El pobles indígenes al cinema
ELS POBLES INDÍGENES AL CINEMA
Cada 9 d’agost se celebra el Dia Internacional dels Pobles Indígenes del Món per conscienciar la humanitat dels drets d’aquesta població mundial que actualment s’estima entre els 250 i els 600 milions de persones, repartides per tots els indrets del món a excepció de l’Antàrtida i es calcula que inclou aproximadament a 5.000 nacions indígenes. Els càlculs són molt estimatius, ja que resulta molt difícil realitzar un cens gaire detallat i no resulta gens fàcil saber quins grups ètnics mereixen aquesta catalogació.
La definició que obté més consens és la promulgada per l’ONU i pel Conveni 169 de l’OIT, segons la qual un poble indígena és aquell que habita un territori abans de l’arribada d’una població dominant (com els colonitzadors); manté una identitat pròpia diferenciada; conserva llengua, institucions i costums ancestrals; i sovint viu en situació de minorització o exclusió dins l’estat nació modern.
Al llarg del darrer segle s’han fet moltes pel·lícules que, amb més o menys encert, intenten constituir una aproximació a la vida d’aquests pobles. A continuació presento algunes de les que m’han semblat especialment significatives...
LA MISSIÓ (The Mission, 1986)
Pel·lícula històrica i dramàtica dirigida per Roland Joffé, amb guió de Robert Bolt i música inoblidable d’Ennio Morricone. Ambientada al segle XVIII a l’Amèrica del Sud, el film narra la lluita entre la fe, la política i la consciència humana.
La història segueix el pare Gabriel (Jeremy Irons), un jesuïta que estableix una missió entre el poble guaraní per protegir-lo de l’esclavitud. El seu camí es creua amb Rodrigo Mendoza (Robert De Niro), un caçador d’esclaus turmentat pel seu passat que busca redempció. Junts intenten defensar la missió dels interessos polítics i econòmics de les corones espanyola i portuguesa, que volen controlar la regió i desfer-se dels jesuïtes.
La pel·lícula combina espectaculars paisatges naturals —amb escenes rodades a les cascades d'Iguaçú— amb una profunda reflexió sobre el colonialisme, la fe i la dignitat humana. La banda sonora de Morricone, especialment el tema Gabriel’s Oboe, és considerada una de les més belles de la història del cinema.
La missió va guanyar la Palma d’Or a Canes i va rebre set nominacions als Oscars, guanyant el de millor fotografia. És un film commovedor i visualment majestuós que convida a la reflexió.
Dersu Uzala (1975)
Dirigida per Akira Kurosawa, és una pel·lícula russa-japonesa basada en les memòries de l'explorador rus Vladimir Arseniev, que va documentar les seves expedicions a l’Extrem Orient rus a començaments del segle XX. El film narra la profunda amistat entre Arseniev i Dersu Uzala, un caçador nòmada de l’ètnia nanaiana (coneguda també com a hezhen), savi i profundament connectat amb la natura.
Dersu salva diverses vegades la vida del comandant rus, demostrant una habilitat excepcional per sobreviure als perills de la taigà siberiana. Tot i procedir de mons molt diferents, entre tots dos s’estableix un vincle d’estima i respecte mutu. Tanmateix, a mesura que la civilització avança i l’edat debilita Dersu, aquest es veu incapaç d’adaptar-se a la vida urbana, cosa que el condemna a un final tràgic.
El film combina el lirisme visual típic de Kurosawa amb una forta reflexió sobre la relació entre l’ésser humà i la natura, la pèrdua del món tradicional i el pas del temps. Rodada en escenaris naturals impressionants, Dersu Uzala va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 1976 i es considera una obra mestra sobre l’amistat, la saviesa ancestral i l’espiritualitat lligada a la terra.
Apocalypto (2006).
Dirigida per Mel Gibson, és una pel·lícula d’acció i aventura ambientada en els últims dies de la civilització maia abans de l’arribada dels europeus. Rodada íntegrament en llengua maia yucateca i amb actors indígenes o descendents d’indígenes, el film ofereix una visió intensa i visceral d’un món complex i violent.
La història segueix Pota de Jaguar, un jove caçador que viu en una comunitat pacífica a la selva. La seva vida canvia radicalment quan el seu poble és atacat per guerrers maies que els capturen per oferir-los com a sacrificis humans en una ciutat opressiva i decadent. Després d’escapar, Pota de Jaguar inicia una fugida frenètica per salvar la seva dona amagada i embarassada, en una cursa per la supervivència a través de la selva.
El film destaca per la seva fotografia espectacular, la recreació minuciosa de vestuari i paisatges, i un ritme trepidant. Tot i la seva qualitat tècnica, Apocalypto ha estat objecte de polèmica per la seva representació d’una cultura maia excessivament violenta i sanguinària, cosa que molts experts consideren històricament imprecís. Malgrat això, és una obra que ha suscitat debat i interès sobre les civilitzacions precolombines i el seu llegat.
Ten Canoes (2006)
Pel·lícula dirigida per Rolf de Heer i codirigida amb Peter Djigirr, és una pel·lícula australiana excepcional per ser la primera rodada íntegrament en llengua aborigen (ganalbingu). La història es basa en un relat tradicional del poble Yolngu, i va ser ideada en col·laboració amb membres de la comunitat de Ramingining, al nord-est d’Austràlia.
La pel·lícula utilitza una estructura de narració dins la narració: un ancià explica una història antiga per ensenyar una lliçó de vida a un jove. Aquesta història se situa en un temps mític i relata les tensions entre germans, gelosies i les conseqüències de les accions imprudents. Amb un to poètic, humorístic i alhora profund, Ten Canoes mostra la saviesa ancestral i els codis socials dels aborígens australians.
Visualment impressionant, la pel·lícula combina imatges en blanc i negre (el present) amb color (el passat mític), i transmet una sensació d’autenticitat sense precedents. Va guanyar el premi del jurat a la secció Un Certain Regard del Festival de Cannes.
Més enllà del valor artístic, Ten Canoes és una obra culturalment transformadora, que permet a una audiència global escoltar una veu autòctona explicar-se des dels seus propis referents, trencant tòpics i paternalismes.
La pel·lícula pot veure's íntegrament des de YouTube en VOS en anglès.
La rebelión de Kautokeino
(The Kautokeino Rebellion, 2008)
Dirigida per Nils Gaup, narra un episodi històric poc conegut fora de Noruega: la revolta sami de 1852 al poble de Kautokeino, al nord del país. Aquesta rebel·lió va ser una resposta directa a la injustícia, l’opressió econòmica i la repressió cultural que patien els samis o lapons per part de les autoritats noruegues i l’Església estatal.
La protagonista, Elen Skum, és una dona sami forta i decidida que, influïda pel moviment pietista laestadià, lidera juntament amb altres membres de la comunitat una revolta contra el comerciant local, que explotava els samis amb alcohol i deutes. La insurrecció culmina en un acte de violència tràgic, amb conseqüències judicials greus per als participants.
La pel·lícula destaca per la seva fidelitat històrica, l’ús de la llengua sami i una fotografia que captura amb força la bellesa àrida del paisatge àrtic. Dirigida pel mateix Nils Gaup que va rodar Ofelaš (Pathfinder), aquest film continua la seva tasca de recuperació de la memòria i dignitat del poble sami.
És un drama intens i necessari que posa llum sobre un episodi de resistència cultural indígena dins del cor d’Europa.
La pel·lícula pot veure's íntegrament des de YouTube en VOS en castellà
Ballant amb llops (Dances with Wolves, 1990)
Dirigida i protagonitzada per Kevin Costner, és una epopeia èpica ambientada durant la Guerra Civil nord-americana que narra la transformació d’un home blanc a través del contacte amb els pobles indígenes de les Grans Planes.
El tinent John Dunbar (Costner), ferit en combat, demana ser destinat a un lloc remot de la frontera americana. Allà, en solitud, comença a observar la natura i a establir contacte amb una tribu sioux. Amb el pas del temps, forja una amistat profunda amb els membres de la comunitat, aprèn la seva llengua i costums, i fins i tot s’enamora d’una dona blanca adoptada pels sioux. El seu nom indígena, Ballant amb llops, reflecteix la seva integració en aquest nou món.
La pel·lícula mostra amb sensibilitat la riquesa cultural dels pobles nadius i denuncia la destrucció de les seves formes de vida per part dels colons. Ballant amb llops va ser un èxit internacional i va guanyar set Oscars, inclosos millor pel·lícula i millor director. La seva visió humanitzadora i empàtica dels indígenes nord-americans va suposar un punt d’inflexió en la representació d’aquests pobles dins del cinema de Hollywood.
La mujer rey (The Woman King, 2022)
Narració èpica d’acció històrica dirigida per Gina Prince‑Bythewood, amb un guió de Dana Stevens i Maria Bello, produïda per TriStar Pictures.
Ambientada al regne africà de Dahomey (l’actual Benín) durant els anys 1820, la pel·lícula se centra en la llegendària unitat de guerreres agojie —liderades per la general Nanisca (Viola Davis)— que defensen el regne contra invasors i es neguen a ser sotmeses per la colonització.
El relat segueix també Nawi (Thuso Mbedu), una recluta rebel i apassionada que abraça la vida militar per trobar la seva pròpia veu. Entre les agojie hi ha figures com Izogie (Lashana Lynch) i Amenza (Sheila Atim), que donen forma a un discurs sobre identitat femenina, empoderament i sororitat.
La crítica va lloar la pel·lícula per la seva dinàmica coreografia de batalla, vestuari i escenografia immersiva, així com per les actuacions especialment poderoses de Davis i Thuso Mbedu. La pel·lícula va destacar per portar alhora espectacle, emoció i reflexió social; tot això, sense renunciar a representar amb respecte una cultura africana gens visible a Hollywood.
El último bosque (A Última Floresta, 2021)
Documental narratiu dirigit per Luiz Bolognesi i coescrit amb el líder indígena ianomami Davi Kopenawa, qui també apareix a la pel·lícula juntament amb membres de la seva comunitat.
En aproximadament 76 minuts, combina metratge documental i escenes dramatitzades amb paisatges sonors densos per retratar la vida quotidiana, la cultura i les lluites ambientals dels ianomami de la selva amazònica.
Amb un estil immersiu i poètic, el film ofereix una mirada des de dins, deixant que la mateixa comunitat expressi la seva relació amb la terra, les seves històries, l'espiritualitat i la resistència davant el garimpeig (extracció minera).
Les escenes dramatitzades sobre llegendes i visions dels ianomami es barregen amb imatges de la selva i rituals, creant una narrativa que desdibuixa la frontera entre realitat i mite.
El último bosque va guanyar el Premi del Públic a la secció Panorama del Festival de Cinema de Berlín i el Premi Platino 2022 al millor documental . Avaluacions com la de Variety destaquen que la direcció deixa que els ianomami es presentin en els seus propis termes, donant vida a la cultura des de dins.
En resum, és una obra imprescindible per la seva autenticitat i profunditat, que permet entendre no només una cultura amenaçada, sinó també la lluita col·lectiva per la seva supervivència i identitat.
La pel·lícula pot veure's íntegrament des de YouTube en VOS en castellà
Enterreu el meu cos a Wounded Knee
(Bury My Heart at Wounded Knee, 2007)
És una pel·lícula produïda per la cadena HBO i basada parcialment en el llibre homònim de Dee Brown, tot i que incorpora també elements dramatitzats i personatges compostos per adaptar el relat al format audiovisual.
La pel·lícula retrata la devastadora pèrdua de terres, cultura i vida que van patir els pobles nadius americans durant el segle XIX, especialment després de la Guerra de les Black Hills i fins a la Massacre de Wounded Knee el 1890. Se centra en tres personatges principals: el senador nord-americà Henry Dawes (Aidan Quinn), l'indígena lakota Charles Eastman (Adam Beach), educat segons els valors dels blancs, i el cap sioux Tatanka Iyotake, és a dir Toro Assegut (August Schellenberg), símbol de resistència.
Amb una producció acurada i una narrativa que contraposa l'assimilació cultural amb la lluita per la dignitat indígena, el film planteja qüestions complexes sobre identitat, opressió i memòria històrica. Va ser nominat a diversos premis Emmy i Globus d’Or, i és considerat una de les millors aproximacions televisives a la tragèdia dels nadius americans als EUA.
Atanarjuat, la leyenda del hombre veloz
(Atanarjuat: The Fast Runner, 2001)
Pel·lícula canadenca dirigida per Zacharias Kunuk, considerada una fita del cinema indígena. Es tracta del primer llargmetratge íntegrament rodat en llengua inuktitut, amb actors inuit i basat en una llegenda oral transmesa durant generacions al nord del Canadà.
La història gira entorn de traïcions, enveges i venjança dins una petita comunitat inuit. El protagonista, Atanarjuat, és víctima d’una conspiració que culmina en un brutal atac on assassinen el seu germà. Fugint completament nu per sobre el gel, la seva fugida esdevé una de les seqüències més memorables del cinema indígena i símbol de resistència. Després, Atanarjuat torna per enfrontar-se al passat i restaurar l’equilibri.
La pel·lícula combina realisme, espiritualitat i tradició oral, tot mostrant el dia a dia dels inuit amb una mirada no gens exòtica. Va guanyar el premi Càmera d'Or al Festival de Cannes i va ser aclamada com una de les millors pel·lícules canadenques de tots els temps.
Més enllà del seu valor artístic, Atanarjuat és una obra emancipadora, que dona veu directa als pobles àrtics i mostra el seu patrimoni cultural amb una força cinematogràfica extraordinària.
La pel·lícula pot veure's íntegrament des de YouTube en versió doblada al castellà