Julia Fiona Roberts va néixer a Smyrna (Georgia) el 28 d’octubre de 1967, filla de Walter Grady Roberts, venedor d’aspiradores de professió, amb qui la Julia va mantenir una relació molt profunda fins a la seva prematura mort d’un càncer de faringe a l’any 1977, quan la Julia només tenia 10 anys. En una entrevista, recordant aquests anys, l’actriu va explicar que Martin Luther King i la seva esposa Coretta Scott King, amics de la seva família, els van ajudar a pagar la factura de l’hospital on va néixer. Ella va ser la petita de tres germans: el gran era l’Eric (1956) i la mitjana era la Lisa (1965). Ambdós van convertir-se també en actors, a l’igual que la seva neboda Emma, filla de l’Eric. Això parla de com la interpretació era molt present a la seva família. Tots plegats s’han mantingut sempre molt units.
La Julia va estudiar a l’Escola Primària de Fitzhugh i va continuar a la High School de Campbell, sempre sense sortir de Smyrna. Encara que sempre havia dit que volia ser veterinària, va acabar estudiant periodisme. Malgrat tot l’any 1987 es va traslladar amb la seva germana Lisa a Nova York per provar d’iniciar la seva carrera d’actriu. Va fer una breu aparició a la pel·lícula Firehouse en la qual no va estar ni acreditada. Semblava que el camí li estava vetat, però el seu germà Eric, que ja estava introduït en el món de la interpretació, va parlar amb Peter Masterson perquè li donés un paper al drama Blood Red (1989) i la Julia va tenir una nova oportunitat, en una pel·lícula que va passar molt desapercebuda. Després van arribar diversos projectes de poca volada, el més rellevant dels quals va ser la comèdia Mystic Pizza (1988). La veritable oportunitat va ser l’obra Magnòlies d’Acer (1989), que li va permetre destacar en un bonic paper, compartint cartell ni més ni menys que amb Shirley McLaine, Sally Field, Olympia Dukakis, Daryl Hannah i Dolly Parton. Enmig d’aquest estol d’estrelles, la Julia va brillar amb llum pròpia i va aconseguir per aquest treball el seu primer Globus d’Or a la millor actriu de repartiment i la seva primera candidatura als Òscar també en la categoria de millor actriu de repartiment.
A l’any següent li va arribar el treball que la llançaria irremissiblement com una nova estrella de primer nivell a Hollywood: la prostituta Vivian Ward, una noia adorable i de riure contagiós, protagonista de la comèdia romàntica Pretty Woman, al costat de Richard Gere. L’èxit d’aquesta pel·lícula va ser aclaparador i li va valdre guanyar el seu segon Globus d’Or, en aquest cas en la categoria de millor actriu de comèdia o musical, i una nova candidatura a l’Òscar, aquest cop ja com a millor actriu. A partir d’aquest precís moment va convertir-se en la núvia d’Amèrica.
Des d’aquest precís moment fins a l’actualitat no ha parat de treballar, encadenant èxits i reconeixements. A l’any 1999 es va convertir en la primera actriu en ser considerada la intèrpret més rentable de l’any pels distribuïdors nord-americans i el que és més significatiu: va mantenir aquest lideratge durant deu anys. Entre el seu palmarès professional destaquen les quatre nominacions a l’Òscar de les quals en va guanyar un a la millor actriu, per Erin Brockovich, 9 nominacions al Globus d’Or, dels quals en va aconseguir 3: com a millor actriu de repartiment per a Magnòlies d’Acer, com a millor actriu de comèdia o musical per a Pretty Woman i com a millor actriu de drama per a Erin Brockovich. Aquesta darrera pel·lícula li va valdre també el premi Bafta i el premi del Sindicat d’Actors.
Sentimentalment, s’ha casat en dues ocasions. En primer lloc amb l’estrella de la música country Lyle Lovett l’any 1993, en un matrimoni que no va arribar a durar ni dos anys. A l’any 2000 va conèixer al càmera Danny Moder amb qui va contraure matrimoni al 2002 i amb qui continua unida. Amb Moder va tenir una parella de bessons a l’any 2004 i un altre fill al 2007.
Julia ha tingut sempre una especial dedicació a les obres benèfiques, donant temps i recursos a Unicef, organització de la que és ambaixadora de bona voluntat des del 1995. De la mateixa manera, ha col·laborat també com a narradora al documental Ángeles Silent sobre la síndrome de Rett, un trastorn genètic de tipus neurològic que afecta principalment a nenes. També s’ha mostrat preocupada per aspectes ecològics, sent portaveu de la companya Terra Biocombustibles i presidenta de la Junta Assessora per a la promoció de l’ús dels combustibles renovables.
La gran aportació de Julia Roberts al món de la interpretació consisteix en que amb ella es va crear un nou model de diva: espontània, independent... un model en el que moltes dones podien sentir-se identificades. No necessita d’artificis artificials: la seva proximitat, el seu meravellós somriure, la seva autenticitat... és el que ha robat el cor a milions d’espectadors de tot el món. El premi People’s Choice Award és un guardó atorgat anualment a l’estrella més votada pel públic. A qui li podria sobtar saber que la Julia l’ha obtingut en sis ocasions? Ella mateixa, fent us d’una excessiva modèstia va afirmar en una ocasió: només sóc una persona ordinària que té un treball extraordinari. ¿No creus que més aviat hauríem de dir que es tracta d’una persona extraordinària que té un treball també extraordinari?
Pretty Woman (1990). Aquesta pel·lícula va estar dirigida per Garry Marshall, un autèntic especialista en comèdies de tall romàntic (dirigiria també entre d’altres Frankie i Johnny, Novia a la fuga, Princesa por sorpresa, El dia de Sant Valentí...). La història ens fa seguir a un ric home de negocis, en Edward Lewis (Richard Gere) quan, trobant-se allotjat al luxós hotel Beverly Wilshire de Los Ángeles, ha d’assistir a un sopar de negocis i els seus socis li recomanen que assisteixi en parella. Acabarà pagant a una jove i atractiva prostituta, la Vivian Ward (Julia Roberts) perquè comparteixi amb ell tot aquell cap de setmana, inclòs el compromís professional. En aquell singular cap de setmana passaran moltes coses i naixeran entre tots dos sentiments molt especials.
Encara que resulti estrany, aquesta comèdia romàntica anava a ser originalment un obscur drama amb un final dramàtic per a la protagonista. Sortosament, quan Disney va assumir-ne la producció va transformar aquell sòrdid guió en una deliciosa història rosa.
El càsting per a triar a la protagonista va ser llarg i complicat. Moltes actrius van desestimar el paper perquè van considerar que era denigrant per a la dona i d’altres que sí volien participar resultaven massa joves per fer-ho. Quan la Julia es va presentar a l’audició, ràpidament va decantar la balança al seu favor. Una altre dificultat era la de seleccionar al protagonista masculí. Marshall volia a Richard Gere, però aquest no ho veia clar i es negava a acceptar-lo. Llavors el director va organitzar un encontre amb la Julia i en Richard plegats, però semblava que l’actor mantenia la seva negativa. Expliquen que llavors la Julia li va donar un paper a Richard Gere en el que estava escrit: Digues que si, si et plau! Diuen que aquest va ser el detonant perquè ell acceptés.
Línea mortal (Flatliners, 1990). Dirigida per Joel Schumacher, es tracta d’un thriller amb tocs de cinema fantàstic. Narra el projecte secret de 5 estudiants de medicina que decideixen que, per torns, cadascú creuarà la barrera de la mort clínica i serà reanimat pels seus companys uns pocs minuts més tard. D’aquesta manera podran compartir l’experiència i el que han vist a l’altra banda. El resultat de l’experiment, però, no surt ben bé com esperaven.
Protagonitzada per cinc joves poc coneguts en aquells moments, però que estaven destinats a convertir-se en estrelles: Kiefer Sutherland, Kevin Bacon, William Baldwin, Oliver Platt i Julia Roberts.
La pel·lícula va ser un èxit a la seva estrena i el temps l’ha convertida en una obra de culte. Això ha motivat que molts anys més tard (2017) s’hagi estrenat un remake: Enganchados a la muerte (Flatliners).
Mary Reilly (1996). Valerie Martin va escriure, a l’any 1990, el llibre titulat Mary Reilly, basant-se en un personatge secundari d’un altre llibre: L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson (1886). Sis anys més tard Stephen Frears va dirigir una pel·lícula amb el mateix títol. En ella, Mary Reilly (Julia Roberts) és l’atractiva i servicial criada del Doctor Henry Jekyll (John Malkovich), que es troba absort en un perillós experiment que vol que, de moment, es mantingui en secret. De sobte, Mary coneix al Sr. Hyde (John Malkovich), el nou ajudant de Jekyll, i la noia no pot deixar de sentir-se atreta per ell.
La boda del meu millor amic (My Best Friend's Wedding, 1997). Es tracta d’una deliciosa comèdia romàntica dirigida per P.J. Hogan. La pel·lícula ens presenta a Julianne Potter (Julia Roberts), una reconeguda crítica gastronòmica, que des de feia molts anys havia estat enamorada de Michael O’Neal (Dermot Mulroney), però el seu caràcter independent sempre l’havia mantinguda lluny d’assumir cap compromís sentimental amb ningú. Just quan ella acaba de complir 27 anys, Michael es posa en contacte amb ella per comunicar-li que en breu es casarà amb una noia que ha conegut, la Kimberly Wallace (Cameron Díaz). Això fa que Julianne reaccioni i decideixi impedir que la boda es dugui a terme, amb la única complicitat del seu amic George (Rupert Everett).
Encara que avui ens resulta molt difícil imaginar-nos el paper de la Kimberly interpretat per algú altra que no fos la Cameron Díaz, la veritat és que van estar molt a prop d’aconseguir-lo la Laura Dern o la Drew Barrymore, però la recomanació de la Julia a favor de la Cameron, va fer que l’elecció caigués en ella.
La pel·lícula va obtenir un gran èxit comercial, recaptant prop de 300 milions de dòlars, i el tema que va obrir el film, la cançó titulada I Say a Little Prayer, gravada originalment per Dionne Warwick al 1967, va ser versionada per aquest film per Diana King.
Queda’t al meu costat (Stepmom, 1998). Melodrama dirigit per Chris Columbus sobre una noia, la Isabel (Julia Roberts), reconeguda fotògrafa, que inicia una relació amb Luke (Ed Harris), un home divorciat que té dos fills. La relació entre els dos és perfecte, però tan l’exdona, la Jackie (Susan Sarandon), com els dos nens no li posaran les coses gens fàcils.
Magnífiques interpretacions del trio protagonista, en especial les dues dones que són capaces d’aconseguir donar vida a uns personatges autèntics, emotius, sensibles... Tant Susan Sarandon com Julia Roberts portaven temps cercant la oportunitat idònia per a treballar plegades en una pel·lícula i Queda’t al meu costat va ser l’oportunitat perfecte.
Cal posar una especial atenció a la inspirada i dolça banda sonora, composada pel geni de John Williams (Escoltar-la).
Chris Columbus va voler dedicar la pel·lícula a la seva mare, que havia mort de càncer només un any abans de l’estrena de la pel·lícula.
Notting Hill (1999). En la seva alternança de gèneres, Julia Roberts va retornar en aquesta ocasió a la comèdia romàntica. Dirigida per Roger Michell, Notting Hill ens situa al barri londinenc del mateix nom quan una famosa actriu, Anna Scott (Julia Roberts), es troba passejant pel famós barri i entra a una llibreria de guies de viatges, propietat de William Thacker (Hugh Grant). William atén a l’Anna i li ven una de les seves guies i ella marxa, però el destí voldrà que transcorreguda una poca estona tornin a coincidir al carrer en una accidentada circumstància. Tot plegat s’inicien un seguit de fets que faran que tots dos comencin una improbable relació sentimental.
El personatge de l’Anna Scott està inspirat en Grace Kelly i en Audrey Hepburn.
Gràcies a aquesta pel·lícula la Julia va convertir-se en l’actriu millor pagada del món. De fet, en una escena de la pel·lícula un personatge li pregunta a l’Anna quan ha cobrat pel seu darrer treball i ella respon que 15 milions de dòlars, la quantitat que Julia havia cobrat pel seu treball a Notting Hill.
La famosa porta blava de la vivenda de William Thacker es troba al 280 Westbourne Park Road de Notting Hill i encara es pot veure (malgrat que l’actual no és l’original).
Erin Brockovich (2000). Història basada en fets reals, ens parla d’Erin Brockovick (Julia Roberts), una dona en una difícil situació econòmica, dues vegades divorciada i amb tres fills al seu càrrec. Malgrat no tenir estudis universitaris va aconseguir feina administrativa en un gabinet d’advocats, gràcies a la seva empenta i a la seva forta personalitat. La seva capacitat observadora li va permetre veure allò que a tothom se li havia passat per alt: una gran empresa de la zona havia contaminat les aigües de tota una població, causant-los multitud de greus malalties. El seu treball d’investigació va aconseguir reunir proves per a portar l’empresa a judici i, finalment, a guanyar-lo, aconseguint per a les persones afectades la major indemnització pagada a la història dels Estats Units.
El seu director, en Steven Soderbergh, va haver d’afrontar una dura tasca: va haver d’eliminar una hora de metratge, perquè la seva pel·lícula durava originalment 3 hores.
La pel·lícula va catapultar encara més amunt a Julia Roberts, dotant-la de multitud de premis, entre ells l’Oscar a la millor actriu femenina, el Globus de’Or, el BAFTA, SAG Awards i Critics Choice Awards, a banda de batre novament el rècord de sou cobrat pel seu treball, sent novament la primera dona en superar la barrera dels 20 milions de dòlars de remuneració. La història també va reportar uns bons ingressos per l’autèntica Brockovich, que va cobrar per la seva història 100.000 dòlars i va fer una breu aparició a la pel·lícula interpretant a Julia, una rossa cambrera de cafeteria.
El somriure de la Mona Lisa (Mona Lisa Smile, 2003). Aquesta pel·lícula, dirigida per Mike Newell, ens transporta a l’any 1953, quan una professora d’art, la Katherine Watson (Julia Roberts), es trasllada des de Califòrnia fins a la Universitat de Wellesley a Nova Anglaterra per impartir classes a joves i intel·ligents noies, perquè aprenguin a alliberar les seves ments i emancipar-se, però ràpidament toparà amb les estrictes normes que resten fortament ancorades en la tradició i en perpetuar el rol submís de la dona. Entre les actrius que van interpretar a les seves alumnes trobem cares que, no gaire més tard, aconseguirien una certa rellevància com Kristen Dunst, Julia Smiles, Maggie Gyllenhaal o Ginnifer Goodwin.
La cançó original composada per aquesta pel·lícula, The heart of every girl, va ser candidata al Globus d’Or l’any 2004.
Agost (August: Osage County, 2013). La pel·lícula gira a l’entorn d’un fet que motiva un encontre familiar que feia temps que no es produïa: la desaparició del pare. Les tres germanes Wenston (la Barbara (Julia Roberts), la Karen (Juliette Lewis) i la Ivy (Julianne Nicholson)) es reuneixen al voltant de la mare, la Violet (Meryl Streep) i la seva germana Mattie (Margo Martindale), totes plegades amb les seves respectives parelles. La trobada fa que aflorin problemes no resolts i antigues frustracions. Gràcies a la sòbria però inspirada direcció de John Wells i la magnífica feina de tots els actors i actrius que hi apareixen, l’obra aconsegueix que aquesta claustrofòbica història se’ns emporti pels seus rebuscats revolts.
El secret d’una obsessió (Secret In Their Eyes, 2015). Estem davant d’un remake de la pel·lícula argentina El secreto de sus ojos (2009) dirigit per Billy Ray. Dos investigadors de l’FBI, en Ray Kasten (Chiwetel Ejiofor) i la Jess Cobb (Julia Roberts) descobreixen el cadàver d’una noia jove, violada i assassinada, i se n’adonen, amb horror, que es tracta de la filla de la Jess. Per la implicació personal que tenen amb el cas són rellevats de la investigació i, finalment, l’homicidi queda sense resoldre. Tretze anys més tard, després que en Ray ha deixat l’FBI i ha estat investigant el cas pel seu compte, troba una pista que pot conduir-lo fins a l’assassí de la noia.
Com a curiositat podem dir que el trio protagonista, Chiwetel Ejiofor, Julia Roberts i Nicole Kidman (que també juga un important paper a la pel·lícula) són tots ells esquerrans.
El director de fotografia de la pel·lícula va ser en Daniel Moder, el marit de la Julia Roberts. Aquesta va ser la tercera pel·lícula que compartien junts. Abans ho van fer a El mexicà i a El somriure de la Mona Lisa.