uan les tropes aliades de Catalunya, en compliment les tractats d'Utrecht van marxar, es va reunir la Junta de Braços a Barcelona per decidir quina posició havia d'adoptar-se. La Junta de Braços estava constituïda pel braç eclesiàstic, el braç militar i el braç popular.
El braç eclesiàstic no es va pronunciar i el braç militar va sostenir un apassionat debat sobre la conveniència o no de resistir sols, sense els aliats, fins al final. Va ser Manel Ferrer i Ciges qui va protagonitzar la defensa més aferrissada de la resistència:
 |
| Casanova i els caps de les milicies juren defensar la ciutat fins al final |
“[...] Las públiques ofenses i injustícies que en tants anys a tolerat Catalunya del Ministeri Castellà s'han fet notòries. Què esperem?... Podrien per ventura ser més dures, pitjors, les condicions que d'haver-nos de lliurar a discreció, com volen els nostres enemics? [...] Recordi la invicta Coronela que encara viuen en aquesta ciutat aquells que amb tant de valor van humiliar l'orgull del Marquès de Vélez [...] Qui podrà persuadir-se que, en un sol dia, vulguem consentir que s'entronitzi sobre els catalans la vanitat i violència castellana, per fer-nos servir amb la mateixa ignomínia amb que, segons expliquen les histories castellanes, feien servir amb els indis, després de subjectar-los i reduir-los al seu domini? I qui podrà, en tant trist cas, veure sense dolor ni llàgrimes, arrencar amb violència d'un costat del pare el consol del fill estimat; i l'amant marit de la companya de la seva muller i portar-los lligats pels camins, com a salvatges, per obligar-los a anar a la guerra, per aquell inhumà ordre que s'anomena Quintes? Acabis la Nació amb glòria, ja que val més un gloriós fi que tolerar extorsions i violències que no van practicar els moros. Per totes aquestes coses, que s'empunyin les armes i s'alcin les banderes, s'allistin soldats, sense que es perdi un moment.”
El braç militar va estar a punt de decidir de claudicació, però el braç popular va clamar per la resistència amb tanta força que els van seguir els militars. Des de la raó, la decisió no era ni de bon tros la més recomanable: Barcelona havia decidit enfrontar-se tota sola a la coalició franco-castellana amb un exercit regular de 500 soldats. Disposaven també de voluntaris valencians i aragonesos, alguns castellans partidaris de l'arxiduc i per sobre de tot La Coronela. La Coronela era una força armada per a la defensa de la ciutat formada per gent dels gremis, organitzada en batallons i companyies a les quals s'encomanava la defensa d'una part de la ciutat. Estava sota el comandament del Coronel que era la mateixa figura que el Conseller en Cap de la Ciutat. Com veurem més endavant, al 1714 La Coronela va arribar a disposar de 3.500 homes. La decisió estava presa: acabis la Nació amb glòria!