta amb l’emoció immediata: prioritza el sentiment sobre la reflexió
• Genera confort i nostàlgia: sovint apel·la a imaginari popular i records compartits
• Permet una lectura irònica: es pot gaudir tant sincerament com amb distància
• Desafia el “bon gust” normatiu

Aquestes característiques expliquen per què moltes pel·lícules inicialment rebutjades acaben convertint-se en clàssics de culte.

 

Breu història del kitsch al cinema

El kitsch ha estat present des dels inicis del cinema popular, especialment en melodrames, musicals o pel·lícules comercials.

Durant el segle XX:

• Hollywood ja produïa films amb una estètica exagerada pensada per al consum massiu
• El cinema de sèrie B consolidava aquesta estètica amb pocs recursos
• En contextos polítics, el kitsch també ha estat instrumentalitzat (per exemple, en el cinema propagandístic) 

A partir dels anys 60 i 70, el kitsch es vincula fortament amb el cinema subversiu i experimental, especialment amb directors com John Waters, que el fan servir per qüestionar normes socials i culturals.

Avui el kitsch és una part fonamental de la cultura audiovisual global.

 

10 exemples significatius de cinema kitsch

A continuació, una selecció de pel·lícules que il·lustren diferents formes de kitsch:

 

The Rocky Horror Picture Show (1975)

Un dels exemples més emblemàtics. Una combinació de musical, ciència-ficció i sexualitat grotesca, dirigida per Jim Sharman.

Destaca per:

• vestuari extravagant
• narrativa absurda
• participació del públic

És un clàssic del cinema de culte i un paradigma del kitsch celebrat col·lectivament. 

Plan 9 from Outer Space (1959)

Dirigida per Ed Wood, sovint considerada la pitjor pel·lícula de la història.

Característiques:

• efectes especials rudimentaris
• interpretacions rígides
• incoherències narratives

El seu fracàs tècnic és precisament el que la fa fascinant.

Pink Flamingos (1972)

Un dels films més radicals de John Waters.

Destaca per:

• provocació extrema
• estètica deliberadament “bruta”
• crítica social a través del mal gust

És un exemple de kitsch com a arma subversiva. 

Spaced Out (1979)

Pel·lícula de ciència ficció britànica amb un humor surrealista, dirigida per Norman J. Warren

• argument exagerat i surrealista
• decorats volgudament artificials
• narrativa excessiva

Inicialment criticada, avui és un clàssic kitsch per excel·lència.

Xanadu (1980)

Musical amb elements fantàstics i estètica disco. Dirigida per Robert Greenwald.

• combinació improbable d’elements
• estètica kitsch molt marcada
• culte entre fans

Un exemple de fracàs convertit en icona. 

The Room (2003)

Dirigida per Tommy Wiseau, és un cas paradigmàtic i opta també a pitjor pel·lícula de la història.

• diàlegs absurds
• narrativa incoherent
• interpretacions desconcertants

S’ha convertit en objecte de culte amb projeccions participatives. 

Sharknado (2013)

Cinema de sèrie B contemporani, dirigit per Anthony C. Ferrante.

• premissa absurda (taurons dins tornados)
• efectes digitals exagerats
• humor involuntari

Símbol del kitsch modern i televisiu.

Las aventuras de Priscilla, reina del desierto
(TheAdventures of Priscilla, Queen of the Desert, 1994)

Un viatge drag a través d’Austràlia amb una estètica molt marcada. Diridiga per Stephan Elliott.

• ús del color i l’artifici
• celebració de l’excés
• humor i emoció combinats

Intersecció entre kitsch i camp. 

Mujeres al borde de un ataque de nervios (1988)

Un gran èxit comercial de Pedro Almodovar situada en el seu univers personal.

• decorats i estètica volgudament kirsch
• narrativa melodramàtica plena d'excessos
• fons irreverent

Exemple de kitsch dins el cinema modern. 

Barbarella (1968)

Ciència-ficció amb una estètica psicodèlica i kitsch, dirigida per Roger Vadim

• decorats artificials
• erotisme estilitzat
• narrativa surrealista

Una icona visual dels anys 60.

 

Kitsch, camp i cultura contemporània

És important diferenciar (encara que es relacionin):

• kitsch: apel·lació emocional directa i sovint involuntària
• camp: celebració conscient i irònica de l’excés

Al cinema actual, molts directors utilitzen el kitsch de forma deliberada, jugant amb la seva dimensió estètica i cultural. Això ha contribuït a revaloritzar-lo com a llenguatge propi.

 

Conclusió: més enllà del mal gust

El cinema kitsch ens obliga a replantejar què entenem per qualitat artística.

Allò que en un moment sembla excessiu, cursi o fallit pot esdevenir, amb el temps, una font de gaudi, d’anàlisi i fins i tot d’innovació artística.

El kitsch no és només un estil: és una manera de relacionar-nos amb el cinema, amb les emocions i amb la cultura de masses. És, en definitiva, un espai on el fracàs i l’excés poden transformar-se en experiència estètica.