De Supersonic Man a Cálico Electrónico: història impossible del superheroi espanyol

Quan pensem en superherois, solem imaginar ciutats americanes, laboratoris secrets, vestits espectaculars i batalles capaces de decidir el futur de la humanitat. Però molt abans que els universos cinematogràfics convertissin els superherois en una indústria global, altres països ja havien intentat crear els seus propis homes i dones extraordinaris.

A Espanya, aquesta temptativa ha estat irregular, sovint modesta i gairebé sempre marcada per la paròdia. El superheroi espanyol no acostuma a ser una figura perfecta, solemne i inabastable. Més aviat és algú que arriba tard, que té problemes per pagar el lloguer, que no sap ben bé què fer amb els seus poders o que necessita explicar-se a través de l’humor.

Des del cinema de ciència-ficció de Supersonic Man fins a l’animació digital de Cálico Electrónico, passant per Santos, Superlópez, Orígenes secretos, ¡García! i el particular univers televisiu del Capità Anciam, trobem una història fragmentària però molt reveladora. No és la història d’un gran univers superheroic espanyol, amb franquícies connectades i plans de deu anys. És la història d’un seguit d’intents, accidents, imitacions i reinvencions que mostren com cada època ha imaginat l’heroi.

Supersonic Man: el primer vol

El viatge pot començar l’any 1979 amb Supersonic Man, dirigida per Juan Piquer Simón. La pel·lícula apareix en un moment en què l’èxit de Superman, estrenada poc abans, havia demostrat que el cinema de superherois podia convertir-se en un espectacle internacional. Piquer Simón va voler aprofitar aquella onada i construir una aventura pròpia, amb un heroi extraterrestre, poders extraordinaris i un malvat disposat a amenaçar el planeta. 

La trama és senzilla: un ésser procedent de l’espai arriba a la Terra per combatre forces malignes que volen destruir o dominar el món. El protagonista pot volar, té una força extraordinària i exerceix la funció de salvador universal. En altres paraules, Supersonic Man assumeix sense gaires complexos els ingredients bàsics del model superheroic nord-americà.

Però la pel·lícula també revela les limitacions del cinema espanyol de l’època. Els efectes especials són artesanals, el vestuari té una dimensió gairebé casolana i l’espectacle no pot competir amb les grans produccions de Hollywood. Aquestes mancances, però, formen part del seu encant. Supersonic Man no és interessant perquè aconsegueixi ocultar els seus recursos limitats, sinó perquè els mostra amb una certa ingenuïtat.

El film representa la fase més imitativa del superheroi espanyol. Encara no hi ha una voluntat clara de convertir l’heroi en un personatge arrelat a la realitat del país. Supersonic Man podria haver aterrat gairebé en qualsevol lloc. El seu món és internacional, abstracte i proper a les aventures espacials dels còmics de l’època.

Això no li treu importància. Al contrari: la pel·lícula és una prova que la imaginació superheroica també podia aparèixer fora dels grans centres de producció. Encara que fos amb menys diners i amb una tecnologia més precària, la voluntat de crear un heroi amb identitat pròpia ja hi era. Actualment es pot veure la pel·lícula des de YouTube.

Santos: el superheroi 
com a ficció dins de la ficció

Gairebé trenta anys més tard, Santos proposa una aproximació molt diferent. Dirigida pel xilè Nicolás López i estrenada el 2008, la pel·lícula és una coproducció xilena i espanyola que juga amb els límits entre la realitat, els còmics i els universos paral·lels. El seu protagonista és un dibuixant frustrat que viu en un món on ell mateix és un superheroi. 

Aquí el personatge heroic ja no és un salvador perfecte que arriba de l’espai. És algú que existeix en relació amb la imaginació. El món dels superherois és, sobretot, una construcció narrativa. Allò que importa no és tant si el protagonista té poders reals com el fet que la seva vida sembla obeir les regles d’un còmic.

Santos pertany a una etapa en què el gènere ja pot mirar-se a si mateix amb ironia. La pel·lícula no es limita a reproduir els tòpics del superheroi: els comenta, els exagera i els converteix en part de la història. Els personatges saben, d’una manera o altra, que viuen dins d’un relat extraordinari.

Aquest element autoreferencial és important perquè mostra que el cinema de superherois ja no necessita presentar els seus codis com si fossin nous. El públic reconeix l’origen tràgic, el vestit, el destí, l’enemic i la missió final. La pel·lícula pot jugar amb aquestes convencions perquè formen part de la cultura popular compartida.

A Santos, l’heroi és també un creador. La seva relació amb el còmic no és només la d’un lector o espectador, sinó la d’algú que produeix mons imaginaris. El film introdueix així una reflexió sobre el poder de les històries i sobre la possibilitat que la ficció acabi modelant la realitat.

 

Superlópez: l’heroi que no vol destacar

Si hi ha un superheroi genuïnament espanyol, aquest és probablement Superlópez. Creat per Jan l’any 1973, el personatge era una paròdia directa de Superman, però amb el temps va desenvolupar una personalitat i un univers propis. La pel·lícula dirigida per Javier Ruiz Caldera l’any 2018, amb Dani Rovira com a protagonista, trasllada aquesta tradició al cinema d’imatge real. 

La gran diferència entre Superman i Superlópez és que el segon no desitja ser extraordinari. Juan López vol tenir una vida normal. Vol conservar la feina, estar amb la seva parella i passar desapercebut. Els seus poders no li proporcionen llibertat, sinó problemes. L’obliguen a mantenir una identitat secreta i a controlar constantment els seus impulsos.

Aquesta és la gran troballa del personatge: Superlópez no és l’heroi que somia ser un déu, sinó el ciutadà corrent que voldria que ningú no li compliqués la vida. La seva lluita no consisteix únicament a derrotar un enemic, sinó a decidir si accepta la responsabilitat que comporta ser diferent.

La pel·lícula converteix el model de Superman en una comèdia de la quotidianitat. En lloc d’una gran metròpoli imaginària, trobem oficines, carrers coneguts, converses domèstiques i conflictes laborals. El superheroi ha d’enfrontar-se al mal, però també a la burocràcia, les expectatives familiars i la por de fer el ridícul.

Superlópez representa una manera molt espanyola de relacionar-se amb la fantasia. El personatge pot fer coses impossibles, però la seva vida emocional és molt recognoscible. La grandesa i la mediocritat conviuen en la mateixa persona. Pot salvar algú d’un incendi i, al cap de poca estona, patir perquè ha arribat tard a la feina.

La pel·lícula també mostra que la paròdia no és necessàriament una forma de menyspreu. Superlópez es riu dels models superheroics, però alhora els estima. Coneix perfectament les convencions de Superman i les utilitza per construir un heroi propi, més proper i vulnerable.

 

Orígenes secretos: 
quan el còmic explica els crims

Orígenes secretos, dirigida per David Galán Galindo i estrenada a Netflix el 2020, és una altra peça fonamental d’aquest recorregut. La pel·lícula barreja thriller criminal, misteri, fantasia i cultura del còmic. La seva premissa és especialment suggeridora: un assassí en sèrie mata persones imitant les primeres aparicions dels superherois més coneguts. 

La investigació posa en contacte un policia veterà amb un jove expert en còmics. Aquesta parella permet enfrontar dues maneres de mirar el món. El policia observa proves, testimonis i escenes del crim. El fan observa símbols, referències i estructures narratives.

La pel·lícula defensa una idea molt contemporània: els còmics no són només entreteniment, sinó un llenguatge. Les seves imatges, els seus arquetips i les seves històries d’origen formen part de la memòria cultural de diverses generacions. Per això els crims poden ser interpretats com si fossin pàgines d’una historieta.

A Orígenes secretos, el superheroi no és necessàriament una persona amb poders. És sobretot una construcció narrativa. El que importa és la manera com el públic reconeix el seu origen: l’experiment, la tragèdia, l’arribada des de l’espai, la venjança o la transformació.

La pel·lícula també parla dels fans. El coneixement del còmic, que en altres contextos podria ser considerat una afició estranya o infantil, es converteix en una eina per resoldre un cas. El personatge que coneix les regles del gènere és capaç de comprendre una realitat que els altres no saben interpretar.

Això converteix Orígenes secretos en una obra sobre la influència dels mites moderns. Els superherois no només viuen en les vinyetes o en les pantalles. També organitzen la nostra manera de pensar les històries, el bé, el mal i la transformació personal.

 

¡García!: 
el superheroi contra la història

La sèrie ¡García! amplia el recorregut cap a un terreny més polític. Basada en el còmic de Santiago García i Luis Bustos, presenta un agent extraordinari creat durant el franquisme que reapareix en una Espanya contemporània molt diferent de la que coneixia.

La idea té una força considerable: què passaria si un superagent del passat, concebut per servir una determinada idea d’Espanya, despertés en el present? El personatge porta incorporats els valors, els símbols i les tensions del moment en què va ser creat. Però la societat que troba ja no és la mateixa.

A diferència de Superlópez, García no és un heroi que vulgui simplement tenir una vida normal. És una figura ideològica. El seu cos i les seves capacitats són el resultat d’un projecte polític. La sèrie utilitza el gènere superheroic per parlar de memòria històrica, autoritarisme, manipulació i identitat nacional.

La seva força prové precisament del desplaçament temporal. García no entén del tot el present, però el present tampoc no sap ben bé què fer amb ell. El personatge funciona com una peça del passat que torna per obligar la societat a mirar-se al mirall.

Aquí el superheroi deixa de ser només una figura d’aventura i es converteix en una eina per revisar la història. El poder no és neutral: depèn de qui l’ha creat, amb quina finalitat i al servei de quin relat.

 

El Capità Anciam: 
l’heroi de proximitat

En l’àmbit català, el Capità Anciam representa una altra manera d’entendre la figura heroica. No és necessàriament el superheroi espectacular de les grans produccions, sinó una figura vinculada a la televisió, a l’humor i a un imaginari de proximitat.

La seva importància rau en el fet que mostra que el superheroi no ha de ser universal per funcionar. També pot parlar una llengua concreta, moure’s en un univers televisiu local i connectar amb un públic que reconeix les seves referències.

El Capità Anciam permet ampliar la definició del superheroi. Potser no cal que tingui una força sobrehumana o que lluiti contra una amenaça planetària. N’hi ha prou que tingui una identitat marcada, una missió i una relació especial amb el públic. La televisió pot convertir una figura humorística o pedagògica en una mena d’heroi domèstic.

Això també qüestiona la idea que el superheroi només pot existir en grans ficcions d’aventures. Pot aparèixer en programes de televisió, espais infantils, paròdies o personatges que utilitzen la disfressa i la teatralitat per transmetre uns valors.

 

Cálico Electrónico: 
el triomf de l’heroi impossible

El recorregut es pot tancar amb Cálico Electrónico, un dels personatges més representatius de la cultura digital espanyola. Nascut com una sèrie d’animació en Flash distribuïda gratuïtament per internet, Cálico va convertir-se en un fenomen de la xarxa. La sèrie presentava un superheroi baix, gras, sense poders convencionals i amb una personalitat molt allunyada de l’heroisme solemne. 

Cálico és important perquè capgira completament el model físic del superheroi. No és alt, musculós ni elegant. No té una identitat secreta sofisticada ni una tecnologia comparable a la d’un multimilionari. Sovint depèn d’objectes adquirits en una botiga i resol les situacions amb una combinació d’enginy, sort i absurditat.

El seu univers és còmic, ràpid i deliberadament exagerat. La sèrie entén que internet permet crear personatges que no necessiten grans pressupostos ni una distribució tradicional. La immediatesa de la xarxa afavoreix un humor més directe i una relació més estreta amb els espectadors.

Cálico Electrónico és, en certa manera, el superheroi perfecte per a la cultura digital: imperfecte, exagerat, accessible i fàcil de compartir. No necessita que el públic l’admiri com una figura ideal. N’hi ha prou que el reconegui i es diverteixi amb ell.

 

Una història 
sense univers compartit

 

De Supersonic Man a Cálico Electrónico no hi ha una continuïtat industrial clara. No existeix un univers compartit, ni una cronologia oficial, ni una empresa que hagi planificat el desenvolupament d’aquests personatges. Però sí que hi ha una continuïtat cultural.

Tots aquests herois reflecteixen una dificultat molt concreta: com imaginar l’extraordinari en un entorn quotidià, espanyol o català. En alguns casos, la resposta és la imitació, com a Supersonic Man. En altres, l’autoreferència, com a Santos. Superlópez aposta per la paròdia popular; Orígenes secretos, pel misteri; ¡García!, per la memòria política; el Capità Anciam, per la proximitat televisiva; i Cálico Electrónico, per la llibertat de la xarxa.

El superheroi espanyol no és perfecte perquè no pretén ser-ho. És una figura plena de contradiccions: vol salvar el món però també arribar a final de mes; té poders però no sap com utilitzar-los; defensa una idea d’Espanya que ja no existeix; neix d’una botiga d’informàtica o d’un programa de televisió.

Potser aquesta és la seva singularitat. Mentre altres cinematografies han construït déus, guerrers i símbols universals, el cinema i la cultura popular espanyols han creat herois que continuen sent, d’una manera o altra, veïns del barri. I és precisament aquesta proximitat, aquesta barreja d’humor i fragilitat, la que fa que la seva història sigui tan impossible com recognoscible.