Edward Harrison Norton va néixer el 18 d’agost de 1969 a Boston, Massachusetts, tot i que va créixer a Columbia, Maryland. Fill de Lydia Robinson (Robin) Rouse, professora d’anglès i productora fundadora de la companyia Enterprise Foundation —una organització dedicada a millorar l'accés a l’habitatge per a famílies amb pocs recursos—, i d’Edward Mower Norton Jr., advocat ambientalista i exfiscal federal sota l’administració de Jimmy Carter, el jove Edward va créixer en un ambient familiar que combinava intel·lectualitat, compromís social i sensibilitat cultural. La seva àvia materna era també activista cívica i el seu avi, James Rouse, va ser un conegut urbanista i filantrop, fundador de The Rouse Company i responsable del desenvolupament de diverses ciutats planificades als Estats Units, inclosa la mateixa Columbia.

Des de molt petit, Edward Norton va mostrar un interès precoç per les arts escèniques. Amb només cinc anys, va veure una obra de teatre on actuava la seva mainadera i va quedar-ne fascinat. A partir d’aquell moment, el teatre es convertiria en una passió que l’acompanyaria tota la vida. Va començar a actuar en produccions escolars i comunitàries, especialment al Columbia Center for Theatrical Arts, fundat per Toby Orenstein, que va jugar un paper clau en el seu desenvolupament artístic. Norton va destacar no només com a actor, sinó també per la seva capacitat analítica i la seva maduresa inusual per a la seva edat.

En l’àmbit acadèmic, Edward Norton també sobresortia. Va assistir a l’institut Wilde Lake High School i, després de graduar-se, va ingressar a la prestigiosa Universitat Yale. Allà, va estudiar Història, però mai va abandonar el seu interès pel teatre: va participar activament en obres universitàries i va formar part del grup de comèdia Out of the Blue. Va compartir escenari amb altres joves promeses i es va formar en tècniques d’interpretació de gran profunditat, incloent-hi l’estudi dels clàssics, Shakespeare, i el teatre experimental. Durant aquest període, també va practicar esport, com ara el rem, i va aprofitar les seves estades a l’estranger per aprendre idiomes —parla fluidament japonès, un interès que va néixer arran d’una estada a Osaka després de la universitat, on va treballar per l’empresa del seu avi.

Després de llicenciar-se a Yale el 1991, Norton es va traslladar a Nova York per dedicar-se plenament a la interpretació. Durant uns anys va combinar feines alimentàries amb el seu compromís teatral, perfeccionant la seva tècnica amb mètodes exigents com l’Actors Studio i el Stella Adler Conservatory. Va treballar com a cambrer i també com a lector de guions per a una agència de representació artística, fet que li va permetre entendre millor la indústria del cinema des de dins. Tot i les dificultats habituals de qualsevol aspirant a actor, Norton es va mantenir ferm i exigent amb ell mateix, rebutjant papers poc estimulants i esperant l’oportunitat adequada.

La seva gran oportunitat va arribar el 1996, quan va ser seleccionat per al thriller Les dues cares de la veritat. L’audició va ser tan impressionant que va derrotar més de 200 candidats per obtenir el paper d’Aaron Stampler, un jove acusat d’assassinar un arquebisbe. La seva actuació, plena de matisos i amb un gir final sorprenent, va rebre elogis unànimes i li va valer una nominació a l’Oscar com a millor actor secundari, així com un Globus d'Or.

Aquest debut fulgurant va llançar la seva carrera i el va consolidar com un dels actors més prometedors i versàtils de la seva generació. Immediatament després, va encadenar projectes amb directors de prestigi i va demostrar una gran capacitat per transformar-se físicament i emocionalment en els seus personatges. El seu compromís amb el procés creatiu i la seva preparació intel·lectual el van distingir com un actor exigent, sovint perfeccionista, i amb un fort criteri artístic.

Els primers anys de la seva carrera van confirmar el seu talent: va participar a American History X (1998), on va interpretar un neonazi reformat, una actuació intensa que li va valer una segona nominació a l’Oscar, aquesta vegada com a millor actor protagonista. També va destacar a El club de la lucha (1999), dirigida per David Fincher, on va interpretar el protagonista narrador, al costat de Brad Pitt. Aquesta pel·lícula, malgrat una rebuda inicial dispar, es convertiria en un film de culte i consolidaria Norton com a icona d’un cinema provocador i intel·lectualment exigent.

Durant aquesta etapa, Edward Norton també va començar a desenvolupar interès per altres facetes de la indústria: va dirigir la seva primera pel·lícula, Més que amics (2000), una comèdia romàntica intel·ligent sobre la fe i l’amor, i va participar com a productor en diversos projectes independents.

Tot i que la seva carrera es va expandir ràpidament, Norton sempre ha mantingut un control rigorós sobre els seus rols i col·laboracions, privilegiant els guions ben escrits i els projectes amb profunditat temàtica. Aquesta actitud, a vegades vista com a difícil dins del sistema de Hollywood, reflecteix una coherència artística molt lligada a la seva formació i els valors adquirits en la seva infantesa.

Més enllà de la pantalla, Norton també ha destacat pel seu compromís social i mediambiental, influenciat per la seva família. Ha col·laborat activament amb organitzacions benèfiques, ha fet de portaveu de causes ecològiques i ha invertit en iniciatives tecnològiques sostenibles.

En resum, Edward Norton és molt més que un gran actor: és un intel·lectual inquiet, un creador rigorós i un ciutadà compromès. Els seus primers anys, marcats per una educació sòlida, una passió primerenca pel teatre i una ètica de treball inflexible, expliquen l’excel·lència i la profunditat que caracteritzen tota la seva trajectòria. Des de l’infant curiós que es meravellava amb el teatre fins al jove actor que va revolucionar Hollywood amb el seu primer paper, Norton ha sabut mantenir la seva essència: la recerca de la veritat, tant dins com fora de l’escenari.

Les dues cares de la veritat (Primal Fear, 1996). Thriller judicial dirigit per Gregory Hoblit, basat en la novel·la homònima de William Diehl. La pel·lícula és protagonitzada per Richard Gere en el paper de Martin Vail, un carismàtic i ambiciós advocat de Chicago que accepta defensar gratuïtament un jove acusat d’assassinar brutalment un arquebisbe molt influent.
L'acusat és Aaron Stampler, un noi tímid i aparentment ingenu, interpretat per Edward Norton en el seu debut cinematogràfic. La seva actuació va causar un gran impacte i li va valer una nominació a l’Oscar com a millor actor secundari. A mesura que el cas avança, Vail descobreix que res és tan simple com sembla. La defensa es basa en una possible malaltia mental de l’acusat, però la trama gira radicalment amb un gir final sorprenent que qüestiona tota la moralitat del sistema judicial i la naturalesa humana.
Amb un ritme tens i un guió intel·ligent, Les dues cares de la veritat combina intriga legal amb un estudi psicològic profund, i destaca per les seves actuacions sòlides i el seu final impactant. La pel·lícula va ser un èxit de crítica i públic, consolidant Edward Norton com una de les noves promeses de Hollywood.



American History X (1998). Drama intens i colpidor dirigit per Tony Kaye i protagonitzat per Edward Norton, qui interpreta Derek Vinyard, un jove skinhead neonazi de Los Angeles que, després de passar tres anys a la presó per assassinar dos joves afroamericans, comença un dolorós procés de redempció i canvi personal. La pel·lícula examina amb profunditat la violència racial, l’odi ideològic i la possibilitat de transformació individual.
Narrada en part a través de flashbacks en blanc i negre, la història revela com Derek es va veure arrossegat cap a l’extremisme després de l’assassinat del seu pare, alimentat pel ressentiment i el discurs supremacista. A la presó, però, viurà experiències que el confrontaran amb la realitat de les seves creences, incloent-hi una inesperada amistat amb un pres afroamericà. En sortir, Derek troba que el seu germà petit, Danny (Edward Furlong), ha seguit els seus passos i s’ha involucrat en el moviment neonazi. Decidit a evitar que repeteixi els seus errors, Derek lluita per desfer el dany que ha causat.
La interpretació d’Edward Norton, que es va transformar físicament per al paper, va ser àmpliament aclamada i li va valer una nominació a l’Oscar. American History X és una pel·lícula punyent, que no defuig la duresa del seu tema i ofereix una reflexió poderosa sobre la influència del discurs de l’odi i la possibilitat de redempció humana.



El club de la lucha (Fight Club, 1999). Pel·lícula dirigida per David Fincher, basada en la novel·la homònima de Chuck Palahniuk. Protagonitzada per Edward Norton, Brad Pitt i Helena Bonham Carter, s’ha convertit amb els anys en una obra de culte pel seu estil visual trencador, el seu missatge provocador i el seu gir narratiu impactant.
La història segueix un narrador sense nom (Norton), un empleat d’oficina desencantat amb la seva vida rutinària i consumista. En un viatge en avió coneix Tyler Durden (Brad Pitt), un carismàtic fabricant de sabó amb una filosofia nihilista. Junts funden un club secret de lluita clandestina com a forma d’alliberar la frustració i redefinir la masculinitat. Aviat, el projecte evoluciona cap a un moviment subversiu anomenat Project Mayhem.
La pel·lícula és una crítica feroç al capitalisme, l’alienació moderna i la crisi d’identitat masculina. El gir final, que revela la veritable naturalesa de la relació entre el narrador i Tyler, redefineix tota la història i convida a una relectura profunda del film.
Amb una estètica fosca, un muntatge dinàmic i interpretacions memorables, El club de la lucha és una obra provocadora i complexa que qüestiona les normes de la societat contemporània.



The Score (Un golpe maestro) (2001). Pel·lícula de suspens dirigida per Frank Oz. És protagonitzada per tres grans noms del cinema: Robert De Niro, Edward Norton i Marlon Brando, en el seu últim paper abans de morir. El film combina l’elegància d’un robatori planificat amb la tensió psicològica entre els personatges principals.
Nick Wells (Robert De Niro) és un lladre veterà que vol retirar-se tranquil·lament i gestionar el seu club de jazz a Montreal, però el seu vell amic i soci Max (Brando) li proposa un últim cop: robar un ceptre valorat en milions de dòlars d’una casa de duanes. Per això, han de col·laborar amb un jove i brillant lladre, Jack Teller (Edward Norton), que es fa passar per un conserge amb discapacitat mental per infiltrar-se a l’edifici.
La pel·lícula destaca pel seu ritme sostingut, el guió intel·ligent i la interacció entre dues generacions de delinqüents. L'actuació d’Edward Norton és especialment elogiada pel seu doble paper. The Score no reinventa el gènere, però ofereix un thriller sòlid, amb girs subtils i una execució elegant, ideal per als amants del cinema de robatoris.



L’il·lusionista (The Illusionist, 2006). Drama romàntic amb elements de misteri i fantasia dirigit per Neil Burger i protagonitzat per Edward Norton, Paul Giamatti i Jessica Biel. Ambientada a la Viena de finals del segle XIX, la pel·lícula combina màgia, intriga política i una intensa història d’amor.
Edward Norton interpreta Eisenheim, un enigmàtic il·lusionista de gran renom que torna a la seva ciutat natal després d’anys viatjant. Durant una de les seves actuacions, es retroba amb la duquessa Sophie (Jessica Biel), l’amor de la seva infantesa, ara promesa amb el príncep Leopold, un home poderós i autoritari. La passió entre Eisenheim i Sophie es revifa, però la seva relació es veu amenaçada per les diferències socials i la vigilància del príncep.
Quan Sophie apareix morta en circumstàncies sospitoses, Eisenheim utilitza les seves habilitats per posar en marxa un pla misteriós que confon el públic i les autoritats. El comissari Uhl (Paul Giamatti), fidel al príncep però fascinat per Eisenheim, investiga els esdeveniments mentre es veu atrapat entre la lleialtat i el deure.
Amb una fotografia elegant, una banda sonora atmosfèrica i un gir final sorprenent, L'il·lusionista ofereix una història captivadora que juga amb la percepció, la il·lusió i la força de l’amor.



L’increïble Hulk (The Incredible Hulk, 2008). Pel·lícula de superherois dirigida per Louis Leterrier i basada en el personatge de Marvel Comics. Forma part de l’univers cinematogràfic de Marvel (MCU) i és la segona pel·lícula d’aquesta saga. És protagonitzada per Edward Norton en el paper de Bruce Banner, un científic que es transforma en una criatura gegant i verda quan s’enfada, com a resultat d’un experiment fallit amb radiació gamma.
La història comença amb Banner amagat al Brasil, intentant controlar la seva condició mentre busca una cura. Quan el govern dels Estats Units descobreix la seva ubicació, comença una persecució encapçalada pel general Thaddeus "Thunderbolt" Ross (William Hurt). Banner fuig i torna als Estats Units per retrobar-se amb la seva estimada, Betty Ross (Liv Tyler), mentre intenta eliminar el monstre dins seu. Paral·lelament, un soldat anomenat Emil Blonsky (Tim Roth) se sotmet a un experiment similar i es transforma en l’Abominació, un enemic encara més destructiu.
Amb més acció i to fosc que l’anterior versió del 2003, L’increïble Hulk combina ciència ficció i drama personal. Tot i rebre crítiques mixtes, va ser important per establir l’Univers Marvel i va assentar les bases per a futures aparicions del personatge, tot i que Edward Norton no el tornaria a interpretar.



Birdman o (La inesperada virtud de la ignorancia) (Birdman or (The Unexpected Virtue of Ignorance), 2014) Comèdia dramàtica dirigida per Alejandro González Iñárritu, que va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, millor direcció, millor guió original i millor fotografia. Protagonitzada per Michael Keaton, la pel·lícula explora la crisi existencial d’un actor en declivi que intenta redimir-se artísticament i personalment.
Riggan Thomson (Keaton) és un actor famós per haver interpretat un superheroi icònic anomenat Birdman. Anys després d’abandonar el paper, intenta recuperar el prestigi muntant una obra de teatre a Broadway, adaptant un conte de Raymond Carver, entre d’altres amb Leslei (Naomi Watts). A mesura que s’acosta l’estrena, Riggan s’enfronta als seus propis dimonis: inseguretats, la relació trencada amb la seva filla Sam (Emma Stone), els enfrontaments amb Mike, un actor imprevisible (Edward Norton), i la seva pròpia veu interior —la de Birdman— que el persegueix i qüestiona constantment.
La pel·lícula està rodada com si fos una única presa contínua, una tècnica innovadora que submergeix l’espectador en la ment inestable del protagonista. La música, a base de bateria improvisada, i la metanarrativa —amb paral·lelismes entre Keaton i Riggan— reforcen el missatge sobre fama, ego, art i identitat.
Birdman és una sàtira intel·ligent i emocionalment intensa que dissecciona el món de l’espectacle i el desig humà de ser reconegut i estimat.



Huérfanos de Brooklyn (Motherless Brooklyn, 2019). Drama policíac dirigit, escrit, produït i protagonitzat per Edward Norton. Basada lliurement en la novel·la homònima de Jonathan Lethem, la pel·lícula trasllada l’acció de la dècada de 1990 als anys 50, creant una atmosfera noir clàssica plena de corrupció, poder i marginació.
Norton interpreta Lionel Essrog, un detectiu privat amb síndrome de Tourette, una condició que li provoca tics i impulsos verbals incontrolables, però també una memòria prodigiosa i una intuïció fora del comú. Quan el seu mentor i amic Frank Minna (Bruce Willis) és assassinat, Lionel es proposa resoldre el crim. En la seva investigació, descobreix una trama d’especulació urbanística i corrupció política encapçalada per un poderós comissionat anomenat Moses Randolph (Alec Baldwin), inspirat en la figura real de Robert Moses.
El film combina el misteri clàssic de detectius amb una crítica social sobre el racisme institucional, la gentrificació i els abusos de poder. Amb una ambientació cuidada, una fotografia evocadora i una banda sonora jazzística de Daniel Pemberton (amb col·laboracions de Thom Yorke i Wynton Marsalis), Huérfanos de Brooklyn destaca per l’ambició narrativa i la sensibilitat del seu protagonista.
Tot i rebre crítiques mixtes, la pel·lícula va ser reconeguda per la seva direcció elegant i el compromís de Norton amb una història complexa i emocionalment potent.



Punyals per l’esquena: El misteri de Glass Onion (Glass Onion: A Knives Out Mystery, 2022). Pel·lícula de misteri escrita i dirigida per Rian Johnson. És la segona entrega de la saga Knives Out i torna a comptar amb el detectiu privat Benoit Blanc (interpretat per Daniel Craig), que es veu immers en un nou cas ple d’enganys, secrets i girs inesperats.
La història comença quan el multimilionari tecnològic Miles Bron (Edward Norton) convida un grup d’amics molt influents a la seva luxosa illa privada a Grècia per a un cap de setmana de misteri. Entre els convidats hi ha una política, una científica, una influencer i una antiga sòcia amb comptes pendents. El que comença com un joc aparentment inofensiu es complica quan es produeix un assassinat real. Benoit Blanc, que també ha estat convidat misteriosament, haurà de desplegar la seva astúcia per desentranyar la veritat.
La pel·lícula barreja crítica social amb humor agut, destacant la superficialitat i hipocresia de l’elit moderna. Rian Johnson juga amb l’estructura del relat, oferint una narrativa no lineal i revelacions que transformen la percepció de l’espectador. El repartiment coral brilla amb actuacions destacades i una química dinàmica.
Glass Onion manté l’esperit d’un clàssic d’investigació detectivesca amb un toc contemporani i visualment sofisticat. És una sàtira intel·ligent, entretinguda i plena de capes, que convida l’espectador a resoldre el misteri juntament amb el detectiu.



A Complete Unknown (2024). Biopic musical del 2024 dirigit per James Mangold que retrata els primers anys de la carrera de Bob Dylan. Timothée Chalamet interpreta Dylan des de la seva arribada a Nova York el 1961 fins a la seva controvertida actuació elèctrica al Newport Folk Festival de 1965. La pel·lícula, basada lliurement en el llibre Dylan Goes Electric! d'Elijah Wald, mostra les relacions de Dylan amb figures clau com Woody Guthrie, Joan Baez i Pete Seeger, així com la seva evolució artística i personal.
Chalamet destaca per la seva interpretació compromesa, cantant i tocant en directe més de 40 cançons de Dylan. El repartiment inclou les també brillants actuacions d’Edward Norton com a Pete Seeger i Monica Barbaro com a Joan Baez. La pel·lícula ha rebut vuit nominacions als Oscars, incloent-hi Millor Pel·lícula i Millor Actor, i ha estat reconeguda per la seva direcció, vestuari i disseny de producció. Tot i algunes crítiques per certes llicències creatives, A Complete Unknown ha estat lloada per la seva riquesa musical i la capacitat de capturar l'essència d'una època clau en la història de la música folk.