Blaxploitation, el moviment que va sacsejar Hollywood

Hi ha un moment en la història del cinema en què Hollywood es va adonar, quasi per casualitat, que hi havia milions de persones negres pagant entrada per veure pel·lícules que no les representaven. I llavors, en lloc de fer el que hauria fet qualsevol indústria raonable —és a dir, integrar aquella audiència de manera natural i respectuosa—, va decidir crear un gènere completament nou. Un gènere que, depenent de qui el miri, era una revolució cultural, una explotació descarada o una barreja de les dues coses. Això és el blaxploitation (el nom ve de juntar les paraules angleses black (negre) i exploitation (explotació). I si no el coneixes, et perds un dels capítols més estranys, més divertits i més problemàtics del cinema americà.

El blaxploitation neix a principis dels anys setanta, en un context molt concret. Els anys seixanta havien estat de lluita: el moviment pels drets civils, les marxes de Martin Luther King, les Panteres Negres, els aldarulls urbanes després de l'assassinat de King el 1968. El públic negre estava polititzat, empoderat i, sobretot, cansat de veure's representat al cinema com a criats, criminals secundaris o víctimes passives. Hollywood, que sempre ha estat més preocupat per la butxaca que per la justícia social, va veure una oportunitat de negoci. I va decidir crear pel·lícules fetes per negres i per a negres.

La primera gran pedra d'aquest edifici és Shaft (Shaft, 1971, de Gordon Parks). Richard Roundtree interpreta John Shaft, un detectiu privat negre que es mou per Harlem amb una actitud que barrejava el cool de James Bond amb la rudesa d'un home que ha après a sobreviure al carrer. Shaft no demana permís. Shaft no es disculpa. Shaft fa el que vol, quan vol, i si algú li diu que no, li respon amb un puny o amb una mirada que talla més que qualsevol ganivet. La pel·lícula va ser un èxit enorme —va costar mig milió i va recaptar més de dotze— i va demostrar que el públic negre tenia gana de veure's com a herois. La banda sonora d'Isaac Hayes, amb aquell tema principal que és pur funk i pura actitud, va guanyar un Oscar i va convertir Shaft en un icona instantani.

Però si Shaft va obrir la porta, Super Fly (Super Fly, 1972, de Gordon Parks Jr.) va entrar-hi amb el cotxe a tota velocitat. Ron O'Neal interpreta Youngblood Priest, un traficant de cocaïna que vol fer una última gran venda per retirar-se. La pel·lícula és fosca, estilitzada i amb una banda sonora de Curtis Mayfield que és, per a molts, millor que la pròpia pel·lícula. El problema és que Priest no és exactament un heroi. És un traficant. I la pel·lícula, en lloc de condemnar-lo, el presenta com un home que ha trobat l'única sortida possible en un sistema racista. Això va generar una polèmica enorme. Organitzacions com la NAACP van criticar durament el blaxploitation per glorificar la delinqüència, la violència i els estereotips negatius. I tenien raó, en part. Però també cal dir que Super Fly va ser dirigida per un home negre —Gordon Parks Jr., fill del director de Shaft— i que molts espectadors negres van veure en Priest una mena de venjança fantàstica contra un sistema que els havia marginat.

I aquí és on el blaxploitation es complica. Perquè d'una banda, era un gènere creat majoritàriament per blancs que veien una oportunitat de negoci en una comunitat que no entenien. D'altra banda, donava feina a actors, directors i tècnics negres que abans no tenien cap porta oberta a Hollywood. I de l'altra —perquè aquí hi ha moltes mans—, oferia al públic negre herois que, per primera vegada, semblaven com ells i actuaven com ells volien actuar. No era perfecte. De vegades era fins i tot perillós. Però era seu.

Una de les figures més interessants d'aquest moviment és Pam Grier. Si el blaxploitation tenia un rostre femení, era el d'ella. A Coffy (Coffy, 1973, de Jack Hill) interpreta una infermera que es venja del traficants que han convertit la seva germana petita en una addicte. A Foxy Brown (Foxy Brown, 1974, també de Jack Hill) és una dona que utilitza la seva intel·ligència, el seu cos i la seva determinació per destruir una operació de proxenetes. Grier no era una víctima. No era una dona que esperava que un home la salvés. Eren els homes els que havien de tenir por d'ella. Això, en els anys setanta, era revolucionari. Grier va convertir-se en la primera gran diva d'acció del cinema, anys abans que Sigourney Weaver o Linda Hamilton arribessin. I ho va fer en pel·lícules amb pressupostos ridículs, rodades en poques setmanes, amb guions que de vegades semblaven escrits sobre la marxa. Però la seva presència era tan poderosa que ho superava tot.

Un altre exemple clau és Blacula (Blacula, 1972, de William Crain), que prenia la figura del vampir clàssic i la traslladava a un príncep africà convertit en no-mort per un comte Dràcula racista. La idea és tan absurda que funciona. I la pel·lícula, malgrat el títol ridícul, té moments genuïnament inquietants i una crítica social que va més enllà del seu aspecte de sèrie B. El seu èxit va provocar tota una onada de pel·lícules que barrejaven terror i blaxploitation: Blackenstein, Dr. Black, Mr. Hyde... Algunes eren tan dolentes que fan riure avui, però el fet que existissin demostra que el gènere havia arribat a un punt d'explosió creativa —i comercial— que Hollywood no podia ignorar.

També cal esmentar The Mack (The Mack, 1973, de Michael Campus), que segueix la pista d'un proxeneta d’Oakland que torna a casa després de passar per la presó. És una de les pel·lícules més crues del gènere, sense la glossa estètica de Super Fly ni l'heroïcitat de Shaft. Presenta un món de violència, misogínia i supervivència extrema que molts van trobar ofensiu. Però altres la van veure com l’expressió sense filtres d'una realitat que el cinema mainstream preferia amagar. I aquí rau el dilema del blaxploitation: ¿glorificava la delinqüència o la reflectia? ¿empoderava la comunitat negra o l’explotava? La resposta, com sempre, és que depèn de qui preguntis.

El gènere va tenir el seu zenit entre 1971 i 1975. Després, la bombolla va esclatar. La NAACP i altres organitzacions van continuar pressionant, el públic va començar a cansar-se de la fórmula, i Hollywood va descobrir altres maneres de fer diners. Però el llegat del blaxploitation és innegable. Quentin Tarantino, que sempre ha estat un devorador de gèneres, li va retre homenatge directe a Jackie Brown (Jackie Brown, 1997), on va recuperar Pam Grier com a protagonista i va recrear l'atmosfera de les pel·lícules que l'havien convertit en estrella. La sèrie Black Dynamite (2009) és una paròdia carinyosa i brillant del gènere. I pel·lícules com Django Unchained (Django desencadenado, 2012, de Quentin Tarantino) o Black Panther (Black Panther, 2018, de Ryan Coogler) no serien concebibles sense el camí que el blaxploitation va obrir, per problemàtic que fos.

Si mirem enrere, el blaxploitation és com aquell amic de la universitat que feia coses increïblement divertides, però també increïblement irresponsables. No el pots defensar del tot, però tampoc no pots negar que va ser important. Va donar feina a gent que no en tenia. Va crear herois per a una comunitat que els necessitava. Va produir bandes sonores que avui són clàssics del funk i del soul. I va demostrar que el cinema sobre els negres podia ser rendible.

Però també va reforçar estereotips perillosos. Va presentar el barri negre com un lloc de violència inevitable. Va glorificar el traficant i el proxeneta com a models d'èxit. I va fer tot això majoritàriament perquè productors blancs van veure una oportunitat de negoci en la frustració d'una comunitat.

Al final, el blaxploitation no és blanc ni negre. És gris, complicat i ple de contradiccions. Com el cinema mateix. Com la societat mateixa. I per això, anys després, segueix sent tan interessant de mirar. No perquè sigui perfecte, sinó perquè és real. Més real del que Hollywood volia que fos, i més real del que molts estaven preparats per veure.

A continuació, un vídeo que he trobat sobre el blaxploitation que m'ha semblat interessant compartir-lo com a ampliació.