En aquesta pàgina pots trobar quins són, segons la meva opinió, els 10 productes comestibles més famosos que només es troben al cine i que, gràcies a la màgia del setè art, han passat a l’imaginari popular i han quedat immortalitzats en el nostre record. Continua llegint i descobreix si també són els teus!
 

El senyor dels anells. Pel nostre primer producte hem de desplaçar-nos fins a la Terra Mitja sortida de la ment de Tolkien, on descobrim un aliment molt singular: Lembas, també conegut com a pa èlfic o pa del camí era un aliment especial fet pels elfs per a ser usat en llargs viatges. El motiu d’aquest us era a causa del seu valor nutritiu i del seu alt efecte saciant, que feia que un petit tros d’aquest pa pogués donar-li a una persona corpulenta l’energia necessària per a tot un dia de treball. També cal destacar que, si era convenientment embolcallat en fulles de mallorn, es podia mantenir fresc al llarg de mesos. La seva recepta era un secret gelosament guardat pels elfs i que molt rares vegades es transmetia a no elfs.

Harry Potter. Si en algun lloc podem trobar multitud de productes comestibles únics i sorprenents per la seva màgia, òbviament haurem de pensar en primer lloc en L'Escola de Bruixeria Hogwarts, lloc on el jove mag Harry Potter s’inicia en els secrets de la màgia. Són molts els exemples que podria posar, però en destacaré dos d’especialment significatius. El primer és la Butterbeer o cervesa de mantega, la beguda preferida pels mags joves a causa de l’escassa o nul·la quantitat d’alcohol que conté. Es pot veure freda o calenta i sempre té un efecte reconfortant, possiblement a causa del seu alt contingut en sucre. Posseeix una textura escumosa. En segon lloc, tenim les gominoles en forma de mongetes conegudes com a Bertie Bott's Every Flavor Beans amb els gustos més imprevisibles que van des dels típics sabors a maduixa o tutti-frutti fins a d’altres amb gust d’herba, sabó o cera d’orella. Cada unitat és una experiència que pot ser agradable o desagradable. Principalment, es poden comprar a la famosa botiga de dolços màgics Honeydukes, situada al poble de Hogsmeade.

Alícia al país de les meravelles. Són moltes les adaptacions cinematogràfiques d’aquesta gran obra de Lewis Carroll i en totes elles la ingènua Alícia entra en un fantàstic món, ple de criatures impossibles i de situacions surrealistes. Sempre, a l’inici de l’aventura, troba un beuratge en una ampolleta amb un cartell que convida a beure’n. Quan ho fa descobreix tot seguit que aquest estrany líquid té la facultat de fer-la tan petita que és capaç d’entrar per una diminuta porta al país de les meravelles. Per contra, hi ha també unes galetes que la fan créixer tant més com més quantitat d’elles en mengi. No en sabem res de la seva composició, però és un detall sense importància en un món com aquest on tot és possible.

Mary Poppins. Sense sortir de món de la màgia i la fantasia, trobem en aquesta pel·lícula la institutriu més gran i sorprenent de tots els temps, Mary Poppins, mentre té cura de dos nens, la Jane i en Michael. Per a prevenir cap refredat després d’una mullena els ofereix una cullerada de xarop. Els nens es resisteixen a prendre-se’l argumentant que el xarop té mal gust, però de seguida s’animen a prendre-se’l en veure que de la mateixa ampolla a Michael li cau un xarop vermell, a la Jane verd i a Mary groc i com podia intuir-se pels colors el primer tenia gust de maduixa, el segon de menta i el tercer de ponx, els gustos preferits de cadascú. La màgia entra de ple en el món d’aquests nens i això els permet entrar dins d’un dibuix pintat a terra, flotar pel sostre d’una casa o aconseguir que recollir les joguines formi part d’un divertit joc, però sens dubte el singular xarop  de la Mary constitueix un clar exemple de producte comestible que, malauradament, només trobem en el seu món de fantasia.

Matrix. Entrant de cap en el món de la ciència-ficció, a la saga de pel·lícules Matrix dirigides per les germanes Wachowski, ens topem amb la història protagonitzada per Neo i el seu encontre amb Morfeu. En aquesta primera trobada té lloc una de les escenes més icòniques de tota la saga: Mofeu li fa triar a Neo entre dues opcions materialitzades en una píndola vermella i una de blava. Mentre la primera significa l’elecció del coneixement, la llibertat i la dolorosa i cruel realitat, la segona porta implícita la seguretat i la felicitat basada en la ignorància i el desconeixement. Neo ha d’escollir bé perquè un cop presa la decisió no té marxa enrere. L’oferiment va acompanyat de les següents paraules: El món que has tingut fins ara davant els ulls és un engany. Vius en una presó per a la teva ment. Si et prens la pastilla blava, tot continuarà com fins ara; si tries la vermella, t'ensenyaré una altra realitat completament diferent, plena de possibilitats. Aquesta és la teva última oportunitat. Després d'això, no hi ha marxa enrere. Recorda: tot el que ofereixo és la veritat. Res més. Quina pastilla triaries tu?

Retorn al futur. A la segona entrega d’aquesta memorable saga, aquella que transcorre en el futur, trobem un element que és molt recordat pels fans de la saga: la pizza deshidratada. En un sopar dels McFly treuen una pizza deshidratada de Pizza Hut amb un envàs d’alumini, on deixava ben clar que s’havia de retirar l’embolcall i rehidratar-la durant 2 segons. Per a fer-ho disposaven d’un pràctic hidratador Black & Decker. Després d’aquesta lleugera fracció de temps, aquella pizza deshidratada d’uns deu centímetres es transformava en una suculenta pizza de mida gran. La família McFly tenia una especial predilecció per una composta per meitat de pepperoni meitat de pebrot verd.  Si bé és cert que per gaudir d’aquest tipus de pizza encara hem de revisitar la famosa pel·lícula dirigida per Robert Zemeckis, no és menys veritat que el menjar deshidratat ja fa temps que és utilitzat pels astronautes en els seus viatges per l’espai.

Star Wars. A la segona pel·lícula de la saga Star Wars, L’imperi contraataca, Luke Skywalker viatja fins al llunyà planeta Dagobah a la recerca d’un llegendari mestre jedi que habita per aquell indret. Allí topa amb una petita criatura verda, molesta i entremaliada, que més tard descobrirà que es tracta de Yoda, el mestre que estava buscant. En aquest encontre Luke obre un petit maletí on porta una ració de menjar i, si bé segur que té garantit el seu valor nutritiu, té un aspecte no gens atractiu. La cosa empitjora, però, quan Luke és convidat per Yoda a menjar a casa seva i el mestre li ofereix un estofat de fulla d’arrel (Rootleaf Stew) fet a base d'espores de fong, llavors de galla y de yarum i escorça de sohli obtinguda de les terres properes als pantans. Sembla que tots els anys d’evolució en aquesta llunyana galàxia no els han convertit en gaire bons gourmets.

La núvia cadàver. Aquesta pel·lícula de Tim Burton, basada en un conte popular rus del segle XIX, va estar qualificada en una ocasió com un conte d’amor i cementiri. Una macabra història en la qual el jove Victor, assajant els seus vots matrimonials pel bosc posa l’anell destinat a la núvia en el que creu que és una petita branca que surt del terra, però que en realitat és el dit d’una núvia cadàver amb una dramàtica història al darrere. Passen mil i un embolics que desemboquen en els preparatius d’una cerimònia nupcial en honor d’ell i de l’accidental núvia. La comunitat esquelètica, de manera voluntariosa i entusiasta, els prepara un pastís de casament molt especial. És millor no preguntar gaire per la seva recepta malgrat que sabem conté cendres i ossos, amb cranis de guarniment... però vaja, diuen que la intenció és el que compta, oi?

Everlasting Gobstopper. Hi ha una llaminadura molt especial sota la forma d’anissos que només podem trobar a l’obra Charlie i la fàbrica de xocolata. Es tracta d’un caramel que va dissenyar Willy Wonka, el propietari de la fàbrica de xocolata, especialment pensat pels nens i les nenes amb pocs diners: es tractava d’un caramel que no solament mai no canviava de color ni de gust mentre es llepava sinó que a més -i per impossible que això sembli- mai no es feia més petit ni es gastava. Quin gran invent! Això si, s’havia d’anar alternant el caramel amb un ús intensiu del raspall de dents.
A la dècada dels ’70 empresa Nestlé va llençar al mercat un producte amb aquest nom i amb una estètica similar, però segons sembla, no van aconseguir que els caramels fossin eterns. Caldrà continuar esperant...

The Jetsons (Els Supersònics). A la sèrie de dibuixos animats futuristes creada per Hanna-Barbera el 1962, se’ns presenta una família que viu l’any 2062. Tenen una casa intel·ligent, viatgen en cotxes voladors, estan envoltats de robots, però el que aquí vinc a destacar és la seva alimentació: sovint s’alimenten amb una sola píndola que satisfeia totes les seves necessitats nutricionals amb un sol mos ,una idea que era popular en moltes representacions futuristes de l'època. Així, amb una simple pastilla, podien obtenir tot el menjar que necessitaven sense haver de cuinar o preparar res. La robot domèstica Rosie solia estar implicada en la preparació i gestió dels aliments. La seva funció com a servidora de la casa incloïa  ajudar en les tasques de la llar, incloent-hi el menjar.
Els Supersònics també solien utilitzar màquines de menjar que proporcionaven plats complets amb només prémer un botó. Això permetia que el menjar aparegués a l'instant, una mica similar a la idea moderna del microones o de les màquines automàtiques. En molts episodis, es veia com plats sencers es materialitzaven directament davant d'ells sense necessitat de cuinar.