L’actor va néixer a Chicago el 13 de juliol de 1942, fill de Christopher Ford, directiu de publicitat i ocasionalment actor de ràdio, i de Dorothy Nidelman, també actriu de ràdio i mestressa de casa. Els avis per part de pare provenien d’Irlanda i d’Alemanya i els de la mare eren immigrants jueus procedents de Minsk (Bielorrúsia). Al 1945 va néixer el seu germà Terence i tots dos van ser educats en una estranya combinació de creences religioses i tradicions culturals catòliques i jueves. Quan actualment Harrison es preguntat per les seves creences religioses ell respon: demòcrata! I sobre el seu mestissatge cultural afirma que se sent irlandès com a persona, però jueu com actor.
Va iniciar els seus estudis a l’Escola Primària Graeme Stewart, on els seus amics l’anomenaven Harry. Al 1956 és admès a la East Maine Township High School d’Illinois. Després de la seva graduació a l’any 1960 ingressa al Ripon College de Wisconsin per estudiar literatura anglesa i filosofia, però no resulta un gran estudiant, així que acaba deixant els estudis sense completar i retorna a casa dels pares i els diu que vol provar l’ofici d’actor. Malgrat que li comenten les grans dificultats en el camí que vol prendre, l’animen a que tiri endavant si és la seva vocació i decideix marxar cap a Hollywood juntament amb Mary Marquardt, una actriu que va conèixer a la seva etapa universitària i amb qui acabaria casant-se al 1964. L’actor recorda el moment d’aquesta decisió: Los Ángeles és on has d’estar si vols ser actor. No tens elecció. Has d’estar allí o a Nova York. Vaig llençar una moneda a l’aire i va sortir Nova York, així que la vaig tornar a tirar. Quan estàs començant a ser un actor, qui vol anar a un lloc fred per a passar-s’ho malament i ser pobre?
Com era d’esperar, es presenta a multitud de càstings però els papers no arriben. Rep una proposta de la Columbia Pictures per a fer petites col·laboracions televisives amb un contracte pel que cobrarà 150 dòlars setmanals. Harrison accepta. En aquells durs dies té un accident que està a punt de costar-li la vida: va perdre el control del cotxe que conduïa i va estimbar-se contra un pal de la llum. Va patir diverses ferides i, resultat d’una d’elles, té una característica cicatriu a la barbeta que l’ha acompanyat tota la vida.
La seva primera aparició a la pantalla gran va ser a la pel·lícula Ladrón y amante de 1966, protagonitzada per James Coburn. En ella surt durant uns breus segons interpretant a un mosso d’hotel que li porta un missatge a Coburn. Tenia llavors 24 anys i aquesta participació no apareix als crèdits.
Aquell mateix any rep una mobilització per anar a la Guerra de Vietnam però ell, que no té les més mínimes ganes d’anar a la guerra, es declara objector de consciència. Harrison ho recorda: la meva objecció de consciència no es basava en una història d’afiliació religiosa, una cosa problemàtica en aquells moments. Em vaig remetre a la meva formació filosòfica de la Universitat. Vaig recordar la frase de Paul Tillich: “si tens problemes amb la paraula Déu, valora el que sigui més important i significatiu per a la teva vida i digues-li Déu”. Així que vaig desenvolupar una tesi a partir del manament bíblic d’estimar al proïsme com a tu mateix. Vaig escriure durant dies i ho vaig enviar a l’exèrcit. Mai no em van respondre res. No em van cridar.
Al 1967 va arribar el seu segon micro-paper a la pel·lícula Luv... quiere decir amor de Jack Lemmon i Peter Falk, en una aparició, novament d’uns breus segons, sense acreditar (pots veure-la aquí). Aquell mateix any també apareix a La cabalgada de los malditos (A Time for Killing) en la que acaba apareixen per primer cop en els crèdits com a Harrison J. Ford, per diferenciar-lo de l’actor de cinema mut Harrison Ford.
En el terreny personal, la seva dona, la Mary, acaba de donar a llum el seu primer fill, en Benjamin, i la situació econòmica no millora gaire amb les poques feines actorals que li arriben, així que es passa als estudis Universal Pictures on aconsegueix un degoteig de petits papers de figurant a sèries televisives com El virginiano o Ironside. És una època en que Harrison ha de diversificar esforços: aprèn a treballar la fusta a través de llibres trets de la biblioteca local. Es fa fuster i comença a treballar dins la industria del cinema, mentre continua, per altra banda, acceptant els petits papers que li cauen. En mig de tot això neix el seu segon fill.
Mentre treballa en unes obres per als Estudis Goldwyn, Harrison coneix a Fred Roos, director de repartiment de la Universal i es fan amics. Un dia Roos li presenta a un jove realitzador, encara desconegut, anomenat George Lucas. Això resultarà determinant a la carrera de l’actor, ja que el 1972 li proposa el seu primer paper important a la pel·lícula American Graffiti. Per aquest treball cobra 600 dòlars, insuficient per a viure d’això, però suficient per revifar els seus somnis d’actor.
El seu treball de fuster li continua proporcionant contactes fructífers, ja que amb motiu d’unes obres fetes a l’oficina de Francis Ford Coppola, aquest li va oferir un paper a la seva pel·lícula La conversación, protagonitzada per Gene Hackman.
Més tard, George Lucas li demana una col·laboració: està treballant en una producció de ciència ficció i està fent un càsting per trobar a l’actor adequat per un dels personatges i voldria que Harrison donés la rèplica als actors que es presentaven pel paper. Ell accepta. Després de diverses audicions infructuoses Lucas descobreix la realitat que fins aleshores no havia sabut veure: Harrison Ford era l’actor que estava buscant. El personatge era Han Solo i la pel·lícula era la mítica Star Wars. El sou que li reporta aquest treball, 650.000 dòlars, li permet deixar definitivament la fusteria i, el que és més important, li obra de bat a bat les portes de Hollywood.
En el terreny sentimental, ha estat casat en tres ocasions: amb la Mary Marquardt va estar casat fins l’any 1978, durant 15 anys. Al 1983 va casar-se amb Melissa Mathison, guionista cinematogràfica, matrimoni que va durar fins el 2001. Un any més tard va conèixer a la Calista Flockhart, es van casar el 2010 i encara resten junts actualment. Ha tingut cinc fills d’aquests tres matrimonis.
Recentment, parlant d’ell mateix ha declarat: estic aquí pels diners. I ho dic de la millor manera possible. Aquest és el meu treball. Actuar és el meu talent. He passat tota la meva vida treballant en això i vull que em paguin bé per fer-ho. Si no pensés així estaria sent irresponsable, no valorant el que faig per a guanyar-me la vida.
La Guerra de les Galàxies (Star Wars, 1977). Una història bullia dins del cap de George Lucas, fruit de totes les pel·lícules que havia vist al llarg de la seva vida i que formaven part dels seus substrats cinematogràfics: els westerns i les pel·lícules de cavalleria medieval, la ciència ficció com ara Flash Gordon i les pel·lícules bèl·liques de la II Guerra Mundial, les històries de gladiadors i romans i els antics films del mestre Akira Kurosawa, espectaculars posades en escena, com Lawrence d’Aràbia, i antigues gestes de pirates... Tot això havia de ser Star Wars... i llavors, en una galàxia molt llunyana, va néixer l’eterna lluita entre el bé i el mal: un ancestral poder, anomenat la Força, que es trobava estès per tota la galàxia. Aquesta força té un costat lluminós, practicat per l’ordre dels Jedi, basat en la saviesa, la noblesa i la justícia, però també té un costat fosc. en el que ràpidament s’hi pot caure, a causa de la ira i l’odi.
La pel·lícula, dirigida pel propi Lucas va estar produïda i distribuïda per la 20th Century Fox. El trio protagonista va estar constituït per en Luke Skywalker (Mark Hamill), la princesa Leia Organa (Carrie Fisher) i l’aventurer contrabandista Han Solo (Harrison Ford) amb el seu Falcó Mil·lenari.
L’èxit de la pel·lícula va donar lloc a una primera trilogia i, més tard, a dues altres trilogies i tot un seguit de sèries televisives .
Harrison va intervenir en les tres primeres pel·lícules (Una nova esperança (1977), L’imperi contraataca (1980) i El retorn del Jedi (1983)) i encara, 17 anys més tard, va participar a El despertar de la força (2015).
El gran John Williams va composar la banda sonora per a la saga que s’ha convertit en tot un himne.
A la recerca de l’arca perduda (Raiders of the Lost Ark, 1981). Per trobar l’origen del personatge d’Indiana Jones hem de remuntar-nos a l’any 1973, poc temps després que George Lucas hagués finalitzat el rodatge de American Graffiti. Seguint la mateixa font d’inspiració que el va portar a la creació de l’univers Star Wars (inspirant-se en antigues pel·lícules i series) va redactar un esborrany que va titular The Adventures of Indiana Smith, sobre les aventures d’un arqueòleg aventurer. El nom d’Indiana el va prendre del seu gos, un malamut d’Alaska. Malgrat tot, el projecte d’Star Wars va eclipsar el del peculiar arqueòleg.
El 1975 Lucas va reunir-se amb el guionista, director i productor Philip Kaufman i després de dues setmanes de treball van completar un segon esborrany. Inicialment, Lucas volia que fos Kaufman qui acabés dirigint la pel·lícula, però aquest ja estava involucrat en El fuera de la ley (The Outlaw Josey Wales, 1976). Després d’una nova pausa, el maig de 1977 Lucas va trobar-se amb el seu amic Steven Spielberg en una platja de Hawaii, per a parlar dels projectes que tenien a la vista. Spielberg li va mostrar les seves ganes de dirigir una pel·lícula de James Bond i Lucas li va parlar sobre el seu arqueòleg aventurer i uns mesos més tard li va proposar que assumís la seva direcció. Spielberg va acceptar. Una reunió posterior de tots dos amb el guionista Lawrence Kasdan, al llarg de quatre dies, va donar lloc al que pràcticament seria el guió definitiu.
A la història, l’arqueòleg (que havia canviat el seu cognom Smith pel de Jones) es veia abocat a la recerca de l’Arca de l’Aliança competint per ella amb els nazis.
Triar l’actor que havia d’encarnar a Indiana Jones no va resultar senzill. Spielberg va suggerir que l’actor triat fos Harrison Ford, però Lucas va mostrar-se reticent. No volia que Harrison es convertís en el seu actor fetitxe. Després d’una llarga desfilada de candidats, el que va reunir tots els punts va ser Tom Selleck, que quadrava perfectament amb el personatge. Quan la decisió ja estava presa, Selleck els va deixar caure un gerro d’aigua freda: no podia acceptar el paper perquè s’havia compromès a interpretar a un detectiu a la sèrie Magnum P.I. Al 1980, solament unes setmanes abans d’iniciar el rodatge Spielberg va tornar a proposar Harrison Ford. En aquest moment Lucas va accedir.
El rodatge es va dur a terme entre Anglaterra, França. Hawaii i Califòrnia.
La banda sonora va estar a càrrec de John Williams que va tornar a composar tot un himne amb la seva Raiders March.
Ràpidament, la pel·lícula es va convertir en un gran èxit comercial, situant-se com una de les pel·lícules amb majors guanys de tots els temps. Això ha motivat que s’hagin fet fins a quatre seqüeles: Indiana Jones i el temple maleït (1984), Indiana Jones i la última croada (1989), Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (2008) i finalment Indiana Jones i el dial del destí (2023).
Harrison Ford ha dit sobre el seu personatge: Indiana és un home imperfecte. Ni tan sols se’l pot anomenar heroi. No és un heroi, és essencialment un home maldestre.
Blade Runner (1982). Just després d’haver dirigit Alien, van posar a les mans de Ridley Scott un nou projecte de ciència ficció. Es tractava de l’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Philip K. Dick Somnien els androides amb ovelles elèctriques? El projecte no pretenia ser una gran superproducció. Diuen que va costar solament 30 milions de dòlars. Tal com va declarar Douglas Trumbull, supervisor d’efectes especials, era el pressupost més baix mai vist, menys d’un terç del que van disposar Star Wars o Encontres a la tercera fase.
La primera disjuntiva que va afrontar el projecte va ser l’elecció de l’actor protagonista. Es van tenir en consideració actors tan dispars com Dustin Hoffman, Robert Mitchum, Gene Hackman, Al Pacino, Tommy Lee Jones, Sean Connery, Christopher Walken, Jack Nicholson, Robert Duvall o Arnold Schwarzenegger. En el darrer moment Steven Spìelberg va recomanar-li a Scott l’actor d'Indiana Jones i a Han Solo: Harrison Ford.
Un cop en marxa el projecte van iniciar-se els veritables problemes: els jocs de mans per a estirar el pressupost al màxim economitzant recursos, l’incompliment de terminis per part d’Scott a causa del seu perfeccionisme (la qual cosa va suposar que l’acomiadessin a mitja producció i que finalment l’acabessin readmeten), els conflictes que va tenir el director amb Harrison Ford i els que aquest va mostrar amb altres actors, les diferencies que va tenir Vangelis (compositor de la banda sonora) amb Scott i els productors... un autèntic caos!
Per acabar d’arrodonir la disbauxa, en el moment del muntatge tothom hi va fotre ma, entre d’altres coses forçant un final feliç completament fora del to general de la pel·lícula. Així, l’obra va iniciar un llarg via crucis de versions que va allargar-se fins a 10 anys després, quan Ridley Scott va presentar al món el conegut com a The Final Cut o el muntatge del director, completament restaurat i remasteritzat. Es diu que Blade Runner és la pel·lícula amb més versions de la història del cine: s’han comptabilitzat entre cinc i set, en funció de com es comptin.
En el moment de la seva estrena, la pel·lícula va ser mal rebuda per la crítica, però els anys van posar les coses al seu lloc, elevant-la a la categoria d’obra mestra i considerant-la una de les obres més importants i influents que mai s’han fet.
Harrison Ford va tornar a posar-se a la pell del personatge a l’any 2017 a la pel·lícula Blade Runner 2049, aquest cop dirigida per Denis Villeneuve.
La costa de los mosquitos (The Mosquito Coast, 1986). Pel·lícula basada en la novel·la homònima de Paul Theroux que va estar dirigida per Peter Weir. El seu protagonista és Allie Fox, una home d’una gran inventiva i un fanàtic enemic de la vida acomodada, decideix anar amb la seva família a la recerca d’una vida més pura i autèntica i per aconseguir-ho marxa en mig de la jungla, a l’Amèrica Central. El segueixen a la seva aventura la seva dona (Helen Mirren) i els seus 4 fills (el més gran dels quals està interpretat de manera solvent per River Phoenix).
El rodatge no va ser pas fàcil: filmada a Belice i la selva de Chiapas (Mèxic), les condicions climàtiques eren sempre impredictibles, amb fortes pluges, molta humitat i una calor asfixiant. Tot plegat va comportar també una lluita constant amb els mosquits, que van turmentar a actors i equip tècnic, tot això sumat als problemes logístics ocasionats per un entorn tan feréstec.
Harrison va preparar-se a fons pel paper, ja que volia capbussar-se en el seu personatge, tal i com acostumava a fer. Per fer-ho expliquen que durant el rodatge va construir el seu propi refugi a la selva i va aprendre diverses tècniques de supervivència per sentir-se més integrat amb el personatge.
Malgrat la indubtable qualitat de la pel·lícula, va resultar ser un fracàs a la taquilla. Harrison Ford va dir sobre ella: és l'única de les pel·lícules que he fet que no ha amortitzat el seu cost, però me n’alegro d’haver-la fet... està plena de poderoses emocions.
Frenético (Frantic, 1988). Absorbent thriller dirigit per Roman Polanski sobre un cirurgià nord-americà, el Dr. Richard Walker (Harrison Ford) que es troba de viatge a París, amb la seva esposa Sondra (Betty Buckley), per assistir a un congrés. Sondra desapareix misteriosament de l’hotel sense deixar cap mena de rastre i Walker es llença desesperadament a la recerca de la seva esposa davant la inoperància de la policia. En les seves investigacions topa amb la Michelle (Emmanuelle Seigner), un personatge que resulta clau per a la resolució del misteri.
El paper del Dr. Walker no havia de ser per a Harrison. Inicialment anava a ser interpretat per Sean Connery, però aquest va abandonar el projecte per diferències amb el director.
Malgrat que la pel·lícula passa a París, una bona part d’ella va ser rodada als estudis Babelsberg a Alemanya a causa d’unes complicacions legals que Polanski tenia a França en aquells moments.
La banda sonora, un personatge més de la història, està composada per Ennio Morricone, famós per les seves grans bandes sonores, i li aporta a la pel·lícula una atmosfera densa i enèrgica.
Seguint l’estela d’alguns grans directors, com és el cas de Hitchcock, Roman Polanski no va poder estar-se de fer un breu cameo al film, interpretant a un home assegut en un bar amb una bossa de diaris.
Frenético va estar força ben rebuda per la crítica i pel públic.
A propòsit de Henry (Regarding Henry, 1991). Mike Nichols, que acabava de dirigir a Harrison Ford a Armas de mujer (Working Girl), va tornar a comptar amb l’actor per aquest treball.
La història segueix a Henry Turner (Harrison Ford), un advocat cínic i egoista que, després de rebre un tret al cap en un atracament, perd la memòria i ha de tornar a aprendre-ho tot: parlar, caminar... descobrir qui era abans de l’incident. Però alguna cosa ha canviat dins seu i ja no li agrada la persona que era abans de l’incident. Tot això passa en companyia de la seva dona, la Sarah (Annette Bening).
En aquest paper Harrison es va mostrar especialment vulnerable i sensible, fugint dels rols interpretats anteriorment i la gran interpretació de Bening ajuda a ressaltar més aquesta interpretació. Naturalment, un aspecte molt important a la pel·lícula és la rehabilitació de Turner i de com aquest recompon, poc a poc, la seva vida.
La participació de Harrison en aquesta pel·lícula va perillar ja que l’actor venia d’interpretar a un advocat a Presunto inocente (1990) i no volia repetir paper, però en veure que només exerciria d’advocat en les primeres escenes de la pel·lícula el va fer canviar d’opinió.
La història va estar escrita per un molt jove J.J. Abrams, en el seu segon treball com a guionista i va fer una brevíssima aparició a la pel·lícula donant vida a un repartidor que li porta un lliurament a Turner. Un simpàtic detall!
Juego de patriotas (Patriot Games, 1992). El personatge de Jack Ryan, analista de la CIA creat per la ploma de Tom Clancy ha estat portat repetidament a les pantalles. Primer el va interpretar Alec Baldwin a La caza del Octubre Rojo (1990), després el personatge va passar a mans de Harrison Ford a Juego de Patriotas (1992) i Peligro inminente (1994). Més tard encara, es van fer dues pel·lícules més titulades Peligro nuclear (2002) protagonitzada per Ben Affleck i Jack Ryan: Operación sombra (2014) amb Chris Pine. Finalment, ha estat portat a la petita pantalla en una sèrie titulada Jack Ryan i interpretada per John Krasinski.
Concentrant-nos en Juego de patriotas, la primera de les adaptacions interpretada per Harrison Ford, l’acció se situa a Londres, quan Ryan es troba de vacances amb la seva dona Cathy (Anne Archer) i la seva filla Sally (Thora Birch). Allí es veu involucrat en un intent de segrest per part d’un grup terrorista irlandès. Ryan aconsegueix frustrar el segrest i mata a un dels agressors. Això el converteix a ell i a la seva família en objectius dels terroristes.
Pel·lícula plena d’acció, intriga i persecucions, on les interpretacions dels seus protagonistes, sota la direcció de Phillip Noyce, li donen una gran credibilitat a la història.
El fugitivo (The Fugitive, 1993). Dirigida per Andrew Davis aquesta pel·lícula està basada en un sèrie homònima, protagonitzada per David Janssen i que va aconseguir molta popularitat als anys seixanta.
En aquesta ocasió ens explica la història del Dr. Richard Kimble (Harrison Ford) que és injustament acusat de l’assassinat de la seva dona. El porten a judici, el declaren culpable i el sentencien a la pena de mort. Quan es transportat amb bus juntament amb altres presos, aquests organitzen un motí i fan que el vehicle pateixi un accident i Kimble escapa en una fugida desesperada per aconseguir trobar a l’assassí de la seva dona i demostrar la seva innocència. El comissari del U.S. Marshals Samuel “Big Dog” Gerard pren com una qüestió personal el fet d’atrapar a Kimble i el perseguirà implacablement per tot el país.
Abans de triar a Harrison Ford per a protagonitzar la cinta van ser considerats Alex Baldwin i Andy García. Un altre actor que estava molt ben situat per a interpretar al doctor va ser Tommy Lee Jones, però quan finalment li van donar el paper a Harrison, van oferir-li a Jones el de l’agent Gerard i aquest va acceptar.
El rodatge va ser confús i força caòtic: van col·laborar a donar sentit a la història fins a nou guionistes diferents i es van fer fins a 25 versions. Harrison recorda el rodatge: com succeeix de vegades, vam començar sense un guió complet. Encara estaven treballant en ell mentre rodàvem. L’experiència de treball per a mi va ser molt gratificant perquè, independentment de les dificultats, les superàvem sovint a l’últim moment. De vegades són les circumstancies més difícils les que produeixen les millors pel·lícules.
El fugitivo és una pel·lícula d’intriga i acció que va tenir molt bona acollida per la crítica i el públic, i va obtenir set nominacions als Oscar, incloent el de millor pel·lícula.
L’ombra del diable (The Devil’s Own, 1997). Alan J. Pakula va ser escollit com a guionista d’aquesta pel·lícula, però posteriorment va assumir-ne també la direcció, malgrat que certes escenes d’acció van estar dirigides pel britànic Alan Smithee, molt més expert que Pakula en aquest tipus d’escenes. Aquesta va ser la darrera pel·lícula de Pakula, que va morir el novembre del ’98.
La trama segueix a Frankie McGuire (Brad Pitt), membre de l’IRA (Exèrcit Republicà Irlandès) que viatja fins a Nova York sota una identitat falsa, amb la finalitat de comprar armes i munició per a la seva organització. Fent servir els seus contactes, acaba sent acollit a casa de l’oficial de polícia Tom O’Meara (Harrison Ford), d’ascendència irlandesa, que pensa que es tracta d’un immigrant, ignorant els veritables motius de la seva estada a la ciutat.
Ja a l’inici del rodatge van aparèixer serioses diferencies de criteri entre Harrison i Brad: mentre el primer volia una pel·lícula més centrada en els conflictes morals dels personatges, el segon esperava una obra de molta acció. El problema era que el guió inicial s’havia reescrit set vegades, canviant un cop i altre la seva orientació. El guió que Brad Pitt havia acceptat inicialment havia desaparegut després de tants canvis i l’actor va decidir deixar la producció. Brad va declarar posteriorment: el guió que havia escollit se n’havia anat... suposo que la gent acaba per tenir visions diferents i no es pot discutir amb això. Però jo volia marxar i em van dir: “molt bé. Anem a deixar-te marxar, però et costarà 63 milions de dòlars”. Naturalment, Brad va continuar amb el rodatge, però les diferències sorgides entre Harrison Ford i ell van crear una enemistat que s'ha mantingut en el temps.
Encara, després de finalitzar la pel·lícula i fent una vegada més gala del caos regnant en tota l’obra, es va creure que el final era confús i se'n va tornar a filmar un de nou, amb algunes escenes addicionals per fer-lo més rodó. Una experiència convulsa fins el final.
Capricis del destí (Random Hearts, 1999). Estrenada el 1999 i dirigida per Sydney Pollack, està basada en la novel·la homònima de Warren Adler.
La trama de Random Hearts segueix la vida de dos personatges: en Dutch Van Den Broeck (Harrison Ford), un sergent de policia d’assumptes interns que treballa a Washington D.C., i la Kay Chandler (Kristin Scott Thomas), una congressista en plena campanya electoral. Les seves vides es capgiren quan els seus cònjuges moren en un accident d'aviació, mentre viatjaven en el mateix vol. Quan intenten entendre el que ha passat descobreixen una dolorosa realitat que mai no havien sospitat.
La pel·lícula explora temes com la infidelitat, la pèrdua i desconcert. Dutch i Kay s'enfronten a un viatge emocional terrible, mentre intenten comprendre el que ha passat i trobar alguna mena de pau i redempció.
Grans interpretacions del duet d’actors protagonistes, que ens fan empatitzar amb ells i, malgrat que la pel·lícula va rebre opinions dividides de la crítica, va destacar per la seva exploració de les complexitats emocionals i les relacions humanes en situacions límit.
Inicialment, el paper protagonista femení de la pel·lícula havia d’estar interpretada per Jodie Foster, però aquesta va abandonar el rodatge per diferències creatives amb el director, així que el personatge va passar a Kristin Scott Thomas.
Va estar filmada principalment a Washington D.C., Nova York i Miami.
Després de la relativa punxada d’aquesta pel·lícula a les taquilles, Harrison Ford, que sempre s’havia mantingut independent de qualsevol agència de representació, va fitxar per la United Talent Agency.