“Per a certs homes, res no està escrit si ells mateixos no ho escriuen”.

Lawrence of Arabia (1962) és una epopeia cinematogràfica dirigida per David Lean, just després de l’aclamada El pont del riu Kwai (1957) i abans de la també mítica Doctor Zhivago (1965). Va ser produïda per Sam Spiegel i està basada en l’autobiografia Els set pilars de la saviesa (Seven Pillars of Wisdom) de T. E. Lawrence. Aquesta obra està reconeguda com una de les millors pel·lícules de la història, va guanyar 7 Oscars, incloent-hi millor pel·lícula i millor director, i està rodada amb una imatge imponent en Super Panavision 70 per capturar la grandària i la soledat del desert .

La pel·lícula segueix Thomas Edward Lawrence (Peter O’Toole) els anys previs a la Primera Guerra Mundial, quan s’uneix a l’Exèrcit britànic al grup d’intel·ligència. A través de la seva aliança amb el líder àrab Sherif Ali (Omar Sharif), impulsa la revolta contra l’Imperi Otomà amb atacs a Aqaba, Deraa i Damasc. Però el film no és només una història de guerra: s’endinsa en la crisi d’identitat de Lawrence, dividit entre el nacionalisme britànic i la seva identificació amb els àrabs. 

Gran part del rodatge es va fer a Wadi Rum (Jordània), a les muntanyes Atles (Marroc) i també a Àlmeria i Sevilla (com a substituts de Damasc, Aqaba…). Per a la seva realització van caldre 159 dromedaris i 700 cavalls. Tot l’equip treballava, en moltes ocasions, amb temperatures que superaven els 50ºC, va haver de lluitar contra tempestes de sorra i estaven constantment esborrant les seves pròpies petjades a la sorra per mantenir-la immaculada per a les següents presses.

Tècnicament, Lean va mostrar en tot moment la seva personalitat i el seu impecable estil, mostrant tot sovint plans llargs, amb presa única, que necessitaven una altíssima precisió compositiva per evitar distorsions òptiques (flutter) i en una particular escena, en la que apareix Sherif Ali, es va requerir d’una lent especial de 482 mm, anomenada des de llavors “la lent de David Lean”. Tot plegat va ajudar a crear escenes memorables d’una gran bellesa.

Repartiment i curiositats

Peter O’Toole, escollit entre d’altres candidats com Marlon Brando, Albert Finney, Anthony Perkins o Montgomery Clift, era un actor de teatre que, en aquells moments, només havia intervingut en tres pel·lícules. Va aprofitar molt bé l’oportunitat, creant un Lawrence memorable i construint una representació inesborrable  del controvertit personatge. Aquest paper li va valer una plaça entre les més grans estrelles de Hollywood.

Omar Sharif, que té un paper destacat a la història, ja era famós a Egipte en aquells temps, gràcies al seu carisma i prestigi, així que va ser clau per a convèncer Egipte de distribuir la pel·lícula davant les repetides prohibicions en països àrabs.

En papers secundaris podem trobar alguns dels millors actors de l’època, com Alec Guinness, Anthony Quinn, José Ferrer, Anthony Quayle, Arthur Kennedy o Claude Rains, que amb les seves interpretacions aporten autenticitat i pes dramatúrgic a aquest drama històric.

Un element que actua també com a actor de pes a la pel·lícula és la omnipresent música composada per Maurice Jarre, una banda sonora èpica i majestuosa que evoca constantment la immensitat del desert. Creada en només sis setmanes, va guanyar l’Oscar a la millor banda sonora d’aquell any. 

Lawrence d’Aràbia, a banda de ser una crítica a l’imperialisme britànic i una aproximació a la biografia d’un personatge singular, constitueix una profunda reflexió sobre el poder, la identitat i la moral, en una narració que desenvolupa, per mitjà d’una gran bellesa plàstica, una història que perdura en el temps, al llarg de 222 minuts de pur cinema.

PEL·LÍCULA COMPLETA EN CASTELLÀ