Espais liminals al cinema:  

quan el temps s’atura i la realitat es difumina
 

Introducció

El cinema no només explica històries, sinó que també crea atmosferes. Hi ha moments en què l’escenari no és simplement un fons, sinó un espai liminal, un lloc de trànsit que no pertany del tot a cap món. Són passadissos deserts, estacions buides, hotels impersonals, zones d’espera on el temps sembla haver-se aturat, però també són portes a llocs misteriosos o desconeguts, tots ells són espais que ens inquieten perquè ens situen “entre realitats”.

Aquestes escenes transmeten sensacions de solitud, estranyesa i misteri, però també de descoberta i transformació. Els espais liminals connecten amb la nostra experiència vital: tots hem estat en llocs on no som ni d’aquí ni d’allà, on no hem arribat ni hem marxat, i on el temps sembla expandir-se o desaparèixer. El cinema, amb la seva capacitat de fer-nos viure emocions, ha sabut convertir aquests escenaris en moments icònics i carregats de significat.

A continuació, repassem 10 pel·lícules on els espais liminals prenen protagonisme i esdevenen part essencial de la seva força narrativa.

El resplendor (The Shining, 1980) d’Stanley Kubrick) 

Els passadissos infinits de l’Overlook Hotel

Jack Torrance (Jack Nicholson) arriba a l’Hotel Overlook, amb la seva dona i el seu fill, per a treballar com a vigilant d’hivern en l’època en què l’hotel està tancat el públic. Els corredors de l’hotel, buits i laberíntics, converteixen el tricicle de Danny, el fill, en un vehicle cap a l’angoixa. El so intermitent de les rodes sobre el terra crea un ritme hipnòtic que accentua la sensació de tensió. L’espai no és un simple passadís: és la representació visual d’una ment fracturada, d’un lloc que existeix en una dimensió entre el que és real i el que és fantasmal.
En aquesta pel·lícula de terror sobrenatural, l’hotel és un actor més d’aquest drama que acompanyant a Jack Nicholson i a Shelley Duvall en el desenvolupament de la trama.

La niebla (The Mist, 2007) de Frank Darabont 

Una boira amenaçadora

Basada en la novel·la de Stephen King, narra com un petit grup de persones es guareix durant una tempesta en un supermercat, però quan aquesta finalitza, una espessa boira envolta tot l’exterior, una boira que mata tot allò que s’hi endinsa.
Aquí el supermercat es converteix en un espai liminal molt potent. En principi és un lloc banal, de consum quotidià, però amb l’arribada de la boira es transforma en un espai de frontera entre el món conegut i un desconegut amenaçador.
La boira mateixa és el símbol liminal per excel·lència: allò que difumina les fronteres, que no permet veure què hi ha més enllà i que amaga l’alteritat.
En l'àmbit simbòlic, tota la pel·lícula és un estudi de com les persones es comporten en situacions de llindar, on les regles habituals del món es trenquen i cal establir-ne de noves.

Les cròniques de Nàrnia: el lleó, la bruixa i l'armari
(The Chronicles of Narnia, 2005) d’Andrew Adamson 

L’armari com a portal a tot un regne

En temps de la II Guerra Mundial quatre germans són enviats fora de Londres per allunyar-los dels perills. Remenant pels racons de la nova casa, Lucy, la més jove dels quatre, descobreix un armari. Tot trastejant, hi entra dins i observa incrèdula que des del seu fons accedeix a unes terres plenes de neu: és el Regne de Nàrnia. Més tard tots quatre germans acaben entrant per la porta que els obre l’armari i s’involucraran en el nou món que tenen davant.
L’armari és un exemple paradigmàtic d’espai liminal en la ficció. Funciona com a llindar literal entre dos mons: l’ordinari i el fantàstic. Representa el pas a una altra dimensió i alhora concentra tota la càrrega simbòlica del concepte liminal: és petit, quotidià i aparentment insignificant, però amaga la possibilitat d’una experiència transformadora.

Origen (Inception, 2010) de Christopher Nolan 

Els passadissos dels somnis

Don Copp (Leonardo DiCaprio) és un expert en aconseguir secrets que es troben guardats en el subconscient de les persones i ho aconsegueix quan aquestes dormen, ajudat per l'Arthur (Joseph Gordon-Levitt), l'Eames (Tom Hardy) i l'Ariadna (Elliot Page). 
Un dels moments més icònics del film és la lluita en un passadís que gira sobre si mateix. L’espai deixa de tenir les regles físiques habituals i es converteix en una zona de trànsit entre el món real i el dels somnis. Els espais d’Origen són sempre liminals, perquè mai sabem si són veritat o il·lusió.

Mulholland Drive (2001) de David Lynch 

El Club Silencio

Una noia, víctima d’un accident de tràfic (Naomi Watts), pateix amnèsia i es refugia a la primera casa que troba, que resulta ser la casa de la Rita (Laura Harring). De seguida sorgeix la complicitat entre totes dues i, seguint una pista, van a parar al Club Silencio. El Club Silencio és un lloc estrany, desconcertant, on realitat i ficció es confonen. És un espai de transició entre la vigília i el somni, entre el que és i el que sembla. Aquesta escena, amb la seva atmosfera inquietant, és el cor liminal de la pel·lícula i concentra la seva essència enigmàtica.

La celda (The Cell, 2000) de Tarsem Singh 

La ment criminal com espai limimal

Catherine Deane (Jennifer López) és una psicoterapeuta utilitza una innovadora tècnica que li permet introduir la seva ment dins de la ment d’un pacient per ajudar-lo en el seu diagnòstic. Ara l’FBI li demana que entri en la ment d’un assassí en sèrie per descobrir on té amagada la seva darrera víctima abans que sigui massa tard.
Gran part de la pel·lícula transcorre dins la ment del psicòpata Carl Stargher, on els escenaris no són realitats físiques, sinó paisatges psicològics i onírics. Aquests espais sovint funcionen com a llindars entre el conscient i l’inconscient, entre la vida i la mort, entre la realitat externa i el món interior malaltís del criminal: Espais buits i distorsionats, passadissos per arribar a un record o un trauma... La celda utilitza els espais liminals no només per generar angoixa visual, sinó per traduir cinematogràficament l’estat psicològic d’un personatge i l’entrada al seu subconscient.

El viatge de Chihiro (2001) de Hayao Miyazaki) 

El tren sobre l’aigua

En aquesta pel·lícula Chihiro, amb tan sols 10 anys, es veu obligada a canviar de casa i a deixar enrere tot el seu món anterior. El viatge amb tren de Chihiro, travessant un mar infinit i aturant-se en estacions desolades, és un dels exemples més bells d’espai liminal al cinema. El temps sembla suspès i la mateixa experiència és una metàfora del pas de la infància a la maduresa. És un trajecte físic i emocional a la vegada.

Her (2013) de Spike Jonze 

Estacions i espais buits de Los Angeles

Theodore (Joaquin Phoenix) és un home solitari, que treballa a casa seva escrivint cartes per a terceres persones. Un bon dia adquireix un sistema operatiu basat en intel·ligència artificial i acaba establint amb ella una relació molt íntima. 
Quan surt al món exterior, Theodore es mou per estacions de metro, passarel·les i carrers gairebé deserts. Els espais urbans, impersonals i silenciosos, accentuen la seva solitud i la sensació que viu entre dos mons: el de les relacions humanes i el de la connexió amb una intel·ligència artificial. Els espais liminals reflecteixen la desconnexió emocional de la societat contemporània.

2001: una odissea de l’espai 
(2001: A Space Odyssey, 1968) de Stanley Kubrick) 

El monòlit i les estacions espacials

Aquesta obra mestra de Kubrick ens porta des de l’origen de l’home fins al camí de la humanitat a través de l’espai. En tots els moments claus d’aquesta evolució apareix un monòlit que anuncia el canvi.
Kubrick juga amb la idea del trànsit còsmic. Les estacions espacials, plenes però buides alhora, semblen aeroports fora del temps. Però és sobretot el monòlit el que funciona com a espai liminal: un objecte que no pertany ni al nostre món ni a un altre, i que marca el pas entre etapes evolutives de la humanitat.

Los otros (The Others, 2001) d’Alejandro Amenábar 

Portes tancades i constant penombra

Grace (Nicole Kidman) espera el retorn del seu marit de la guerra en una aïllada mansió victoriana amb els seus dos fills que, per una estranya malaltia, no poden estar en contacte amb la llum.
Es tracta d’una mansió victoriana aïllada, amb les finestres sempre tancades i escassa llum, que genera una atmosfera fronterera entre el món dels vius i el dels morts. Els passadissos foscos, les portes que es tanquen i obren, sales que queden prohibides... són clars símbols d’espais de trànsit i de límits borrosos.
La casa no és només un escenari: és gairebé un personatge que reflecteix l’estat psicològic de la protagonista i que conté el gran secret de la història. En l'àmbit simbòlic, representa la incertesa ontològica: estem vius o morts?, quin món estem habitant realment? Aquesta ambigüitat és l’essència del liminal.

Cloenda

Els espais liminals al cinema ens fascinen perquè ens remeten a la nostra pròpia experiència vital: moments d’espera, de trànsit, de solitud, en què no som exactament enlloc. Quan el cinema els filma, converteix aquests espais en metàfores poderoses del pas del temps, de la por a l’inconegut o de la bellesa de l’ambigüitat.
Des dels passadissos infinits de El resplandor fins al tren sobre l’aigua de El viatge de Chihiro, passant pels carrerons de Blade Runner o les estacions impersonals de Her, tots aquests moments comparteixen un mateix poder: fer-nos sentir que la realitat no és tan sòlida com pensem i que la frontera entre mons és molt més fràgil del que sembla.
En definitiva, els espais liminals són un recordatori que el cinema, com la vida, es construeix sovint en aquests llocs de trànsit, on el temps es dilueix i tot és possible.