Julie Andrews

Julie Andrews va néixer com Julia Elizabeth Wells l’1 d’octubre de 1935 a Walton-on-Thames (Surrey, Anglaterra) filla de Barbara MorrisEdward C. Wells. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial el matrimoni es va separar i Barbara es va tornar a casar el mateix 1939 amb Ted Andrews. Tant Barbara com Ted van veure les facultats de la Julie pel cant i li pagaren lliçons de cant, primer al Cone-Ripman School i més tard amb la soprano Lilian Stiles-Allen, que va exercir una important influència sobre la nena.

La mare, obsessionada amb la idea que la seva filla triomfés en el món de la música, va pressionar tant a la nena com als representants artístics. Al 1945 la família va iniciar una nova etapa artística on actuaven tots tres com a Trio Andrews en petits teatres. La mare tocava el piano i padrastre i filla cantaven, ella enfilada a una caixa per arribar al micròfon.

Conforme passaven els anys i ella anava creixent patia cada cop més els canvis d’humor del seu padrastre, que tenia tendència a consumir més alcohol del compte. Julie va dir, anys més tard, sobre ell: era un home molt gran físicament i a mi sempre em va espantar un mica, malgrat que amb mi sempre va ser molt dolç, però de vegades em feia una mica de por.

Al 1947 Julie Andrews va tenir el seu debut professional en solitari al London Hippodrome interpretant l’ària Je Suis Titania de Mignon dins la revista musical Starlight Roof. Allí va passar-se tot un any.  

La seva carrera va prendre un impuls important després que l’1 de novembre de 1948 actués davant del Rei Jordi VI i la seva família. El seu èxit, cada dia major, contrastava amb el declivi dels seus pares, cada vegada més submergits tots dos en la beguda. A l’any 1949 va actuar a la televisió al programa de la BBC RadiOlympia Showtime i a la radionovel·la Educating Archie. Als 17 anys va triomfar a Broadway amb la comèdia musical The Boy Friend i després va anar encadenant participacions en diverses obres. I això no era tot: a l’any 1955 va participar en diverses TV Movies.

Al 1956 va tenir una nova gran oportunitat: va aparèixer a l’obra teatral My Fair Lady al costat de Rex Harrison i va impressionar a tothom amb el seu talent, però Julie tenia sempre una por al cos: cantava vuit cops a la setmana i una veu de soprano difícilment podia aguantar aquest ritme sense ressentir-se. Va aconseguir aguantar el ritme a base d’injeccions vitamíniques i tractaments per a les cordes vocals. Posteriorment, encara va interpretar a la Reina Ginebra al musical Camelot, amb Richard Burton com el Rei Artús.

Als 24 anys, en l’època en que estava representant My Fair Lady a Londres va retrobar-se amb Tony Walton, un amic de la infantesa, que treballava d’escenògraf. Al  poc temps van casar-se.

Aquest ritme frenètic va veure’s interromput per la seva espectacular entrada al món del cinema, amb Mary Poppins (1964). Walt Disney la va veure treballant a Camelot i va identificar ràpidament en ella l’encarnació de Mary Poppins i li va oferir el paper. L’actriu en principi va declinar l’oferta ja que es trobava a l’inici d’un embaràs, però Disney va insistir, argumentant que esperarien a que hagués nascut la criatura. Llavors Julie va acceptar l’oferta. A finals de 1962 va néixer Emma Katherine Walton i al 1963 Julie va emprendre el rodatge de la pel·lícula que estava destinada a fer-la mundialment famosa.

Just a l’any següent va tornar a interpretar un altre dels seus papers més icònics: Maria a Somriures i llàgrimes (1965). La seva fama estava a les cotes màximes i això va fer ressentir el seu matrimoni. Tony Walton no va entomar bé el seu paper de marit de Julie Andrews i de sentir-se constantment a l’ombra d’ella i a la tardor de 1966 la parella es va separar oficialment. Aquest fet va marcar l’inici d’un període molt fosc a la vida de la Julie ja que va coincidir amb la notícia de la mort del seu padrastre i que la seva mare, alcohòlica, tocava el piano en un bar. Van reaparèixer llavors vells fantasmes que havien quedat adormits feia temps i va refugiar-se en el psicoanàlisi al llarg de cinc anys. En aquestes sessions es creuava amb Blake Edwards, el director de pel·lícules com Esmorzar amb diamants i La pantera rosa, que també era pacient del mateix psicoanalista. D’aquesta coincidència va néixer una amistat que va acabar en matrimoni l’any 1969, unió que va durar 40 anys, fins a la mort d’ell l’any 2010. A la seva mort, Julie va dir d’ell que era l’home més carismàtic, divertit i amb humor negre, dolç, complicat i atractiu que havia conegut en tota la seva vida.
 

Mary Poppins (1964). Pel·lícula musical dirigida per Robert Stevenson i produïda per Walt Disney. La història es basa en la sèrie de llibres infantils de P.L. Travers. L'autora inicialment es va mostrar molt reticent a cedir els drets cinematogràfics a Disney i va tenir una relació tensa amb l'equip de producció. Travers estava molt preocupada pel tractament que podia rebre la seva obra. La relació complicada entre Travers i Walt Disney va ser posteriorment retratada a la pel·lícula Salvem Mr. Banks (Saving Mr. Banks) del 2013.

La pel·lícula combina acció en viu amb animació, sent una de les obres pioneres en aquesta tècnica. Amb els anys ha esdevingut un clàssic del cinema familiar.

Julie Andrews va encarnar a Mary Poppins, la carismàtica i màgica mainadera que arriba amb una ventada per a tenir cura dels nens Banks. Un altre personatge destacat va estar en mans de Dick Van Dyke que interpreta a Bert, un home del carrer que té molts talents i els mostra al llarg de la pel·lícula.

La trama segueix els nens Jane i Michael Banks, que viuen amb la seva família a Londres. En el moment més conflictiu de les seves vides arriba Mary Poppins, una dona màgica amb un toc peculiar i amb la capacitat de convertir qualsevol activitat quotidiana en una aventura plena de fantasia. Amb l'ajuda del seu amic Bert, Mary Poppins ensenya als nens i als seus pares a veure la màgia en les petites coses de la vida.

Amb aquest treball Julie Andrews va afrontar el seu primer paper protagonista al cine i es va convertir en una estrella mundialment famosa.

La americanización de Emily (1964). Comèdia dramàtica dirigida per Arthur Hiller que aborda temes com la guerra, l'amor i la política, amb un toc satíric. El guió va ser escrit per Paddy Chayefsky, que va ser reconegut amb un premi de l'Acadèmia per a la Millor Història i Guió Original.

Els protagonistes principals de la pel·lícula són interpretats per James Garner i Julie Andrews. Garner fa el paper de Charlie Madison, un oficial de la marina estatunidenca durant la II Guerra Mundial, i Andrews interpreta Emily Barham, una dona britànica. La trama se centra al voltant d'aquests dos personatges i com la seva relació evoluciona enmig de les tensions i absurds de la guerra. També fan un paper rellevant els actors James Coburn, Melvyn Douglas i Edward Binns.

El títol, La americanización de Emily, fa referència crítica a la creixent influència dels Estats Units a nivell mundial i com això afecta la cultura i les persones d'altres països. La pel·lícula aborda temes com la burocràcia militar, la por a la guerra i les relacions interpersonals en un context de conflicte.

La banda sonora de La americanización de Emily va ser composta per Johnny Mandel i la seva cançó principal, Emily, es va convertir en una peça musical memorable. La cançó va ser nominada a l'Oscar a la Millor Cançó Original.

La pel·lícula va rebre elogis per la seva valentia a l'hora d'abordar la temàtica de la guerra amb un enfocament satíric i crític tot just 10 anys després d’haver acabat la II Guerra Mundial. En una època en que moltes pel·lícules abordaven el tema de manera més tradicional, La americanización de Emily va destacar per la seva originalitat i valentia.

Somriures i llàgrimes (The Sound of Music, 1965). Pel·lícula musical dirigida per Robert Wise que està basada en el musical homònim de Broadway que, al seu torn, es va inspirar en les memòries de Maria Augusta Trapp, The Story of the Trapp Family Singers.

La trama segueix Maria, una novícia amb una alegria i amor per la música que no encaixa gens amb la vida monàstica. Es converteix en la institutriu dels fills del Capità von Trapp i la seva influència positiva canvia les vides de tots. Tot i que inicialment la jove té una relació tensa amb el controlador capità, amb el temps s'estableix una relació especial entre ells.

Julie Andrews interpreta a Maria, la jove novícia i Christopher Plummer dona vida al Capità Georg von Trapp, un oficial naval retirat i vidu, pare de set fills.

L’elecció de Julie Andrews no va ser ni de bon tros la primera opció. En primer lloc van oferir-li el paper a Mary Martin, que era la intèrpret que ja l’havia representat a Broadway i al no estar disponible van pensar en Audrey Hepburn, que acabava d’assolir un gran éxit amb My Fair Lady però tampoc va poder quedar-se’l. Més tard van passar per Doris Day i Anne Bancroft... i finalment van pensar en Julie, aquella jove actriu que tenia tan bona veu.

Somriures i llàgrimes té una formidable banda sonora amb cançons com Do-Re-Mi, Edelweiss, My Favorite Things i, per descomptat, el tema principal, The Sound of Music.

La pel·lícula va ser un èxit massiu, tant de crítica com de públic, i va guanyar diversos premis Oscar, incloent-hi el de Millor Pel·lícula. La química entre Julie Andrews i Christopher Plummer, juntament amb les ubicacions de rodatge a Àustria i la seva meravellosa música, va contribuir al seu encant universal.

Cortina esquinçada (Torn Curtain, 1966). Pel·lícula de suspens dirigida per Alfred Hitchcock en la seva darrera etapa.

La seva trama gira al voltant d'un eminent científic, Michael Armstrong (Paul Newman), que viatja a Europa Oriental amb la seva promesa, Sarah Sherman (Julie Andrews). Enmig de l'escalada de tensions de la guerra freda, el científic es veu implicat en una intriga d'espionatge que motiva que sorgeixin sospites sobre la seva lleialtat al seu país. La història es desenvolupa amb elements de misteri, acció i embolics, trets característics dels films de Hitchcock.

Inicialment, Alfred Hitchcock havia seleccionat Eva Marie Saint per al paper femení principal, actriu amb la que ja havia treballat a la pel·lícula Perseguit per la mort (North by Northwest), però hi van haver conflictes de programació i va ser substituïda per Julie Andrews, que després de protagonitzar Mary Poppins i Somriures i llàgrimes va rebre de bon grat el participar en un thriller, dirigit ni més ni menys que pel rei del suspens.

A diferència dels gran èxits comercials de Hitchcock, Cortina esquinçada no va tenir una recepció unànime positiva en el moment de la seva estrena. Malgrat això, el temps ha posat aquesta obra a l’alçada que es mereix.

Hawaii (1966). Melodrama dirigit per George Roy Hill, que constitueix una adaptació de la novel·la homònima de James A. Michener. La pel·lícula està ambientada a les illes Hawai i narra la història dels missioners cristians que arriben a l'arxipèlag a principis del segle XIX i la seva interacció amb la cultura i les persones locals.

La pel·lícula està interpretada per Max Von Sydow com l'abat Abner Hale, un missioner cristià que viatja a Hawai amb la seva esposa per convertir la població local al cristianisme. Julie Andrews interpreta a Charlotte Heston, l'esposa de l'abat Abner Hale que l'acompanya a Hawaii i es troba amb les complexitats de la cultura i les relacions locals i Richard Harris dona vida a Rafer Hoxworth, un comerciant i aventurer que es converteix en un dels personatges rellevants de la trama. També té un petit paper l’actor Gene Hackman en una de les seves primeres aparicions a la pantalla gran.

La pel·lícula aborda temes com la col·lisió de dues cultures, la imposició de les creences religioses i els conflictes resultants. També explora les dinàmiques socials i les relacions personals en un context històric complex.

Hawaii va rebre crítiques diverses, alguns lloant la seva producció i les interpretacions dels actors, mentre que altres van manifestar la seva disconformitat amb la seva representació de la cultura hawaiana i la simplificació de certs temes històrics. Malgrat les opinions dividides, la pel·lícula va ser nominada a diversos premis i va ser un èxit de taquilla en el seu moment.

Millie, una noia moderna (Thoroughly Modern Millie, 1967). Comèdia musical dirigida per George Roy Hill, ambientada a la dècada dels anys ‘20 i protagonitzada per Julie Andrews com a Millie Dillmount, una jove que es muda a Nova York amb l'objectiu de viure una vida moderna i trobar un marit ric.

Julie Andrews és la protagonista indiscutible i la seva actuació reflecteix el seu talent versàtil, ja que a més d'actuar, balla i canta. El repartiment també inclou Mary Tyler Moore, Carol Channing, James Fox i John Gavin.

La pel·lícula va ser ben rebuda i va guanyar l'Oscar a la Millor Música Original, i també va obtenir altres nominacions, incloent-hi una a Julie Andrews com a Millor Actriu.

La pel·lícula destaca pel seu estil visual, amb una direcció artística i de vestuari que captura l’estètica dels anys ‘20 de manera acolorida i extravagant i presenta diversos números musicals que inclouen la coneguda cançó Thoroughly Modern Millie. Tot plegat evoca aquells anys, amb els seus canvis socials i culturals, com la creixent independència de les dones, els canvis en la moda i les noves actituds davant la vida.

Darling Lili (1970). Pel·lícula que combina elements de comèdia, musical i drama romàntic dirigida per Blake Edwards i protagonitzada per Julie Andrews i Rock Hudson. Julie Andrews i Blake Edwards van ser una parella casada durant molts anys i van col·laborar plegats en diverses pel·lícules: Darling Lili va ser la primera (1970), després van venir La semilla del tamarindo (1974), 10 (1979), S.O.B. (1981) i ¿Víctor o Victoria? (1982).

La història se centra en Lili Smith (Julie Andrews), una estrella de l'escenari que actua com a espia alemanya durant la Primera Guerra Mundial. La seva relació amb un pilot britànic, el Capità James Coburn (Rock Hudson), complica molt les coses, ja que l'oficial serveix al bàndol contrari. Lili opera sota el nom de Darling Lili i la seva doble vida genera situacions còmiques i dramàtiques. El Capità Coburn, desconeixedor de la veritable ocupació de la Lili, es veu involucrat en l'intriga mentre intenta gestionar la seva relació.

La banda sonora de la pel·lícula va ser composada per Henry Mancini, que ja havia col·laborat amb Blake Edwards en altres projectes com La pantera rosa. La música va ser elogiada, malgrat que la pel·lícula en sí no va tenir l'èxit esperat.

La semilla del tamarindo (The Tamarind Seed, 1974). Pel·lícula d’intriga, relacionada amb el món de l’espionatge, dirigida per Blake Edwards i protagonitzada per Julie Andrews i Omar Sharif. La pel·lícula està basada en una novel·la homònima de l'escriptor britànic Evelyn Anthony.

La trama de La semilla del tamarindo es desenvolupa durant la Guerra Freda i segueix les peripècies d'una dona britànica, Judith Farrow (Julie Andrews), que es troba a Barbados gaudint d'unes vacances. Durant aquesta estada, coneix a un home rus, Feodor Sverdlov (Omar Sharif) i comença a desenvolupar sentiments romàntics vers ell.

La relació entre Judith i Feodor es complica quan es descobreix que ell és un oficial soviètic i ella treballa pel servei de la intel·ligència britànica. La pel·lícula barreja els elements del drama romàntic amb l'espionatge i la intriga política, creant una història de suspens i amor enmig de tensions internacionals.

El truhán y su prenda (Little Miss Marker, 1980). Aquesta comèdia dramàtica és una versió cinematogràfica de la novel·la homònima de Damon Runyon que va estar dirigida per Walter Bernstein. Anteriorment, ja s’havia fet una altra versió per a la pantalla gran, amb força èxit l’any 1934, dirigida per Alexandex Hall en la qual la nena va estar encarnada per l’estrella infantil del moment: Shirley Temple.

La trama de El truhán y su prenda va sobre una nena (Sara Stimson) que queda com a penyora  en una aposta, en mans del corredor d’apostes Jones (Walter Matthau) que l’accepta sense posar cap pega, però la situació es complica quan aquesta nena queda orfe i en Jones ha de prendre una decisió sobre el futur de la petita. Completen el repartiment Julie Andrews com Amanda Worthington, Tony Curtis com a Blakie i Bob Newhart com a Regret. La música va estar composada per Henry Mancini.

La pel·lícula conserva l'esperit de la història original i, alhora, aporta nous tocs a la narrativa. Tot i que no va tenir el mateix impacte cultural que la versió de 1934, Little Miss Marker (1980) va ser ben rebuda pel públic i la crítica.

¿Víctor o Victòria? (Victor/Victoria, 1982). Comèdia musical dirigida per Blake Edwards, amb una trama intrincada, un humor sofisticat i les actuacions destacades del seu elenc.

La història se centra en Victoria Grant (Julie Andrews), una cantant britànica amb dificultats econòmiques a París. Després de conèixer a Toddy (Robert Preston), un artista en hores baixes, Victoria decideix adoptar una identitat masculina, Victor, i provar sort com a transvestit. La seva actuació és un complet èxit i es converteix en la sensació musical de París com a home que es fa passar per dona. James Garner interpreta a King Marchand, l’home que cau enamorat davant dels encants de Víctor/Victòria.

La pel·lícula presenta diverses cançons memorables, amb música de Henry Mancini i lletres de Leslie Bricusse. La cançó Le Jazz Hot és una de les més conegudes de la pel·lícula.

Julie Andrews va ser nominada a l'Oscar a la Millor Actriu per la seva interpretació, marcant el seu retorn a la pantalla gran, després d'un període en què va tenir problemes amb la seva veu.

La pel·lícula toca temes de gènere i d'identitat, ja que Victoria/Victor navega per les complexitats d'assumir diferents rols per aconseguir èxit en el món de l'espectacle. Així, Andrews va convertir-se de la nit al dia en musa del col·lectiu LGTBIQ+ que van celebrar molt el seu rol de dona que diu ser un home que fingeix ser una dona... tot un divertit embolic.