Monty Python, l'absurda genialitat

Monty Python va ser un grup d’humoristes britànics que fusionaven en el seu humor -composat especialment de gags- una àcida sàtira social, un humor irreverent, una actitud desafiant davant la societat i un particularíssim culte a la comicitat absurda, tot plegat una explosiva barreja que als anys ’60 i ’70 va escandalitzar a la meitat de la població i va robar-li el cor a l’altra meitat.

Els Monty Python va estar composat per 6 membres que, en general, actuaven com a guionistes, actors, directors i productors dels seus treballs i es van esforçar sempre a mantenir el màxim control possible de les seves creacions. Els seus components van ser en Michael Palin i en Terry Jones, que van coincidir en el grup de teatre de la Universitat d’Oxford, on van estudiar tots dos; John Cleese i Graham Chapman que es van conèixer mentre estudiaven a Cambridge, universitat en la que va estudiar també Eric Idle encara que un any més tard que els seus companys i finalment, el darrer membre del grup, Terry Gilliam, l’únic nord-americà del grup que va fer amistat amb Cleese a Nova York i que va ser el responsable de les animacions que van acompanyar tots els treballs del grup.

A finals de la dècada dels ’60,Graham Chapman i John Cleese van rebre una oferta de la BBC per a realitzar un programa de caire còmic. Cleese va pensar ràpidament en involucrar en el projecte a quatre coneguts, en Idle, en Palin, en Jones i en Gilliam per unir forces creatives i donar vida a alguna cosa nova i altament innovadora. Era la primera pedra per a la creació d’un grup que, en els pocs anys que va mantenir-se unit, va deixar una empremta indeleble a la història de la comèdia.

El primer pas va ser la recerca d’un nom. Havien de batejar el grup i volien fer-ho amb un nom absurd i surrealista com pretenia ser, en gran part, el seu humor. Van posar-se sobre la taula noms tan insòlits com “Owl Streching Time” o “A Horse, a Spoon, and a Basin”, però com és sabut per tothom el nom finalment triat va ser Monty Phython: Python (com la serp pitó) perquè els resultava una paraula “relliscosa” i Monty perquè suggeria un estereotip de britànic alcohòlic (hem de recordar que el famós mariscal britànic Bernard Montgomery, heroi nacional de la II Guerra Mundial i encarnació del conservadorisme més ranci, era conegut popularment com a Monty).

Ja estava tot a punt per a donar el seu primer gran pas...

 

Monty Python's Flying Circus

Van donar-se a conèixer a l’audiència britànica amb la ja mítica sèrie televisiva Monty Phyton’s Flying Circus, composada per episodis d'esquetxos irreverents que van demostrar ràpidament que ningú ni res estava fora del seu radi d’acció: cap tema era tabú ni cap personalitat estava al resguard de la seva ona expansiva.

Disposava d’uns personatges recurrents i d’altres de totalment nous. Entre els recurrents podíem trobar una fauna tan diversa com el nàufrag (Palin) que, amb una llarga barba i vestit amb parracs, apareixia sempre en els llocs més estranys; l’Arthur Pewtey (Palin), encarnació de la figura autoritària i socialment inepte, una mostra de l’alta classe dirigent britànica; l’excèntric reverend Arthur Belling (Chapman i Palin) amb les seves crides als bojos per a portar-los a una bogeria sana; el cavaller del pollastre cru (Gilliam) que colpeja a les persones al cap quan diuen coses absurdes; el fugaç organista nu (Gilliam i Jones) que sorgia per breus segons en certes ocasions; la inquisició espanyola (Palin, Gilliam i Jones) i la seva famosa frase “ningú no s’escapa de la inquisició espanyola”; els Gumbys (tots els membres del grup) que són l’encarnació de la classe obrera anglesa, simiesca, amb dificultats per parlar correctament i vestits tots de la mateixa manera... i sobretot l’icònic locutor de la BBC (Cleese), sempre vestit amb esmòquing i amb posat seriós, darrera del seu escriptori, donant pas al següent gag sempre amb la mateixa frase: “I ara una cosa completament diferent”.

La sèrie va tenir 45 episodis repartits en 4 temporades que es van emetre per la BBC des del 5 d’octubre de 1969 fins al 1974. Posteriorment, tota la sèrie s'ha tornat a emetre en multitud d’ocasions, als països més diversos.
 
Un esquetx que pot il·lustrar perfectament l’absurd humor dels Phyton és Man Turns Into Scotchman (Monty Python Flying Circus 1.7): Homes convertint-se en escocesos. Un cruel atac extraterrestre està transformant els pacífics ciutadans anglesos en escocesos.
 

 

And Now for Something Completely Different

A l’any 1971 el grup va decidir donar-se a conèixer als Estats Units i van decidir realitzar una pel·lícula que inclogués una selecció dels millors gags emesos a la sèrie televisiva, seguint el mateix format que un dels seus episodis, però al llarg de 90 minuts. El títol que van triar va ser And Now for Something Completely Different (I ara una cosa completament diferent) fent referència a la famosa frase popularitzada a la sèrie. A l’estat espanyol no va estrenar-se als cinemes fins el 8 de juny de 1990, 19 anys després de la seva realització, incomprensiblement amb l’absurd títol de Se armó la gorda.

La pel·lícula va haver de realitzar-se amb un pressupost increïblement baix, 80.000 £ i aquest fet va motivar que alguns dels efectes realitzats a la sèrie de televisió no es poguessin repetir a la pel·lícula. Va estar finançada per Victor Lownes, executiu de Playboy al Regne Unit. De fet va ser el propi Lownes el que va animar al grup a donar el pas al cinema. Al llarg de la seva realització, Lownes va intentar exercir un control sobre el treball dels Python molt superior al que havia exercit la BBC en tots els anys de programa i això va portar més d’una tensió. Va forçar, per exemple, la desaparició d’algun gag i va forçar, en una altra ocasió, canvis en com apareixia el seu nom en els crèdits de la pel·lícula.

L’estrena al Regne Unit va funcionar prou bé: molts britànics no havien tingut l’oportunitat de veure en color als Python (en aquell temps, molta gent encara tenia televisió en blanc i negre) i el film els permetia poder-ho fer, encara que alguns d’ells esperaven –tal com s’anunciava en el seu títol– que fos “una cosa completament diferent” a la vista per televisió. Pel que fa a l’estrena americana, l’obra no va tenir l’èxit esperat. Va servir de primer pas per a donar-se a conèixer als Estats Units, però l’humor britànic –i especialment el dels Monty Python– va haver de seguir un lent i progressiu recorregut per a calar en aquell nou públic. No va passar el mateix a Europa, on la seva obra va ser molt més ràpidament descoberta i assimilada.

A continuació, el fragment de la pel·lícula corresponent al gag Lloro mort.

 

Els cavallers de la taula quadrada 

Els cavallers de la taula quadrada (Monty Python and the Holy Grail, 1975, estrenada a l’Estat Espanyol com Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores) va ser el seu següent treball, també amb una reduïda inversió, la qual cosa va fer aguditzar l’enginy dels Python i al mateix temps va ser motor de certs moments memorables. Al llarg de la pel·lícula, diversos cavallers van d’aquí cap enllà, trotant amb els seus cavalls. Estava previst que intervinguessin a la gravació cavalls autèntics, però això disparava el pressupost, així que van aprofitar per transformar aquest problema en un nou gag: els cavallers apareixen caminant pels diversos paratges, fingint que anaven a cavall, seguits d’un escuder que, amb un tros de coco a cada ma, els colpeja entre si, simulant el soroll que fa un cavall al desplaçar-se, creant així escenes d’una alta comicitat.

Un altre problema va ser per aconseguir els permisos per a filmar a la majoria de castells d’Escòcia, ja que el govern escocès considerava que el tractament que feien de la seva història i de les seves tradicions danyava la seva imatge, així que van haver de rodar totes les escenes de castells, interiors i exteriors, als castells de Stalker i de Doune. En un parell d’altres escenes (entre elles la pròpia visió de Camelot a l’horitzó), van ser filmades fent servir petites maquetes de fusta, retallada i contraxapada, que adquirien -amb la perspectiva adequada- una aparença força convincent.

Va ser tal el nivell d’estalvi al que van arribar per a fer la pel·lícula que, a banda dels integrants del grup no va intervenir cap altre actor professional i es van valdre d’estudiants i fins i tot de turistes que es trobaven per aquells indrets i que van accedir a participar de franc. Bé... totalment de franc no. Van ser remunerats amb dues lliures i un dinar!  

Tot plegat, van completar la pel·lícula amb 200.000 £, que van aconseguir gràcies a les aportacions de 10 inversors per separat. Entre aquests inversors van comptar amb grups musicals com Pink Floyd, Led Zeppelin i Genesis. Molts d’aquests inversors han confessat més tard que no creien que fos una bona inversió econòmica i sospitaven que seria un fracàs a les taquilles, però era un bon mitjà per a desgravar impostos.

La història (la primera obra dels Monty Python que tenia un argument que lligava tota la pel·lícula)  narrava les penúries del rei Artur i dels seus fidels cavallers a la recerca sagrada del Sant Grial, encomanada directament per Déu. Al llarg d’aquest dur camí havien d’enfrontar-se a tota mena de perills, materialitzats en forma del colèric cavaller negre, d'un terrible conill assassí i dels poderosos cavallers que diuen NI!

La pel·lícula està co-dirigida pels dos Terrys, Terry Gilliam i Terry Jones, en la seva i única col·laboració com a directors. Les seves diferències de criteris es van fer tan paleses al llarg del rodatge que van acordar que no repetirien l’experiència plegats.

Aquesta pel·lícula va consagrar als Monty Phython com a un dels grups més influents de la segona meitat del segle XX i va donar-los una gran fama internacional que va ajudar, en gran manera, a que es formés un nodrit grup d’autèntics fans que van seguir, a partir d’aquest moment, amb veritable devoció les seves futures obres.

D’aquesta pel·lícula, pots veure a continuació l’inoblidable enfrontament entre el rei Artur i el Cavaller Negre.

 

La vida de Brian

El següent projecte amb el que van abocar-se els Python va ser en el que havia de ser una història molt propera a la figura de Jesús de Nazaret, però van valorar molt acuradament la temàtica concreta ja que sabien la resposta hostil que despertaria un treball sobre aquest personatge. Terry Gilliam va parlar en una ocasió del procés creatiu d’aquesta història: li vàrem donar voltes i més voltes... després de fer una pel·lícula de cavalleria, què millor que provar amb una sobre el cristianisme? Una nit va sorgir la idea d’un personatge que es fes passar per l’Esparit Sant i després de deixar a Maria embarassada li digués: “No et preocupis, sóc un missatger del Senyor”. Després María tornava a casa i tractava d’explicar-ho a Josep: “Em va dir que era un missatger del Senyor”...

Després van passar a plantejar-se si centrar la història en Judes Iscariot o en un tal Brian, que fos el tretzè apòstol  tan desafortunat que sempre es perdés les coses més importants. Per exemple, que no anés al Sant Sopar perquè tingués –a última hora– una discussió amb la seva dona o no estigués a l’hort de Getsamení  perquè el confongués amb un club nocturn d’igual nom. Finalment van decidir no focalitzar la comicitat en aspectes relacionats amb la vida de Jesús sinó en un personatge, Brian, que va néixer el mateix dia que el Messies, a l’establia del costat, i que va seguir una vida paral·lela a la seva, acabant també mort a la creu, en una genial escena final.  

Van triar Tunísia per a filmar la pel·lícula i quan faltaven just dos dies per a iniciar la filmació, el productor –que en aquesta ocasió era Bernard Delfont- els va retirar el finançament. Bromejant, els membres del grup van considerar que, finalment, s’havia llegit el guió! La reacció social davant d’una història com aquella era imprevisible, però tenia garantida la hostilitat de les branques més conservadores. La pèrdua del finançament semblava donar-li al projecte una estocada mortal, però ja hi havia fans del grup per tots els racons i un d’ells era, ni més ni menys, George Harrison, el membre dels Beatles, que va decidir posar els diners de la seva butxaca a través d’una productora que va crear, la Hand Made Films. En total va aportar 4 milions de dòlars que va aconseguir hipotecant la seva casa i la seva oficina a Londres. Les seves declaracions van ser curtes i rotundes: “Vaig llegir el guió i en va venir de gust veure la pel·lícula”. Com a anècdota recordaré que Harrison va fer una petita intervenció a la pel·lícula.

Novament, com acostumen a fer en tots els seus treballs, els Python representen diversos papers cadascun: entre tots 6 interpreten a 40 personatges.

El treball resultant va quedar amb una extensió de 120 minuts, malgrat que el seu metratge definitiu va ser de 94 ja que van haver-hi algunes escenes, considerades massa polèmiques, que van ser eliminades, especialment una escena de pastors zoofílics que parlaven del seu amor per les ovelles, mentre l’estel arribava al portal i la d’un escamot de jueus nazis.

La pel·lícula va estrenar-se als Estats Units (1979) abans que a la Gran Bretanya. La causa d’aquesta decisió va ser que sabien que la pel·lícula seria considerada, en primera instància, sacrílega i els EUA no tenien lleis contra això, contràriament al que passava a la seva terra. Les protestes van anar-se apilant. Primer van ser els rabins, però les prohibicions van arribar de la ma de Noruega i d’Irlanda on la pel·lícula va ser prohibida per blasfema. Els suecs, amb bon humor, van estrenar la pel·lícula promocionada com “el film que és tan divertit que va ser prohibit a Noruega”.

De totes les escenes de la pel·lícula, potser la més emblemàtica és la final, on Brian és crucificat. Si posem atenció, escoltarem al final de la cançó com es diu:  “Jo li vaig dir, Bernie, mai no recuperaràs els teus diners”, fent referència a Bernard Dalfont i la seva retirada de finançament.

 

Monty Python a Hollywood 

Monty Python a Hollywood (Monty Python Live at the Hollywood Bowl, 1982) recull l’espectacle en directe que el Monty Python van dur a terme al Hollywood Bowl de Los Angeles, a l’any 1980, on van omplir l’escenari dels esquetxos, cançons i animacions més notables de tota la seva carrera.

Feia temps que els Python estaven treballant en un nou projecte de pel·lícula, però el tema estava encallat i es trobaven a punt de tirar la tovallola. En aquest context els va sorgir l’oportunitat de fer aquesta actuació a Los Angeles i de comercialitzar, posteriorment,  la seva gravació. Es va rodar amb el sistema de càmera en viu i l’objectiu principal era la potencial venda als canals de cable de HBO o de Showtime, tot i que al no aconseguir l’èxit econòmic esperat es va alliberar la cinta en format pel·lícula per a l’exhibició als cinemes i, finalment, també va arribar als vídeos domèstics.

Amb els seus 77 minuts de durada és la pel·lícula més curta del grup.

Com a mostra de l’espectacle, et deixo el gag Bona tarda, m’agradaria tenir una discussió.

 

The Meaning of Life 

Els Monty Python estaven en crisi.  No estaven aconseguint la nova idea que els permetés fer una nova pel·lícula i com a grup estaven perdent l’espurna que els havia portat a les seves més grans creacions. Certament, tenien un bon grapat de gags nous, alguns força bons, però tot aquell material no aconseguia lligar-se de cap manera. Els faltava la idea de fons i cada cop se sentien més lluny d’aconseguir-ho. Va ser en aquest context que van decidir marxar tots plegats fins a Jamaica, lluny de la seva vida quotidiana, per donar-se una darrera oportunitat. Tindrien dues setmanes per aconseguir-ho. Però un cop allí passaven els dies i no sortia res de bo. Desanimats, van estar temptats de renunciar al seu objectiu, aprofitar el temps que els quedava per a tenir uns dies de diversió i tornar, passats els 14 dies, a Londres amb la cua entre les cames... però va ser llavors quan algun dels membres –ni ells mateixos no tenen clar qui va ser– va proposar el títol de “El Sentit de la Vida”. La idea va ser ràpidament aplaudida per tots sis i van començar a reconfigurar l’estructura i l’ordre dels esquetxos des d’aquesta nova perspectiva.

L’estructura va prendre un fil conductor molt simple, però molt efectiu: uns peixos, dins d’una peixera al menjador d’un restaurant, veuen la vida a través dels seus limitats horitzons i filosofen sobre ella. Els temes de fons són el naixement, la vida i la mort. Molts dels brillants gags que tenien escrits van anar encaixant en aquest esquema, prenent forma com a conjunt. Estava naixent la darrera genialitat dels Monty Python.

En paral·lel, en Terry Gilliam havia de desenvolupar una surrealista història –Seguros Permanentes Crimson– amb les seves tradicionals tècniques d’animació que tan lligades van estar a tota la producció del grup, però gairebé sense  proposar-s’ho va anar-se transformant en una història narrada en acció real i el que havia de ser una breu història d’uns breus minuts va prendre major envergadura i va convertir-se en un curtmetratge que va precedir a la pròpia pel·lícula, convertint-se en una excentricitat més del grup. 

The Meaning of Life (1983) va ser un èxit de taquilla i va ser una digne cloenda per a una trajectòria curta però intensament brillant. A continuació l'inoblidable gag de Mr Creosote.

 

A més...

Els sis membres del grup van separar-se després d’aquesta pel·lícula,  però hi ha diversos treballs –anteriors i posteriors a l’existència del grup- , en els quals van participar alguns d’ells i que tenen un fort aroma Python, com La Bestia del Regne (Jabberwocky, 1977) on van treballar Palin, Jones i Gilliam, Els herois del temps (Time bandits, 1981) amb Cleese, Palin i Gilliam, Erik el víking (Erik the Viking, 1989) amb Cleese i Jones, The Rutles (1978) amb Idle... i moltes d’altres.

Però  el seu record ha anat molt més enllà de les pantalles. La seva presència és viva en els llocs més inversemblants... Posaré uns quants exemples. Sabies que el concepte informàtic de spam està relacionat amb Monty Python?  A la II Guerra Mundial  va ser molt coneguda una carn de baixa qualitat, enllaunada, que s'anomenava spam i que els familiars enviaven als soldats. Al 1970, els Python van utilitzar-la en un gag en el que feien servir aquesta carn en tots els plats. Un fan del grup va pillar la referència al vol i la va utilitzar per a designar el correu brossa.

Sense sortir de la informàtica, Guido van Rossum és un programador informàtic neerlandès que, a més, és un fan del grup còmic, així que, quan al 1991 va crear un nou llenguatge de programació, no va dubtar ni un moment en batejar-lo Python, en honor al seu grup preferit.

Però en el món animal tenim també algunes curiositats: existeix una espècie de lèmur en perill d’extinció . Habita a Bemaraha (Madagascar) i té el nom científic de Avahi cleesei en honor a John Cleese per la seva lluita pel medi ambient i uns paleontòlegs van trobar les restes d’una serp gegant prehistòrica a l’any 1985 a Queensland (Austràlia) i no van dubtar en batejar-la com Montypythonoides Riversleighensis.

La seva fama ha creuat les fronteres planetàries. Al 1997, dos astrònoms txecs (també fans del grup) va descobrir set asteroides que es trobaven orbitant en el cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter. Van batejar-los com 13681 MontyPython, 9622 TerryJones, 9618 JohnCleese, 9619 TerryGilliam, 9620 EricIdle, 9621 MichaelPalin i 9617 GrahamChapman. Tot un tribut!!!

El grup, com si es tractés d’una supernova, va néixer inesperadament, va brillar amb una potència inusual per un curt període de temps i després va desaparèixer... sense més. Però el record de la seva llum, gravada a les nostres retines i conservada en DVD, Bluray i tot tipus de formats, es mantindrà per sempre més present a la història de la comèdia. Els seus absurds i alhora intel·ligents gags ens arrencaran sempre un somriure o una bona riallada. Gràcies Monty Python!!