Pel·lícules que van dividir el món

Hi ha pel·lícules que molesten. No parlo de les que et fan passar una mala estona perquè el guió és dolent o l'actor principal no sap actuar. Parlo de les que et travessen. Les que, quan surts del cinema, no saps si has vist una obra d'art o una provocació gratuita. Les que generen debats als sopars, articles als diaris, queixes als governs i, de vegades, fins i tot violència al carrer. El cinema, al cap i a la fi, és un mirall. I de vegades, el que reflecteix és tan incòmode que la gent prefereix trencar el mirall abans que mirar-se a si mateixa.

Parlem de les que ho van passar realment malament. Les que van néixer polèmiques i que, anys després, segueixen sent-ho.

Comencem per una que, quan es va estrenar, va provocar una reacció tan violenta que el director va haver de marxar del país. La naranja mecánica (La naranja mecánica, 1971, de Stanley Kubrick) és una pel·lícula sobre violència juvenil que utilitza la violència com a llenguatge estètic. Malcolm McDowell interpreta Alex, un adolescent que passa les nits apallissant gent amb la seva colla mentre canta Singin' in the Rain. Kubrick filma les escenes d'una manera tan hipnòtica, tan gairebé musical, que el públic no sabia si havia d'horroritzar-se o admirar-se. Al Regne Unit, la pel·lícula va ser associada amb diversos crims violents comesos per joves que, segons la premsa, s'havien inspirat en ella. Kubrick, que vivia a Anglaterra, va començar a rebre amenaces contra la seva família. Finalment, va demanar a Warner Bros. que retirés la pel·lícula de la circulació al Regne Unit. I allà va romandre, prohibida, fins a la seva mort el 1999. És una de les poques vegades en què un director ha censurat la seva pròpia obra per protegir-se. La ironia és que La naranja mecánica no glorifica la violència: la condemna mostrant-la en tota la seva banalitat. Però el públic no sempre està preparat per a aquest tipus de lectura.

Saltem ara a una polèmica d'un registre completament diferent. L'últim tango a París (El último tango en París, 1972, de Bernardo Bertolucci) va ser polèmica per moltes raons, però la que ha perdurat és la més fosca. Marlon Brando i Maria Schneider interpreten dos desconeguts que es troben en un pis buit i mantenen una relació sexual intensa i destructiva. Hi ha una escena en què Brando utilitza mantega com a lubricant mentre Schneider intenta resistir-se. Durant anys, es va dir que la escena era simulada. Però el 2013, tres anys després de la mort de Schneider, Bertolucci va reconèixer en una entrevista que havia ideat la escena amb Brando sense dir-li res a ella. Volia capturar la seva reacció real de humiliació i sorpresa. Schneider, que només tenia dinou anys quan va rodar la pel·lícula, havia dit en diverses entrevistes que se sentia violada, que aquella escena l'havia marcat per sempre. El confessionari tardà de Bertolucci va provocar una onada d'indignació que va reobrir el debat sobre els límits ètics al cinema. La pel·lícula, que ja era polèmica pel seu sexe explícit i la seva exploració del dolor emocional, va adquirir una capa de foscor que la fa pràcticament impossible de veure avui sense sentir-nos còmplices d'alguna cosa que no hauria d'haver passat.

Una altra que va provocar una reacció visceral és La pasión de Cristo (La pasión de Cristo, 2004, de Mel Gibson). Gibson, que llavors estava en plena crisi personal i professional després de diversos escàndols, va decidir invertir trenta milions de dòlars propis en una pel·lícula que mostrava les últimes hores de Jesucrist amb una violència física mai vista abans en una producció religiosa. La flagel·lació de Jesús dura minuts interminables. La sang, la carn destrossada, els crits... Gibson no va voler estalviar res. Va dir que volia que el públic sentís el dolor real de la crucifixió. El resultat va ser una pel·lícula que va fer plorar, vomitar i desmaiar espectadors als cinemes. Però la polèmica no va venir només de la violència. Diverses organitzacions jueves van acusar Gibson d'antisemitisme perquè la pel·lícula presenta els jueus com a responsables directes de la mort de Jesús, reforçant un tòpic que ha provocat persecucions durant segles. Gibson va negar-ho, però anys després, quan va ser detingut per conduir begut i va dir als agents que "els jueus són responsables de totes les guerres del món", molts van veure en aquella frase la confirmació del que ja sospitaven. La pel·lícula va recaptar més de sis-cents milions de dòlars, però va deixar una ferida que encara no s'ha tancat.

I ara anem a una que potser no tothom coneix, però que va ser pionera en el seu tipus de polèmica. El nacimiento de una nación (El nacimiento de una nación, 1915, de D.W. Griffith) és tècnicament una obra mestra. Va inventar el llenguatge cinematogràfic modern: el muntatge paral·lel, els primers plans, els travelling... Però el seu contingut és repugnant. La pel·lícula presenta el Ku Klux Klan com a herois que salven el Sud dels estats units de l'emancipació negra. Els personatges negres —interpretats per actors blancs amb maquillatge negre— són presentats com a violadors, lascius i perillosos. La pel·lícula va provocar aldarulls, protestes i va reactivar el KKK, que havia desaparegut pràcticament. És un exemple terrible de com el cinema pot ser una eina de propaganda i de com la tècnica brillant pot servir per empaquetar idees abominables. Griffith, que era fill d'un coronel confederat, no va entendre mai per què la pel·lícula era tan odiada. Va passar la resta de la seva carrera intentant demostrar que no era racista, sense èxit. Avui, El nacimiento de una nación s'estudia a les escoles de cinema com a revolució tècnica i com a advertència moral.

Una polèmica més recent i d'un altre tipus és la de Joker (Joker, 2019, de Todd Phillips). Quan es va anunciar una pel·lícula sobre els orígens del dolent de Batman interpretada per Joaquin Phoenix, molts van pensar que seria una altra pel·lícula de superherois. Res més lluny de la realitat. Phillips va crear un retrat d'un home amb problemes de salut mental que, abandonat per tots els sistemes que haurien d'ajudar-lo, acaba convertint-se en un assassí. La polèmica va arribar abans mateix de l'estrena. Alguns critics van dir que la pel·lícula podia inspirar violència en persones marginades, que presentava el terrorisme massiu com una resposta comprensible a la injustícia social. La policia va reforçar la seguretat en algunes estrenes per por d'atacs. I el debat es va intensificar quan es va saber que l'assassí de la massacre d'Aurora el 2012 s'havia inspirat parcialment en el personatge del Joker. La pel·lícula, però, no glorifica la violència: la mostra com una tragèdia inevitable en un sistema que falla. Phoenix va guanyar l'Oscar, i la pel·lícula va recaptar més de mil milions. Però la pregunta segueix oberta: ¿el cinema pot inspirar violència real? ¿O només reflecteix la violència que ja existeix?

També cal esmentar Salò o le 120 giornate di Sodoma (Saló o los 120 días de Sodoma, 1975, de Pier Paolo Pasolini), que és probablement la pel·lícula més difícil de veure de tota la història del cinema. Pasolini, poeta, intel·lectual i comunista, va adaptar el llibre de Sade traslladant l'acció a la República de Salò, l'últim reducte feixista d'Itàlia. La pel·lícula mostra quatre líders feixistes que segresten joves, els torturen, els violen i els maten en escenes que no deixen res a la imaginació. No hi ha redempció. No hi ha esperança. Només horror sistemàtic. Pasolini va ser assassinat —alguns diuen per una prostituta, altres per raons polítiques— abans que la pel·lícula s'estrenés. Salò va ser prohibida a quasi tots els països i avui segueix sent illegal en molts llocs. Però també és considerada una obra d'art perquè utilitza l'horror per parlar del poder, la corrupció i la degradació humana. És una pel·lícula que no et deixa indiferent: o la consideres indispensable o la consideres intolerable. No hi ha terme mig.

I per acabar, una que va ser polèmica per raons que avui semblen gairebé surrealistes. El exorcista (El exorcista, 1973, de William Friedkin) va provocar una onada de pànic moral als Estats Units. La història d'una nena possessa pel dimoni va fer que gent religiosa protestés als cinemes, que espectadors s'hi desmainessin, i que alguns hospitals informessin de casos de "síndrome d'El Exorcista" —persones que patien atacs d'ansietat després de veure la pel·lícula. La Warner va haver d'enviar ambulàncies a algunes estrenes. La pel·lícula va ser prohibida en diversos països i, al Regne Unit, no es va poder veure en vídeo fins al 1999. Avui, amb la perspectiva del temps, El exorcista sembla més aviat una pel·lícula sobre la fe i la paternitat que no pas una pel·lícula de terror. Però en el seu moment, va tocar una fibra tan sensible que la societat va reaccionar com si el cinema hagués comès un sacrilegi.

Si mirem totes aquestes pel·lícules juntes, hi ha una pregunta que emergeix inevitablement: ¿el cinema té responsabilitat moral? ¿Un director pot mostrar el que vulgui, o hi ha límits? La resposta, crec, és que el cinema no és innocent. Quan mostres violència, sexualitat, religió o política, estàs entrant en un terreny on les emocions són reals i les conseqüències poden ser-ho també. Però alhora, el cinema que no arrisca, el cinema que no incomoda, sovint és el cinema que no importa.

La naranja mecánica va fer que Kubrick s'exiliés del seu propi país. L'últim tango a París va deixar una actriu traumatitzada per sempre. La pasión de Cristo va reobrir ferides antisemites que semblaven tancades. El nacimiento de una nación va reactivar el Ku Klux Klan. Joker va fer que la policia protegís els cinemes. Salò va costar la vida al seu director. I El exorcista va provocar desmais i ambulàncies.

Cap d'aquestes pel·lícules és còmoda. Cap d'elles et deixa indiferent. I potser això és precisament el que les fa importants. Perquè el cinema, al cap i a la fi, no ha de ser només entreteniment. De vegades ha de ser un cop de puny a l'estómac. Una advertència. Un mirall que no et deixa mirar-te sense veure el que no volies veure.

I nosaltres, espectadors, tenim l'opció de mirar o de girar la cara. Però si mirem, no podem dir que no ho sabíem.