biografia

Stanley Kubrick

Stanley Kubrick va néixer el 26 de juliol de 1928 al Bronx (Nova York) i sempre serà recordat com a guionista, productor i, per sobre de tot, director de cinema, que va destacar pel seu perfeccionisme tècnic i el seu personal plantejament estètic sempre innovador.

Va criar-se dins d’una família benestant i, ja de ben jove, va interessar-se per la fotografia. Amb una càmera Graflex que li van regalar els seus pares, va llançar-se a cultivar la seva afició, activitat que combinava amb la seva participació com a bateria en un grup de jazz i amb la seva afició als escacs que tenia des dels 12 anys, quan el seu pare li’n va ensenyar. Però van ser els seus coneixements de fotografia el que li van permetre accedir com a fotògraf a la revista Look gràcies a una imatge que va capturar on mostrava un venedor de diaris plorant per la mort del president Roosevelt. Al llarg d’aquesta etapa, que es va allargar quatre anys, va fotografiar a importants personatges del moment i a fer-se un nom el món periodístic.

Potser van ser les sessions cinematogràfics que va empassar-se al cinema Loew’s Paradise on li va anar naixent la seva passió cinèfila. Ell mateix ha reconegut en diverses ocasions com van afectar en ell l’ús de la càmera que feia el director Max Ophüls i la tècnica de muntatge de Sergei Eisenstein. El seu primer treball com a director va ser el curtmetratge Day of the Fight (1951), relacionat amb l’entorn de la boxa, seguit per Flying Padre i The seafarers (1953).

Al 1953 va poder filmar el seu primer llargmetratge titulat Fear and Desire. Kubrick sempre va renegar d’aquesta pel·lícula i va fer desaparèixer de la circulació tantes còpies com va poder, per considerar-la una obra immadura i excessivament amateur.  

El 1955, Killer's Kiss (El petó de l'assassí), va realitzar el seu segon llargmetratge on ja va poder demostrar un personal ús de la fotografia i la il·luminació. Aquest treball va fer que el productor independent James B. Harris es fixés en ell i fruit d’aquest acostament naixés la productora Harris-Kubrick , que va donar llum la pel·lícula de Kubrick Atracament perfecte (The Killing) l'any 1956. 

El 1957 Kubrick va rodar l’aclamada pel·lícula Camins de glòria (Paths of glory), que va constituir la seva primera col·laboració amb l’actor Kirk Douglas. A l’any 1960 van tornar a coincidir a Espàrtac (Spartacus). En aquests moments, Kubrick ja va passar a ser un reconegut i gairebé sempre polèmic director, autor d’un gran nombre d’obres mestres en les temàtiques més diverses.

Kubrick
va aconseguir un triomf que ha estat a l’abast de molt pocs directors: disposar d’un control total sobre els seus treballs, a fi de poder donar en tot moment la seva particular visió de l’obra, participant en les diverses etapes de la producció d’una pel·lícula, aportant procediments tècnics, narratius i artístics innovadors. També va destacar per un exquisit ús de les bandes sonores. Tot això fa que cadascun dels treballs de la seva curta filmografia (només va dirigir 13 llargmetratges!) sigui una autèntica obra d’autor.

El 7 de març de 1999, pocs mesos abans de l’estrena de la seva darrera pel·lícula, Eyes Wide Shut, Stanley Kubrick va morir a Harpenden (Anglaterra). Amb ell desapareixia un dels grans genis del 7è art.

Camins de glòria (Paths of Glory, 1957). Pel·lícula bèl·lica magistralment dirigida per Stanley Kubrick, basada en la novel·la homònima de Humphrey Cobb amb una adaptació del guió realitzada pel propi Kubrick juntament amb Jim Thompson i Calder Willingham.

La història de Camins de glòria es desenvolupa durant la Primera Guerra Mundial i se centra a la batalla de les trinxeres de Verdun, un conflicte real que va tenir lloc al 1916. La pel·lícula segueix les vides dels soldats i dels seus comandants, especialment el coronel Dax, interpretat per Kirk Douglas, que és el protagonista principal.

La trama se centra en l'intent de l'alta comandància de l'exèrcit francès d'encobrir els seus errors en la planificació de l'atac a les trinxeres alemanyes. Quan un atac que havia de ser decisiu fracassa i es produeix una retirada caòtica, els comandants decideixen fer servir a tres soldats com a cap de turc i acusar-los de covardia davant l'enemic. El coronel Dax, que havia estat escèptic respecte a l'atac des del principi, defensa a aquests homes en el tribunal militar, tot i que s'enfronta a un sistema que sembla decidit a condemnar-los sense tenir en compte les seves raons o circumstàncies.

Kirk Douglas es va implicar tant en el projecte que va participar en la producció i va renunciar a la seva tarifa d'actor a canvi d’un percentatge de les guanys de la pel·lícula, la qual cosa es va traduir en un pagament substancial quan la pel·lícula va ser un èxit.

Aquesta notable obra és coneguda per constituir una crítica contundent a la incompetència i la insensibilitat de les altes esferes militars i polítiques, així com per la seva exposició de temes com la brutalitat de la guerra, la moralitat i la injustícia. Stanley Kubrick va dirigir aquesta pel·lícula amb la seva característica habilitat visual i estil narratiu, i va obtenir elogis per les actuacions, especialment la de Kirk Douglas com el coronel Dax.

Malgrat aquesta bona acollida, a causa del seu tractament crític dels fets relatats, la pel·lícula va estar prohibida a França fins la dècada dels ‘70. El govern francès estava preocupat per com la pel·lícula podria afectar la seva imatge i la seva reputació internacional. Això va fer que Stanley Kubrick no pogués treballar a França durant un temps.

La pel·lícula és considerada una obra mestra del cinema i ha estat aclamada per la seva profunda temàtica i la seva influència en les posteriors pel·lícules bèl·liques i constitueix una obra de referència en el món del cinema.

Espàrtac (Spartacus, 1960). Aquesta pel·lícula s’emmarca dins les produccions de capa i espasa que van gaudir d’una gran popularitat a la dècada dels ’50. Està basada en la novel·la de Howard Fast, que a la vegada es basa en la història real de l'esclau gladiador Espàrtac. Aquesta pel·lícula va ser un dels grans èxits del cinema del seu temps i es recorda com una obra mestra del gènere èpic. Malgrat ser una de les pel·lícules molt recordades d’Stanley Kubrick, ell no va ser la primera opció. Originàriament, el projecte estava en mans d’Anthony Mann, però després d’unes setmanes de rodatge, Mann i Kirk Douglas (protagonista i productor de la pel·lícula) va tenir importants diferències creatives que van motivar el canvi de director.

La pel·lícula compta amb un repartiment estel·lar que inclou noms com l’esmentat Kirk Douglas, Laurence Olivier, Jean Simmons, Charles Laughton, Peter Ustinov i Tony Curtis, entre d'altres. Peter Ustinov va guanyar un Oscar com a Millor Actor Secundari per la seva actuació com a Batiatus, el propietari de l'escola de gladiadors. Aquest personatge, originalment, no era tan rellevant, però Ustinov va aportar tant de caràcter i humor al paper que va ser nomenat per a l'Oscar. Va ser una fita significativa per a la pel·lícula.

La història d'Espàrtac se centra en la seva lluita per la llibertat i la seva revolta contra el poder de Roma. La pel·lícula aborda temes com la justícia, la igualtat i la tirania, i va ser vista com una al·legoria de la lluita contra qualsevol opressió.

La pel·lícula presenta algunes escenes de batalla èpiques i impressionants per a l'època, i va ser coneguda per les seves seqüències espectaculars. També va destacar per la seva utilització d'efectes especials i la recreació de l'antiga Roma.

Hi ha dues versions diferents de la pel·lícula Espàrtac: la versió original de 1960 i una versió restaurada i reeditada que va ser llançada al 1991. La versió de 1960 va ser lleugerament retallada per la censura per uns continguts considerats controvertits en aquella època. La versió de 1991 va restaurar algunes d'aquestes escenes.

Lolita (1962). És un polèmic melodrama dirigit per Stanley Kubrick i basat en la novel·la del mateix nom escrita per Vladimir Nabokov el 1955, escriptor que va intervenir directament en el guió de la pel·lícula..

La trama de Lolita segueix la vida d'Humbert Humbert (James Mason), un professor europeu que es trasllada als Estats Units i s’obsessiona amb la filla adolescent de la seva llogatera, la Dolores Haze, coneguda com a Lolita (interpretada per una Sue Lyon de 14 anys). Humbert es casa amb la mare de Lolita per estar més a prop d'ella i, després de la mort de la mare, inicia una relació amb la noia. La història es desenvolupa en forma de narració retrospectiva, ja que Humbert escriu la seva confessió des de la presó.

Lolita va ser aclamada per la crítica, en gran part gràcies a la direcció precisa de Kubrick i les actuacions destacades del repartiment. James Mason va oferir una interpretació subtil i inquietant com Humbert i Sue Lyon va donar vida a Lolita amb una combinació d'innocència i seducció. Peter Sellers va destacar en el paper de Clare Quilty, un rival de Humbert.

La pel·lícula va ser controvertida en el moment de la seva estrena per la seva temàtica tabú de la pedofília i la relació entre un home adult i una adolescent. Les restriccions de censura es van aplicar en molts països, i la pel·lícula va generar debats sobre la seva moralitat. Per exemple, a Anglaterra no va aconseguir estrenar-se sense cap tall  fins la dècada dels ’70. Malgrat això, va ser un èxit de taquilla i va ser nominada a diversos premis de l'Acadèmia, incloent les categories d'interpretació masculina i guió adaptat.

Lolita ha tingut una influència significativa a la cultura popular, inspirant diverses obres artístiques, elevant la paraula lolita a sinònim d’una noia jove, sexualment seductora o objecte de desig. Actualment, la pel·lícula és considerada una obra mestra del cinema i una de les obres més importants de la filmografia de Kubrick.
 

Dr. Strangelove (1964). Comèdia satírica dirigida per Stanley Kubrick que constitueix un clàssic del cinema que ens parla de la Guerra Freda i de la por a la guerra nuclear.

Va comptar amb un repartiment excepcional, incloent-hi Peter Sellers, George C. Scott i Sterling Hayden entre d'altres. Peter Sellers, que inicialment havia estat contractat per interpretar un dels personatges, en va acabar interpretant tres de diferents: el Dr. Strangelove, el president dels Estats Units, i un oficial britànic. Això va succeir de manera força espontània. Mentre es desenvolupava el rodatge el propi Sellers va proposar d’interpretar ell mateix els altres dos personatges i aquesta idea, atrevida i inesperada, va ser acceptada per Kubrick, resultant ser un dels molts elements memorables de la pel·lícula. 

Pel rodatge de la pel·lícula es va construir al Regne Unit una fictícia base aèria, la base de Burpelson, i es va fer amb tant de realisme que un dia un avió militar britànic que precisava fer un aterratge forçós va fer servir la pista d’aquesta falsa base, prenent-la per una de real.

Originalment, la pel·lícula havia de tenir un final diferent. La pel·lícula havia d'acabar amb una gran escena de lluita a l'interior de la Sala de Guerra, però després de l'assassinat de John F. Kennedy, es va decidir que aquest final era massa violent i es va reesciure per a l'escena final que coneixem, amb el pilot de l’avió muntat sobre la bomba nuclear.

La pel·lícula Dr. Strangelove és una obra emblemàtica que combina l'humor negre amb una àcida sàtira política. La seva representació de la por a la guerra nuclear i les conseqüències de les decisions irracionals segueix sent brillant i constitueix una obra mestra dins dels seu gènere.
 

2001: Una odissea de l’espai (2001: A Space Odyssey, 1968). Estem davant d’una obra mestre del cinema de ciència ficció dirigida per Stanley Kubrick i coescrita amb Arthur C. Clarke.

La trama de la pel·lícula és complexa i se centra en la relació entre l'evolució de la humanitat i la seva exploració de l'espai. La pel·lícula està dividida en quatre parts:

L'albada de l'humanitat: La pel·lícula s'inicia amb escenes de primats prehistòrics i l'aparició d'un misteriós monòlit negre que sembla influir en l'evolució dels primats, portant-los a l'ús d'eines i a la violència. Aquesta secció explora els inicis de la humanitat.

La missió Jupiter
:
La història ens situa a l'espai, on es mostra una missió espacial cap a Júpiter a bord de la nau espacial Discovery One. L'equip d'aquesta nau està format per astronautes humans i HAL 9000, un superordinador amb intel·ligència artificial. Sorgeixen conflictes entre l'equip i HAL quan sembla que el superordinador té un mal funcionament.

La sala de les estrelles: Aquesta part de la pel·lícula presenta una experiència misteriosa i psicodèlica en què l'astronauta Dave Bowman viatja a través de l'espai i el temps en una seqüència visualment impactant que inclou imatges abstractes i viatges a través d'un túnel de llum.

El nen de l'espai: La pel·lícula culmina amb una transformació misteriosa de Bowman, que es converteix en una entitat estel·lar. La pel·lícula finalitza amb una visió enigmàtica i contemplativa de l'espai i l'evolució.

2001: Una odissea de l’espai és coneguda pel seu plantejament filosòfic de la història i visualment espectacular. Stanley Kubrick va utilitzar una tecnologia revolucionària per a les seves escenes d'espai, i la banda sonora, que inclou peces com Així parlà Zaratustra de Richard Strauss i El Danubi blau de Johann Strauss que acompanyen les imatges en dos moments de gran importància.

La pel·lícula va ser aclamada per la crítica, però també va generar debats i interpretacions diverses atés a la seva naturalesa abstracta i oberta a la interpretació. És considerada una obra mestra de la cinematografia i una fita en la història del cinema de ciència-ficció.

La taronja mecànica (A Clockwork Orange, 1971). Pel·lícula britànica dirigida  per Stanley Kubrick, basada en la novel·la homònima d’Anthony Burgess de 1962. Aquesta obra literària utilitza un llenguatge fictici anomenat  nadsat, que és una barreja de rus, anglès i argot juvenil. Kubrick va decidir mantenir aquest llenguatge a la pel·lícula, fet que va ajudar a crear una atmosfera molt singular.

La trama se centra en Alex DeLarge (Malcolm McDowell), un jove delinqüent i líder d’una banda que es dedica a cometre actes de violència extrema, incloent robatoris i agressions sexuals. La pel·lícula es desenvolupa en un futur distòpic i presenta una societat decadent i violenta. Alex es empresonat i més tard és sotmès a un experiment de reacondicionament conductual anomenat La tècnica Ludovic, dissenyat per a eliminar la seva capacitat de cometre actes violents.

La taronja mecànica és coneguda pel seu estil visual innovador, amb la creació de tot un món ultraviolent, acompanyat en gran part dels moments per música clàssica, principalment per temes de Ludwig Van Beethoven, compositor idolatrat per l’Alex, el protagonista de la història. En especial, la Novena simfonia és utilitzada recurrentment en diverses escenes de la pel·lícula, creant un autèntic contrast entre una peça musical culminada amb l’himne a l’alegria, una obra plena d’humanitat, i les brutals escenes que l’acompanyen.

Malgrat tractar-se d’una pel·lícula britànica, va estar prohibida al Regne Unit i Kubrick va rebre amenaces violentes contra ell i la seva família. Després de ser apartada de la cartellera britànica no es va reestrenar al Regne Unit fins l’any 1999, després de la mort del director.

Aquesta pel·lícula, polèmica inclosa, ha passat a la història del cinema com una obra mestre, àmpliament referenciada, tan pel seu tractament innovador de la violència i l’ús inusual de la música clàssica com per la seva estètica global.
 

Barry Lyndon (1976). Aquesta pel·lícula constitueix la incursió de Kubrick al gènere d’època en un treball britànic-estatunidenc basat en la novel·la The Luck of Barry Lyndon de William Makepeace Thackeray.

La pel·lícula narra la vida i les peripècies d'un home anomenat Redmond Barry, que més tard assumeix el nom de Barry Lyndon (Ryan O'Neal). La història se centra en el seu ascens social i els seus esforços per adaptar-se a la vida de l'alta societat anglesa i irlandesa a finals del segle XVIII.

És remarcable la seva estètica visual detallada i preciosista. La pel·lícula va ser filmada en gran part amb la il·luminació natural disponible de l'època, incloent nits a la llum de les espelmes. Aquestes últimes escenes van requerir l'ús d'una lent de càmera especial desenvolupada per la NASA per a la filmació amb poca llum.

La banda sonora de la pel·lícula presenta música de compositors com Franz Schubert i Georg Friedrich Handel. La música clàssica contribueix en gran mesura a l'ambient de la pel·lícula. Això se suma a l’estètica, àmpliament influenciada per la pintura del segle XVIII. Kubrick va recrear l'aparença de les pintures d'aquella època en les seves escenes, posant una especial atenció al vestuari, proporcionat per la firma Angels & Bermans, que també havia treballat en altres pel·lícules ambientades en el passat. Això va afegir encara més autenticitat a l'aspecte de la pel·lícula. Completa l’ambientació l’aparició de carruatges autèntics, fet que li acaba de donar un plus de realisme.

La pel·lícula està narrada en tercera persona per un narrador que descriu els esdeveniments de la vida de Barry. Aquest estil narratiu peculiar li dóna a la pel·lícula una sensació de conte de fades o narrativa literària. És un recurs que Kubrick utilitza en diversos treballs.

Barry Lyndon va ser aclamada per la crítica i va guanyar quatre Oscars, incloent l'Oscar a la Millor Fotografia per a John Alcott. No obstant això, tot i els elogis, la pel·lícula va tenir un èxit comercial modest a la seva estrena.

El resplandor (The Shining, 1980). Pel·lícula de terror psicològic sobrenatural dirigida per Stanley Kubrick i basada en la novel·la homònima de Stephen King. Aquesta obra es va convertir ràpidament en un clàssic del gènere de terror, conegut per la seva atmosfera inquietant i les seves interpretacions impressionants.

La trama de El resplandor gira al voltant de Jack Torrance (Jack Nicholson), un escriptor exalcohòlic que accepta un treball per a fer el manteniment en un l'aïllat i encantador Hotel Overlook a les muntanyes rocoses de Colorado, que romandrà tancat durant els mesos d'hivern. Jack porta la seva esposa Wendy (Shelley Duvall), i el seu fill Danny, que té una habilitat psíquica que li permet tenir visions i percepcions sobrenaturals. La pel·lícula explora la seva relació amb l'hotel i les forces malignes que s'hi amaguen.

Kubrick era conegut per ser un perfeccionista i per requerir moltes presses per aconseguir la seva visió ideal. La famosa escena en la qual Jack Nicholson trenca la porta del bany amb un ganivet es va haver de repetir fins a 60 vegades, la qual cosa va extenuar als actors i als membres de l'equip.

Tot i que El resplandor va ser inicialment rebuda de manera mixta per la crítica i Stephen King mateix no va mostrar-se satisfet amb la interpretació que va fer Kubrick de la seva novel·la, amb els anys ha guanyat el reconeixement bastant unànime com una de les grans pel·lícules de terror de tots els temps. La seva influència continua sent fortament sentida en la cultura popular i ha generat teories i debats sobre el seu significat i simbolisme. És un exemple d'un thriller psicològic que continua intrigant i espantant les audiències.

La chaqueta metálica (Full Metal Jacket, 1987). Es tracta de la pel·lícula bèl·lica que Stanley Kubrick li va dedicar a la Guerra del Vietnam, que juntament amb Platoon d’Oliver Stone i Apocalypse Now de Francis Ford Coppola formen la prestigiosa trilogia sobre aquesta guerra.

La pel·lícula està dividida en dues parts ben diferenciades. La primera part se centra en l'entrenament intens i brutal que rep un grup de marines dels Estats Units a la base de Camp Pendleton abans de ser enviats al Vietnam. A través d'aquesta secció, la pel·lícula exposa les dures condicions de l'entrenament militar, la deshumanització dels soldats i la influència dels seus superiors sobre ells. El personatge principal d'aquesta part és el recluta James T. "Joker" Davis (Matthew Modine), i el sergent Hartman (R. Lee Ermey), que destaca per la seva actitud autoritària i brutal envers els reclutes.

La segona part de la pel·lícula ens trasllada al Vietnam, on Joker i altres membres del seu escamot es troben en situacions de combat real. Joker intenta mantenir la seva humanitat enmig de l'horror de la guerra i experimenta un canvi profund a mesura que la història avança.

La chaqueta metálica és recordada per la seva impressionant imatge visual i la seva banda sonora, amb cançons icòniques de l'època, com Paint It Black dels Rolling Stones i These Boots Are Made for Walkin' de Nancy Sinatra. Aquesta selecció musical es va convertir en un element distintiu de la pel·lícula.

Aquesta pel·lícula és una meditació sobre la guerra, la violència i la condició humana. La visió de Stanley Kubrick sobre la guerra i la manera en què els individus són afectats per ella ha fet que aquesta obra sigui un referent important en el cinema bèl·lic i un dels clàssics inoblidables del director.

 


Eyes Wide Shut (1999). Darrera pel·lícula dirigida per Stanley Kubrick que va ser estrenada  uns mesos després de la seva mort. Està basada en la novel·la Dream Story d'Arthur Schnitzler i està protagonitzada per Tom Cruise i Nicole Kidman.

La història segueix a un metge de Nova York, el Dr. Bill Harford (Tom Cruise), que després d'una confessió sorpresa de la seva esposa Alice (Nicole Kidman) sobre les seves fantasies sexuals, comença un viatge emocional i eròtic que el porta a viure impactants situacions que arriben fins a posar en perill la seva vida.

La pel·lícula tracte temes com el desig sexual, la fidelitat, la monogàmia, la possessió i l'obsessió. També examina la dualitat entre les aparences socials i les veritats privades, així com els límits de la moralitat i la sexualitat.

Aquesta pel·lícula va tenir un morbo especial per les actuacions pujades de to entre Tom Cruise i Nicole Kidman, que eren parella a la vida real en aquells moments. A més, la pel·lícula va generar molta controvèrsia per les escenes sexuals força explícites que s’hi representaven.

El rodatge és va allargar més de 15 mesos, una durada excepcional per aquest tipus de pel·lícules. En part va ser a causa del conegut perfeccionisme de Kubrick. Per exemple, en una senzilla escena en la que Tom Cruise es creuava amb un altre personatge pels passadissos d’un hospital va haver de repetir-se 95 vegades fins que l’obsessiu director no va acabar satisfet amb el resultat.

Eyes Wide Shut
és una pel·lícula intrigant i complexa que planteja preguntes profundes sobre la naturalesa humana i la seva relació amb el desig sexual i la societat que l’envolta. La seva iconografia, les seves actuacions i la direcció meticulosa d'Stanley Kubrick fan que sigui una obra que continua sent objecte d'anàlisi i discussió dins del món del cinema.