Eduardo Noriega, la il·lusió de ser actor


Eduardo Noriega Gómez va néixer l’1 d’agost de 1973 a Santander, fill de pare mexicà i mare espanyola.  Va ser el petit de set germans.

La seva primera vocació va ser per la música. És per això que va estudiar al llarg de cinc anys solfeig, harmonia, coral i piano al conservatori de Santander. El 1990, però, assisteix els seus primers cursos de teatre i fa les seves primeres aparicions dalt d’un escenari, al muntatge Yerma de Federico García Lorca. Ja amb el cuc de la interpretació ben viu dins seu, es trasllada a Madrid, l’any 1992, per a estudiar teatre a la Real Escuela Superior de Arte Dramático i ja des del primer any comença a treballar en curtmetratges, realitzats per directors novells com Mateo Gil o Alejandro Amenábar.

Noriega ha recordat aquesta època amb les següents paraules: recordo els curtmetratges que rodava juntament amb Mateo Gil, Carlos Montero i Alejandro Amenábar. Ells, estudiants de Comunicació Audiovisual. La resta, d’Art Dramàtic. Dormíem a terra, en sacs de dormir. De vegades compartíem habitació cinc persones. Amenábar s’aixecava en plena nit i es posava a imaginar plans i a taral·lejar la música que els posaria després. La seva mare ens preparava entrepans. Erem uns nens, però ho vivíem com a professionals. Podíem gravar-ho tot entre dos marrecs i encara així cridàvem: “¡Silencio! Se rueda”.

La seva carrera professional va començar al cinema, amb la pel·lícula Historias de Kronen (1994), però el seu primer paper important va ser a Tesis (1996) de la ma d’Alejandro Amenábar i encara va tornar a repetir director amb Abre los ojos  (1997), pel·lícula per la qual va obtenir la seva primera candidatura al Goya a la Millor Interpretació Masculina. Amb aquestes obres va iniciar una important carrera que l’ha portat a realitzar, ara com ara, 65 treballs entre cinema i televisió amb produccions principalment espanyoles, amb incursions al cinema francès, britànic, argentí, mexicà i nord-americà, en quatre idiomes diferents i en 17 països.

Ha interpretat en quatre llengües que domina amb fluïdesa: el castellà, el francès, l’anglès i el català. Sobre el seu coneixement del català va explicar en certa ocasió: fa temps vaig rodar Les mans buides amb Marc Recha, on es parlava francès, català i castellà i més tard vaig repetir amb Recha a Petit indi i aquí si que vaig fer un treball d’immersió total. He tingut un coach a Madrid i després a Barcelona he llegit, he parlat i he mirat la televisió en català. El que passa es que visc a Madrid i una llengua si no la parles cada dia comences a oblidar-la, però tinc prou nivell per a estudiar un guió i per a poder interpretar a un personatge que parla català, però que no és d’aquí sinó de Santander, com jo. Aquestes declaracions van coincidir amb la seva participació en dos dels episodis de la sèrie de TV3 Cites.

Noriega ha preservat la seva vida privada molt gelosament i no es prodiga gens en esdeveniments socials. Sabem, però, que va casar-se el 8 de febrer de 2011 amb Trinidad Oteros en una íntima cerimònia. De la seva relació ha transcendit ben poc.  Es van conèixer l’any 2005 a l’aeroport de Madrid de manera fortuïta:  tots dos esperaven la sortida del seu avió que anava amb retard. Aquesta circumstància va ser el punt d’inici d’una relació que es va anar consolidant fins a desembocar en matrimoni. En una entrevista publicada per Diez Minutos l’any 2008 parlava d’ella així: la meva parella no té res a veure amb aquest treball. No l’intimida ni l’enlluerna la seva resplendor. Per a ella és el mateix si li presento a un director famós o a un guionista desconegut. Això és molt important per a mi per donar-me estabilitat, per a veure les coses com són i no deixar-me encegar. M’ajuda a mirar el meu treball com ho fa ella.

L’any 2014 van tenir la seva primera filla.

 

Tesis (1996). Pel·lícula d’intriga que constitueix l’òpera prima d’Alejandro Amenábar on, a més de la direcció, va participar en el guió, la producció i la banda sonora. Va comptar, pels papers protagonistes, amb Ana Torrent, Fele Martínez i Eduardo Noriega. Es tracta d’un thriller psicològic que aborda temes com la violència, el voyeurisme i l'ètica periodística.

La trama de Tesis gira entorn d'Àngela (Ana Torrent), una estudiant de cinema que està realitzant una tesi sobre la violència audiovisual. Mentre investiga a la biblioteca de la universitat, troba una cinta de vídeo amb la gravació d'un assassinat real. Juntament amb un company de classe, en Chema (Fele Martínez), comença a investigar l'origen del vídeo i es veu involucrada en un misteriós món de snuff movies (pel·lícules que mostren assassinats reals). Un inquietant personatge, en Bosco Herranz (Eduardo Noriega), aporta a la història el seu toc fosc.

La pel·lícula destaca per la seva atmosfera opressiva, la seva trama enginyosa i les interpretacions dels actors, especialment d'Ana Torrent. Tesis, malgrat el seu modest pressupost,  va ser aclamada per la crítica i va guanyar diversos premis, incloent-hi set premis Goya, el màxim guardó del cinema espanyol, entre ells el de millor pel·lícula i millor director novell  per Amenábar.

Abre los ojos (1997). Pel·lícula de ciència-ficció, intriga i drama psicològic dirigida per Alejandro Amenábar. La seva trama gira al voltant d'un jove anomenat César, interpretat per Eduardo Noriega, que té una vida aparentment perfecta fins que un greu accident d'automòbil deixa la seva cara terriblement desfigurada.

Després de l'accident, César lluita per distingir entre la realitat i la ficció, ja que les línies entre somni i realitat comencen a difuminar-se. La pel·lícula segueix la seva recerca per descobrir la veritat darrere de la seva nova realitat, mentre es troba immers en un món surrealista i inquietant.

La direcció d'Amenábar i la interpretació de Noriega van ser àmpliament elogiades, destacant la capacitat de transmetre la complexitat emocional del protagonista i la seva lluita per comprendre la realitat. Inicialment, Noriega estava insegur sobre com interpretar el complex personatge de César i estava preocupat per no estar a l'altura del repte. Tot i això, Amenábar el va guiar amb paciència i li va donar llibertat per explorar el rol de la manera que considerés més apropiada. Una anècdota curiosa és que en els primers dies de rodatge, Noriega estava tan nerviós que es va oblidar completament d'actuar en una escena important. Amenábar, en lloc de retreure-li, va optar per donar-li un consell tranquil·litzador i li va dir que simplement es relaxés i intentés posar-se en el lloc del seu personatge. Aquesta actitud encoratjadora i de suport va permetre a Noriega guanyar confiança i oferir una interpretació memorable.

Aquesta anècdota posa de relleu la relació col·laborativa entre el director i l'actor i com la confiança i el suport mutu van ser claus per a l'èxit de la pel·lícula. Gràcies a aquesta col·laboració, Abre los ojos va convertir-se en una obra cabdal del cinema espanyol contemporani i Eduardo Noriega va consolidar-se com un dels actors espanyols més destacats de la seva generació.

Nadie conoce a nadie (1999). Pel·lícula dirigida per Mateo Gil, basada en la novel·la homònima de Juan Bonilla. Aquest thriller psicològic està protagonitzat per Eduardo Noriega, Jordi Mollà, Natalia Verbeke i Paz Vega.

La trama de la pel·lícula se centra en Daniel (Eduardo Noriega), un escriptor que passa per un període creativament bloquejat i que es troba amb un antic company de classe, Tomás (Jordi Mollà), que treballa com a guionista d'èxit i li proposa a Daniel una idea per a una història de suspens que, sense saber-ho, comença a convertir-se en realitat a mesura que els esdeveniments estranys comencen a succeir a la vida de l’autor.

La pel·lícula ofereix un gir intrigant a mesura que la línia entre la realitat i la ficció es torna més difusa. Daniel es veu immers en una sèrie de misteriosos esdeveniments, que el porten a dubtar de la seva pròpia percepció de la realitat i a qüestionar qui és realment Tomàs i quines són les seves veritables intencions.

Nadie conoce a nadie destaca per la seva atmosfera inquietant i la seva trama complexa, que manté l'espectador en suspens fins al final. Les interpretacions dels actors, especialment la de Noriega i Mollà, reforcen la naturalesa desconcertant del film.

El espinazo del diablo (2001). Drama sobrenatural dirigit per Guillermo del Toro, un cineasta mexicà aclamat internacionalment. La pel·lícula està ambientada durant la Guerra Civil Espanyola i segueix la vida d'un grup de nens orfes que viuen en un internat apartat, situat en una regió remota d'Espanya.

La trama s’inicia quan un nen orfe, en Carlos (Fernando Tielve), arriba a l'orfenat i comença a experimentar visions inquietants, descobrint els secrets sinistres que amaga el lloc. Entre aquestes visions i descobriments, destaca la presència d'un espectre que sembla rondar pels passadissos de l'edifici.

Destaquen els personatges de Carmen, la directora (Marisa Paredes), Casares, el doctor de l’orfenat (Federico Luppi) i Jacinto, el porter (Eduardo Noriega).

La pel·lícula fusiona habilitats narratives magistrals amb una direcció artística impressionant, característica del treball de Guillermo del Toro. A través d'una combinació d'elements sobrenaturals i una trama de thriller psicològic, El espinazo del diablo teixeix una història envoltada d'angoixa i misteri.

El film destaca per la seva atmosfera tètrica i inquietant, així com per les actuacions dels seus actors. A més, aborda temes com la guerra, la violència, la innocència perduda i la redempció.

El espinazo del diablo va ser aclamada per la crítica internacional i va guanyar diversos premis, consolidant la reputació de Guillermo del Toro com un mestre del cinema fantàstic.

Guerreros (2002). Pel·lícula dirigida per Daniel Calparsoro que retrata un drama bèl·lic per mitjà de les experiències d'un grup de soldats espanyols que s’enfronten a una missió de pau a Bòsnia –reparar un generador elèctric– i es troben envoltats per la violència salvatge en la qual viu la població d’aquella zona.

Moltes de les situacions que es descriuen a la pel·lícula estan basades en fets reals segons van descriure soldats espanyols que havien estat destacats a Kosovo i que el mateix director en col·laboració amb Juan Cabestany van recollir en el guió de la pel·lícula.

El repartiment està encapçalat per Eduardo Noriega, que interpreta al tinent Alonso, comandant de l’esquadró, el soldat Vidal (Eloy Azorín), la soldat Balbuena (Carla Pérez), el sergent Rubio (Rubén Ochandiano), el caporal primer Ballesteros (Jordi Vilches) i el soldat Lucas (Roger Casamajor).

A la revista Cinemanía, Bárbara Escamilla va escriure sobre aquesta obra: la primera (i grata) sorpresa de Guerreros rau en trobar, darrera d’una factura impecable, una producció netament espanyola que s’endinsa en el gènere bèl·lic des d’una perspectiva allunyada de la nostra contesa civil. I continua més endavant: les víctimes ho són tots, els monstres ho són tots; com més heroïcitat, idealisme i esperit marcial es pretenen cultivar sota la bandera moral de la pacificació i de l’ajut als civils, més fàcil resulta caure en la barbàrie i la bogeria.

La banda sonora original va estar composta pel grup Najwajean, la cantant del qual és Najwa Nimri, esposa del director. S’inclou també un tema del músic armeni Arto Tuncboyaciyan.

El lobo (2004). Pel·lícula dirigida per Miguel Courtois, basada en fets reals. La trama se centra en Txema (Eduardo Noriega), un jove basc que és reclutat pel servei d’intel·ligència espanyol per, aprofitant els seus contactes, introduir-se dins l’organització terrorista ETA a fi d’obtenir informació sobre la seva estructura i plans imminents.

Ens trobem en els primers anys dels ’70 quan els atemptats d’ETA i en especial el que posa fi a la vida de l’almirall Carrero Blanco tensen els ànims de l’exèrcit i de la policia armada i des dels serveis d’intel·ligència es pren la determinació d’acabar amb l’organització ETA al preu que sigui. El seu cap, en Ricardo (José Coronado) recluta a Txema perquè els faci de confident.

 La pel·lícula segueix les vicissituds de Txema, amb nom clau Lobo, mentre intenta guanyar la confiança dels membres de l'organització terrorista. A mesura que la seva missió avança, el protagonista es veu immers en un món ple de traïcions, paranoia i violència provinents dels dos costats de l'equació.

Eduardo Noriega ofereix una interpretació intensa i convincent en el seu paper i el film captura de manera efectiva l'atmosfera carregada que es respirava al País Basc en aquella època. Noriega, per a preparar-se pel seu paper  va voler comprendre profundament el món dels serveis secrets i l'activitat terrorista abans de començar a rodar així que va passar temps amb agents reals del servei d'intel·ligència espanyol, escoltant les seves experiències i aprenent sobre les tècniques d'infiltració i espionatge. A més, va llegir diverses memòries i llibres sobre el tema i fins i tot es va reunir amb antics membres de l'organització terrorista ETA per entendre millor els seus motius i la seva mentalitat.

La pel·lícula va rebre elogis per la seva direcció, actuacions i guió i és considerada com una de les millors pel·lícules espanyoles sobre aquells convulsos moments històrics, però no va estar exempta de crítiques perquè va relatar amb igual cruesa les barbaritats d’un bàndol i de l’altre.

El mal ajeno (2010). Pel·lícula dirigida per Oskar Santos i produïda per Alejandro Amenabar que és de difícil catalogació: intriga, drama, història sobrenatural, gènere fantàstic...

És la història d’un metge, el Dr. Diego Sanz (Eduardo Noriega), que amb els anys s'ha aconseguit immunitzar del dolor aliè i crear una barrera que li dona prou distància emocional per a no involucrar-se. Però un dia té un enfrontament, en el pàrquing de l’hospital,  amb l’acompanyant d’una pacient. Això el portarà a conèixer a la dona del seu interpel·lador, la Isabel (Belén Rueda), i desencadenarà tot un seguit d’esdeveniments, que trastocaran la seva vida.

Completen el repartiment Clara Lago en el paper d’Ainhoa, la filla de Diego, Cristina Plazas, Angie Cepeda i Marcel Borràs.

Una pistola en cada mano (2012). Comèdia dramàtica dirigida per Cesc Gay que ens presenta un seguit d'històries interconnectades que giren al voltant de la masculinitat contemporània i les complexitats de les relacions entre homes i dones a la societat actual.

L'argument de la pel·lícula se centra en un grup d'homes urbans de Barcelona, cadascun en una etapa diferent de la seva vida, que es troben en situacions que posen a prova la seva virilitat, confiança i relacions personals. Des de parelles que estan en crisi fins a homes solters que dubten del seu propi valor. Una pistola en cada mano explora les inseguretats, les frustracions i els desafiaments que enfronten els personatges masculins que hi apareixen.

El repartiment està format per un conjunt d'actors reconeguts, com Ricardo Darín, Javier Cámara, Eduardo Noriega, Leonardo Sbaraglia, Eduard Fernández, Luís Tosar i Jordi Mollà entre altres, que ofereixen interpretacions subtils i interioritzades dels seus respectius personatges.

A la banda femenina destaquen les actrius Cayetana Guillén Cuervo, Candela Peña, Clara Segura i Leonor Watling.

La pel·lícula està elegantment dirigida, amb un guió enginyós que combina moments d'humor irònic amb profundes reflexions sobre el concepte de masculinitat en la societat moderna. Cesc Gay ens ofereix una mirada tendra, però alhora satírica, sobre les relacions humanes i les complexitats dels rols de gènere.

Una anècdota interessant relacionada amb la producció d’Una pistola en cada mano la trobem en com el director va treballar amb els actors per crear un ambient de col·laboració i improvisació durant el rodatge. En lloc de seguir un guió estricte, Gay va fomentar la interacció entre els actors i va permetre que moltes de les escenes es desenvolupessin de manera orgànica i espontània. Aquest enfocament va donar lloc a moments inesperats i autèntics al film, ja que els actors van tenir la llibertat d’explorar les seves pròpies interpretacions dels personatges i les seves relacions entre ells. A més, aquesta dinàmica de treball va contribuir a crear un vincle fort entre el repartiment, el que es va reflectir en les relacions entre els personatges de la pel·lícula.

Una pistola en cada mano va ser ben rebuda per la crítica i el públic, guanyant diversos premis i sent reconeguda com una obra significativa del cinema espanyol contemporani.

Presentimientos (2013). Thriller psicològic dirigit per Santiago Tabernero, amb guió del mateix Tabernero en col·laboració amb Eduardo Noriega, basat en una novel·la de Clara Sánchez.

Seguim a Julia (Marta Etura) i a Félix (Eduardo Noriega), una jove parella, amb un fill petit, que emprenen unes petites vacances a la platja per intentar arreglar la seva malmesa relació de parella. En arribar a l’apartament mantenen una discussió i Julia agafa el cotxe i se’n va a comprar unes coses a la farmàcia. De camí de tornada es troba una gran tempesta, sent un estrèpit que fa que deturi el cotxe i surti a mirar el que ha passat. Aprofitant aquells instants de desconcert, una persona li roba la bossa que tenia al cotxe amb el mòbil, la documentació i els diners. Per a completar el panorama, es queda sense gasolina. Marxa a peu però, desconeixent la zona, no troba el camí de la urbanització. Comença així la narració de com Julia i en Félix lluiten per a retrobar-se.

Després de l’òpera prima del seu director Santiago Tabernero, titulada Vida y Color (2005), només havia dirigit curts i treballs per a la televisió fins a dirigir aquest madur treball en el qual mostra una gran personalitat narrativa i un bon domini de la intriga i del misteri creixent al llarg de la història.

Torreiro va escriure a Fotogramas: estèticament molt acurada, ben narrada i amb encerts notables de càsting, la pel·lícula confirma el talent del seu director.

En aquesta pel·lícula es poden trobar diverses referències als directors referents de Tabernero: David Lynch (en el tractament estètic i en alguns personatges secundaris), Stanley Kubrick (amb referències a Eyes Wide Shut i a l’ús dels llargs tràvelings usats a La jaqueta metàl·lica i a Camins de glòria) i Alfred Hitchcock (amb els seus elements onírics tractats a Recuerda o Sospita).

Nuestros amantes (2016) Comèdia romàntica dirigida per Miguel Ángel Lamata que segueix les vides de Carlos (Eduardo Noriega) i Irene (Michelle Jenner), dos desconeguts que es troben casualment en una cafeteria i decideixen començar una relació en la qual estableixen una regla: no parlar del passat ni compartir detalls personals.

La trama es desplega de manera encantadora mentre Carlos i Irene es coneixen i comparteixen moments únics, tot mentre es resisteixen a revelar detalls sobre les seves vides. La pel·lícula explora les seves converses divertides i profundes, així com els seus reptes i inseguretats, mentre intenten mantenir la seva relació dins dels límits establerts per ells mateixos.

Amb un toc de màgia i una atmosfera lleugera, Nuestros amantes ofereix una visió romàntica i captivadora de com dues persones poden trobar-se i enamorar-se en circumstàncies inesperades. 

Una anècdota interessant sobre la producció de la pel·lícula la trobem en com els actors principals, Eduardo Noriega i Michelle Jenner, van treballar junts per crear una química autèntica i creïble entre els seus personatges. Per preparar-se per les seves interpretacions, van passar temps compartint experiències i coneixent-se millor. Van realitzar lectures conjuntes del guió i van discutir els seus respectius personatges, aprofundint en les seves motivacions i les seves relacions. Aquesta col·laboració estreta entre tots dos actors va contribuir a fer que la química entre els seus personatges fos palpable a la pantalla i va enriquir la profunditat emocional de la seva relació a la pel·lícula.

La pel·lícula també destaca per la seva direcció àgil i els seus diàlegs punyents, que combinen moments d'humor amb reflexions sobre l'amor, la solitud i la connexió humana. Nuestros amantes és una proposta encantadora per als amants del cinema romàntic que busquen una història fresca i emocionant sobre trobar l'amor en els llocs menys esperats.