Vivien Leigh, nascuda com a Vivian Mary Hartley el 5 de novembre de 1913 a Darjeeling, Índia britànica, va ser una de les actrius més icòniques del segle XX. La seva vida i carrera van estar marcades per una combinació de talent extraordinari, bellesa captivadora i una lluita constant amb problemes de salut mental.

Filla única de Gertrude Mary Frances i Ernest Richard Hartley, un agent de borsa anglès, Vivien va mostrar interès per les arts des de molt jove. A l'edat de tres anys, va fer la seva primera aparició escènica recitant Little Bo Peep en una producció amateur organitzada per la seva mare. Als sis anys i mig, va ser enviada al Convent del Sagrat Cor a Roehampton, Anglaterra, on va conèixer Maureen O'Sullivan, futura actriu de Hollywood. Va ser en aquest entorn que Vivien va expressar per primera vegada el seu desig de convertir-se en "una gran actriu”.

Durant la seva adolescència, va estudiar a diverses escoles a Europa, incloent-hi Dinard, Biarritz, San Remo i París, adquirint fluïdesa en francès i italià. Aquest període va enriquir la seva formació cultural i artística. El 1931, la família va tornar a Anglaterra, i després de veure una pel·lícula de la seva antiga companya Maureen O'Sullivan, Vivien va expressar als seus pares la seva voluntat de seguir una carrera d'actriu. Amb el suport del seu pare, es va matricular a la Royal Academy of Dramatic Art (RADA) a Londres.

Matrimoni i primers passos en la interpretació

El 1932, amb només 19 anys, Vivien va conèixer Herbert Leigh Holman, un advocat 13 anys més gran que ella. Es van casar el 20 de desembre de 1932. Poc després, Vivien va abandonar els seus estudis a la RADA per dedicar-se a la vida familiar. El 12 d'octubre de 1933, va néixer la seva filla, Suzanne. Tot i això, la seva passió per la interpretació no va desaparèixer. El 1934, va debutar al cinema amb un petit paper no acreditat a la pel·lícula Things Are Looking Up. Per establir-se com a actriu, va adoptar el nom professional de Vivien Leigh, combinant el seu nom amb el cognom del seu marit.

Ascens a l'estrellat

El 1935, Vivien va fer el seu debut teatral professional a l'obra The Green Sash. Tot i tenir una veu escènica encara poc desenvolupada, la seva presència i bellesa van captivar el públic. El mateix any, va protagonitzar The Mask of Virtue, on la seva actuació va rebre elogis unànimes. El productor Alexander Korda, impressionat pel seu talent, la va contractar per a diversos projectes cinematogràfics.

Durant aquest període, Vivien va començar una relació amb l'actor Laurence Olivier. Tot i que tots dos estaven casats, la seva connexió personal i professional va ser intensa. Van treballar junts en diverses produccions, incloent-hi Inglaterra en llamas (1937) i Lady Hamilton (1941).

Consolidació i reconeixement internacional

El 1939, Vivien va aconseguir el paper de Scarlett O'Hara a Allò que el vent s'endugué (Gone with the Wind), després d'una extensa recerca per part del productor David O. Selznick. La seva interpretació va ser aclaparadora, guanyant l'Oscar a la millor actriu i consolidant-la com una estrella internacional.

Malgrat l'èxit, la seva vida personal va estar marcada per lluites internes. El 1951, va guanyar el seu segon Oscar per la seva interpretació de Blanche DuBois a Un tranvía llamado deseo, un paper que reflectia les seves pròpies batalles amb la salut mental.

Vida personal i salut

Vivien va ser diagnosticada amb trastorn bipolar, una condició que va afectar profundament la seva vida i carrera. Va patir diversos episodis de crisi, incloent-hi un col·lapse durant el rodatge de La senda de los elefantes el 1953, que la va portar a la seva hospitalització i a tractaments intensius. Va ser substituïda en el rodatge per Elizabeth Taylor.

El seu matrimoni amb Laurence Olivier va acabar en divorci el 1960, tot i que mantenien una connexió emocional profunda. Vivien va continuar treballant en teatre i cinema fins a la seva mort el 8 de juliol de 1967, a l'edat de 53 anys, a causa de la tuberculosi.

Llegat

Vivien Leigh és recordada com una de les grans actrius del segle XX, amb una carrera que abasta tant el teatre com el cinema. La seva capacitat per transmetre emocions complexes i la seva presència escènica la van convertir en una figura inoblidable. Malgrat les seves lluites personals, el seu llegat artístic continua inspirant generacions d'actors i amants del cinema.

Fire Over England (1937). Pel·lícula històrica britànica estrenada el 1937, dirigida per William K. Howard i protagonitzada per Laurence Olivier i Vivien Leigh. Ambientada durant el regnat d’Elisabet I d’Anglaterra, la pel·lícula narra els esdeveniments previs a la derrota de l'Armada Invencible espanyola el 1588.
La trama segueix Michael Ingolby (Olivier), un jove noble anglès que sobreviu a un atac naval i és reclutat per la reina Elisabet (Flora Robson) per infiltrar-se a la cort espanyola i espiar en nom d'Anglaterra. Mentre Michael compleix la seva missió, es veu embolicat en intrigues polítiques, conflictes de lleialtat i una història d’amor amb Cynthia (Vivien Leigh), dama de companyia de la reina.
La pel·lícula combina romanticisme, patriotisme i espionatge en un context de tensió entre dues grans potències europees. Va destacar pel seu repartiment i per ser una de les primeres col·laboracions cinematogràfiques entre Olivier i Leigh, futura parella emblemàtica del cinema. Fire Over England és també significativa pel seu retrat dramàtic de la reina Elisabet, un paper que Flora Robson interpreta amb força i dignitat, anticipant moltes representacions posteriors de la monarca al cinema.

A Yank at Oxford (1938). Comèdia dramàtica britànica dirigida per Jack Conway i protagonitzada per Robert Taylor, Vivien Leigh i Maureen O'Sullivan. És una de les primeres grans produccions britàniques de la Metro-Goldwyn-Mayer i va contribuir a acostar el cinema britànic al públic internacional.
La pel·lícula narra la història de Lee Sheridan (Robert Taylor), un jove estudiant nord-americà brillant i atleta destacat que guanya una beca per estudiar a la prestigiosa Universitat d’Oxford. Un cop allà, la seva actitud competitiva i desimbolta entra en conflicte amb les tradicions i l'esnobisme dels estudiants britànics. Lee ha de guanyar-se el respecte dels seus companys i professors, alhora que es veu embolicat en una sèrie de malentesos amorosos, inclosa una breu relació amb Elsa (Vivien Leigh), una jove seductora.
La pel·lícula destaca per la seva combinació d’humor, esport i crítica social suau, mostrant el xoc cultural entre els valors americans i els britànics. També és notable per ser un dels primers papers importants de Vivien Leigh abans del seu salt a la fama amb Allò que el vent s’endugué. Amb un to lleuger i encantador, A Yank at Oxford continua sent una peça clàssica del cinema britànic dels anys 30.

Allò que el vent s’endugué (Gone with the Wind, 1939). És una de les pel·lícules més emblemàtiques de la història del cinema. Dirigida per Victor Fleming i basada en la novel·la homònima de Margaret Mitchell, és un drama històric i romàntic ambientat durant la Guerra Civil dels Estats Units i la seva posterior reconstrucció. El film és protagonitzat per Vivien Leigh en el paper de la voluntariosa Scarlett O’Hara i Clark Gable com el carismàtic Rhett Butler.
La trama gira al voltant d’Scarlett, una jove sudista rica i malcriada que lluita per mantenir la seva plantació, Tara, i sobreviure a les devastacions de la guerra. Amb una forta voluntat i una actitud egoista, viu obsessionada per Ashley Wilkes, però acaba involucrada sentimentalment amb Rhett, un home pragmàtic i apassionat. La seva relació és plena de conflictes, malentesos i emocions intenses.
La pel·lícula va ser un èxit colossal tant comercialment com en crítica. Va guanyar vuit Oscars, incloent-hi millor pel·lícula, millor director i millor actriu per Vivien Leigh. Hattie McDaniel, que interpretava Mammy, va fer història com la primera persona afroamericana a guanyar un Oscar.
Tot i ser considerada una obra mestra del cinema clàssic per les seves interpretacions i producció, ha estat objecte de debat en temps recents per la seva visió idealitzada del Sud esclavista. Tanmateix, Allò que el vent s’endugué continua sent una fita cultural i cinematogràfica.



El puente de Waterloo (Waterloo Bridge, 1940). Pel·lícula romàntica clàssica nord-americana dirigida per Mervyn LeRoy, estrenada el 1940. Està basada en una obra teatral de Robert E. Sherwood i protagonitzada per Vivien Leigh i Robert Taylor. L’acció se situa a Londres durant la Primera Guerra Mundial i narra la tràgica història d’amor entre Myra, una jove ballarina, i Roy, un oficial britànic.
La pel·lícula comença quan Roy recorda el seu primer amor mentre passa pel pont de Waterloo, evocant la trobada amb Myra durant un bombardeig. S’enamoren ràpidament, però la guerra i una sèrie de malentesos i circumstàncies tràgiques separen els amants. La pobresa i la desesperança condueixen Myra a prendre decisions doloroses per sobreviure, amb conseqüències devastadores.
Amb una interpretació emotiva de Vivien Leigh, la pel·lícula destaca pel seu to melancòlic i la seva crítica subtil a les convencions socials de l’època. El puente de Waterloo és reconeguda com una de les grans històries d’amor del cinema clàssic i continua emocionant el públic per la seva sensibilitat, elegància visual i el seu final commovedor.



Lady Hamilton (That Hamilton Woman, 1941) Pel·lícula britànica dirigida per Alexander Korda i protagonitzada per Vivien Leigh i Laurence Olivier, una de les parelles més emblemàtiques del cinema clàssic. El film narra la història d’Emma Hamilton, una dona d’origen humil que va arribar a convertir-se en amant del famós almirall britànic Horatio Nelson durant les guerres napoleòniques.
La pel·lícula comença amb Emma (Vivien Leigh) explicant la seva història en una taverna de Calais, en la pobresa i l’oblit, i repassant com va passar de ser una ballarina sense recursos a esposa de l’ambaixador britànic a Nàpols, Sir William Hamilton. Allà coneix Nelson (Laurence Olivier) i entre ells sorgeix una passió irresistible. La seva relació, tant escandalosa com cèlebre, es veu marcada pel patriotisme, la guerra i el sacrifici personal.
Lady Hamilton és tant un drama romàntic com una pel·lícula històrica, amb una acurada direcció artística i una banda sonora emocionalment poderosa. Malgrat ser en part una obra de propaganda britànica durant la Segona Guerra Mundial, la pel·lícula és recordada pel seu romanticisme èpic i les interpretacions carismàtiques dels seus protagonistes. Va guanyar l’Oscar al millor so i va ser nominada a diversos premis més.



César y Cleopatra (Caesar and Cleopatra, 1945). Pel·lícula britànica dirigida per Gabriel Pascal i basada en l'obra teatral de George Bernard Shaw, qui també en va supervisar l'adaptació. És protagonitzada per Claude Rains com a Juli Cèsar i Vivien Leigh com a Cleòpatra.
Ambientada a l'antiga Alexandria, la pel·lícula narra l'encontre entre el conqueridor romà Juli Cèsar i la jove Cleòpatra, hereva del tron egipci. Cèsar intenta educar i guiar Cleòpatra per convertir-la en una sobirana capaç, mentre ella evoluciona de nena capritxosa a reina poderosa. La història se centra més en el diàleg filosòfic i la política que en l'acció bèl·lica, reflectint l'estil irònic i intel·lectual de Shaw.
Amb una producció sumptuosa i un disseny de vestuari i escenografia espectacular, César y Cleopatra va ser una de les pel·lícules britàniques més cares del seu temps, rodada en Technicolor durant la Segona Guerra Mundial. Tot i que inicialment no va tenir l'èxit esperat, ha estat revalorada per la seva fidelitat teatral, la interpretació subtil de Claude Rains i el carisma de Vivien Leigh, que aporta una Cleòpatra encantadora i complexa. És una obra de gran valor visual i literari dins el cinema històric britànic.



Anna Karenina (1948). Adaptació britànica de la clàssica novel·la de Lev Tolstoi, dirigida per Julien Duvivier i protagonitzada per Vivien Leigh en el paper principal. La pel·lícula trasllada a la pantalla gran la tràgica història d’una dona atrapada entre les convencions socials i els seus desitjos personals, en la Rússia aristocràtica del segle XIX.
Anna és una dona casada amb Karenin (Ralph Richardson), un alt funcionari fred i reservat. La seva vida fa un gir quan coneix el comte Vronsky (Kieron Moore), un jove oficial amb qui inicia una apassionada història d'amor. Davant la pressió social i la pèrdua de la custòdia del seu fill, Anna es veu cada cop més aïllada i assetjada pel rebuig de la societat, fins a caure en una espiral de desesperació que la porta a un final tràgic.
Vivien Leigh aporta una interpretació intensa i matisada d’Anna, combinant elegància, vulnerabilitat i passió. La pel·lícula destaca per la seva cuidada posada en escena, amb una fotografia en blanc i negre que reforça el to dramàtic i el luxe decadent de l’ambient aristocràtic rus.
Tot i que hi ha hagut altres adaptacions d’Anna Karenina, la versió de 1948 és especialment recordada per la seva estètica refinada i per la força emocional de la seva protagonista.



Un tranvía llamado deseo (A Streetcar Named Desire, 1951). Pel·lícula dramàtica nord-americana dirigida per Elia Kazan i basada en l’obra teatral homònima de Tennessee Williams. El film és protagonitzat per Vivien Leigh, Marlon Brando, Kim Hunter i Karl Malden, i és considerada una de les grans adaptacions cinematogràfiques del teatre nord-americà del segle XX.
La història gira al voltant de Blanche DuBois (Leigh), una dona refinada però emocionalment fràgil que arriba a Nova Orleans per viure amb la seva germana Stella (Hunter) i el seu cunyat Stanley Kowalski (Brando). Blanche intenta amagar el seu passat turbulent i mantenir una aparença de sofisticació, però el temperament violent i primitiu de Stanley xoca de ple amb la seva actitud. Aquesta convivència esdevé un conflicte emocional intens que desemboca en un desenllaç tràgic.
La pel·lícula va tenir un gran èxit i va rebre dotze nominacions als Oscars, guanyant-ne quatre: millor actriu (Leigh), millor actor secundari (Malden), millor actriu secundària (Hunter) i millor direcció artística. Marlon Brando, tot i no guanyar l’Oscar, va causar sensació amb la seva actuació visceral i naturalista, establint un nou estil d’interpretació cinematogràfica.
Un tranvía llamado deseo és un clàssic del cinema que explora amb profunditat la fragilitat humana, el desig i la decadència, i continua sent una obra influent i impactant.



La primavera romana de la Sra. Stone (The Roman Spring of Mrs. Stone, 1961). Pel·lícula dramàtica estrenada el 1961, dirigida per José Quintero i basada en la novel·la homònima de Tennessee Williams. És protagonitzada per Vivien Leigh com a Karen Stone i Warren Beatty com a Paolo di Leo.
La història segueix Karen Stone, una actriu nord-americana madura que, després de la mort del seu marit, es trasllada a Roma per començar una nova etapa. Lluny dels escenaris i immersa en la solitud, Karen entra en crisi personal i existencial. A Roma coneix una madame manipuladora (interpretada per Lotte Lenya), que li presenta Paolo, un jove i atractiu gigoló. El que comença com una relació superficial esdevé un vincle emocional complex i perillós.
Vivien Leigh ofereix una interpretació commovedora i introspectiva, reflectint la fragilitat i el conflicte intern d'una dona que lluita contra el pas del temps, el desig i la pèrdua d'identitat. La pel·lícula combina la melancolia i la sensualitat pròpies de Tennessee Williams, amb una ambientació romana que accentua el contrast entre la bellesa exterior i el buit interior de la protagonista.
La primavera romana de la Sra. Stone és una exploració intensa de la solitud, el desig i la decadència emocional, amb una actuació memorable de Leigh.



El vaixell dels bojos (Ship of Fools, 1965). Pel·lícula dramàtica estatunidenca dirigida per Stanley Kramer i basada en la novel·la de Katherine Anne Porter. És protagonitzada per un repartiment coral que inclou Vivien Leigh, en el seu últim paper al cinema, juntament amb Simone Signoret, Oskar Werner i Lee Marvin.
L’acció transcorre l’any 1933 a bord d’un vaixell alemany que navega de Veracruz (Mèxic) cap a Europa. A través dels seus passatgers —una mostra diversa de classes socials, nacionalitats i ideologies— la pel·lícula ofereix una metàfora del món a les portes del feixisme i la Segona Guerra Mundial. Les tensions polítiques, racials i personals es manifesten durant el viatge, revelant la hipocresia, la solitud i la desesperança de cada personatge.
Vivien Leigh interpreta una dona americana amargada i ressentida, atrapada en el record del seu passat i incapaç d’adaptar-se al present. La seva actuació, marcada per una gran força emocional, és considerada una de les més intenses de la seva carrera.
Amb una narrativa coral i una direcció compromesa, El vaixell dels bojos combina crítica social i introspecció humana. Va rebre vuit nominacions als Oscars i és considerada una obra poderosa i simbòlica sobre la condició humana i els perills de la indiferència.