12 monos (1995)

5 mil milions de persones sucumbiran davant d’un virus mortal entre 1996 i 1997.
Els supervivents abandonaran la superfície del planeta.
Extracte d’una entrevista a un pacient amb diagnòstic d’esquizofrènia paranoica. 
12 d’abril de 1990. Institució Mental Baltimore.

12 monos és una pel·lícula dirigida per un director temible i temut a Hollywood: Terry Gilliam, l’ex-Monty Python que a banda de dirigir amb al grup britànic les obres “Monty Python and the Holy Grail”, Jabberwocky (La bèstia del regne) i co-dirigir El sentit de la vida juntament amb Terry Jones, ens ha deixat en solitari títols tan suggerents com Time Bandits  (Els bandits del temps), Brazil, Les aventures del baró Munchausen o El rei pescador... 
 
En el conjunt de la seva obra, Gillian explora la ment humana i els confosos límits existents entre la realitat, la imaginació i els records, entre la cordura i la bogeria, entre el que va ser i el que podria haver estat. No és de estranyar, doncs, que també li hagués fascinat la temàtica dels viatges en el temps com va demostrar a Time Bandits, així que quan li van oferir la direcció de 12 monos, no s’ho va pensar gaire.
 
La història conté una potent vessant psicològica amb conceptes tan estimulants com la divergència mental que es provoca a l’estar exposat a dues consciències del món, una al passat i una altra al futur o l’anomenat Síndrome de Cassandra que descriu a aquella persona que creu veure el futur però que malgrat tot no pot fer res per canviar-lo.
 
Ens ho deixen ben clar ja des dels cartells anunciadors de la pel•lícula: El futur ja és història! 
James Cole és un home que viatja des del seu present a l’any 2035 fins la primera dècada del segle XXI. En un diàleg que manté amb uns psiquiatres de l’any 2000 aquests li pregunten: Va a salvar-nos, senyor Cole? I ell els respon decididament: Com vaig a salvar-los?  Això ja ha succeït. Ningú no pot! Cole no és un salvador en el sentit més pur de viatger del temps que té com a missió arreglar les coses en el passat. Com li passava a la turmentada Cassandra, Cole sap que el que ha passat, ha passat i no hi ha res a fer i serà espectador impotent davant els fets que s’aniran succeint. 

 

Gilliam és també una persona amb una visió crítica i amarga de la societat. Així, és normal que ens mostri el món del futur com un entorn post-apocalíptic, devastat i amb una petita mostra de la humanitat supervivent vivint a sota terra, amagada dels perills de la contaminació exterior. Tècnicament ens ho mostra seguint els seus recursos habituals: escenes amb detallats primers plans dels personatges, amb imatges lleugerament distorsionades i amb interpretacions sovint sobreactuades per aconseguir plans d’un realisme extrem.
 

Donant-li forma als personatges...

El director tenia clar des del començament que volia a Nick Nolte per al paper de James Cole i a Jeff Bridges per al d’en Jeffrey Goines, el desequilibrat fill d’un científic, però aquesta idea no encaixava gens amb la visió que tenien els estudis Universal. En canvi van veure amb molts bons ulls la incorporació de Bruce Willis perquè es poses a la pell de Cole. En aquells moments Willis era un dur per excel•lència després de tres Jungles de Cristall i d’un grapadet de pel•lícules d’acció. El risc de l’elecció era saber si l’actor estaria a l’alçada per a un paper molt més psicològic i profund del que estava acostumat. Bruce Willis va fer una de les interpretacions més brillants de la seva carrera!

Per altra banda, l’escollit per a fer el paper del pertorbat Jeffrey Goines va ser un jove 
Brad Pitt, que encara no havia arribat a la fama en la seva carrera d’actor, amb la qual cosa van poder comptar amb ell per només 500.000 dòlars, un preu molt inferior al que hauria cobrat només uns mesos més tard, quan van estrenar-se successivament Entrevista amb el vampir (1994), Llegendes de passió (1994) i Seven (1995), tres grans èxits que van disparar definitivament la seva carrera. Pitt va preparar-se a fons pel personatge i uns mesos abans del rodatge va fer una llarga estada al servei psiquiàtric de l’hospital de la Universitat Temple de Filadèlfia. La seva interpretació de Goines és memorable i s’emmarca dins d’un conjunt de grans interpretacions que l’actor ens està deixant al llarg de la seva brillant carrera.
 
Finalment, per a la protagonista femenina de Kathryn Railly, van escollir a Madeleine Stowe, una actriu de la que el propi Gilliam va dir: Té una gran bellesa etèria i és increïblement intel•ligent, dues coses que van amb ella ... i la pel•lícula necessita d’aquests elements, ja que ha de ser una història romàntica.
 
 

La pel•lícula constitueix una memorable peça de cinema de ciència ficció, personal en els plantejaments, valenta en les formes i amb un aire atemporal que la fa mantenir-se viva i amb força malgrat el pas dels anys. De fet la cadena Syfy ha revelat recentment que està preparant una sèrie inspirada en aquesta història, de la qual sabem que tindrà un episodi pilot de 90 minuts i estarà basada en els fets esdevinguts previs a la pel•lícula. La primera temporada tindrà entre 8 i 10 episodis i s’espera que sàpiga fer-se un racó a la programació.  
 
12 monos és una pel•lícula que ha sabut guanyar-se la perdurabilitat en la memòria de la gent i que es deixa veure una vegada i un altre perquè, amb paciència, anem pelant –com si fos una ceba- totes les múltiples capes que conté. Una joia de la ciència ficció!