Ran, dirigida per Akira Kurosawa i estrenada el 1985, és una obra mestra del cinema japonès i una de les pel·lícules més ambicioses i devastadores de la història del setè art. Com a adaptació lliure del Rei Lear de William Shakespeare, però traslladada al Japó feudal del segle XVI, Ran representa una culminació de les temàtiques que Kurosawa havia explorat durant dècades: el caos de la guerra, la decadència del poder, la traïció i la fragilitat de la condició humana.

La història gira entorn d’un senyor feudal anomenat Hidetora Ichimonji, un poderós daimyō (senyor de la guerra) que, en el moment culminant de la seva vida, decideix abdicar i repartir el seu regne entre els seus tres fills: Taro, Jiro i Saburo. Hidetora espera que aquest gest li proporcioni pau i reconeixement a la vellesa. Tanmateix, el que s’esdevé és un descens a l'infern del caos —o ran (乱), que en japonès significa “confusió” o “caos”—.

Saburo, el més jove i sincer, intenta advertir el pare del perill de dividir el poder, però és expulsat per la seva aparent insolència. Taro i Jiro, aparentment obedients, comencen a enfrontar-se entre ells per assolir més poder, i Hidetora, traït i humiliat, entra en una espiral de bogeria. El món del shogunat, fundat sobre la guerra i la força, s’autodestrueix.
 

UNA ADAPTACIÓ DE SHAKESPEARE AMB ÀNIMA JAPONESA

Ran no és una traducció literal del Rei Lear, però manté la seva estructura temàtica i tràgica:

• Hidetora equival a Lear, un rei vell i arrogant que malinterpreta la lleialtat dels seus fills.
• Saburo fa el paper de Cordèlia, l’únic fill fidel que paga un preu per la seva honestedat.
• Taro i Jiro reflecteixen Goneril i Regan, les filles traïdores que es llencen l’una contra l’altra per obtenir el poder absolut.

Però Kurosawa afegeix una capa pròpia: en lloc de la compassió cristiana que es troba en Shakespeare, Ran se submergeix en la visió budista de la no permanència i el patiment, i en la tradició japonesa del Noh i el Kabuki, amb interpretacions més estilitzades, gestos continguts i un ús poètic del silenci.

ESTÈTICA I CINEMATOGRAFIA

La fotografia de Ran (obra del director de fotografia Takao Saitô) és reconeguda com una de les més belles i potents visualment de la història del cinema. Kurosawa va pintar centenars d’esbossos previs —quasi com a storyboard pictòric— per visualitzar escenes claus amb una composició gairebé pictòrica. Alguns aspectes destacables:

• Color simbòlic: Els tres fills porten armadures de colors diferents: vermell (Taro), blau (Jiro), i groc (Saburo). Aquest ús del color reforça les seves personalitats i també ajuda a seguir visualment el desenvolupament de la història.
• Paisatge com a personatge: La natura no és només escenari, sinó un actor més: muntanyes que semblen observar, cels roents, camps devastats. El vent, el foc, la pluja i la boira són elements carregats de significat.
• Simetria i moviment: Kurosawa utilitza l'espai i el moviment de masses (exèrcits, cavalls, flames) com si fossin una coreografia tràgica, on tot es destrueix amb una bellesa apocalíptica.

ESCENES CLAU

1. L'assalt al castell: Potser la seqüència més impactant de tota la pel·lícula. Hidetora, traït pels seus fills, és assetjat en un castell en flames. Kurosawa prescindeix de diàlegs: només la música (una composició fúnebre de Tōru Takemitsu) i el so dels tambors i els trets narren l’horror. És una escena d'una força operística i tràgica, que representa el punt de no-retorn del protagonista.
2. La bogeria de Hidetora: Després de veure morir els seus homes, les seves concubines i perdre la raó, Hidetora deambula pel bosc, convertit en una ombra del que era. Aquesta escena evoca el teatre Noh, amb una actuació gairebé fantasmal, i reflecteix una humanitat colpejada per la vanitat i el poder.
3. La mort de Saburo i Hidetora: Quan pare i fill finalment es retroben i es perdonen, una fletxa perduda acaba amb la vida de Saburo. Hidetora mor poc després, consumit per la pena. És un clímax d’una intensitat tràgica profundament shakespeariana i budista alhora: la redempció és efímera, i el dolor, inevitable.
    

TEMES PRINCIPALS

1. El poder i la traïció: Kurosawa mostra com el poder no només corromp, sinó que es fonamenta en la violència, la por i l’orgull. Quan aquest poder comença a afeblir-se, només queda el caos.
2. La naturalesa de la guerra: Ran és una denúncia profunda de la guerra com a forma de resolució de conflictes. Cada batalla és inútil, cruel i cega. La pel·lícula no glorifica la violència; en mostra les conseqüències més devastadores.
3. La vellesa i el penediment: Hidetora representa l'home que, després d'una vida marcada per la brutalitat, intenta trobar pau i reconeixement, però descobreix que el seu passat no es pot esborrar. És una figura tràgica que, en comptes de saviesa, troba deliri.
4. El budisme i el destí: A diferència de Rei Lear, on hi ha una certa noció de justícia divina, Ran assumeix una visió més nihilista i budista: tot és transitori, res és segur. El món és un lloc de patiment constant i cecs éssers humans que es creuen amos del seu destí.

MÚSICA

La banda sonora de Tōru Takemitsu és essencial per a l’atmosfera de Ran. Combina influències occidentals (Debussy, Mahler) amb estructures japoneses tradicionals. La música accentua la tragèdia amb una bellesa inquietant, creant un contrapunt líric a la destrucció que apareix en pantalla.

KUROSAWA I EL CONTEXT DE PRODUCCIÓ

Kurosawa va trigar una dècada a fer realitat Ran. A mitjan anys 70, la seva reputació al Japó havia disminuït, i va haver de buscar finançament a França, on directors com François Truffaut i Serge Silberman l’admiraven profundament. El rodatge va durar més d’un any i va implicar centenars d’extres, armadures fetes a mà, i castells construïts només per ser destruïts.

Era una mena de testimoni final: Kurosawa tenia més de 70 anys, estava quasi cec i sabia que aquesta podia ser la seva última gran obra. El resultat és un film de maduresa absoluta, tant tècnica com espiritual.

RECEPCIÓ I LLEGAT

Ran va ser àmpliament aclamada:

• Oscar a millor vestuari (1986), i nominacions a millor director, millor fotografia i millor direcció artística.
• Considerada una de les millors pel·lícules de tots els temps per crítics i cineastes.
• És sovint citada com una de les millors adaptacions cinematogràfiques d’una obra de Shakespeare.

El film ha tingut una gran influència sobre directors com Martin Scorsese, Yimou Zhang o Christopher Nolan, i encara avui es projecta i estudia com una obra clau per entendre la intersecció entre teatre, cinema i filosofia.

Per tot això, Ran és molt més que una adaptació de Rei Lear o una pel·lícula èpica: és un monument fílmic sobre la condició humana. Kurosawa, en el seu testament artístic, ofereix una visió del món devastadora però honestíssima, on el caos neix de les accions humanes i només el record de la compassió pot resistir el foc de la destrucció.

Amb Ran, el cinema assoleix una expressió visual i dramàtica que pocs films han pogut igualar. És una tragèdia que ens convida a mirar la nostra pròpia història, el nostre orgull i la nostra fragilitat, i ens interpel·la: què passa quan el poder esdevé més important que la justícia? Quan l’orgull destrueix l’amor? La resposta, com mostra Ran, és la confusió. El caos. El patiment. És a dir, la condició humana.

UNA SELECCIÓ DE POÈTIQUES IMATGES APAREGUDES A LES PEL·LÍCULES DE KUROSAWA