Quadre que representa la batalla d'Almansa
l'11 de setembre es catalans no celebrem res. Ja comença a ser tristament típic de sentir a parlar de la celebració festiva de la diada, promoguda per les institucions i seguida per una gran part dels mitjans de comunicació.
Però, qui celebra res l'11 de setembre?
Cada 11 de setembre un bon grapat de catalans commemorem uns fets succeïts a casa nostra l'any 1714, és a dir que ens apleguem per recordar que un exercit de 40.000 soldats, castellans i francesos, enviats pel Borbó Felip V van culminar el seu setge a la ciutat de Barcelona, defensada per poc més de 5.000 catalans amb l'assalt final a la ciutat. Recordem que vam ser abandonats a la nostra sort pels nostres aliats anglesos i que aquests van tenir una bona recompensa per a la seva traïció: el tractat d'Utrecht, que els donava Gibraltar i Menorca, i amb elles el domini de la Mediterrània. No oblidem que l'exercit guanyador, propugnant els Decrets de Nova Planta i tot un seguit de repressions al país vençut, acabava amb la nostra legítima sobirania.
No. No ens hem begut l'enteniment. L'11 de setembre no és un dia per a sortir de festa ni per celebrar res. Som un poble que hem escollit una diada que ens recorda cada any qui som i d'on venim i hem escollit com a himne nacional un cant combatiu que ens recorda que quan convé seguem cadenes.
El nostre famós seny ens porta a ser un poble dialogant i poc donat als enfrontaments armats, però també, com el nostre celebre ruc, som tossuts i perseverants amb el que volem. Som una nació, amb o sense el permís de ningú!