Quan el guió sobrava: 
les improvisacions que van fer història     

Hi ha un moment en què el cinema deixa de ser una indústria perfectament controlada per convertir-se en pura màgia. No passa sovint, però quan passa, la càmera ho captura tot i nosaltres, des de la butaca, tenim la sensació d'estar veient alguna cosa real per primera vegada. Són les improvisacions. Aquells segons en què un actor decideix que el que ha escrit el guionista no és prou bo, que pot fer-ho millor, o simplement que la situació demana una reacció humana i espontània. El resultat, de vegades, es converteix en el moment més recordat de tota la pel·lícula.

Parlem de les que estan ben documentades. Perquè en el món del cinema hi ha tants mites com veritats, i jo no vull afegir-me a la llista de qui repeteix llegendes urbanes. Aquestes són reals. I són brillants.

Marlon Brando a El Padrí

Començarem per una de les més famoses, i potser de les més sorprenents: Marlon Brando i el gat a El Padrí. Francis Ford Coppola estava rodant una escena en què Don Vito Corleone, el cap de la família, rep visites el dia del casament de la seva filla. Brando entra a l'escena i, sense dir res a ningú, té un gatet als braços. El gat no estava al guió. Coppola l'havia trobat rondant pel plató de la Paramount, i Brando, amb aquella intuïció que tenia per a les coses inesperades, el va agafar i se'l va posar a la falda. El resultat és una de les escenes més icòniques de la història del cinema: el capo més temut de Nova York acaronant un gatet mentre dicta sentències de vida o mort. El gatet, per cert, estava tan a gust que va començar a ronronejar tan fort que va arribar a tapar part del diàleg de Brando. El so va haver de ser regravat posteriorment. Però la imatge, aquella imatge d'un home perillós amb un animal vulnerable, és pur cinema.

Harry i Sally

Saltem ara a una de les comèdies més estimades de tots els temps: Quan Harry va trobar la Sally... (Cuando Harry encontró a Sally..., 1989, de Rob Reiner). L'escena de la cafeteria, aquella en què Meg Ryan simula un orgasme davant d'un Billy Crystal incrèdul, és llegendària. El que molts no saben és que la reacció de la dona que diu "I'll have what she's having" ("Yo quiero lo mismo que ella") no estava al guió. Era Estelle Reiner, la mare del propi director Rob Reiner, que estava de visita al plató. Reiner li va demanar que fes de clienta de fons, i quan va veure l'escena de Meg Ryan, la seva reacció espontània va ser tan perfecta que Reiner va decidir incloure-la. La frase va ser completament improvisada, i avui és una de les més citades de la història de les comèdies romàntiques.

Dustin Hoffman i Laurence Olivier

Un altre moment d'improvisació pura ve de Dustin Hoffman a Marathon Man (Maratón de la muerte, 1976, de John Schlesinger). A l'escena de la tortura al dentista, amb el personatge de Laurence Olivier, la reacció de Hoffman —els seus crits, la seva desesperació— va ser en part improvisada. Hoffman, conegut pel seu mètode d'actuació, havia decidit no dormir durant tres dies perquè el seu personatge estigués realment esgotat. Quan va arribar al plató, estava tan desfet que les seves reaccions eren genuïnes. Olivier, que era d'una escola més clàssica, se suposa que li va dir: "Per què no intentes simplement actuar, estimat?" La frase és apòcrifa —no està documentada que la digués exactament així—, però la història persisteix perquè resumeix perfectament la tensió entre dos grans actors amb mètodes oposats.

La rialla de Julia Roberts

I ara una de les meves favorites: Richard Gere i la caixa de joies a Pretty Woman. L'escena en què Edward (Gere) li ofereix a Vivian (Julia Roberts) un collar de coll i, quan ella l'obre, la tapa es tanca de cop fent-li una broma. La reacció de Julia Roberts —aquella rialla espectacular, espontània i absolutament genuïna— no estava al guió. Gere va decidir tancar la caixa de sobte, sense avisar-la, i la càmera va capturar la reacció real de Roberts. És un moment preciós perquè, enmig d'una pel·lícula que és essencialment un conte de fades, aquella rialla trenca la ficció i ens recorda que allò que estem veient són dues persones reals que s'estan divertint. Roberts, en entrevistes posteriors, ha dit que aquella rialla era completament autèntica, i que Gere la va sorprendre totalment. És un d'aquells instants en què la improvisació no només millora l'escena, sinó que la transforma en alguna cosa íntima i humana.
 

De Niro davant del mirall

Tornant al gènere negre, tenim una de les més citades de totes: Robert De Niro a Taxi Driver (Taxi Driver, 1976, de Martin Scorsese). L'escena en què Travis Bickle es mira al mirall i diu "You talkin' to me?" ("¿Me estás hablando a mí?") és completament improvisada. El guió de Paul Schrader només deia: "Travis es mira al mirall". De Niro, preparant el personatge, va decidir improvisar un diàleg amb la seva pròpia imatge, inspirat en part en Bruce Springsteen, que havia vist fer alguna cosa similar en un concert. Scorsese, que ja sabia que tenia or a les mans, va deixar que la càmera rodés. El resultat és una de les escenes més parodiades i reverenciades del cinema modern. No estava escrita. De Niro la va crear sol, parlant amb el seu reflex, i en aquell moment va néixer un dels personatges més inquietants de la història del cinema.

Indi i la pistola

I no podem parlar d'improvisacions sense esmentar Harrison Ford a Indiana Jones i l'arca perduda (Raiders of the Lost Ark, 1981, d’Steven Spielberg). L'escena en què Indiana Jones, davant d'un guerrer que fa malabars amb una espasa, treu la pistola i el dispara sense més cerimònies, és cèlebre. El que molts no saben és que aquella escena no estava prevista així. Ford estava malalt aquell dia —tenia disenteria— i no se sentia amb forces de fer la coreografia de lluita amb espases que Spielberg havia planejat. Va proposar, mig en broma, que simplement disparés el tipus. Spielberg, que és un director que sap reconèixer una bona idea quan la sent, va dir que sí. La resta és història. És un moment que defineix perfectament el personatge d'Indiana Jones: pragmàtic, irònic, i amb zero paciència per als malabars.

La bogeria de Nicholson

Una altra que m'encanta és de Jack Nicholson a El resplendor (El resplandor, 1980, de Stanley Kubrick). L'escena en què Jack Torrance trenca la porta amb destral i diu "Here's Johnny!" ("¡Aquí está Johnny!") va ser improvisada per Nicholson. Kubrick, que era un perfeccionista obsessionat amb el control, no estava segur de si la frase funcionaria —de fet, no la va entendre del tot perquè era una referència a un programa de televisió americà—, però va decidir deixar-la. Avui és una de les frases més terrorífiques i alhora més cèlebres del cinema de terror. Nicholson, amb aquella bogeria controlada que tenia, va saber que allò que el personatge necessitava en aquell moment no era violència pura, sinó una mena de humor negre i personal que fes la escena encara més inquietant.

L'histrionisme del Joker

I per acabar, una que potser és menys coneguda però que a mi em sembla igual de brillant: Heath Ledger a El cavaller fosc (El caballero oscuro, 2008, de Christopher Nolan). L'escena en què el Joker aplaudeix des de la cel·la quan Gordon és ascendit a comissari no estava al guió original. Ledger va decidir, en aquell moment, que el Joker no estaria quiet, que no seria un presoner passiu. Aquell aplaudiment lent, irònic, completament fora de lloc, afegeix una capa de malevolència al personatge que és pura or. Nolan va deixar que Ledger explorés el personatge amb una llibertat que pocs directors concedeixen, i el resultat va ser una de les actuacions més memorables de la història del cinema.

Si mirem totes aquestes escenes juntes, hi ha un patró que emergeix. Les millors improvisacions no són aquelles en què l'actor decideix ser més intel·ligent que el guió. Són aquelles en què l'actor entén el personatge tan profundament que, en un moment donat, el personatge pren vida pròpia i fa alguna cosa que ni el guionista ni el director havien previst. Marlon Brando sabia que Don Corleone necessitava una contradicció humana. Julia Roberts va riure de veritat perquè Richard Gere la va sorprendre. Robert De Niro va parlar amb el seu reflex perquè Travis Bickle no tenia ningú més amb qui parlar.

El cinema, al cap i a la fi, és una il·lusió construïda amb milers de detalls controlats. Però de vegades, el que el fa real és precisament allò que no es pot controlar. Un gatet que ronroneja. Una rialla inesperada. Una pistola que surt abans d'hora. Una frase que no estava escrita.

I nosaltres, espectadors, som els afortunats que ho podem veure, una i altra vegada, pensant que allò que acabem de veure era el guió, quan en realitat, durant uns segons, el guió no existia. I el cinema, per una vegada, era purament viu.