Una evolució de l'spaghetti western

En l’univers de l'spaghetti western, poblat de pistolers venjatius, bandolers i caçadors de recompenses, hi ha un nom que evoca misteri, astúcia i estil: Sartana. A diferència d’altres herois del gènere, Sartana no és només un tirador infal·lible, sinó una figura gairebé fantasmagòrica, un jugador amb el destí i un mestre de la manipulació. 

Entre el 1968 i el 1971, va protagonitzar una de les sagues més singulars del cinema italià, composta per cinc pel·lícules oficials i desenes d’imitacions que es van aprofitar del seu nom.

Aquest personatge, interpretat principalment per Gianni Garko, va combinar el misteri del detectiu amb la sang freda del pistoler i l’elegància d’un aristòcrata del crim. Sartana era capaç de matar amb un somriure i desaparèixer entre el fum de la pólvora com una aparició espectral. Però per entendre com va néixer aquest mite, cal remuntar-se a uns anys abans del seu debut oficial.
 

Abans de Sartana: el primer rostre del mite 

Mille dollari sul nero 
(Baño de sangre al salir del sol,1966)

Abans de convertir-se en l’enigmàtic heroi que coneixem, Gianni Garko ja havia interpretat un personatge anomenat Sartana al film Mille dollari sul nero (Mil dólares al negro, 1966), dirigit per Alberto Cardone. Aquesta pel·lícula és sovint considerada el punt d’origen informal del mite, tot i que no forma part de la saga oficial.

Aquí, Sartana és un home venjatiu i tràgic que torna al seu poble després d’anys de presó per enfrontar-se al seu germà Johnny (Claudio Camaso), convertit en bandoler. L’enfrontament entre germans simbolitza la fractura moral del Far West, i el to és molt més fosc i dramàtic que el de les futures aventures del personatge.

El film posseeix una violència gairebé operística, típica del primer spaghetti western, i ja mostra l’intens magnetisme de Garko: un rostre impenetrable, una veu greu i una presència inquietant. Tot i això, el Sartana de 1966 no és encara el jugador sarcàstic i omniscient que apareixerà dos anys després.

Quan Gianfranco Parolini (sota el pseudònim Frank Kramer) va concebre Se incontri Sartana prega per la tua morte el 1968, va recuperar el nom com a reclam comercial, però va reinventar completament el personatge. D’aquesta manera, Mille dollari sul nero queda com un preludi espiritual, la primera aparició del nom i el rostre que més tard esdevindrien llegendaris.

La creació del mite:  

Se incontri Sartana prega per la tua morte 
(Si te encuentras con Sartana... ruega por tu muerte,1968)

Amb Se incontri Sartana prega per la tua morte, Gianfranco Parolini va establir definitivament el personatge. Aquí, Sartana és un pistoler elegant, vestit de negre, que combina la intel·ligència amb una ironia mortal. Porta gadgets amagats, utilitza trampes enginyoses i es mou amb la serenor d’un prestidigitador.

Interpretat de nou per Gianni Garko, el personatge es distancia del realisme brut del western italià per convertir-se en una mena d’antiheroi sobrenatural. La seva aura recorda més a un detectiu gòtic o un mag, amb un estil proper a James Bond o Arsène Lupin, però traslladat a l'Oest americà.

El film, produït per la Produzioni Cinematografiche Mediterranee, es distingeix per la seva narrativa laberíntica i el to barroc. Parolini hi combina acció, humor negre i un ús espectacular dels escenaris d’Almeria. L’èxit va ser immediat, i Sartana es va convertir en un nom comercial poderós dins i fora d’Itàlia.

Sono Sartana, il vostro becchino
(Yo soy vuestro verdugo, 1969)

Un any més tard, Giuliano Carnimeo (sota l’àlies Anthony Ascott) pren el relleu de Parolini i refina el to. Aquesta segona entrega és potser la més representativa del mite: Sartana ja és un personatge totalment format, amb el seu estil aristocràtic, la seva pistola ràpida i la seva calma sobrenatural.

La trama gira al voltant d’un robatori de banc pel qual Sartana és falsament acusat. Per demostrar la seva innocència, haurà d’enfrontar-se a bandolers, caçadors de recompenses i corruptes, tot desplegant la seva astúcia proverbial.

La fotografia d’Stelvio Massi i la música d’Angelo Francesco Lavagnino accentuen el component operístic i juganer del film. És aquí on la saga troba el seu equilibri perfecte entre l’acció frenètica i el carisma magnètic del protagonista.

C’è Sartana... vendi la pistola e comprati la bara
(Vende la pistola y cómprate la tumba,1970)

A la tercera entrega, George Hilton substitueix Garko com a protagonista. Tot i que manté el nom i l’esperit del personatge, hi aporta una energia més lleugera i irònica. El to és gairebé paròdic, amb més acció i un humor més marcat, reflectint la tendència del gènere a l’autoparòdia a finals dels anys seixanta.

El film va mantenir l’èxit comercial i consolidà Sartana com una marca per si mateixa. El públic italià ja identificava el nom amb un tipus de western intel·ligent i excessiu, ple de trampes mecàniques, duels impossibles i morts teatrals.

Buon funerale, amigos!... paga Sartana
(Buen funeral, amigos... paga Sartana,1970)

Gianni Garko reprèn el paper en aquesta quarta entrega, dirigida també per Giuliano Carnimeo. Aquí, Sartana investiga la mort d’un miner en un poble controlat per especuladors i corruptes. La història combina misteri, venjança i acció, amb un ritme impecable i una gran elegància visual.

És una de les pel·lícules més madures de la saga: el personatge es converteix gairebé en un detectiu del més enllà, sempre un pas per davant dels seus enemics. La direcció de Carnimeo hi aporta un estil més polit, proper al cinema negre, amb un ús intel·ligent del silenci i la tensió.

Una nuvola di polvere... un grido di morte... arriva Sartana
(Llega Sartana, 1971)

Última entrega oficial de la saga, també amb Garko i Carnimeo, que tanca el cicle amb un to més lúdic. Sartana continua jugant amb els seus enemics com si fossin peces d’un escac mortal.

El film barreja humor negre, acció i un component gairebé fantàstic. La música de Bruno Nicolai i el muntatge dinàmic confereixen una atmosfera hipnòtica. Tot i el seu èxit, el gènere començava a decaure davant l’arribada del Poliziotteschi i l’explosió d’altres formats populars.

Imitacions i seqüeles apòcrifes

Com passa amb tots els mites populars del spaghetti western, Sartana va generar una onada d’imitacions. Entre finals dels 60 i principis dels 70, es van rodar més de 15 pel·lícules que utilitzaven el seu nom, sense cap relació real amb la saga original.

Títols com Sartana non perdona, Quel maledetto giorno d’inverno... Sartana ti ucciderà, Trinità e Sartana figli di... o Sartana nella valle degli avvoltoi van explotar el magnetisme del nom. Alguns d’aquests films eren simples productes comercials, d’altres homenatges honestos. En tots els casos, Sartana es convertí en un sinònim d’astúcia, elegància i mort segura.
 

El llegat de Sartana

El personatge de Sartana simbolitza l’evolució del spaghetti western cap a la fantasia barroca i autoreflexiva. Si Django representava la brutalitat de l’home solitari i Sabata l’enginy del mercenari, Sartana va afegir-hi la dimensió del joc intel·lectual i el misteri sobrenatural.

El seu vestuari negre, el seu humor sec i els seus gadgets impossibles anticipen, d’alguna manera, el cinema postmodern. Directors com Robert Rodriguez o Quentin Tarantino han reconegut la influència del personatge en el seu estil visual i narratiu.

Més que un simple heroi, Sartana és un esperit del western europeu, una figura que encarna el cinisme, la teatralitat i el gust per l’excés que definiren el gènere. El fet que el seu nom continuï apareixent en noves produccions, referències o còmics demostra la seva vitalitat mítica.

Cloenda

De Mille dollari sul nero a Light the Fuse... Sartana Is Coming, la trajectòria de Sartana reflecteix l’ascens i la transformació del spaghetti western: un cinema de baix pressupost convertit en art d’autor gràcies a la seva llibertat formal i la seva ironia.

Gianni Garko, amb la seva presència magnètica, va donar vida a un personatge que transcendeix la moral i el realisme. Sartana és, en essència, la mort amb guants de seda, el pistoler que no dispara per ràbia sinó per destí. En ell s’uneixen la tragèdia del primer western italià i la sofisticació del seu declivi.

Avui, revisitar aquestes pel·lícules és redescobrir un univers que va fer del desert un escenari d’òpera, on cada bala tenia ritme i cada mirada, poesia. I en aquell món polsegós, entre cartes marcades i taüts, Sartana segueix somrient, com si encara tingués una última partida per jugar.