New Hollywood
El New Hollywood: la revolució que va transformar el cinema americà
Introducció
Quan parlem de la història del cinema, hi ha moments clau que marquen un abans i un després. Un d’aquests punts d’inflexió és el New Hollywood o també anomenat Hollywood Renaissance, un moviment sorgit a finals dels anys seixanta i que va dominar fins a inicis dels vuitanta. Es tracta d’una època en què una nova generació de directors, guionistes i actors van sacsejar els fonaments de la indústria cinematogràfica nord-americana, aportant una mirada més realista, innovadora i atrevida.
El New Hollywood va ser el resultat d’una crisi profunda del sistema d’estudis clàssic i d’un canvi cultural i social als Estats Units: la guerra del Vietnam, els moviments pels drets civils, la contracultura hippie i l’escàndol del Watergate. En aquest context, els joves cineastes van aconseguir llibertat creativa i van donar vida a pel·lícules que es van convertir en clàssics indiscutibles.
El context històric:
la fi de l’edat d’or dels estudis
Durant dècades, Hollywood havia funcionat sota el sistema d’estudis: grans companyies com MGM, Warner Bros, Paramount o 20th Century Fox controlaven tota la producció i distribució. Els films responien a fórmules comercials segures, amb gèneres ben definits (western, musical, melodrama, comèdia romàntica) i estrelles contractades a llarg termini.
A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, aquest model va començar a trontollar. Diversos factors ho expliquen:
- L’aparició de la televisió, que va restar públic a les sales.
- El declivi dels musicals i dels grans espectacles històrics, que ja no connectaven amb les noves generacions.
- Les lleis antimonopoli dels anys quaranta i cinquanta, que obligaren els estudis a desprendre’s de les sales de projecció pròpies.
- El canvi sociopolític als Estats Units, amb una joventut que desconfiava de les institucions i rebutjava els valors tradicionals.
El cinema clàssic semblava incapaç de donar resposta a una societat convulsa. És en aquest buit on apareix el New Hollywood, amb uns nous directors que es caracteritzaven per un control autoral inèdit fins aleshores en el cinema americà. Ja no eren els productors qui dictaven la línia creativa: el director esdevenia l’autèntic motor de l’obra.
Característiques del New Hollywood
El New Hollywood va significar l’arribada d’una nova generació de directors formats en escoles de cinema o en la televisió, apassionats per la cultura pop i influïts per les noves onades europees (sobretot la Nouvelle Vague francesa i el neorealisme italià). Aquests cineastes volien fer pel·lícules més personals, amb estils arriscats i temàtiques properes al moment històric.
Tot i la diversitat d’estils, podem assenyalar uns trets comuns a les pel·lícules d’aquest moviment:
- Realitat crua i ambigua: s’allunya de l’optimisme clàssic per mostrar la violència, la corrupció i la marginació social.
- Antiherois: protagonistes sovint marginals, turmentats o moralment qüestionables (Bonnie i Clyde, Travis Bickle, Michael Corleone).
- Influència europea: ús del muntatge ràpid, càmera en mà, trames fragmentades i finals oberts.
- Violència i sexe explícits: es trenca amb la censura prèvia al Codi Hays (abolit el 1968) i s’instaura el sistema de qualificacions per edats.
- Experimentació narrativa: ús de flaixos, salts temporals, improvisació dels actors.
- Reflex de la crisi social: guerra del Vietnam, desencís amb el somni americà, moviments de contracultura.
- Baixos pressupostos inicials: moltes produccions eren modestes, fet que donava més llibertat als creadors.
Les pel·lícules fundacionals
Bonnie and Clyde (1967) d’Arthur Penn
El graduat (1967) de Mike Nichols
La nit dels morts vivents (1968) de George A. Romero
Easy Rider (1969) de Dennis Hopper
Grup salvatge (1969) de Sam Peckinpah
Cowboy de mitjanit (1969) de John Schlesinger
Aquestes sis pel·lícules marquen l’inici del moviment i obren la porta a una dècada de grans obres.
L’època daurada: els anys setanta
Els anys setanta són l’autèntica època daurada del New Hollywood. Es produeix una aliança temporal entre directors creatius i estudis disposats a arriscar-se per connectar amb el públic jove. Surten així obres mestres que encara avui són referents:
1970
M*A*S*H de Robert Altman
1971
L'última projecció de Peter Bogdanovich
French Connection de William Friedkin
La taronja mecànica de Stanley Kubrick
1972
El Padrí de Francis Ford Coppola
1973
American Graffiti de George Lucas
Badlands de Terrence Malick
L'exorcista de William Friedkin
1974
El Padrí II de Francis Ford Coppola
Chinatown de Roman Polanski
1975
Algú va volar sobre el niu del cucut de Milos Forman
Nashville de Robert Altman
Tauró de Steven Spielberg
1976
Taxi Driver de Martin Scorsese
1977
Annie Hall de Woody Allen
Encontres a la tercera fase d’Steven Spielberg
Star Wars de George Lucas
1978
Halloween, la nit de les màscares de John Carpenter
El caçador de Michael Cimino
1979
Apocalypse Now de Francis Ford Coppola
Manhattan de Woody Allen
1941 de Steven Spielberg
1980
Toro salvatge de Martin Scorsese
La puerta del cielo de Michael Cimino
Aquest període és recordat com un dels més creatius i arriscats de la història del cinema.
L’auge dels blockbusters i la fi del somni
Paradoxalment, serien dos directors sorgits del New Hollywood qui posarien fi a la seva època daurada: Steven Spielberg i George Lucas.
- El 1975, Spielberg estrenava Jaws (Tauró), una pel·lícula d’acció i suspens que es convertí en un fenomen de taquilla sense precedents.
- El 1977, Lucas revolucionava el cinema amb Star Wars, una space opera plena d’efectes especials que esdevingué la saga més popular de la història.
Aquests èxits van convèncer els estudis que el futur era el blockbuster: grans produccions destinades al públic massiu, amb estrenes estiuenques i campanyes de màrqueting colossals.
A mesura que avançaven els vuitanta, Hollywood va tornar a apostar per fórmules comercials segures, reduint l’espai per a les propostes més personals i arriscades. El fracàs comercial d’algunes obres molt ambicioses del New Hollywood, com La puerta del cielo (Heaven’s Gate,1980) de Michael Cimino, també va precipitar la fi del moviment.
Llegat i influència
Tot i la seva fi, el New Hollywood va deixar una empremta inesborrable:
- Directors consagrats: Coppola, Scorsese, Spielberg o Lucas es van convertir en pilars de la indústria.
- Nous codis narratius: la violència explícita, els finals oberts i la complexitat psicològica dels personatges es van normalitzar.
- Inspiració global: cineastes posteriors com Quentin Tarantino, Paul Thomas Anderson o els germans Coen reconeixen la seva influència.
- Connexió amb el públic adult: va demostrar que es podia fer cinema comercial amb profunditat artística.
En definitiva, el New Hollywood va obrir les portes a una nova manera d’entendre el cinema americà: més proper a l’autor, més valent i connectat amb la realitat del seu temps.
Conclusió
El New Hollywood va ser un moment irrepetible de la història del cinema. En només una dècada, va transformar una indústria en crisi en un laboratori d’idees, va crear algunes de les pel·lícules més importants del segle XX i va llançar una generació de directors que encara avui marquen el rumb de Hollywood.
Encara que els blockbusters acabessin dominant, la llavor sembrada en aquella època segueix viva. Quan avui veiem un film que aposta per la complexitat moral, l’ambigüitat i l’estil personal del director, hi trobem l’herència directa del New Hollywood.