La lluita de les dones per la igualtat

a través de 10 pel·lícules

Introducció

El cinema, com a mirall de la societat i alhora com a motor cultural, ha tingut un paper fonamental a l’hora de visibilitzar les lluites socials. Entre elles, destaca la lluita de les dones per la igualtat i l’emancipació, un camí llarg i complex que s’ha reflectit en múltiples gèneres i èpoques cinematogràfiques. Des de films pioners de principis del segle XX fins a les produccions més recents, les dones han anat ocupant un espai narratiu cada cop més rellevant, sovint com a protagonistes de les seves pròpies històries i com a símbols de resistència.

Aquest article vol fer un recorregut per diverses pel·lícules que han representat, cadascuna a la seva manera, la lluita femenina per trencar cadenes, reivindicar drets i transformar societats.

 

Al descubierto (She Said, 2022) 

És un drama basat en fets reals que narra la investigació periodística que va exposar els abusos sexuals de Harvey Weinstein i va desencadenar el moviment #MeToo. Dirigida per Maria Schrader i escrita per Rebecca Lenkiewicz, la pel·lícula segueix les periodistes del New York Times Megan Twohey (Carey Mulligan) i Jodi Kantor (Zoe Kazan) mentre treballen per destapar les agressions sistemàtiques de Weinstein, un dels productors més poderosos de Hollywood.

A mesura que les periodistes entrevisten a les víctimes, moltes de les quals han guardat silenci durant anys per por de represàlies, la pel·lícula mostra els obstacles que van haver de superar, incloent-hi la manca de suport institucional i la por a la difamació. La història culmina amb la publicació de l'article que va exposar la veritat i va provocar una onada de denúncies a tot el món.

Al descubierto és una obra que destaca per la seva narrativa sòlida i les interpretacions destacades de Mulligan i Kazan, oferint una mirada profunda a la importància del periodisme d'investigació i al poder de la veritat en la lluita contra la injustícia.

 

Sufragistas (Suffragette, 2015)

Dirigida per Sarah Gavron, és un drama històric que retrata la lluita de les dones britàniques a principis del segle XX per aconseguir el dret al vot. Protagonitzada per Carey Mulligan, Helena Bonham Carter i amb la participació especial de Meryl Streep com a Emmeline Pankhurst, la pel·lícula se centra en les dones de classe treballadora que, cansades de ser ignorades, decideixen radicalitzar la seva protesta.

La història segueix Maud Watts (Mulligan), una jove mare que treballa en una bugaderia en condicions dures i opressives. Inicialment reticent, Maud es veu progressivament involucrada en el moviment sufragista i acaba arriscant la seva feina, la seva família i fins i tot la seva llibertat per defensar la causa. La pel·lícula mostra l’evolució del moviment: de les manifestacions pacífiques a actes de desobediència civil i accions més contundents davant la indiferència del govern.

Amb una posada en escena realista i un to intens, Sufragistas posa rostre a aquelles dones anònimes que, sense accés a privilegis, van ser decisives en el canvi social. El film combina emoció i rigor històric, i subratlla que els drets conquerits avui, van costar sacrificis personals immensos ahir.

 

Pagament just 
(Made in Dagenham, 2010) 

Dirigida per Nigel Cole, és un drama britànic inspirat en fets reals que narra la lluita de les dones treballadores de la fàbrica de cotxes Ford a Dagenham, Anglaterra, durant els anys seixanta. La història se centra en Rita O’Grady (Sally Hawkins), una empleada de la línia de muntatge que es converteix en líder involuntària d’un moviment de reivindicació laboral i feminista.

Les treballadores es mobilitzen per protestar contra la discriminació salarial: elles cobren substancialment menys que els homes per fer la mateixa feina. La vaga de cinc dies que lidera Rita és un moment clau, no només per aconseguir millores immediates, sinó també per pressionar el govern britànic i donar visibilitat a la desigualtat de gènere a escala nacional.

La pel·lícula combina elements dramàtics amb moments d’humor i humanitat, mostrant les tensions dins la fàbrica, les relacions familiars i la solidaritat entre les companyes. També destaca la implicació política de la lluita, amb escenes al parlament britànic que reflecteixen la resistència institucional davant les reivindicacions feministes.

Made in Dagenham és un cant a la perseverança i al treball col·lectiu de les dones, recordant que les lluites laborals per la igualtat de gènere són essencials per aconseguir canvis reals a la societat.

Per raó de sexe 
(On the Basis of Sex, 2018)

Dirigida per Mimi Leder, és un biopic que narra els primers anys de la carrera de Ruth Bader Ginsburg, qui es convertiria en jutgessa del Tribunal Suprem dels Estats Units i icona de la lluita pels drets civils i la igualtat de gènere.

Interpretada per Felicity Jones, la pel·lícula mostra com Ginsburg, tot i ser una de les millors estudiants de la seva promoció a Harvard, es va enfrontar a una discriminació sistemàtica que li tancava les portes a despatxos d’advocats i institucions jurídiques pel simple fet de ser dona. El seu marit, Marty Ginsburg (Armie Hammer), es converteix en un aliat fonamental, tant en la vida personal com professional.

El punt central del film és el cas Moritz v. Commissioner (1972), en què Ruth defensa un home que pateix discriminació per raó de sexe en la legislació fiscal. A través d’aquest cas, Ginsburg aconsegueix establir un precedent que obre la porta a qüestionar múltiples lleis discriminatòries.

Amb un to inspirador i didàctic, Per raó de sexe mostra la determinació, la intel·ligència i la perseverança de Ginsburg, tot reivindicant el seu paper com a pionera en la construcció d’una societat més justa i igualitària.

Figures ocultes 
(Hidden Figures, 2016)

Dirigida per Theodore Melfi, és un drama històric basat en fets reals que celebra la vida i l’obra de tres dones afroamericanes que van treballar a la NASA durant la cursa espacial dels anys seixanta: Katherine Johnson, Dorothy Vaughan i Mary Jackson. Aquestes dones van jugar un paper essencial en l’èxit dels primers vols espacials nord-americans, tot i afrontar una doble discriminació: pel seu gènere i per la seva raça.

La pel·lícula segueix com cadascuna d’elles lluita contra barreres institucionals i socials. Katherine Johnson (Taraji P. Henson) demostra la seva genialitat matemàtica en el càlcul de trajectòries espacials; Dorothy Vaughan (Octavia Spencer) s’esforça per dominar la programació informàtica i guanyar reconeixement; i Mary Jackson (Janelle Monáe) lluita per convertir-se en enginyera en un entorn masculí i segregat.

Figures ocultes combina moments dramàtics i inspiradors amb un to didàctic, mostrant com la perseverança, el talent i la solidaritat poden trencar barreres socials i professionals. La pel·lícula va rebre diverses nominacions a l’Oscar i va contribuir a visibilitzar figures històriques que havien estat oblidades.

És un film que reivindica la igualtat de gènere i racial, recordant que els canvis reals es produeixen quan dones i homes tenen l’oportunitat de demostrar el seu potencial sense límits imposats per prejudicis.

 

Las horas (The Hours, 2002)

Dirigida per Stephen Daldry i basada en la novel·la homònima de Michael Cunningham, és una pel·lícula coral que explora la vida de tres dones de diferents èpoques connectades per la novel·la Mrs. Dalloway de Virginia Woolf.

La primera història segueix la mateixa Virginia Woolf (Nicole Kidman, guanyadora de l’Oscar), a Anglaterra l’any 1923, mentre lluita contra la seva salut mental i escriu Mrs. Dalloway. La segona línia narrativa presenta Laura Brown (Julianne Moore), una mestressa de casa dels anys cinquanta atrapada en una vida que no desitja, que troba refugi en la lectura de Woolf. Finalment, a Nova York contemporani, coneixem Clarissa Vaughan (Meryl Streep), una editora que cuida el seu amic Richard, un poeta malalt de sida, i que veu com la seva vida reflecteix la de l’heroïna de la novel·la.

Amb un muntatge paral·lel, la pel·lícula teixeix un mosaic de temes com la identitat, la llibertat personal, la repressió de gènere i la mort. Philip Glass signa una banda sonora hipnòtica que accentua l’atmosfera introspectiva i emocional.

Las horas és una obra profunda i elegant sobre la condició femenina, la recerca de sentit i la manera com la literatura pot unir vides i generacions diferents.

 

Yentl (1983)

Dirigida, produïda i protagonitzada per Barbra Streisand, és una pel·lícula musical basada en l’obra de teatre d’Isaac Bashevis Singer. Ambientada a la Polònia de principis del segle XX, la història segueix Yentl Mendel, una jove jueva amb una passió insaciable per l’estudi dels textos sagrats, tot i que la tradició religiosa li prohibeix fer-ho pel simple fet de ser dona. Després de la mort del seu pare, decideix disfressar-se d’home, adoptant el nom de Anshel, per poder assistir a una escola talmúdica.

El relat es complica quan Yentl s’enamora de Avigdor (Mandy Patinkin), però aquest estima una altra noia, Hadass (Amy Irving).

La pel·lícula combina drama, comèdia i música, amb cançons que expressen el conflicte interior de la protagonista. Streisand va fer història en convertir-se en la primera dona guanyadora del Globus d’Or a la millor direcció, un assoliment clau en la visibilització de dones cineastes.

Yentl és una obra sobre la lluita per l’educació, l’emancipació femenina i el dret a decidir qui som, amb un fort component feminista i humanista que encara avui resulta inspirador.

North Country (2005)

Dirigida per Niki Caro i protagonitzada per Charlize Theron, és un drama basat en fets reals que retrata un dels primers casos importants d’assetjament sexual col·lectiu als Estats Units. Inspirada en la història de Lois Jenson i la demanda contra la companyia minera Eveleth Mines a Minnesota, la pel·lícula mostra la duresa del món laboral femení en un entorn dominat pels homes.

La trama segueix Josey Aimes (Theron), una mare soltera que decideix treballar a les mines per donar una vida millor als seus fills. Tot i aconseguir feina, aviat descobreix que les dones mineres són sotmeses a humiliacions constants, insults i agressions per part dels companys homes, mentre la direcció fa els ulls grossos. Cansada d’aquesta situació, Josey decideix portar el cas als tribunals, iniciant una batalla legal i personal plena d’obstacles i estigmes socials.

La pel·lícula ofereix una visió dura i alhora inspiradora sobre la lluita per la dignitat i la justícia, i subratlla la importància de trencar el silenci davant els abusos. Charlize Theron va rebre una nominació a l’Òscar a millor actriu pel seu paper, i la cinta continua essent un referent del cinema social compromès amb la igualtat i els drets de les dones.

Clara Campoamor. 
La mujer olvidada (2011)

És una pel·lícula per a televisió dirigida per Laura Mañá. El film relata la vida i la trajectòria política de Clara Campoamor, una de les figures fonamentals de la Segona República espanyola i clau en l’aprovació del sufragi femení a Espanya.

Interpretada per Elvira Mínguez, la pel·lícula mostra els esforços de Campoamor per obrir-se pas en un món polític dominat per homes. Des de la seva infantesa fins a la seva carrera com a advocada i diputada, l’obra reflecteix la seva determinació, la seva oratòria brillant i el seu compromís amb els drets de les dones. Especialment intens és el retrat del debat parlamentari de 1931, quan Campoamor va defensar amb fermesa i intel·ligència el dret al vot femení, enfrontant-se fins i tot a companys de partit i a altres dones polítiques que creien que la societat encara no estava preparada.

El film no amaga les contradiccions i dificultats personals que va viure: la seva soledat, les crítiques i el posterior exili després de la Guerra Civil. Com el seu títol indica, és també una denúncia de l’oblit al qual la història oficial la va condemnar durant dècades.

Es tracta d’un homenatge necessari a una dona valenta que va aconseguir que les espanyoles poguessin exercir el seu dret al vot.

La sonrisa de Mona Lisa 
(Mona Lisa Smile, 2003) 

Dirigida per Mike Newell, és un drama ambientat als Estats Units dels anys cinquanta que retrata la tensió entre les tradicions conservadores i els nous aires de canvi en relació amb el paper de la dona. La història se centra en Katherine Watson (Julia Roberts), una professora d’història de l’art que arriba a la prestigiosa universitat femenina de Wellesley amb l’esperança d’inspirar les seves alumnes.

Tot i trobar-se amb un entorn acadèmic brillant, Katherine descobreix que la institució reforça sobretot la idea que les joves estudiants s’han de preparar per al matrimoni i la vida domèstica, més que no pas per a desenvolupar carreres professionals. La professora desafia aquesta visió i encoratja les alumnes a pensar per si mateixes, qüestionar les normes socials i perseguir els seus propis somnis.

El film ofereix un repartiment coral amb actuacions destacades de Kirsten Dunst, Julia Stiles, Maggie Gyllenhaal i Ginnifer Goodwin, que interpreten estudiants amb visions i conflictes diferents sobre el futur. Tot i que la crítica la va comparar sovint amb El club dels poetes morts, la pel·lícula aporta un enfocament específicament femení i feminista sobre el pes de les expectatives socials.

Amb un to inspirador, La sonrisa de Mona Lisa convida a reflexionar sobre els límits imposats a les dones en una època de canvis i sobre el valor de l’educació com a eina d’emancipació.

Conclusions

El cinema ha estat, i continua sent, una plataforma privilegiada per narrar la lluita de les dones per la igualtat i l’emancipació. Des de les sufragistes fins a les protagonistes actuals, les històries femenines han evolucionat de ser secundàries o estereotipades a ocupar el centre de la narració.

Encara queda molt camí per recórrer, però cada nova pel·lícula que mostra dones lluitant contra la discriminació, sigui en el terreny polític, laboral, personal o cultural, contribueix a reforçar una memòria col·lectiva i a inspirar noves generacions.

El cinema no només reflecteix la realitat, sinó que també la pot transformar. I en el cas de la lluita de les dones, això queda més clar que mai: les pantalles poden ser trinxeres i alhora altaveus d’una batalla que encara continua.