Dame Maggie Smith, nascuda com a Margaret Natalie Smith el 28 de desembre de 1934 a Ilford, Essex (Anglaterra), és una de les actrius britàniques més reconegudes i estimades del segle XX i XXI. Amb una carrera que abasta més de sis dècades, ha destacat tant al teatre com al cinema i a la televisió, convertint-se en una figura fonamental de la interpretació britànica. Aquesta biografia se centra especialment en els seus primers anys, la seva formació i l’inici de la seva trajectòria professional.

Maggie Smith va néixer en una família de classe mitjana. El seu pare, Nathaniel Smith, era patòleg, mentre que la seva mare, d’origen escocès, Margaret Hutton Little, era secretària. Tenia dos germans bessons més grans que ella, i des de petita va créixer en un ambient intel·lectual i disciplinat. Quan Maggie tenia uns quatre anys, la família es va traslladar a Oxford, on el seu pare havia obtingut una plaça com a professor a la Universitat d'Oxford.

Malgrat l’aparença d’una infància estructurada, Maggie va descriure més endavant la seva joventut com a força solitària i marcada per la sensació de ser diferent. Era una nena extremadament observadora, introvertida i creativa. L’amor pel teatre va sorgir molt aviat, en part gràcies a la presència constant de la cultura i l’educació a la seva vida familiar, així com per l’accés a obres teatrals i representacions escolars que la van fascinar.

Va començar els seus estudis a l'escola Oxford High School for Girls, on ja mostrava una inclinació clara pel món de les arts. No obstant això, no va ser una estudiant especialment brillant en termes acadèmics convencionals. El que realment l’atreia era la possibilitat d’interpretar, d’expressar-se a través d’altres personatges.

Als setze anys, en una època en què moltes dones joves seguien camins més convencionals, Maggie Smith va prendre una decisió arriscada: deixar l’escola per estudiar interpretació. Va ingressar a la Oxford Playhouse School, una prestigiosa institució teatral que la va posar en contacte directe amb el món escènic professional. Allà va començar a rebre formació en veu, moviment, interpretació clàssica i contemporània, i també va començar a participar com a figurant o en papers petits en produccions locals.

Aquest període va ser crucial per al desenvolupament de la seva tècnica i de la seva confiança com a actriu. A diferència de moltes companyes de generació, no va passar per les grans escoles dramàtiques com la RADA (Royal Academy of Dramatic Art), però va aprendre a base d’experiència pràctica i una enorme intuïció interpretativa.

La seva primera aparició professional va ser l’any 1952, als 17 anys, a l’obra Twelfth Night de William Shakespeare, interpretant el personatge de Viola, a l’Oxford Playhouse. Aquesta actuació la va fer notar dins el món teatral i li va obrir la porta a nous projectes. L’any següent, va debutar a Londres al New Theatre en una producció de revistes (revuetes teatrals amb sketches, música i comèdia), un gènere popular a l'època.

El seu talent per a la comèdia satírica i la seva extraordinària capacitat per modular la veu i el gest la van fer destacar molt ràpidament. A mitjans dels anys 50, Smith ja era una jove promesa del teatre britànic. Va començar a treballar regularment amb el Oxford University Dramatic Society i el National Theatre, on va interpretar molts papers clàssics, des de Shakespeare fins a Txékhov.

Una fita important d’aquesta època fou la seva participació en el Stratford Festival al Canadà, l’any 1956, on va compartir escenari amb un jove Christopher Plummer. L’experiència internacional va consolidar el seu prestigi com a actriu shakespeariana, capaç de passar de la comèdia a la tragèdia amb naturalitat.

Cap al final de la dècada dels 50 i a l’inici dels 60, Maggie Smith es va convertir en una figura habitual del West End, el centre teatral de Londres. Les seves actuacions en obres com The Importance of Being Earnest i Hedda Gabler van rebre elogis de la crítica. El seu estil era caracteritzat per una combinació molt britànica de contenció emocional i precisió expressiva, a més d’un timing còmic impecable.

El 1963, va entrar a formar part del National Theatre Company fundat per Laurence Olivier al Old Vic, on va consolidar la seva reputació com a una de les grans actrius de repertori del Regne Unit. Olivier mateix va reconèixer la seva capacitat camaleònica i la seva profunditat dramàtica.

Encara que el teatre va ser la seva primera gran passió, Maggie Smith també va començar a fer incursions en el cinema a partir dels anys 50. El seu primer paper cinematogràfic destacat va ser en Nowhere to Go (1958), però seria Los mejores años de Miss Brodie (1969) la pel·lícula que la consolidaria com una estrella internacional. Per aquesta interpretació, va guanyar l’Oscar a la millor actriu, i es va obrir així una nova etapa en la seva carrera, alternant cine, teatre i, més endavant, televisió. Més tard, va guanyar un segon Oscar com a actriu secundària per California Suite (1978), mostrant el seu gran talent per la comèdia.

Als anys 80 i 90 va participar en pel·lícules com Una habitació amb vista (1985), Hook (1991) i Sister Act (1992), consolidant la seva popularitat també entre les noves generacions. Amb el canvi de segle, va arribar a un públic encara més ampli gràcies al paper de la professora Minerva McGonagall a la saga Harry Potter (2001–2011).

A més, va brillar a la televisió com la Comtessa vídua de Grantham a Downton Abbey (2010–2015), pel qual va rebre múltiples premis, inclosos Emmys i Globus d'Or. També va destacar en El exótico Hotel Marigold (2011) i la seva seqüela, on va mostrar un costat més càlid i reflexiu.

Amb una carrera plena de reconeixements, Maggie Smith és una autèntica llegenda del teatre i del cinema britànic, coneguda per la seva ironia elegant, la seva profunditat dramàtica i una presència escènica inigualable.

Los mejores años de Miss Brodie (The Prime of Miss Jean Brodie, 1969). Pel·lícula britànica dirigida per Ronald Neame i basada en la novel·la homònima de Muriel Spark. Protagonitzada per Maggie Smith —qui va guanyar l'Oscar a la millor actriu pel seu paper—, el film se centra en Jean Brodie, una carismàtica i excèntrica professora d'una escola per a noies a Edimburg durant els anys trenta.
Miss Brodie es considera en la seva primavera vital i s'esforça per inspirar les seves alumnes més enllà del currículum tradicional, transmetent-los les seves idees personals sobre l'art, l'amor i la política. La seva figura és magnètica, però també controvertida: defensa idees feixistes, idealitza figures com Mussolini i influeix profundament en les seves alumnes, especialment en un grup anomenat les noies de Brodie.
La pel·lícula explora temes com la influència dels mestres, el poder de la persuasió i els límits de la llibertat educativa. Amb un guió refinat i una interpretació destacada de Smith, el film ofereix una crítica subtil a l’adoctrinament i al narcisisme encobert sota el lideratge carismàtic. Los mejores años de Miss Brodie combina drama i reflexió en una història intel·ligent i provocadora.



California Suite (1978). Comèdia dramàtica nord-americana de 1978 dirigida per Herbert Ross i escrita per Neil Simon, basada en la seva obra teatral homònima de 1976. La pel·lícula presenta quatre històries independents que tenen lloc en una suite del Beverly Hills Hotel durant la setmana dels Oscars.
En la primera, l'actriu britànica Diana Barrie (Maggie Smith) i el seu marit Sidney Cochran (Michael Caine) arriben a Los Angeles per a la cerimònia dels Oscars, on ella està nominada. La seva relació es veu afectada per les tensions derivades de la seva carrera i la sexualitat de Sidney.
La segona història segueix Hannah Warren (Jane Fonda), que es reuneix amb el seu exmarit Bill (Alan Alda) per discutir la custòdia de la seva filla adolescent. Les seves diferències culturals i personals es manifesten durant la trobada.
En la percera, Marvin Michaels (Walter Matthau) es desperta al costat d'una prostituta inconscient la nit abans de l'arribada de la seva esposa, intentant desesperadament ocultar la situació.
Finalment, en la quarta, el Dr. Chauncey Gump (Richard Pryor), el Dr. Willis Panama (Bill Cosby) i les seves respectives parelles, durant unes vacances, veuen com la seva amistat es posa a prova per una sèrie de malentesos i una competició de tennis.

La pel·lícula va ser ben rebuda per la crítica, destacant especialment la interpretació de Maggie Smith, que va guanyar l'Oscar a la millor actriu secundària pel seu paper. També va rebre nominacions als Globus d'Or i als BAFTA.



El jardín secreto (The Secret Garden, 1993). Pel·lícula basada en la novel·la homònima de Frances Hodgson Burnett i dirigida per Agnieszka Holland. Ambientada a principis del segle XX, la història segueix Mary Lennox (Kate Maberly), una nena britànica criada a l’Índia colonial que queda òrfena després d’un terratrèmol. És enviada a viure amb el seu oncle, l’enigmàtic Lord Craven (John Lynch), en una mansió solitària i misteriosa a Yorkshire, regentada per Mrs. Medlock (Maggie Smith)
Mary és una nena malcriada i solitària, però aviat comença a descobrir secrets amagats a la mansió, inclòs un jardí tancat i abandonat des de fa anys. Amb l’ajuda de Dickon (Andrew Knott), un noi afable que entén els animals, i el seu cosí Colin (Heydon Prowse), malalt i reclòs, Mary reobre el jardí i comença a reviure’l. A mesura que el jardí floreix, també ho fan les seves amistats i el benestar de Colin.
La pel·lícula combina temes de curació emocional, la màgia de la natura i el poder de l’amistat. Amb una fotografia delicada i una banda sonora emotiva, El jardín secreto transmet un missatge d’esperança i renaixement, especialment valuós tant per a infants com per a adults.



Té con Mussolini (Tea with Mussolini, 1999). Pel·lícula italo-britànica dirigida per Franco Zeffirelli. Es tracta d'un drama semiautobiogràfic basat en la infantesa del mateix director a la Florència dels anys 30 i 40, en ple ascens del feixisme a Itàlia.
La història segueix Luca Innocenti, un noi italià orfe de mare que és criat per un grup d'angleses expatriades a Florència. Aquestes dones, amants de la cultura i de les arts, són liderades per la carismàtica Lady Hester Random (Maggie Smith), la vídua d'un ambaixador britànic. També hi ha Mary Wallace (Joan Plowright), qui es preocupa més directament de l'educació del noi, i altres dames com Arabella (Judi Dench), una apassionada de l'art, i Georgie (Lily Tomlin), una americana excèntrica i independent.
Amb l'ascens del feixisme i la Segona Guerra Mundial a l'horitzó, aquestes dones es troben atrapades en un context polític cada cop més hostil. Tot i que al principi creuen en les bones intencions de Mussolini, ben aviat són empresonades en un camp d'internament per estrangeres. La seva situació es complica encara més quan Itàlia entra en guerra contra el Regne Unit. Paral·lelament, Luca, ara adolescent, intenta ajudar-les i descobrir el seu propi camí enmig del conflicte.



Saga Harry Potter. Maggie Smith va interpretar el personatge de la professora Minerva McGonagall a la saga de Harry Potter, un dels rols més estimats i respectats de la sèrie. McGonagall és la cap de la casa Gryffindor, professora de Transfiguració i, més endavant, directora de Hogwarts. Amb una actitud severa però justa, és una figura d’autoritat que representa els valors del coratge, la disciplina i la lleialtat. La interpretació de Smith va aportar profunditat, elegància i un toc d'humor sec al personatge, cosa que la va fer molt popular entre els fans.
Tot i que l’actriu va lluitar contra un càncer durant el rodatge de les últimes pel·lícules, va continuar treballant amb gran professionalitat i compromís. Va aparèixer en totes les pel·lícules de la saga, des de Harry Potter i la pedra filosofal (2001) fins a Harry Potter i les Relíquies de la Mort – Part 2 (2011). La seva presència va aportar gravetat i calidesa a la història, i la seva actuació va ser clau per consolidar el to èpic i emotiu de la sèrie. Maggie Smith es va convertir, així, en una figura emblemàtica tant per als espectadors com per als seus companys de repartiment.



Secrets de família (Keeping Mum, 2005). Comèdia negra britànica dirigida per Niall Johnson i protagonitzada per Rowan Atkinson, Kristin Scott Thomas, Maggie Smith i Patrick Swayze. Ambientada en un petit poble anglès, la pel·lícula combina humor negre, misteri i crítica social amb un to subtilment irreverent.
La història gira al voltant del pastor protestant Walter Goodfellow (Atkinson), un home benintencionat però distret, que està tan ocupat amb les seves obligacions religioses que no s’adona del caos a la seva pròpia família: la seva dona Gloria (Scott Thomas) se sent ignorada i té una aventura amb el seu instructor de golf (Swayze), la seva filla adolescent manté relacions superficials i el seu fill petit és assetjat a l’escola. L’arribada de Grace (Maggie Smith), una nova majordoma amb un passat misteriós, canviarà radicalment la vida familiar. Amb un somriure serè i mètodes gens ortodoxos —fins i tot letals—, Grace resol els problemes de la família d'una manera tan eficaç com inquietant.
Secrets de família destaca pel seu humor britànic fi i pel contrast entre l’aparença idíl·lica del poble i la foscor dels esdeveniments. Maggie Smith brilla amb una interpretació encantadorament sinistra i la pel·lícula ofereix una reflexió divertida sobre la hipocresia, la repressió i els límits morals.



El exótico Hotel Marigold (The Best Exotic Marigold Hotel, 2011). Pel·lícula britànica del 2011 dirigida per John Madden i basada en la novel·la These Foolish Things de Deborah Moggach. La història segueix un grup de jubilats britànics que decideixen traslladar-se a l'Índia, atrets per la promesa d'una vida de luxe a baix cost en un hotel restaurat: el Marigold Hotel. Quan arriben, descobreixen que l’hotel està lluny de ser el paradís anunciat, però amb el temps, comencen a adaptar-se a la seva nova vida, formant vincles entre ells i amb la cultura local.
El repartiment és un dels grans atractius del film, amb actors de renom com Judi Dench, Maggie Smith, Bill Nighy, Tom Wilkinson i Dev Patel, aquest últim interpretant l'entusiasta però inexpert director de l'hotel. Cada personatge té una història personal diferent, que s’entrellaça amb les dels altres, creant una narrativa coral plena d’humanitat, humor i tendresa.
La pel·lícula combina temes com l’envelliment, la reinvenció personal i el xoc cultural, tot dins d’un entorn visualment ric i acollidor. L’Índia hi apareix com un personatge més: caòtica però vibrant, plena de sorpreses i lliçons.
Tot i que El exótico Hotel Marigold es manté dins dels límits d’una comèdia dramàtica lleugera, destaca per la seva calidesa emocional i el missatge esperançador que mai és tard per començar de nou. El seu èxit va donar lloc a una seqüela el 2015.



Downton Abbey (2010-2015). Maggie Smith interpreta la inoblidable Violet Crawley, comtessa vídua de Grantham, a la sèrie Downton Abbey, un drama britànic creat per Julian Fellowes. El seu paper és clau tant per l’humor com per la profunditat emocional que aporta a la trama. Violet és una aristòcrata de mentalitat tradicional, astuta i extremadament intel·ligent, coneguda per les seves frases enginyoses i comentaris sarcàstics, que sovint roben l’escena.
Al llarg de les sis temporades de la sèrie i les dues pel·lícules derivades (Downton Abbey, 2019 i Downton Abbey: A New Era, 2022), Smith ofereix una interpretació matisada que combina autoritat, vulnerabilitat i humor fi. Tot i la seva rigidesa aparent, el personatge de Violet mostra una gran capacitat d’evolució i empatia, especialment en les seves relacions amb la seva neta Mary i la seva gran rival i amiga Isobel Crawley.
La interpretació de Maggie Smith ha estat àmpliament lloada, i li ha valgut nombrosos premis, incloent-hi tres Emmy i un Globus d’Or. El seu paper a Downton Abbey s’ha convertit en un dels més emblemàtics de la seva carrera i en una part essencial de l’èxit i el carisma de la sèrie.



The Lady in the Van (2015). Pel·lícula britànica dirigida per Nicholas Hytner i basada en l’obra de teatre i memòries d'Alan Bennett. La història narra l’experiència real de Bennett amb una dona gran excèntrica i misteriosa anomenada Mary Shepherd, que va viure durant quinze anys en una furgoneta aparcada al seu carrer, al barri de Camden, Londres —concretament, dins de la seva entrada de casa.
Maggie Smith interpreta magistralment el paper de Mary Shepherd, un personatge tan desconcertant com entranyable, amb una combinació de dignitat, humor i dolor que revela una vida plena de secrets. Smith ja havia interpretat aquest paper tant a l’escenari com a la ràdio abans de portar-lo al cinema. Alex Jennings fa d’Alan Bennett, un escriptor introvertit dividit entre la compassió i la incomoditat que li genera aquesta presència tan peculiar.
La pel·lícula combina tocs d’humor britànic amb reflexions profundes sobre la solitud, la vellesa, la culpa i la responsabilitat moral. També juga amb el recurs narratiu de mostrar dues versions de Bennett: l’escriptor i el narrador. The Lady in the Van destaca per la seva sensibilitat, el seu retrat humà dels marges socials i per la relació insòlita que s’estableix entre dos mons aparentment incompatibles. És una obra que emociona i fa pensar.



El club dels miracles (The Miracle Club, 2023). Pel·lícula dramàtica dirigida per Thaddeus O'Sullivan. Ambientada a Irlanda als anys 60, la història gira al voltant de quatre dones d’un petit poble que emprenen un viatge de pelegrinatge al santuari de Lourdes, a França, amb l’esperança de trobar curació, redempció i, potser, algun miracle.
Les protagonistes —interpretades per actrius de renom com Maggie Smith, Kathy Bates, Laura Linney i Agnes O'Casey— porten cadascuna una càrrega emocional, secrets familiars o dols no resolts. El viatge les posa a prova tant físicament com espiritualment, però també serveix per confrontar el passat, sanar ferides i refer vincles trencats.
La pel·lícula destaca pel seu to humà, tendre i ple d’humor subtil, i combina fe, esperança i la força de la solidaritat femenina. A través de la seva narrativa íntima i les actuacions sòlides, El club de los milagros explora temes universals com la fe, el perdó i la reconciliació, amb una sensibilitat pròpia del cinema britànic i irlandès contemporani.