El cinema davant l’eutanàsia i el dret a decidir
Qui decideix l’última escena?
El cinema davant l’eutanàsia i el dret a decidir

Set pel·lícules sobre l’autonomia, les cures
i la dificultat d’acompanyar una persona al final de la vida.
Avís: l’article comenta situacions decisives de les pel·lícules i revela elements del desenllaç de la pel·lícula Amour.
El cinema està acostumat a representar la mort. La converteix en espectacle, en sacrifici heroic, en càstig o en sorpresa. Li costa més aturar-se davant d’algú que vol parlar de com morir. Aleshores desapareix la comoditat de contemplar el perill des de fora: apareixen una habitació, una conversa difícil i una persona que demana que la seva voluntat sigui escoltada. Ja no n’hi ha prou de desitjar que el protagonista se salvi. Cal entendre què significa, per a ell, ser salvat.
Les pel·lícules que aborden l’eutanàsia i l’ajuda a morir entren en aquest territori incòmode. Parlen del sofriment, però també de l’autoritat sobre el propi cos, de les conviccions religioses, de la responsabilitat mèdica i dels límits de l’amor. Sovint, el conflicte més profund es produeix entre persones que s’estimen. Qui demana ajuda pot sentir que no l’escolten; qui l’acompanya pot viure aquella petició com una pèrdua que encara no sap acceptar.
Convé distingir situacions que la ficció de vegades aproxima massa. L’eutanàsia implica que una altra persona, en el context sanitari corresponent, administra la substància que causa la mort a petició del pacient. En el suïcidi assistit, és la mateixa persona qui fa l’acte final amb l’ajuda rebuda. Rebutjar un tractament és una decisió diferent. A Espanya, la Llei orgànica 3/2021 regula la prestació d’ajuda per morir amb requisits i garanties; moltes de les històries cinematogràfiques, però, transcorren en altres països o abans d’aquest marc.
Mar adentro (2004), d’Alejandro Amenábar, és una referència ineludible. Javier Bardem interpreta Ramón Sampedro, que va quedar tetraplègic després d’un accident i va reclamar que es reconegués el seu dret a rebre ajuda per morir. La pel·lícula situa aquesta reivindicació dins d’una xarxa d’afectes: la família que el cuida, Julia, l’advocada que dona suport a la seva causa, i Rosa, que intenta convèncer-lo que continuï vivint. El debat pren cos en relacions concretes, amb desitjos que no sempre coincideixen.
Amenábar contraposa la immobilitat del cos amb una imaginació capaç de travessar finestres i paisatges. Aquest moviment és una decisió expressiva: l’espectador percep la distància entre allò que Ramón pot imaginar i allò que pot fer. Bardem, alhora, construeix el personatge amb humor, intel·ligència i una capacitat de seducció que impedeixen reduir-lo al patiment.
La pel·lícula pren partit emocionalment per la seva demanda. Precisament per això, convé veure-la sense convertir el cas de Sampedro en una afirmació general sobre la discapacitat. La dependència no disminueix la dignitat de ningú ni determina una única manera de viure. El conflicte del film neix de la voluntat d’una persona concreta. Escoltar-la exigeix reconèixer-ne la singularitat, de la mateixa manera que cal reconèixer la de qui, en circumstàncies semblants, vol continuar vivint.
A La decisión (Blackbird, 2019), Roger Michell desplaça l’atenció cap a la família. Lily, interpretada per Susan Sarandon, pateix una malaltia incurable i reuneix els seus abans de posar fi a la vida amb ajuda. Kate Winslet i Mia Wasikowska encarnen les filles; Sam Neill, el marit. La trobada fa aflorar desacords i tensions que precedeixen la malaltia. El film parteix de Silent Heart, la pel·lícula danesa escrita també per Christian Torpe.
La reunió familiar funciona com una olla a pressió. Lily vol organitzar el comiat, però els sentiments dels altres no obeeixen cap calendari. La proximitat de la mort no elimina els ressentiments ni converteix tothom en una versió més comprensiva de si mateix. Fins i tot pot intensificar-los: queda poc temps per dir allò que s’ha callat durant anys.
El valor de La decisión és que mostra la distància entre respectar una voluntat i estar emocionalment preparat per assumir-la. Són processos diferents. Una filla pot entendre la decisió de la mare i, al mateix temps, sentir ràbia o por. Acompanyar no equival a trobar-ho fàcil. El film permet pensar el comiat com un espai on poden conviure l’acord, el dolor i una conversa que encara no s’ha acabat.
François Ozon recorre un camí proper a Tot ha anat bé (Tout s’est bien passé, 2021). Després de patir un ictus, André demana a la seva filla Emmanuèle que l’ajudi a morir. André Dussollier i Sophie Marceau interpreten pare i filla en una adaptació del llibre autobiogràfic d’Emmanuèle Bernheim. La petició obliga la protagonista a afrontar tant el desig actual del pare com la història, gens senzilla, de la seva relació.
Ozon evita construir un pare exemplar perquè la seva demanda resulti comprensible. André pot ser exigent, contradictori i difícil. Aquesta tria té conseqüències: l’autonomia no es presenta com un premi reservat a les persones agradables. La filla ha de separar el que sent per ell de la pregunta sobre què li correspon decidir.
El film també baixa el debat a una escala quotidiana. Entre la formulació d’un desig i la possibilitat de dur-lo a terme hi ha gestions, esperes i converses familiars. Aquesta dimensió concreta fa visible una qüestió que els grans discursos poden amagar: prendre una decisió no significa controlar-ne totes les circumstàncies. La vulnerabilitat persisteix fins i tot quan la voluntat sembla clara.
La habitación de al lado (2024), de Pedro Almodóvar, situa l’amistat al centre. Martha, una periodista amb càncer interpretada per Tilda Swinton, es retroba amb Ingrid, l’escriptora a qui dona vida Julianne Moore. Quan decideix posar fi a la vida, demana a l’amiga que sigui a prop. La petició converteix la presència en el gran tema del film: compartir un espai, sostenir una conversa, acceptar que no totes les pors tenen una resposta.
Almodóvar envolta aquesta experiència de colors, objectes i espais que conserven bellesa. La proximitat de la mort no esborra el món sensible. Hi continuen havent llibres, records i plaers petits. La pel·lícula defensa una autonomia que necessita companyia, i això li permet explorar una aparent paradoxa: una decisió profundament individual pot comportar una necessitat intensa dels altres.
Ingrid representa també l’espectador que voldria ajudar, però no sap com suportar el que se li demana. La seva por no invalida l’amistat. El que la defineix és l’esforç per quedar-se. La imatge de l’habitació del costat resumeix aquesta forma de vincle: ser prou a prop per acompanyar sense ocupar el lloc de qui decideix.
Amb Polvo serán (2024), Carlos Marques-Marcet introdueix una forma inesperada: la tragicomèdia musical. Claudia, interpretada per Ángela Molina, pateix una malaltia terminal i es prepara per viatjar a Suïssa. Flavio, el seu company, interpretat per Alfredo Castro, vol morir amb ella. La filla, Violeta, queda situada entre els pares i el món que deixaran enrere. La música de Maria Arnal i les coreografies de La Veronal donen al relat una expressió que va més enllà del diàleg.
La dansa permet que els cossos expressin contradiccions difícils de formular. Un gest pot suggerir dependència, resistència o afecte sense fixar-ne una interpretació única. El film també obliga a distingir les motivacions de la parella: afrontar una malaltia terminal i no concebre la vida sense l’altre no són situacions equivalents.
La presència de Violeta és decisiva per llegir críticament aquesta història. El projecte dels pares afecta una filla que haurà de continuar vivint. El seu dolor no li atorga automàticament el control sobre les decisions alienes, però tampoc es pot tractar com una molèstia secundària. La pel·lícula deixa oberta aquesta tensió i evita que l’amor de parella ocupi tot el camp de visió.
Més incòmoda encara és Amour (2012), de Michael Haneke. Anne i Georges, interpretats per Emmanuelle Riva i Jean-Louis Trintignant, són dos professors de música jubilats. La malaltia d’Anne transforma la vida compartida i converteix l’apartament en un espai de cures, dependència i esgotament. Haneke ens obliga a romandre en les durades i els gestos que altres pel·lícules resumirien amb una el·lipsi.
El gest final de Georges, que provoca la mort d'Anne, no es pot equiparar sense més a una eutanàsia voluntària amb garanties. La pel·lícula no mostra un procediment que permeti establir un consentiment lliure, explícit i verificat per a aquell acte. La seva força prové justament de la inquietud que deixa: què sabem de la voluntat de l’altre i què hi projectem?
Amour recorda, a més, que les cures tenen una dimensió material. Estimar no elimina el cansament ni substitueix tots els suports necessaris. Llegir el film només com una prova d’amor pot invisibilitzar aquesta realitat. També parla de l’aïllament i dels límits d’una llar quan ha d’assumir, gairebé sola, una necessitat de cura creixent.
Truman (2015), de Cesc Gay, amplia el recorregut amb una distinció essencial. Julián, interpretat per Ricardo Darín, decideix no continuar el tractament contra el càncer. El seu amic Tomás, a qui dona vida Javier Cámara, arriba per passar uns dies amb ell. La història tracta del rebuig de tractaments i de la preparació del comiat, no d’una petició d’eutanàsia. Entre les preocupacions de Julián destaca trobar una llar per al seu gos.
Aquest detall situa la mort dins la continuïtat de la vida dels altres. Julián pensa en allò que quedarà pendent i en qui necessitarà ajuda quan ell falti. Cesc Gay construeix l’emoció amb converses, incomoditats i humor. L’amic ha d’aprendre a escoltar sense convertir cada trobada en un intent de persuasió.
Vista al costat de les altres pel·lícules, Truman recorda que l’autonomia al final de la vida abasta decisions diverses. Decidir quins tractaments s’accepten, com es vol passar el temps o amb qui es vol compartir també forma part d’aquest territori. La persona continua sent més que el seu diagnòstic.
Aquestes set mirades no ofereixen una resposta intercanviable. Hi ha voluntats sostingudes, relacions difícils, amistats que acompanyen i actes que obren interrogants sobre el consentiment. També hi ha absències que convé observar: qui disposa de recursos, qui té suport i qui podria sentir-se empès a decidir perquè es percep com una càrrega. Defensar l’autonomia exigeix prendre seriosament aquestes diferències.
El cinema pot acostar-nos a una experiència sense convertir-la en una norma per a tothom. La dignitat pertany igualment a qui vol continuar vivint amb ajuda i a qui demana, en les condicions establertes, ajuda per morir. Cap pel·lícula pot resoldre per nosaltres tots els conflictes que això planteja. Sí que pot ensenyar-nos a sostenir una conversa difícil: escoltar una veu sense anticipar-ne la resposta, reconèixer el dolor de qui l’envolta i deixar que aquella persona continuï sent la protagonista de la seva vida.