Henry Jaynes Fonda va néixer el 16 de maig de 1905 a Grand Island (Nebraska), fill de William Brace Fonda i de Herberta Krueger Jaynes, una família amb antigues arrels genoveses (Itàlia) que va emigrar als Països Baixos al segle XV i que ja al 1642 una branca d’aquesta família va marxar a viure als Nous Països Baixos, una colònia en territori americà, a la Costa Est. Aquells primers colons van ser el fundadors de Fonda (Nova York). El 1888 molts d’aquests descendents van provar sort a Nebraska.
Tornant a Henry, el nen va ser batejat en la confessió episcopaliana a l’Església Episcopaliana St. Stephen, a Grand Island. La seva religió va motivar que, en matèria de salut, rebutgessin els metges. Va créixer molt marcat per aquesta religió i això va fer que esdevingués un noi extremadament tímid, que fugia de les noies a excepció de les seves germanes. A banda d’això era un bon nedador, corredor i patinador. Amb el pas del temps va fer-se agnòstic.
Va treballar a la impremta del seu pare i en una companyia de telèfons, però dins seu va començar a pensar en dedicar-se al periodisme.
El 1919, quan tenia 14 anys, el seu pare i ell van presenciar un fet que el va marcar profundament: el brutal linxament de Will Brown, que es va produir just al davant d’un tenien l’impremta familiar. A l’any 1975, en una entrevista a la BBC, Henry va recordar amargament aquell moment: van ser les imatges més horribles que mai he vist... vam tancar la planta, vam baixar les escales i vam conduir fins a casa en silenci. Tenia les mans mullades i llàgrimes als ulls. Tot el que podia fer era pensar en aquell jove negre penjat de l’extrem d’una corda. Aquests fets van motivar que mantingués, al llarg de tota la vida, una gran consciència sobre tots els prejudicis.
Més tard, va ingressar a la Universitat de Minnesota, a estudiar periodisme, malgrat que no va arribar a graduar-se... sense saber ben bé com va veure’s empès al món de la interpretació. A la revista Film Ideal, al 1965, va declarar: no puc explicar com vaig arribar a ser actor. La meva ambició mai va ser actor de cinema. Ni tan sols no volia ser actor, mai no vaig pensar a ser-ho, però on se'm va acudir la idea va ser al teatre. Em vaig veure empès a l'escenari en un petit teatre de Nebraska (...). Jo no volia fer res d'allò, però una amiga de la meva família, la Dorothy Brando (la dona que després tindria un fill anomenat Marlon), que dirigia activament el petit teatre, literalment em va llançar a l'escenari.
A partir d’aquesta experiència va començar a prendre consciència que la interpretació podia ser una professió i va decidir provar sort a Nova York, on va tenir l’oportunitat de participar en diverses obres de Broadway. Després dels més variats projectes, l’any 1934 va protagonitzar l’obra The Farmer Takes a Wife. L’èxit va ser tan gran que la Fox va encarregar-li a Victor Fleming, l’any 1935, que portés l’obra al cinema i aconseguís que Henry la protagonitzés, a banda d’oferir-li un contracte de llarga durada. El propi actor ho recorda: de cop em vaig trobar que m'oferien tants diners per fer una pel·lícula que, encara que no hi tenia cap interès, vaig pensar que seria estúpid no acceptar. Així em vaig trobar convertit en actor de cinema.
De seguida es va poder reconèixer en ell un actor que transmetia autenticitat. Com va declarar en una ocasió el director de cinema Peter Bogdanovich, quan Henry Fonda diu alguna cosa, t'ho creus... Aquesta és una qualitat de les veritables estrelles i ningú no la té excepte Fonda.
Des de l’any 1935 al 1981 Henry va construir una de les carreres cinematogràfiques més memorables, amb 113 pel·lícules, dirigides sovint pels més grans directors i al llarg de tots aquests anys sempre ha estat distingit per la seva professionalitat i la seva habilitat per a encarnar-se en els seus personatges. Això li va valdre el sobrenom de One-Take Fonda (Una Presa Fonda) perquè aconseguia la interpretació perfecte en una sola presa, sense repeticions ni pèrdues de temps.
Si va tenir una especial complicitat amb algun director, aquest va ser John Ford. Van treballar plegats en 8 ocasions: El joven Lincoln (1939), Corazones indomables (1939), El raïm de la ira (1940), Pasión de los Fuertes (1946) El fugitiu (conjuntament amb Emilio Fernández, 1947), Fort Apache (1948), Escala en Hawaii (amb Mervyn LeRoy i Joshua Logan, 1955) i La conquesta de l’Oest (amb Henry Hathaway i George Marshall, 1962)
Henry va participar activament a la Segona Guerra Mundial, primer recaptant fons per ajudar a la defensa de la Gran Bretanya juntament amb el seu amic James Stewart, després enrolant-se a l’Armada, en un servei que va durar tres anys, al destructor USS Satterlee en el Centre d’Intel·ligència de Combat Aeri al Pacífic Central i va ser condecorat amb l’Estrella de Bronze i el Navy Presidential Unit Citation.
El 1981 l’Acadèmia li va concedir la seva primera estatueta, aquest cop un Oscar Honorífic a tota la seva carrera i just un any després va rebre la segona, com a Millor Actor per En el estanque Dorado, premi que va recollir la seva filla Jane Fonda, ja que ell tenia la salut molt delicada. Al poc temps, el 12 d’agost de 1982 va morir a Los Angeles per causa de l’acció conjunta d’un càncer i una malaltia cardíaca. D’aquesta manera va acabar una magnífica carrera que el va immortalitzar per sempre més.
El raïm de la ira (The Grapes of Wrath, 1940). Drama dirigit per John Ford basat en la novel·la homònima de John Steinbeck, que va guanyar el Premi Pulitzer el 1940 i és considerada una de les obres mestres de la literatura nord-americana. Aquesta adaptació cinematogràfica és una de les pel·lícules més importants de la seva època, coneguda pel seu retrat colpidor de les desigualtats socials i econòmiques durant la Gran Depressió.
La història segueix la família Joad, una família de grangers d'Oklahoma que es veu obligada a abandonar la seva terra després de perdre-la a causa de la sequera, la pobresa i la mecanització agrícola. Els Joad es traslladen a Califòrnia, seguint rumors d'una vida millor i oportunitats laborals.
El protagonista, Tom Joad (Henry Fonda), és un expresoner que es retroba amb la seva família i es converteix en una figura central en la seva lluita per sobreviure. Quan arriben a Califòrnia, descobreixen que la realitat no és tan prometedora com esperaven: la competència pels llocs de treball és ferotge, les condicions laborals són inhumanes i la injustícia social està molt arrelada.
La pel·lícula tracta sobre el viatge físic i emocional de la família Joad, explorant temes com la solidaritat, la dignitat humana i la lluita per la justícia.
Henry Fonda ofereix una actuació memorable com Tom Joad, que és considerada una de les millors de la seva carrera. També destaca Jane Darwell, que interpreta la Mare Joad i va guanyar l'Oscar a la millor actriu secundària pel seu paper.
La pel·lícula va ser un gran èxit de crítica i públic, i és considerada una obra mestra del cinema clàssic.
Fort Apache (1948). Pel·lícula de l'oest dirigida per John Ford. Es considera un clàssic del gènere western i forma part de la coneguda Trilogia de la Cavalleria de Ford, juntament amb La legión invencible (1949) i Rio Grande (1950).
La història se centra en un destacament de cavalleria de l'exèrcit dels Estats Units a Fort Apache, una remota base militar en territori indígena. El coronel Owen Thursday (Henry Fonda) és un oficial arrogant i intransigent que arriba al fort per comandar-lo. Thursday té una visió rígida de la disciplina militar i menysprea tant els soldats sota el seu comandament com els nadius americans.
En contrast, el capità Kirby York (John Wayne) té una visió més pragmàtica i comprensiva, especialment cap als apaches dirigits per Cochise. La tensió entre els dos oficials es complica quan Thursday, ignorant els consells de York, pren decisions imprudents que porten el destacament a una batalla catastròfica amb els apaches.
Completen el repartiment Shirley Temple com Philadelphia Thursday, la filla del coronel, Pedro Armendáriz com el sargent Beaufort i Ward Bond un dels actors habituals a les pel·lícules de John Ford.
Fort Apache destaca pel seu estil visual i narratiu, característic de John Ford, amb una magnífica utilització dels paisatges de Monument Valley, a Utah, que s'han convertit en icònics dins del gènere western. La pel·lícula és també notable per presentar una visió més complexa i matisada dels nadius americans, en contrast amb altres westerns més simplistes de l'època.
Fort Apache continua sent una de les obres més reconegudes de John Ford i una peça clau en la història del cinema de l'oest.
Guerra i pau (War and Peace, 1956). Pel·lícula dirigida per King Vidor, és una producció nord-americana i italiana basada en la monumental novel·la de Lev Tolstoi. És una de les adaptacions més conegudes de l’obra, tot i que simplifica significativament la trama i el profund simbolisme de la novel·la per fer-la més accessible al públic internacional.
El guió va ser escrit per Bridget Boland, Robert Westerby i Mario Camerini, amb la intenció de condensar la complexitat de la novel·la en una història comprensible per al cinema, malgrat que la pel·lícula va acabar durant 208 minuts (unes 3 hores i mitja).
L’argument de la pel·lícula segueix, de manera simplificada, els esdeveniments principals de la novel·la de Lev Tolstoi. La història es desenvolupa a Rússia, entre 1805 i 1812, durant les guerres napoleòniques, i combina elements històrics, filosòfics i dramàtics amb la vida de diverses famílies aristocràtiques. Tot i que la pel·lícula retalla part de l'obra original, conserva les seves línies narratives principals.
El seu repartiment va ser estel·lar: Audrey Hepburn com a Nataixa Rostova, Henry Fonda com a Pierre Bezukhov, Mel Ferrer com a Andrei Bolkonsky i Anita Ekberg com a Hèlena Kuraguina.
Amb una fotografia excel·lent i una recreació acurada de l’època, la pel·lícula captura l’opulència de l’alta societat russa.
La música va ser composta per Nino Rota, famós pels seus treballs amb Federico Fellini i, més tard, per la banda sonora de El padrí.
La pel·lícula va rebre nominacions als Oscars, incloent la de Millor Fotografia en Color.
Fals culpable (The Wrong Man, 1956). Thriller dirigit per Alfred Hitchcock. Aquesta obra és especialment destacable dins la filmografia del director perquè és una de les seves pel·lícules més realistes i menys influenciades pel seu estil habitual.
La història es basa en fets reals i està inspirada en la vida de Christopher Emmanuel Balestrero, un músic de Nova York que és acusat erròniament de diversos robatoris. Balestrero (interpretat per Henry Fonda) treballa com a contrabaixista en un club nocturn i porta una vida humil amb la seva dona Rose (Vera Miles) i els seus fills.
Un dia, Balestrero és confós amb el responsable d'una sèrie de robatoris i és arrestat per error. La pel·lícula mostra el procés judicial, l'angoixa de Balestrero i l'impacte emocional que l'acusació té sobre la seva família, especialment sobre Rose, que comença a patir problemes psicològics greus.
La pel·lícula tracta de la vulnerabilitat davant el sistema judicial: Hitchcock explora com una persona innocent pot quedar atrapada en un sistema que sovint és inflexible i deshumanitzador.
La cinta també exposa com els prejudicis i les identificacions errònies poden condemnar una persona innocent.
La interpretació de Henry Fonda és altament lloada per la seva subtilesa i profunditat emocional.
12 homes sense pietat (12 Angry Men, 1957). Pel·lícula dramàtica dirigida per Sidney Lumet. És un dels grans clàssics del cinema i destaca per la seva tensió dramàtica, el seu guió brillant i la seva exploració de temes com la justícia, el prejudici i el funcionament del sistema judicial.
La pel·lícula transcorre gairebé íntegrament dins d'una sala de deliberacions on dotze membres d'un jurat han de decidir el destí d'un jove acusat d'homicidi. La seva condemna a mort sembla inevitable, ja que inicialment tots els membres del jurat, excepte un, consideren que és culpable.
Aquest jurat dissident, el Jurat Número 8 (Henry Fonda), posa en dubte les proves presentades al judici i convida els altres membres a reconsiderar les seves opinions. A mesura que la deliberació avança, es revelen els prejudicis, les emocions i les experiències personals dels diferents jurats, mostrant com poden influir en les seves decisions.
Acompanyen a Fonda, Lee J. Cobb com el Jurat Número 3 (el més oposat a la innocència del jove), E.G. Marshall com el Jurat Número 4, Jack Warden, Martin Balsam i Jack Klugman, entre altres.
La pel·lícula destaca per la seva estructura minimalista. Quasi tota l'acció transcorre en una única sala, i la tensió es genera a través dels diàlegs i la interacció entre els personatges. La direcció de Sidney Lumet fa ús de plans i angles canviants per reflectir l'evolució de les dinàmiques entre els jurats.
12 homes sense pietat és considerada una obra mestra del cinema per la seva brillantor narrativa i l'impacte emocional. Malgrat no haver estat un gran èxit comercial en el moment de la seva estrena, s'ha convertit amb el temps en una pel·lícula de culte. Va ser nominada a tres Premis Oscar, incloent-hi Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Guió Adaptat.
El hombre de las pistolas de oro (Warlock, 1959). Western psicològic dirigit per Edward Dmytryk, basat en la novel·la homònima de Oakley Hall, que explora temes de moralitat, poder i redempció dins d'un context típic de l'Oest americà.
La història té lloc al poble fictici de Warlock, que és assetjat per una banda de criminals i foragits que aterren els seus habitants. Incapaç de fer front a la situació, el poble decideix contractar un pistoler a sou, Clay Blaisedell (Henry Fonda), un expert en mantenir l'ordre amb mètodes propis.
Blaisedell arriba al poble amb el seu fidel amic i company, Tom Morgan (Anthony Quinn), un home amb una personalitat fosca i complexa. Al mateix temps, un antic membre de la banda, Johnny Gannon (Richard Widmark), decideix redimir-se i accepta el càrrec de xèrif del poble, amb l'objectiu d'imposar l'ordre de manera justa i legal. També destaca Dorothy Malone com Lily Dollar.
El conflicte principal de la pel·lícula sorgeix entre aquests tres homes i els seus diferents enfocaments sobre la justícia, la moralitat i la violència. A mesura que la tensió augmenta, es revelen secrets del passat i es posen a prova els seus valors.
Tot i no ser tan coneguda com altres westerns clàssics, El hombre de las pistolas de oro és molt valorada per crítics i cinèfils gràcies a la seva narrativa sofisticada i les seves actuacions memorables. És una obra que combina l'acció del gènere amb una reflexió profunda sobre la condició humana i la justícia en un context sense llei.
Tempesta sobre Washington (Advise & Consent, 1962). Pel·lícula dirigida per Otto Preminger, basada en la novel·la homònima de l’escriptor Allen Drury, que va guanyar el Premi Pulitzer el 1960. La pel·lícula és un drama polític que explora les intrigues i conflictes morals al cor del sistema polític dels Estats Units, centrant-se en la confirmació d’un candidat al càrrec de Secretari d'Estat.
La història comença quan el president dels Estats Units, greument malalt, nomina Robert Leffingwell (Henry Fonda) com a Secretari d’Estat. Aquest fet desencadena una sèrie de maniobres polítiques al Senat, que inclouen investigacions, traïcions, escàndols personals i dilemes ètics.
Durant les audiències per confirmar el candidat, el senador Brig Anderson (Don Murray) es veu atrapat en una crisi personal quan el seu passat és utilitzat per desacreditar-lo i influir en el procés. A mesura que es despleguen les tensions, la pel·lícula aborda temes com la corrupció, l’abús de poder i el cost humà de la política.
Tempesta sobre Washington va rebre elogis per la seva actuació, direcció i el seu guió intel·ligent. Tot i no haver estat un gran èxit comercial, la pel·lícula es considera un clàssic del cinema polític per la seva visió realista i crítica de la política nord-americana. També va ser l'última pel·lícula de Charles Laughton, que ofereix una actuació memorable com el carismàtic senador Seab Cooley.
Otto Preminger, conegut per desafiar els límits de la censura, amb aquest film va consolidar la seva reputació com un dels directors més innovadors i valents de Hollywood.
Fins que li va arribar l’hora (C'era una volta il West, 1968). Spaghetti western dirigit per Sergio Leone que es considera una de les obres mestres del gènere i un dels films més icònics de la història del cinema. Amb una banda sonora extraordinària de Ennio Morricone, un repartiment estel·lar i una narrativa èpica, aquesta pel·lícula redefineix el western clàssic amb un enfocament profundament estilitzat i emocional.
La història se situa en un poble del salvatge oest on el progrés i la construcció del ferrocarril són centrals. Tres històries es creuen:
Harmònica (Charles Bronson) és un home misteriós que toca una harmònica i arriba al poble amb un objectiu secret: venjar-se de Frank (Henry Fonda), un despietat pistoler que treballa pel magnat ferroviari Morton.
Jill McBain (Claudia Cardinale) és una dona que arriba al poble per trobar-se amb el seu nou marit, Brett McBain, però descobreix que ell i la seva família han estat assassinats per Frank per apoderar-se de les seves terres.
Cheyenne (Jason Robards) és un fora de la llei carismàtic, que s'uneix a Jill i Harmònica per lluitar contra Frank i Morton.
A mesura que la història avança, es revelen els motius personals d'Harmonica i s'exploren temes com la venjança, la corrupció, el canvi i la lluita per la supervivència en un món brutal.
La pel·lícula es caracteritza pels seus llarguíssims primers plans i una tensió gairebé insuportable en moltes escenes. Sergio Leone utilitza el paisatge com un personatge més, rodant en llocs icònics com Monument Valley i creant una atmosfera gairebé operística. La música d'Ennio Morricone és fonamental per a la narrativa, amb temes musicals associats a cada personatge que intensifiquen l'emoció de cada escena.
Tot i que inicialment va tenir una recepció tèbia als Estats Units, aquesta pel·lícula es va convertir en un èxit a Europa i amb el temps ha estat reconeguda com una de les millors pel·lícules de la història del cinema. És una obra que transcendeix el gènere western, explorant temes universals amb una estètica i una narració úniques.
La batalla de Midway (Midway, 1976). Pel·lícula bèl·lica dirigida per Jack Smight que recrea la batalla naval de Midway, un dels enfrontaments més decisius de la Segona Guerra Mundial entre les forces dels Estats Units i l'Imperi del Japó al Pacífic. Es tracta d'una producció èpica que combina dramatització amb imatges documentals d'arxiu, oferint una visió realista de la guerra.
La pel·lícula segueix els esdeveniments que van conduir a la batalla de Midway, centrant-se tant en els comandants nord-americans com en els japonesos, així com en els combats que van tenir lloc del 4 al 7 de juny de 1942. Després de l'atac a Pearl Harbor, la Marina dels Estats Units intenta frenar l'expansió japonesa al Pacífic. Amb el suport de la intel·ligència naval, que intercepta i desxifra els codis japonesos, els nord-americans preparen una emboscada a les forces de l'almirall Yamamoto a prop de l'atol de Midway.
La pel·lícula es va rodar amb un pressupost important per a l'època i va utilitzar imatges d'arxiu reals de la Segona Guerra Mundial per augmentar l'autenticitat. A més, es va fer servir el format de so Sensurround, una tecnologia que produïa sons de baixa freqüència per submergir l'audiència en l'acció.
La cinta va comptar amb un seguit de grans noms entre els actors que hi van intervenir, la qual cosa la va fer molt més atractiva per al gran públic: Henry Fonda, James Coburn, Charlton Heston, Glenn Ford, Toshirô Mifune, Robert Mitchum, Cliff Robertson, Robert Wagner, Pat Morita, Tom Selleck...
Aquesta és la tercera i darrera pel·lícula de les tres grans produccions bel·líques juntament amb El día más largo (The Longest Day, 1962) i Ofensiva de les Ardenes (Battle of the Bulge,1965).
En el estanque dorado (On Golden Pond, 1981). Es tracta d’un melodrama dirigit per Mark Ridell, que narra amb una extraordinària delicadesa temes que ens són tan propers com els conflictes generacionals o la inexorable vellesa.
El matrimoni dels Thayer, l’Ethel (Katharine Hepburn) i en Norman (Henry Fonda) sempre han anat a passar les vacances en una cabana al costat d’un llac paradisíac envoltat de boscos. Tots dos han estat sempre molt actius, però ara l’edat els condiciona força, cosa que en Norman porta molt malament. Inesperadament reben la visita de la seva filla, la Chelsea (Jane Fonda), que sempre ha mantingut una relació tibant amb el pare.
Quan Jane Fonda va descobrir el guió de En el estanque dorado, va comprar-ne els drets cinematogràfics: volia participar en aquest projecte juntament amb el seu pare. La relació de tots dos no era gaire bona des de feia molts anys i unir-se per aquest projecte podia ser un bon rencontre. El guió parlava molt de la realitat que tots dos havien viscut i de la seva relació. Tant era així que en una escena que la Chelsea li diu al seu pare que a banda de la seva filla volia ser també la seva amiga, Henry Fonda va arrencar a plorar de tal manera que l’escena es va haver de repetir diverses vegades. El guió removia massa emocions.
Aquell any, la pel·lícula va triomfar espectacularment a les taquilles: només va ser superada per En busca del Arca Perdida.
L’obra va merèixer tots els elogis i els premis Oscar li van fer justícia atorgant-li 7 nominacions, que es van materialitzar en 3 estatuetes: al millor actor per Henry Fonda, a la millor actriu per a Katharine Hepburn i al millor guió adaptat per Ernest Thomson. A la cerimònia dels Oscar la Jane va anar a recollir el premi del seu pare, greument malalt en aquells moments i va expressar un emotiu discurs. Pocs dies després moria Henry Fonda, tot un mite del cinema.
