12 monos (1995): 
viatges en el temps, 
bogeria i distopies

12 monos és una pel·lícula dirigida per un director temible i temut a Hollywood: Terry Gilliam, l’ex-Monty Python que a banda de dirigir amb el grup britànic les obres “Monty Python and the Holy Grail”, Jabberwocky (La bèstia del regne) i codirigir El sentit de la vida juntament amb Terry Jones, ens ha deixat en solitari títols tan suggerents com Time Bandits  (Els bandits del temps), Brazil, Les aventures del baró Munchausen o El rei pescador... 

En el conjunt de la seva obra, Gillian explora la ment humana i els confosos límits existents entre la realitat, la imaginació i els records, entre el seny i la bogeria, entre el que va ser i el que podria haver estat. No és d'estranyar, doncs, que també li hagués fascinat la temàtica dels viatges en el temps com va demostrar a Time Bandits, així que quan li van oferir la direcció de 12 monos, no s’ho va pensar gaire.

 

Context de producció

Els guionistes David i Janet Peoples, ell, conegut per Blade Runner i Sense perdó (Unforgiven) van adaptar la idea original del curtmetratge La Jetéea a un llargmetratge, afegint-hi trama, personatges i un marc distòpic. Gilliam va acceptar amb la condició de tenir llibertat creativa, encara que sempre en el marc d’un pressupost ajustat (29 milions de dòlars).

El rodatge es va fer principalment a Filadèlfia i Baltimore, utilitzant edificis antics, fàbriques abandonades i hospitals reals per donar autenticitat al món decadent i opressiu que volia transmetre el director.

La història conté una potent vessant psicològica amb conceptes tan estimulants com la divergència mental que es provoca a l’estar exposat a dues consciències del món, una al passat i una altra al futur o l’anomenat Síndrome de Cassandra que descriu a aquella persona que creu veure el futur, però que malgrat tot no pot fer res per canviar-lo.

Ens ho deixen ben clar ja des dels cartells anunciadors de la pel·lícula: El futur ja és història! 

Argument

James Cole és un home que viatja des del seu present a l’any 2035 fins la primera dècada del segle XXI. En un diàleg que manté amb uns psiquiatres de l’any 2000 aquests li pregunten: Va a salvar-nos, senyor Cole? I ell els respon decididament: Com vaig a salvar-los?  Això ja ha succeït. Ningú no pot! Cole no és un salvador en el sentit més pur de viatger del temps que té com a missió arreglar les coses en el passat. Com li passava a la turmentada Cassandra, Cole sap que el que ha passat, ha passat i no hi ha res a fer i serà espectador impotent davant els fets que s’aniran succeint. 

Gilliam és també una persona amb una visió crítica i amarga de la societat. Així, és normal que ens mostri el món del futur com un entorn postapocalíptic, devastat i amb una petita mostra de la humanitat supervivent vivint a sota terra, amagada dels perills de la contaminació exterior. Tècnicament, ens ho mostra seguint els seus recursos habituals: escenes amb detallats primers plans dels personatges, amb imatges lleugerament distorsionades i amb interpretacions sovint sobreactuades per aconseguir plans d’un realisme extrem.

Donant-li forma als personatges...

El director tenia clar des del començament que volia a Nick Nolte per al paper de James Cole i a Jeff Bridges per al d’en Jeffrey Goines, el desequilibrat fill d’un científic, però aquesta idea no encaixava gens amb la visió que tenien els estudis Universal. En canvi, van veure amb molts bons ulls la incorporació de Bruce Willis perquè es posés a la pell de Cole. En aquells moments Willis era un dur per excel·lència després de tres Jungles de Cristall i d’un grapadet de pel·lícules d’acció. El risc de l’elecció era saber si l’actor estaria a l’altura per a un paper molt més psicològic i profund del que estava acostumat. Bruce Willis va fer una de les interpretacions més brillants de la seva carrera!

Per altra banda, l’escollit per a fer el paper del pertorbat Jeffrey Goines va ser un jove Brad Pitt, que encara no havia arribat a la fama en la seva carrera d’actor, amb la qual cosa van poder comptar amb ell per només 500.000 dòlars, un preu molt inferior al que hauria cobrat només uns mesos més tard, quan van estrenar-se successivament Entrevista amb el vampir (1994), Llegendes de passió (1994) i Seven (1995), tres grans èxits que van disparar definitivament la seva carrera. Pitt va preparar-se a fons pel personatge i uns mesos abans del rodatge va fer una llarga estada al servei psiquiàtric de l’hospital de la Universitat Temple de Filadèlfia. La seva interpretació de Goines és memorable i s’emmarca dins d’un conjunt de grans interpretacions que l’actor ens està deixant al llarg de la seva brillant carrera.

Finalment, per a la protagonista femenina de Kathryn Railly, van escollir a Madeleine Stowe, una actriu de la qual el mateix Gilliam va dir: Té una gran bellesa etèria i és increïblement intel•ligent, dues coses que van amb ella ... i la pel·lícula necessita aquests elements, ja que ha de ser una història romàntica.

Personatges principals

• James Cole (Bruce Willis): un presoner escollit per viatjar en el temps. És un home torturat, dividit entre la missió imposada i els seus dubtes sobre la seva pròpia salut mental. Willis aporta una de les seves millors interpretacions, lluny del rol d’heroi d’acció habitual.

• Dra. Kathryn Railly (Madeleine Stowe): psiquiatre que inicialment veu Cole com un malalt delirant, però que acaba creient en ell. Representa la raó, l’empatia i l’esperança dins d’un món que es precipita cap al desastre.

• Jeffrey Goines (Brad Pitt): fill d’un ric científic, és un pacient maníac i carismàtic que encarna el caos i la crítica a la societat de consum. Pitt va obtenir una nominació a l’Òscar i va guanyar el Globus d’Or per la seva interpretació.

• Dr. Peters (David Morse): personatge aparentment secundari, però clau al final, és qui desencadena la catàstrofe global. Simbolitza el fanatisme i la perillositat de les ideologies radicals.

Temàtiques principals

1. El temps i la memòria

La pel·lícula juga constantment amb el temps: el futur, el passat i els records infantils es barregen en un relat que qüestiona la linealitat del temps. El record recurrent de l’aeroport és una paradoxa temporal que mostra com el destí és inalterable.

2. Bogeria i percepció de la realitat

Cole és considerat boig quan explica que ve del futur. La doctora Railly oscil·la entre veure’l com un pacient delirant o com un home que diu la veritat. La pel·lícula qüestiona què és real i què és imaginació, deixant sempre un marge d’ambigüitat.

3. Distopia i societat decadent

El futur subterrani mostra una humanitat derrotada, controlada per autoritats científiques que tracten els presoners com a conillets d’Índies. El passat, tot i aparentment normal, amaga la mateixa decadència: institucions psiquiàtriques opressives, ciutats degradades i una societat alienada.

4. Destí i fatalitat

12 monos planteja un univers determinista: el destí de Cole ja està escrit. Tot esforç per canviar el futur és inútil. El record de la seva infantesa és, en realitat, la premonició del seu propi final.

5. Crítica a la ciència i a la tecnologia

El film mostra tant la ciència com una eina d’opressió (els experiments sobre presoners) com una amenaça quan cau en mans d’individus fanàtics (el Dr. Peters). Hi ha una crítica implícita a la confiança cega en la ciència com a salvadora.

 

Estil visual i direcció

Terry Gilliam, exmembre de Monty Python, té un estil molt personal, marcat per:

• Ús de grans angulars i perspectives deformades, que generen incomoditat i accentuen la sensació de bogeria.

• Escenaris decadents i opressius, amb hospitals, fàbriques abandonades i ciutats plenes de brutícia i ombres.

• Influència expressionista, amb llums contrastades i composicions extremes.

• Estètica distòpica: el futur subterrani és mecànic, ferruginós i claustrofòbic.

La fotografia de Roger Pratt (col·laborador de Gilliam) reforça la sensació d’inquietud, mentre que la música de Paul Buckmaster aporta una atmosfera inquietant amb ressons del Tango de Composers d’Astor Piazzolla.
 

Llegat i influència

• El film és avui un clàssic de la ciència-ficció dels 90, al costat de Gattaca o The Matrix.

• Va influir nombrosos films i sèries de viatges temporals que barregen ciència-ficció i psicologia.

• El 2015 es va estrenar una sèrie de televisió homònima inspirada lliurement en la pel·lícula, que va durar quatre temporades.

• Ha estat objecte de nombrosos estudis acadèmics sobre filosofia del temps, memòria i psicoanàlisi.

Conclusió

12 monos és molt més que un thriller de ciència-ficció. És una reflexió sobre el temps, la memòria i la impossibilitat de controlar el destí. Gilliam construeix un univers visualment opressiu i narrativament complex que obliga l’espectador a qüestionar què és real i què és imaginat.

El film sintetitza l’obsessió de Gilliam pel caos, la bogeria i els sistemes opressius, però també ofereix moments de poesia i tragèdia. Amb interpretacions memorables de Willis, Stowe i Pitt, 12 monos ha resistit el pas del temps com una de les obres més influents i commovedores del cinema de ciència-ficció contemporani.

La pel·lícula constitueix una memorable peça de cinema de ciència-ficció, personal en els plantejaments, valenta en les formes i amb un aire atemporal que la fa mantenir viva i amb força malgrat el pas dels anys. De fet, va llençar-se una sèrie per a la televisió, que sota el mateix títol, ens presentava una preqüela que ens situava uns anys abans dels fets descrits a la pel·lícula.

12 monos és una pel·lícula que ha sabut guanyar-se la perdurabilitat en la memòria de la gent i que es deixa veure una vegada i un altra perquè, amb paciència, anem pelant –com si fos una ceba- totes les múltiples capes que conté. Una joia de la ciència-ficció!