Burt Lancaster, nascut com Burton Stephen Lancaster el 2 de novembre de 1913 a Nova York, va ser una de les figures més carismàtiques i versàtils del cinema nord-americà del segle XX. Tot i que sovint se’l recorda per la seva imatge d’home dur i galant, la seva vida va ser molt més rica i complexa, marcada des dels inicis per una lluita constant, una forta ètica de treball i una gran passió per les arts escèniques. Aquesta biografia se centra especialment en la seva infantesa, formació i primeres ocupacions, que van ser fonamentals per construir la base de la seva posterior carrera com a actor.

Infantesa i família

Burt Lancaster va néixer al barri d’East Harlem, a Manhattan, Nova York, en una família de classe treballadora. Era el quart de cinc fills de James Henry Lancaster, un empleat dels serveis postals de la ciutat, i Elizabeth Roberts, mestressa de casa. Els seus pares eren d’origen irlandès protestant i havien crescut en entorns humils. La família vivia en condicions modestes, però Lancaster recordaria més endavant una infantesa plena d’activitat, camaraderia i una certa llibertat de moviment, pròpia dels barris obrers de la Nova York de l’època.

Des de petit va demostrar una gran energia física i un esperit competitiu. A diferència de molts actors de la seva generació, Lancaster no va créixer amb una passió pel teatre o el cinema. De fet, la seva primera gran vocació va ser l’esport. Durant els anys escolars, va destacar especialment en el bàsquet, però també va practicar boxa i altres activitats físiques. Aquest interès per l’esport es combinaria més endavant amb una passió inesperada: l’acrobàcia.

Estudis i descobriment del circ

Lancaster va assistir a la DeWitt Clinton High School, una escola pública de Nova York per a nois, on va començar a formar-se en diverses disciplines, encara que el seu interès principal continuava sent l’activitat física. Amb un temperament independent i inquiet, va decidir no seguir una via acadèmica convencional.

Tot i així, va rebre una beca per jugar a bàsquet a la Universitat de Nova York (NYU), cosa que li va permetre matricular-se-hi durant un temps. Tanmateix, aviat va abandonar els estudis universitaris, incapaç de trobar-hi un veritable interès. El que el va captivar de debò va ser el món del circ.

Juntament amb un amic d’infància, Nick Cravat, va formar una parella acrobàtica coneguda com Lang and Cravat. Tots dos eren joves, àgils i molt decidits. Van començar a actuar com a acròbates professionals en petits circs i espectacles de varietats, recorrent diferents ciutats dels Estats Units. Aquesta etapa va durar gairebé una dècada, i Lancaster més tard la recordaria com una de les més formadores de la seva vida. Li va ensenyar disciplina, resistència física i, sobretot, l’habilitat d’aguantar-se a l’escenari i captar l’atenció del públic.

La Gran Depressió i la vida de gira

Durant els anys 30, en plena Gran Depressió, treballar al món de l’entreteniment itinerant no era fàcil. Lancaster i Cravat es guanyaven la vida com podien, actuant sovint en condicions difícils i amb pocs recursos. Tot i els entrebancs, aquesta experiència va consolidar la seva capacitat física i la seva presència escènica. Aquesta base acrobàtica seria crucial més endavant per a molts dels seus papers al cinema, on sovint executava les seves pròpies escenes d’acció.

Durant aquest període, Lancaster va fer tota mena de feines per tal de sobreviure. Va treballar com a venedor, cambrer i fins i tot com a cantant de saló en alguna ocasió, encara que ell mateix admetria que no tenia grans dots vocals. Aquest esperit de superació i adaptabilitat seria una constant al llarg de la seva vida.

Servei militar i canvi de rumb

Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, Lancaster va interrompre la seva carrera com a acròbata i es va allistar a l’Exèrcit dels Estats Units. Va servir a la unitat de serveis especials, encarregada d’entretenir les tropes. Aquesta nova etapa va representar el seu primer contacte seriós amb el teatre i la interpretació. Va començar a participar en produccions escèniques militars, i va descobrir una afinitat inesperada per l’actuació.

Després de la guerra, ja amb més de trenta anys, Lancaster es trobava en un moment de transició. El món del circ i les acrobàcies començava a quedar enrere, i el món del teatre i el cinema s’obria davant seu com una nova oportunitat.

Primers passos com a actor

Després del seu retorn a la vida civil, Lancaster va aconseguir un paper en una obra de Broadway, A Sound of Hunting (1945), que, tot i tenir poc èxit, va ser vista per un agent de càsting de Hollywood. Aquest agent el va recomanar per a un paper en un film que esdevindria llegendari: The Killers (1946), una adaptació d’un relat d’Ernest Hemingway. Al costat d’Ava Gardner, Lancaster va fer el seu debut cinematogràfic amb un paper protagonista, en un film negre intens i estilitzat que el convertiria de la nit al dia en una estrella.

La seva presència imponent, la seva veu potent i la seva intensitat interpretativa van captivar tant el públic com la crítica. A partir d’aquell moment, la seva carrera va enlairar-se ràpidament, amb una sèrie de papers en què va combinar el seu físic atlètic amb una sensibilitat dramàtica cada cop més refinada.

Conclusions

La infantesa i joventut de Burt Lancaster, marcades per la pobresa, l’esport, el circ i la vida itinerant, van ser fonamentals per a la seva posterior trajectòria artística. A diferència de molts actors formats en acadèmies o amb vincles familiars amb el món de l’art, Lancaster es va forjar a través de l’experiència directa, amb una barreja de disciplina física, tenacitat i capacitat d’aprenentatge constant. El seu pas pel circ li va donar un domini corporal extraordinari; el servei militar li va obrir la porta a l’actuació; i la seva actitud decidida el va fer destacar en un món tan competitiu com el de Hollywood.

Aquestes primeres etapes de la seva vida van establir les bases d’una carrera extraordinària que s’allargaria durant dècades i el convertiria en un dels grans noms del cinema clàssic nord-americà.

D’aquí a l’eternitat (From Here to Eternity, 1953). Pel·lícula nord-americana dirigida per Fred Zinnemann, basada en la novel·la homònima de James Jones. Ambientada a Hawaii poc abans de l’atac japonès a Pearl Harbor (1941), la pel·lícula explora la vida de diversos soldats en una base militar, centrant-se en els seus conflictes personals, les jerarquies militars i les seves relacions amoroses.
El film compta amb un repartiment estel·lar encapçalat per Burt Lancaster, Montgomery Clift, Deborah Kerr, Frank Sinatra i Donna Reed. Burt Lancaster interpreta el sergent Warden, un home íntegre però atrapat per les rigideses de l’exèrcit, que manté una relació clandestina amb Karen Holmes (Deborah Kerr), l’esposa del seu superior. Clift és Prewitt, un soldat solitari i obstinat que es nega a boxejar per l’exèrcit, enfrontant-se a una forta repressió.
La pel·lícula combina drama romàntic i denúncia social, criticant el militarisme, l’abús de poder i la manca d’humanitat dins de l’exèrcit. Va tenir un gran èxit de crítica i públic, guanyant 8 premis Oscar, inclosos millor pel·lícula, millor director i millors actors secundaris per Sinatra i Reed.
Una escena icònica —el petó apassionat entre Lancaster i Kerr a la platja— esdevingué una de les més famoses del cinema clàssic.



Duel de titans (Gunfight at the O.K. Corral, 1957). Dirigida per John Sturges, és un western clàssic que dramatitza el famós tiroteig de Tombstone, Arizona, ocorregut el 1881. Protagonitzada per Burt Lancaster com Wyatt Earp i Kirk Douglas com Doc Holliday, la pel·lícula narra l’aliança entre el representant de la llei i el pistoler tuberculós en la seva lluita contra els Clanton, una família criminal que aterra la regió.
Amb una narrativa centrada en el conflicte entre deures i amistat, la pel·lícula mostra com Earp, fred i recte, troba en Holliday un aliat inesperat, malgrat el seu passat fosc. Junts, intenten portar ordre a un Oest encara salvatge, culminant en un intens duel de pocs minuts però gran càrrega dramàtica.
Destaca per la seva banda sonora èpica de Dimitri Tiomkin, especialment la balada cantada per Frankie Laine, i per la química entre els dos protagonistes.
Encara que no és fidel als fets reals, ha esdevingut una obra de referència dins del gènere western i un exemple del mite de l’Oest americà construït des de Hollywood. John Sturges va dirigir més tard una altra pel·lícula relacionada amb el mateix episodi històric: L’hora de les pistoles (Hour of the Gun, 1967), amb un to més realista.



Torpedo (Run Silent, Run Deep, 1958) és una pel·lícula bèl·lica nord-americana dirigida per Robert Wise i protagonitzada per Clark Gable i Burt Lancaster. Basada en la novel·la homònima de l’oficial de submarins Edward L. Beach, el film se situa al Pacífic durant la Segona Guerra Mundial i narra la història del capità Edward Murrell (Gable), un veterà comandant de submarí obsessionat amb enfonsar un destructor japonès que ha destruït diversos submarins americans, inclòs el que ell comandava anteriorment.
Murrell rep el comandament d’un nou submarí, però ha de guanyar-se la confiança de la seva tripulació, especialment la del seu primer oficial, el tinent Jim Bledsoe (Lancaster), que esperava obtenir el comandament. Les tensions entre Murrell i Bledsoe augmenten a mesura que la missió avança, amb decisions tàctiques arriscades i un ambient de desconfiança dins el submarí.
La pel·lícula combina acció submarina intensa amb un estudi psicològic dels personatges, centrant-se en la disciplina, el lideratge i la responsabilitat. Destaca per les seves escenes realistes de combat submarí, l’ús efectiu de maquetes i la interpretació sòlida dels seus protagonistes. Run Silent, Run Deep és considerada una obra clàssica del cinema bèl·lic i del gènere de submarins.

El fuego y la palabra (Elmer Gantry, 1960). Pel·lícula nord-americana dirigida per Richard Brooks, basada en la novel·la homònima de Sinclair Lewis. Protagonitzada per Burt Lancaster, Jean Simmons i Shirley Jones, el film retrata la vida d’Elmer Gantry, un venedor carismàtic i oportunista que s’uneix a una campanya evangèlica itinerant durant els anys 20 als Estats Units.
La pel·lícula combina crítica social i drama, explorant temes com la fe, la hipocresia religiosa i la redempció. Gantry utilitza el seu do de paraula per predicar, però la seva ambició i els seus conflictes personals posen en dubte la seva sinceritat. Jean Simmons interpreta a Sharon Falconer, una predicadora apassionada amb qui Gantry col·labora i manté una complexa relació emocional i espiritual.
Lancaster va guanyar l'Oscar al millor actor pel seu paper intens i enèrgic, mentre que Shirley Jones va rebre l'Oscar a millor actriu secundària pel seu paper d’una antiga amant de Gantry convertida en prostituta.
Amb un guió potent, direcció sòlida i grans interpretacions, El fuego y la palabra destaca com una crítica aguda al fanatisme i als líders religiosos manipuladors, mantenint una sorprenent vigència temàtica fins avui.



¿Vencedores o vencidos? (El juicio de Nuremberg) (Judgment at Nuremberg, 1961) és una pel·lícula dirigida per Stanley Kramer que aborda el judici de Nuremberg celebrat el 1948, on es van processar jutges i juristes nazis pels seus crims durant el Tercer Reich. El film està ambientat en una Alemanya devastada per la Segona Guerra Mundial i reflexiona sobre la responsabilitat moral i legal dels individus sota règims totalitaris.
La trama gira al voltant del jutge nord-americà Dan Haywood (interpretat per Spencer Tracy), encarregat de presidir el tribunal que jutja quatre jutges alemanys acusats de crims de guerra i contra la humanitat. Al llarg del judici, s’exploren temes com la complicitat, l’obediència cega a l’autoritat i les zones grises de la moralitat. Un dels punts centrals és la confrontació entre la justícia i la política, ja que els Estats Units volen reconstruir Alemanya com a aliat en la Guerra Freda, mentre que Haywood busca la veritat i la justícia per damunt dels interessos geopolítics.
El film destaca per les seves intenses interpretacions, especialment les de Maximilian Schell, que va guanyar l’Oscar al millor actor, i les d’actors com Burt Lancaster, Marlene Dietrich i Montgomery Clift. ¿Vencedores o vencidos? és un drama judicial profund i conmovedor que convida a la reflexió sobre la responsabilitat individual i col·lectiva davant la barbàrie.

L’home d’Alcatraz (Birdman of Alcatraz, 1962). Pel·lícula nord-americana dirigida per John Frankenheimer i protagonitzada per Burt Lancaster. El film es basa en la vida real de Robert Stroud, un presoner que va passar més de 50 anys a la presó, la major part en aïllament, i que es va convertir en un expert en ornitologia mentre complia condemna.
La història comença amb Stroud empresonat per assassinat. A causa del seu temperament violent, és traslladat a una cel·la d'aïllament. Durant la seva estada, troba un ocell ferit i comença a cuidar-lo. Amb el temps, cria i estudia ocells, arribant a escriure llibres sobre malalties aviàries des de la presó. Tot i les seves contribucions científiques, Stroud mai és alliberat completament, i acaba els seus dies a Alcatraz.
La pel·lícula presenta una reflexió sobre la redempció, l’aïllament i la condició humana dins el sistema penitenciari. Lancaster ofereix una interpretació commovedora, i el film, tot i prendre algunes llicències dramàtiques respecte a la realitat, va generar debat sobre la rehabilitació dels presos i la humanització del càstig. Va rebre diverses nominacions als Oscars.



El gatopardo (Il gattopardo, 1963). Pel·lícula italiana dirigida per Luchino Visconti, basada en la novel·la homònima de Giuseppe Tomasi di Lampedusa. Ambientada a Sicília durant la unificació d’Itàlia al segle XIX, la història gira entorn de Don Fabrizio Corbera, príncep de Salina, un aristòcrata que observa amb resignació el declivi de la noblesa tradicional davant els nous temps revolucionaris.
El film retrata amb detall la transició social i política de l’època a través de la mirada melancòlica del príncep, interpretat magistralment per Burt Lancaster. El jove i ambiciós nebot del príncep, Tancredi (Alain Delon), simbolitza l’oportunisme de la nova classe emergent. Quan aquest es casa amb Angelica (Claudia Cardinale), filla d’un ric burgès, es consuma l’aliança entre la decadència aristocràtica i l’ascens de la burgesia.
Visconti, ell mateix d’origen aristocràtic, imprimeix a la pel·lícula una estètica visual exquisida, amb una gran atenció als detalls històrics i escenogràfics. Destaca especialment la llarga escena del ball final, que simbolitza l’agonia d’un món que s’acaba.
Amb una durada notable i un ritme pausat, El gatopardo és una reflexió elegant i nostàlgica sobre el canvi, la decadència i l’adaptació, i es considera una obra mestra del cinema italià. La seva bellesa formal i profunditat temàtica la converteixen en una fita del cinema europeu.



El tren (The Train, 1964). Pel·lícula dramàtica de guerra dirigida per John Frankenheimer i protagonitzada per Burt Lancaster. Ambientada durant la Segona Guerra Mundial, la trama gira entorn d’un tren carregat amb valuoses obres d’art que els nazis intenten traslladar de França a Alemanya abans de la retirada. El protagonista, Paul Labiche (Lancaster), un membre de la resistència francesa, s’esforça per evitar que el tresor cultural surti del país, posant en risc la seva pròpia vida.
La pel·lícula destaca per la seva tensió narrativa, un ritme intens i escenes d’acció realistes —moltes filmades sense efectes especials, utilitzant trens reals. També planteja qüestions profundes sobre el valor de l’art en comparació amb la vida humana, enfrontant la passió pel patrimoni cultural amb el pragmatisme i la supervivència.
Amb una fotografia en blanc i negre d’alt nivell i una ambientació sòbria, El tren combina el cinema d’acció amb una crítica intel·ligent del conflicte bèl·lic i la destrucció cultural. És considerada una obra destacada del cinema bèl·lic clàssic, i una mostra del compromís de Frankenheimer amb un cinema visualment potent i moralment complex.

Siete días de mayo (Seven Days in May, 1964). Thriller polític nord-americà dirigit per John Frankenheimer i basat en la novel·la de Fletcher Knebel i Charles W. Bailey II. Amb un repartiment destacat encapçalat per Burt Lancaster, Kirk Douglas, Fredric March i Ava Gardner, el film ofereix una mirada inquietant sobre la possibilitat d’un cop d’estat militar als Estats Units en plena Guerra Freda.
L’argument gira entorn del general James Mattoon Scott (Lancaster), cap de l'Estat Major, que conspira per enderrocar el president dels EUA (Fredric March), a qui considera feble per haver signat un tractat de desarmament nuclear amb la Unió Soviètica. El coronel Martin "Jiggs" Casey (Douglas), un oficial lleial al sistema democràtic, descobreix les maniobres del general i intenta evitar el cop dins d’un ambient ple de sospites, tensions i dilemes morals.
La pel·lícula destaca per la seva atmosfera tensa, el seu guió intel·ligent i les interpretacions sòlides, especialment la confrontació entre Lancaster i Douglas. També reflecteix els temors de l’època sobre l’autoritarisme, l’ús del poder militar i la fragilitat de les institucions democràtiques.
Siete días de mayo és considerada una obra rellevant i vigent, que combina entreteniment amb una crítica política subtil però poderosa.



El nedador (The Swimmer, 1968). Pel·lícula nord-americana dirigida per Frank Perry i, en part, per Sydney Pollack, basada en un relat curt de John Cheever. Protagonitzada per Burt Lancaster, la pel·lícula és una al·legoria inquietant sobre el somni americà i la decadència personal.
La història segueix Ned Merrill (Lancaster), un home ben plantat i aparentment benestant que decideix travessar el comtat on viu nedant per totes les piscines dels seus veïns fins arribar a casa seva. Al llarg del trajecte, però, va trobant persones del seu passat i episodis que revelen la veritable naturalesa de la seva vida: pèrdues, fracassos, alienació i autoengany.
Tot i començar amb un to quasi bucòlic i estiuenc, el film adopta progressivament un aire més fosc i existencialista. El viatge simbòlic de Merrill representa la confrontació amb una realitat dolorosa que ha estat evitant. La interpretació de Lancaster és destacada: vulnerable, física i profundament emocional, lluny de la seva habitual imatge d’home fort.
El nedador no va tenir gaire èxit comercial en el seu moment, però amb els anys s’ha convertit en una pel·lícula de culte per la seva atmosfera única, narrativa innovadora i la crítica subtil però punyent a la superficialitat de la societat nord-americana de postguerra.