Festivals Tom i Jerry: 
quan anar al cinema 
era una festa

Hi ha expressions que defineixen tota una època. Per a molts nens que van créixer als anys cinquanta i seixanta, una d’elles era: Fan un Festival de Tom i Jerry al cine!. No era una estrena convencional ni una pel·lícula concreta. Era un esdeveniment. Una celebració. Una promesa de rialles col·lectives en una sala plena a vessar.

Els anomenats Festivals Tom i Jerry es programaven cíclicament als cinemes de reestrena i de barri de moltes ciutats espanyoles, especialment durant períodes festius com la Setmana Santa, Nadal o les vacances escolars d’estiu. Eren sessions llargues, populars i sorolloses, dedicades sobretot al públic infantil. I durant unes hores, el cinema deixava de ser un lloc solemne per convertir-se en un espai d’alegria compartida.

El ritual d’anar al festival

En una Espanya amb poques opcions d’oci infantil, el cinema ocupava un lloc central. La televisió tot just començava a entrar a les llars i la programació infantil era limitada. Per això, quan arribaven les vacances escolars, els cinemes de barri trobaven en aquests festivals una fórmula ideal per omplir la sala.

Les entrades eren assequibles, i molts nens hi anaven sols o en grup, cosa que avui sembla gairebé impensable. La sala s’omplia de crits, rialles i comentaris espontanis. No hi havia el silenci reverencial que associem al cinema actual: hi havia complicitat, participació i una certa eufòria col·lectiva, en un temps en el qual els cines encara no estaven envaïts per crispetes, però àmpliament dominats per les pipes i els tramussos, sovint acompanyats de gasosa. 

El programa podia durar tota la tarda i no es limitava a un únic contingut. El reclam principal eren els curts de Tom i Jerry, produïts per Metro-Goldwyn-Mayer, però sovint estaven acompanyats per pel·lícules reproduïdes un any rere l'altre, com eren les pel·lícules de Tarzan protagonitzades pel mític Johnny Weissmuller. 

Per què Tom i Jerry?

L’èxit de Tom i Jerry no era casual. Creats als anys quaranta per William Hanna i Joseph Barbera, el gat i el ratolí protagonitzaven històries breus, d’uns set o vuit minuts, basades gairebé exclusivament en l’humor físic. La persecució eterna, els cops impossibles, les explosions exagerades i la música trepidant construïen un univers comprensible per a qualsevol nen, independentment de l’idioma.

Aquest caràcter gairebé universal els feia especialment adequats per al mercat espanyol del moment. En plena dictadura franquista, amb una censura vigilant, els dibuixos animats nord-americans passaven el filtre amb facilitat: no plantejaven conflictes ideològics ni qüestions morals problemàtiques. Eren pura acció còmica.

A més, molts curts funcionaven perfectament sense gaire diàleg, cosa que facilitava la seva explotació comercial durant anys. Les còpies circulaven de cinema en cinema, reapareixien en nous “festivals” i mantenien intacta la seva capacitat de fer riure.

Els cinemes de barri i el model de reestrena

Per entendre el fenomen cal recordar com funcionava l’exhibició cinematogràfica a l’època. Hi havia una clara jerarquia: els cinemes d’estrena, situats als centres urbans, projectaven les novetats; els de reestrena, sovint als barris, reutilitzaven pel·lícules ja explotades comercialment.

Els festivals infantils eren una manera intel·ligent d’omplir sessions en períodes concrets. Amb un paquet de curts ja amortitzats, es construïa un espectacle atractiu i econòmic. No calia una gran inversió: el valor estava en la marca popular, en el boca-orella i en la tradició.

Molts programes anunciaven “Gran Festival Infantil” amb lletres cridaneres als cartells. El nom de Tom i Jerry era gairebé un segell de garantia.

Setmana Santa: evasió en temps de recolliment

La Setmana Santa tenia una significació especial. En un règim que imposava recolliment religiós i limitava determinats espectacles en dies concrets, el cinema infantil es considerava una opció adequada i moralment neutra. Les escoles tancaven, els nens tenien dies lliures i les famílies buscaven activitats assequibles.

Per a molts, anar al Festival Tom i Jerry formava part del calendari no escrit de les vacances. Era tan habitual com les processons. Enmig d’una societat encara grisa i controlada, aquelles sessions oferien color, moviment i una alegria sense conseqüències.

Una experiència col·lectiva irrepetible

El que avui pot semblar simplement una sessió de dibuixos era, en realitat, una experiència comunitària. El cinema era gran, sorollós, físic. Se sentia el projector, es notava el feix de llum tallant la foscor plena de fum. Els riures esclataven simultàniament quan Tom rebia un cop impossible o quan Jerry aconseguia, un cop més, sortir vencedor.

Aquesta dimensió col·lectiva és clau. La televisió, que acabaria popularitzant els mateixos dibuixos a partir dels anys setanta, individualitzaria el consum. El que abans era festa compartida es convertiria en rutina domèstica.

El declivi amb l’arribada de la televisió

Amb la consolidació de TVE i l’augment progressiu d’aparells televisius a les llars, els dibuixos animats van passar del cinema al menjador de casa. El model de festival va perdre exclusivitat. Ja no calia esperar vacances per veure Tom i Jerry.

Al mateix temps, els cinemes de barri van començar a patir la competència televisiva i els canvis socials dels anys setanta. El model d’exhibició clàssic es va anar transformant, i amb ell van desaparèixer també aquests rituals infantils.

Memòria sentimental i cultura popular

Avui, els Festivals Tom i Jerry sobreviuen sobretot en la memòria oral. Moltes persones nascudes entre finals dels quaranta i mitjans dels seixanta els recorden amb una barreja de nostàlgia i fascinació. No tant per la qualitat cinematogràfica —que era modesta— sinó per l’experiència vital associada.

Aquelles sessions expliquen una manera d’entendre el cinema com a espai social. Un cinema menys silenciós, menys individualista, més popular. Un cinema que feia olor de fusta i de butaques gastades, i que durant unes hores convertia la pantalla en una explosió de rialles.

Potser, en el fons, els Festivals Tom i Jerry no eren només programes de dibuixos. Eren un petit parèntesi de felicitat col·lectiva en una època de restriccions. I això, més que qualsevol dada industrial, explica per què encara avui formen part de la memòria afectiva d’una generació.