L’home que va matar Liberty Valance, el western que desmunta el mite

Fitxa tècnica

Director: John Ford

Repartiment principal

James Stewart — Ransom Stoddard
John Wayne — Tom Doniphon
Lee Marvin — Liberty Valance
Vera Miles — Hallie
Edmond O'Brien — Dutton Peabody
Andy Devine — Marshall Link Appleyard

 

Introducció

Hi ha pel·lícules que expliquen una història i d’altres que expliquen el final d’una època. The Man Who Shot Liberty Valance (1962), dirigida per John Ford, pertany clarament a la segona categoria. És un western, sí, però també és un epitafi. Un relat sobre el naixement d’un país i, alhora, sobre la mort d’un mite: el de l’Oest heroic.

Rodada en blanc i negre en plena era del color, austera i reflexiva, la pel·lícula funciona com una meditació sobre la memòria, la veritat i el poder de les històries que ens expliquem per donar sentit al passat.

 

Un retorn al passat per entendre una mentida

La pel·lícula comença amb un gest estranyament íntim: un senador prestigiós torna a un poble polsós per assistir al funeral d’un home aparentment insignificant. Aquest home és Ransom Stoddard, advocat idealista convertit en figura política, i el difunt és Tom Doniphon, un nom que ja no diu res a ningú.

A partir d’aquí, el film adopta una estructura de record. Stoddard explica als periodistes la veritat sobre el moment que el va convertir en llegenda: el dia que, segons la història oficial, va matar el temut bandit Liberty Valance.

Aquest recurs narratiu —el llarg flashback— no és només una tècnica dramàtica. És la clau del film. Tot el que veurem està filtrat per la memòria, pel remordiment i pel pas del temps.

Tres homes, tres Amèriques

Un dels grans encerts de la pel·lícula és la seva arquitectura dramàtica. Tot gira al voltant de tres figures que simbolitzen tres formes d’entendre el país.

Ransom Stoddard representa la llei, la civilització, la paraula escrita. És un home que creu en els llibres, en les institucions i en la idea que el progrés pot substituir la violència.

Tom Doniphon, en canvi, és el passat. Un home fort, autosuficient, arrelat a un món sense normes clares. No és un fora de la llei, però tampoc és un home de sistema. És un pioner condemnat per la modernitat.

I després hi ha Liberty Valance, que no és només un antagonista, sinó una força. Representa l’anarquia, el terror, l’Oest sense filtres. És el caos que la civilització necessita eliminar per poder existir.

Aquest triangle no és només dramàtic, és simbòlic. Ford no explica una història de bons i dolents, sinó una història de transició.

 

El western que es mira al mirall

John Ford havia estat, durant dècades, el gran constructor del mite de l’Oest. Films com La diligència (Stagecoach) o Centaures del desert (The Searchers) havien ajudat a definir l’imaginari del western clàssic. Però aquí passa una cosa diferent: Ford revisa el seu propi llegat.

A diferència dels seus westerns més èpics, Liberty Valance és una pel·lícula continguda. Hi ha pocs exteriors monumentals, pocs grans moviments de càmera. L’acció és mínima. La reflexió, en canvi, és enorme.

És com si Ford, ja gran, mirés enrere i es preguntés: què hi havia realment darrere d’aquelles històries que vam convertir en llegenda?

La resposta no és confortable.

 

Blanc i negre: una decisió moral

El fet que la pel·lícula estigui rodada en blanc i negre no és anecdòtic. En un moment en què el color ja dominava el cinema comercial, aquesta elecció li dona un to gairebé fúnebre.

El blanc i negre accentua la sensació de memòria, de relat antic, de fotografia esgrogueïda. També elimina qualsevol romanticisme visual: no hi ha paisatges gloriosos, sinó carrers polsegosos i interiors tancats.

És un western sense lluminositat mítica. I això és coherent amb el seu discurs.

La civilització construïda sobre una ombra

El nucli temàtic del film és brutal en la seva simplicitat: la civilització s’edifica sobre actes que després prefereix oblidar.

Stoddard esdevé heroi perquè simbolitza el triomf de la llei. Però el film revela que aquest triomf no hauria estat possible sense un gest violent que el sistema no pot assumir públicament.

Aquí és on entra en joc la figura tràgica de Tom Doniphon. És l’home que fa el que cal perquè el futur sigui possible, però que queda fora del relat oficial. El seu sacrifici no és només personal, és històric.

Ford construeix així un dels personatges més melancòlics del cinema americà: l’heroi invisible.

 

L’amor com a metàfora del temps

La relació amb Hallie, el personatge femení central, funciona com una capa emocional que reforça la lectura simbòlica del film.

Hallie és estimada per tots dos homes, però acaba triant Stoddard. No per passió, sinó per futur. L’amor, aquí, no és romàntic: és històric.

Triar Stoddard és triar la ciutat, l’educació, el progrés. I això converteix Doniphon en una figura encara més tràgica: no només perd el reconeixement públic, sinó també l’única cosa que el vinculava al futur.

 

Una pel·lícula sobre la memòria

Un dels aspectes més moderns del film és la seva reflexió sobre com recordem. La història no es presenta com un conjunt de fets objectius, sinó com un relat construït.

La memòria és selectiva. La història també.

Quan Stoddard explica la veritat als periodistes, espera corregir el passat. Però el que troba és una altra cosa: indiferència.

 

El final del western clàssic

Estrenada el 1962, la pel·lícula arriba en un moment clau. El western clàssic s’està esgotant, i el cinema americà comença a entrar en una fase més crítica i revisionista.

En aquest sentit, Liberty Valance és una frontissa. Mira enrere amb nostàlgia, però també obre la porta a un nou tipus de western: més ambigu, més moralment incòmode.

Sense aquesta pel·lícula, probablement no s’entendria el camí cap a Sam Peckinpah, Clint Eastwood o el western crepuscular dels anys setanta.

John Ford parlant de si mateix

És difícil no veure la pel·lícula com una reflexió autobiogràfica. Ford, que havia contribuït a construir el mite americà a través del cinema, sembla aquí conscient del poder —i del perill— de les històries.

Com Stoddard, ell també havia ajudat a crear llegendes. I com Doniphon, potser intuïa que tota èpica amaga zones d’ombra.

Això dona al film una profunditat inesperada. No és només un western: és un director mirant la seva pròpia obra amb lucidesa.

 

Una obra que creix amb el temps

Curiosament, la pel·lícula no va ser rebuda com una obra mestra immediata. Alguns espectadors esperaven un western més convencional, amb més acció i espectacularitat.

Però amb els anys, la seva reputació ha crescut de manera constant. Avui és considerada una de les grans obres del cinema americà i una de les pel·lícules més intel·ligents sobre la construcció del relat històric.

És un film que guanya amb el temps perquè parla, precisament, del temps.

El poder de les històries

Potser la gran força de L’home que va matar Liberty Valance és que transcendeix el western. És una pel·lícula sobre el cinema mateix.

El cinema, al capdavall, també fabrica llegendes. També converteix versions parcials en veritats emocionals. Així com selecciona què es recorda i què s’oblida.

En aquest sentit, Ford fa una confessió elegant: darrere de cada mite hi ha una decisió narrativa.

I aquesta idea continua sent profundament actual.

 

Per què continua sent essencial

Veure avui Liberty Valance és descobrir un film que no ha envellit perquè no depèn de modes ni de tècniques. El seu poder és conceptual.

Parla de política sense ser pamfletari, de memòria sense ser nostàlgic, de moral sense ser moralista.

I, sobretot, planteja una pregunta incòmoda:
preferim la veritat o preferim les històries que ens fan sentir millor?

En temps de relats virals i memòries fragmentades, la pregunta és més vigent que mai.

 

Un western que és molt més que un western

Si el western clàssic va construir el mite de l’Oest, L’home que va matar Liberty Valance en construeix l’autòpsia.

És una pel·lícula sobre el final d’una època, però també sobre el naixement d’una consciència: la que entén que tota història és una elecció.

John Ford, el gran poeta del mite americà, signa aquí una de les seves obres més honestes. No perquè destrueixi el mite, sinó perquè ens mostra com es construeix.

I potser aquesta és la seva veritable grandesa: ens recorda que, entre la veritat i la llegenda, sempre hi ha algú que decideix què s’imprimeix.