En aquesta ocasió parlem de vampirs i de la seva notable influència al cinema, gairebé des dels seus mateixos inicis. El mite del vampirisme, nascut al segle XVIII, és fosc i es perd en especulacions i conjectures antropològiques, semàntiques o mitològiques... però el veritable vampirisme que ens interessa en aquest post és el que es crea a la ficció del cel•luloide i arriba al segle XXI com una part més de la nostra cultura general. Pren doncs els alls, les estaques, el crucifix... i segueix-me en el meu particular recorregut per les 15 pel•lícules més notables del gènere. 

 

 

A l’any 1921 Bela Lugosi havia interpretat al Comte Dràcula a la pel•lícula Dràcula de Tod Browning però al 1922 el mestre de l’expressionisme alemany Friedrich Wilhelm Murnau va sorprendre al món amb Nosferatu, una adaptació cinematogràfica de la novel•la Dràcula de Bram Stoker. La seva versió, gòtica i fantasmagòrica però plena de lirisme i de romanticisme, presenta al no-mort –interpretat per Max Schreck - amb una llarga figura, esvelta i de moviments lents i hipnòtics, calb, amb urpes en lloc de mans i una manifesta pal•lidesa fins i tot visible en el seu notable blanc i negre. El retrat es completa amb els seus ullals, llargs i prims, que li sobresurten al bell mig de la boca... Simbolitza l’enfrontament de la civilització racional enfront els poders sobrenaturals i instintius del vampir. Aquest Dràcula té la propietat d’inquietar a l’espectador sense necessitat d’ensurts fàcils!  Sovint en aquest tipus d’obres es pretén aconseguir que, a través de les seves ombres, les coses inanimades cobrin vida als nostres ulls... a Nosferatu és al revés: objectes i éssers reals es transformen en ombres i ens envolten fantasmagòricament.

Murnau va cometre l’error de realitzar l’adaptació de la novel•la sense el permís de la vídua d’Stoker, que era en aquells moments qui tenia els drets d’autor. El director va voler corregir la falta quan la pel•lícula ja estava en procés de distribució però la dona, airada, es va negar a vendre-li els drets així que els tribunals van decretar que se’n destruïssin totes les còpies. Per sort unes poques còpies –es diu que unes 5- van sobreviure amagades a cases particulars. Això va motivar que hagin arribat a l’actualitat dos muntatges diferents de la cinta en funció del muntador de les bobines trobades.

Posteriorment Wener Herzog va fer una nova adaptació del personatge molt inspirat en el de Murnau, “Nosferatu, la nit del vampir” (1979) amb un Klaus Kinski inoblidable en el paper. 

 

 

A l’any 1958, el vampirisme va incorporar a la seva iconografia al que seria el comte Dràcula per excel•lència al llarg de dues dècades: Christopher Lee. Lee, enmig dels seus 281 treballs de tot tipus comptabilitzats per IMDB, podem trobar-lo a la pell de Dràcula en 9 ocasions: Dràcula (1958), Dràcula, príncep de les tenebres (1966), Dràcula torna de la tomba (1968), El comte Dràcula (1970), El poder de la sang de Dràcula (1970), Les cicatrius de Dràcula (1970), Dràcula 73 (1972), Els rituals satànics de Dràcula (1973) i Dràcula pare i fill (1976). 

 

Si bé la primera de les pel•lícules, Dràcula (Horror of Dracula), és una pel•lícula molt fluixa cinematogràficament parlant, les altres no van fer més que empitjorar, arribant a estrenar-se a l’any ’70 fins a tres entregues diferents, cinema de crispetes creat per a un públic no gens exigent. Malgrat això, la presència escènica de Lee i la seva creació malèvola, han fet d’ell un estàndard de la imatge del inquietant comte. Aquells ulls injectats de sang que va lluir en tantes ocasions van ocasionar més d’un incident al llarg del rodatge ja que les lentilles que havia d’utilitzar li reduïen tant la visibilitat que li resultava impossible fins i tot avançar vers les seves preses en la direcció correcte. 

 

La seva versió va aportar la visió de més sang i un cert grau d'erotisme hipnòtic entre Dràcula i les seves víctimes. Al costat de Lee trobem un altre actor que el va acompanyar en repetides ocasions: Peter Cushing com el Dr. Van Helsing. Les creacions que es troben en aquesta pel•lícula van influir indubtablement i de manera notable en l’imaginari col•lectiu posterior.

 

 

En aquesta pel•lícula Polanski va assumir els rols d’actor, director, guionista i productor. És doncs, sense cap mena de dubte, una obra d’autor. El talentós director va crear una obra mestre afrontant el vampirisme des d’una visió irònica. No era aquesta la primera vegada que es tractava el tema amb humor, ja que en algunes pel•lícules de sèrie B dels anys ’40 i ’50 ja ho havien fet, però Polanski ho va dur a terme amb un notable film de primera categoria que mesclava hàbilment humor, sarcasme i terror a parts iguals en una brillant realització, fugint sempre de la broma fàcil.

 

Aquesta pel•lícula té també l’honor de ser la primera en presentar-nos vampirs homosexuals, cosa que no s’havia produït mai fins aleshores.

 

Una anècdota divertida que parla molt de les tècniques cinematogràfiques dels anys ’60 la trobem a l’escena del ball de vampirs: en una àmplia sala de ball plena de vampirs, en plena festa, es troben també els tres protagonistes no morts. Com ja tots sabem els vampirs no es veuen reflectits en un mirall així que al mirall del fons de la sala només es veuen ells tres. Aquest fet que ara es resoldria fàcilment amb uns efectes digitals en aquell moment es va construir una altra sala “a l’altra banda del mirall” idèntica a la principal on podem veure als protagonistes de cara mentre que a la sala principal veiem a tots els vampirs i als dobles dels protagonistes d’esquenes. Una anècdota plena d’encant!

 

 

Després d’una petita parada, el gènere vampíric estava una mica aturat, quan a mitjans dels ’80 va començar a agafar forma el projecte de dur al cinema una novel•la de Colin Wilson que portava l’explícit títol de Els Vampirs de l’espai. Es va posar el projecte en mans del director Tobe Hooper i es va invertir una bona quantitat de dòlars que mai no es van recuperar: l’èxit no va acompanyar a l’obra en taquilla.

 

Cal destacar que no ens trobem davant d’una pel•lícula de terror si no que encaixa molt millor en el gènere de la ciència ficció. Uns extraterrestres tenen com a modus de vida absorbir la força vital del cos d’altres criatures a través de la boca. Per aconseguir-ho adopten formes externes idealitzades, que resultin atractives a la raça de la que van a alimentar-se. En aquesta ocasió una espectacular Mathilda May encarna el model femení per a la humanitat.

 

Henry Mancini va posar banda sonora a aquesta pel•lícula, en un dels seus darrers treballs. 

 

Un experiment que va fracassar a la taquilla, però que queda a la història del cinema com una interessant raresa que ens permet passar una estona distreta… sense més.

 

 

 

Dos anys després d’haver finalitzat la seva trilogia d'El Padrí, Coppola va afrontar un arriscat projecte: portar al cinema la seva particular visió del Dràcula de Bram Stoker, d’una manera especialment fidel a la novel•la. Una decisió de vital importància va ser l’elecció de l’actor que havia d’interpretar al famós vampir. En primer lloc va oferir-li el paper a Andy Garcia i aquest el va rebutjar (diuen que per l’alt contingut sexual de la història!). Altres candidats van ser Gabriel Byrne, Armand Assante, Antonio Banderas, Viggo Mortensen i Jeremy Irons. Finalment va ser interpretat per Gary Oldman que va fer una gran interpretació en la qual Dràcula ja no és solament l’encarnació del mal, si no que adquireix un cert equilibri entre la seva vessant  sanguinària i romàntica, recuperant l’essència de l’obra d’Stoker. 

Coppola va saber realitzar una obra profunda, estèticament acurada, innovadora pel que fa al tractament dels personatges i amb un aire èpic i majestuós que la fan una peça imprescindible per a qualsevol amant del cinema.

 

 

Després del gran èxit obtingut pel Dràcula de Bram Stoker (1992) va posar-se en marxa un altre projecte que ajudaria a convertir la dècada dels ’90 en tot un puntal pel retorn definitiu del gènere vampíric. 

En aquest cas Entrevista amb el vampir és una novel•la del mateix títol escrita per Anne Rice dins de les anomenades Cròniques vampíriques. Quan Rice va escriure aquesta obra el 1976, el paper del conductor de la història, el vampir Louis de Pointe du Lac va ser creat pensant en l’actor francès Alain Delon, segons ella mateixa va reconèixer. A la pel•lícula l’actor escollit per aquest paper va ser Brad Pitt. 

La suggerent història parteix del moment que un periodista, Daniel Malloy (Christian Slater), rep la trucada d’un misteriós home, Louis de Pointe du Lac, el qual es presenta com un vampir que porta rondant per la Terra un grapat d’anys i s’ofereix a concedir-li una entrevista per explicar-li la seva història. Gràcies a aquesta entrevista coneixerem la seva vida: ens parlarà de Lestat de Lioncourt (Tom Cruise), el vampir que el va convertir a l’any 1791, de l'Armand (Antonio Banderas) i de la petita i perversa Claudia (Kirsten Dunst).

 

El resultat és una història potent i ben conduïda, unes interpretacions brillants i un gran acabat que va fer d’aquesta obra una peça imprescindible per als amats del gènere i fins i tot pels amants del cinema en general.

 

 

Quan totes les grans idees que portava en el cap el jove director Robert Rodríguez van ajuntar-se amb l’al•lucinant guió del seu amic Quentin Tarantino el còctel va donar un resultat explosiu: una road-movie intensa i amb grans diàlegs, que es transforma de cop i volta amb una transgressora (i a estones gore) pel•lícula de vampirs on tots els excessos són possibles per donar com a resultat una obra molt, molt inclassificable. 

 

El títol original de la pel•lícula, "From dusk till dawn" (Des del capvespre fins a l’alba) està inspirat en els cartells que penjaven en els auto-cines que havien freqüentat sovint Rodríguez i Tarantino de jovenets.

La història, molt fàcil d’explicar: uns fugitius amb uns hostatges es dirigeixen a Mèxic però quan cau la nit fan parada en un bar de carretera, el ‘Titty Twister’, que sembla parada obligada per a camioners i gent  al marge de la justícia, però quan la nit és ben entrada allò es transforma en una orgia vampírica de sang i mort. Amb una estètica que dóna més fàstic que por, els vampirs d’aquesta obra no tenen gens a veure amb les inquietats criatures de la nit del cinema clàssic. 

 

George Clooney, Harvey Keitel, Juliette Lewis, Salma Hayek o el mateix Tarantino són els responsables d’interpretar els seus principals papers. 

 

Posteriorment, s’han realitzat dues seqüeles que mai no s’han estrenat als cinemes.

 

 

 

 

Al número 10 de la col•lecció de còmics Dràcula, el juliol del ’73, va aparèixer per primer cop un personatge secundari que va impactar als seus lectors: Blade, un superheroi caçador de vampirs. El personatge escrit per Marv Wolfman i dibuixat per Gene Colan va veure la llum a l’Univers de Marvel Comics i no va trigar gaire a tenir la seva línia de còmics pròpia.

 

Al 1998 Blade va donar el salt al cinema de la mà d’Stephen Norrington. El secret del seu èxit és que lluny de ser un caçador de vampirs més o menys convencional, Blade és un híbrid humà-vampir, conegut com un Daywalker, un caminant diürn que suporta el sol i que amb les seves peculiars armes i les seves excepcionals habilitats en arts marcials, defensa a la humanitat dels malvats vampirs.

 

Quan el projecte va arribar a New Line Cinema ràpidament van pensar per al paper en tres actors: Denzel Washington, Laurence Fishburne i Wesley Snipes. Finalment, la vessant d’artista marcial de Wesley va fer que es decantès la balança cap al seu costat en el moment que aquest actor estava sospesant amb Marvel portar a la pantalla un altre gran personatge del món del còmic: la Pantera Negra.

 

La pel•lícula resultant és, com en algun dels casos anteriors, inclassificable: obra d’acció, de superherois, de ciència ficció i de terror vampíric alhora, constituint una original amalgama indestriable. Una pel•lícula d’acció i més acció, plena d’efectes especials, que ja ha tingut dues seqüeles i que, actualment, hi ha rumors de que Snipes estaria disposat a protagonitzar la quarta entrega. 

 

 

I per completar aquesta dècada que podem definir com la del ressorgiment del vampirisme, aquesta creació de John Carpenter, molt més propera al western que al gènere de terror. 

 

A Nuevo México un grup de caçadors de vampirs, liderats per Crow (James Woods) s’enfronten al poder del primer vampir de la història, de més de 600 anys. Els vampirs de Carpenter estan desproveïts de tota noblesa i de qualsevol visió romàntica: són simplement salvatges bevedors de sang, en ocasions molt més propers a la imatge convencional dels zombies. Crow, el protagonista de la història, parlant amb el pare Guiteau, li diu: “Oblidat de tot el que has vist a les pel•lícules. Els vampirs no són per res romàntics. No tenen modals cerimoniosos. No parlen amb accents exòtics. No es transformen en rats-penats. Les creus i els alls no els fan cap efecte. No dormen en taüts de vellut. No són homosexuals...”

 

La història, envoltada d’una estètica western, mostra alguna connexió estètica amb l’Obert fins a la matinada de Rodríguez i tanca una era vampírica on el gènere es va reinventar.

 

 

Underworld torna a posar les coses al seu lloc. Ens trobem davant d’un enfrontament mil•lenari entre els vampirs i els licantrops (homes llop). Les dues races viuen ocultes als humans i combaten sense treva.

 

Els vampirs són aristocràtics, ben estructurats jeràrquicament i fan servir als humans per a saciar la seva set de sang. Per la seva banda, els licantrops són primitius i instintius en els seus comportaments i viuen ocults en els racons més subterranis i inhòspits de la ciutat. I en mig d’aquesta guerra seguim de prop a Selene (Kate Beckinsale), una vampiressa, caçadora de licantrops, experta en l’ús de les armes més diverses, antigues i modernes.

 

Len Wiseman va crear per aquesta pel•lícula, que s’ha convertit amb el temps en una tetralogia, una suggerent atmosfera i una fotografia molt acurada de tons blavosos plens de clarobscurs, en un treball que va ser filmat a Budapest, una ciutat plena de racons gòtics que evoquen les més ancestrals llegendes. 

 

Aquesta pel•lícula va obtenir unes males crítiques entre els experts però uns molt bons resultats a les taquilles. Et sona? Una cosa massa habitual en aquest gènere.

 

 

 

Just després de l’èxit comercial d’Underworld va estrenar-se Van Helsing, el caçador de vampirs sorgit de la ploma de Bram Stoker. El personatge, però, no tenia res a veure amb el madur doctor en medicina, filosofia i lletres. Trobem a un Van Helsing (Hugh Jackman) jove i atlètic, ben armat i amb una clara estètica steampunk. A la seva creuada contra el mal s’uneix Anna Valerious (novament la Kate Beckinsale, aquest cop a l’altra banda de la lluita).

 

Acció, efectes especials i una trama genuïnament de cinema d’aventures on tenen el seu raconet el doctor Victor Frankenstein i la seva criatura, el no menys famós doctor Jekyll i l’home llop. Al guió original estava contemplat que també apareguessin la mòmia i el monstre de la llacuna però finalment Sommers va prescindir d’aquests dos darrers al considerar que tants malvats podrien acabar per confondre la trama.

 

El comte Dràcula, el principal mal a destruir, va estar interpretat per Richard Roxburgh, tot i que va estar a punt de no fer-ho ja que, segons la seves pròpies declaracions, no li semblava que pogués aportar res de nou al personatge però després de remirar les creacions de Christopher Lee, Bela Lugosi, Klaus Kinski y Gary Oldman va adonar-se que quedaba un terreny per explorar: un Dràcula més musculós, més dinàmic, més aristocràtic, més guerrer…i aquesta va ser la seva aportació a la pel•lícula i a la llarga història d’aquest mític personatge.

 

S’ha dit en més d’una ocasió que l’estètica creada a Van Helsing se sembla molt significativament a la que podem trobar als còmics japonesos Vampire Hunter D... inspiració, homenatge o plagi?

 

Si sempre ens han semblat que les gèlides terres de Transilvània eren perfectes per als vampirs ara a través de 30 dies de foscor, viatgem al paradís vampíric: a la petita localitat de Barrow, a Alaska, cada hivern passen 30 dies sense veure el sol. Un més sencer on els vampirs poden moure’s lliurement en una orgia de sang i mort. 
 

Aquesta suggerent proposta era el punt de partida de la novel.la gràfica d’Steve Niles i de Ben Templesmith portada al cinema per David Slade, que va afrontar la seva producció amb 4.000 litres de sang artificial, 300 tones de neu i 5 tones de gas propà.
 

Un altre cop en aquesta pel•lícula experimenten amb el nou paradigma de vampir. El dibuixant del còmic va declarar: “La imatge clàssica del vampir és la del tipus afeminat, romàntic i gòtic. Jo buscava màquines devoradores”. Aquesta mateixa tipologia és la que va incorporar Slade a la versió cinematogràfica, posant de relleu un altre cop els aspectes més brutals, instintius i depravats dels vampirs.

 

Va ser al 2008 quan a la mitologia cinematogràfica vampírica va incorporar-se un títol que va canviar tots els esquemes establerts fins al moment: Crepuscle, una història romàntica enmig de les disputes ancestrals entre vampirs i homes llop. Tot va néixer d’una col•lecció de quatre novel•les d’Stephenie Meyer, de gran èxit, publicades els anys 2005 (Crepuscle), 2006 (Lluna nova), 2007 (Eclipsi) i 2008 (A trenc d’alba). 

 

Aquesta primera obra cinematogràfica va ser un gran èxit i va atraure a un públic nou cap el gènere que buscava altres coses diferents a les convencionals de les pel•lícules de terror: l’obra la trobem catalogada sovint com a sentimental fantàstica o romàntica. Ha estat per aquest tractament i per estar protagonitzada per un jove elenc d’actors que ha estat considerada com una obra per a un públic adolescent i ha rebut molts mals comentaris provinents dels crítics professionals, però com acostuma a passar en moltes ocasions, el públic ha manifestat de seva pròpia opinió, transformant-la en un gran èxit cinematogràfic, amb una versió completa de les 4 novel•les continguda en 5 pel•lícules (una pel•lícula per a cadascun dels llibres 1, 2 i 3 i 2 pel•lícules per al 4).

 

 

 

La pel•lícula ens presenta a un nen d’11 anys, l’Oskar, fill d’una familia desestructurada, introvertit i amb problemes a l’escola: està patint bullying per part d’uns companys de classe. El seu món està sent cada cop més opressor i asfixiant fins que arriba al barri una nova veïna, l'Eli, una nena de 12 anys que canviarà radicalment la vida a l’Oskar. És amable amb ell, és decidida i es mostra preparada per ajudar-lo... ah! I és una vampiressa. 

El director de la pel•lícula, en Tomas Alfredson, no tenia cap mena d’interès per les pel•lícules de vampirs, però aconsellat per un amic que coneixia bé els seus gustos, va llegir la novel•la d’on la història és originària i el va captivar. Allí hi havia tot un seguit d’històries subjacents que Alfredson volia convertir-les en imatges. Fruit d’això, va néixer Deixa’m entrar, una pel•lícula de ritme lent però suggerent i misteriós amb una composició gairebé poètica, que ens permet descobrir una Escandinàvia que esdevé als nostres ulls una terra perfecte per al vampirisme: fred i neu al llarg de molts mesos, foscor i gent retreta a les seves cases... 

Finalment, tenim davant nostre una història que ens sorprendrà i que segur que no deixa indiferent a ningú.

 

 

Quan pensàvem que, a grans trets, estava tot dit argumentalment i estèticament sobre el gènere, no comptàvem que Tim Burton, el director gòtic per excel•lència, tenia alguna cosa a dir... i ho va fer al 2012 amb la seva hipnòtica, personal i brillant Ombres tenebroses.

 

Novament, l’univers burtonià ens envolta, ens sedueix i ens llença dins d’una història increïble que només el seu director sap com fer-nos-la creïble. Per fer-ho es val d’alguns dels seus actors i actrius fetitxe i algunes poderoses incorporacions noves: Barnabas, el personatge protagonista, està interpretat per un Johnny Depp que no es perd cap convocatòria de Burton i que, com sempre, està perfecte en el seu paper; Angelique Bouchard, amant de Barnabas i bruixa, encarnada de forma turbadora i maléfica per Eva Green; la Doctora Julia Hoffman està interpretada per l’imprescindible Helena Bonham Carter, esposa de Burton i la seva musa; a la dolça Victoria Winters li dóna vida Bella Heathcote; Elizabeth Collins Stoddard pren la forma d’una magnífica Michelle Pfeiffer i finalment, pel paper de Carolyn Stoddard compten amb la sempre brillant Chloë Grace Moretz. 

 

La historia és el que menys compta en aquest relat excèntric, macabre, gòtic i sarcàstic. Estem 100% dins l’univers de Tim Burton!

 

Decididament, el gènere està ben viu i no dóna signes de feblesa. La constant aparició de nous títols al cine i sèries a la televisió que tracten el gènere des de diverses perspectives és un bon indicador. 

Finalment, et deixo amb una breu llista de títols curiosos, divertits i alguns de sorprenents que s’han estrenat al cinema... 
 

La filla de Dràcula (1936), Les núvies de Dràcula (1960), Santo a El Tresor de Dràcula (1968), Nua entre tombes (1969), Dràcula i les bessones (1971), La Comtessa Dràcula (1971), Les orgies de Dràcula (1971), Vampyros Lesbos (1971), Jesucrist caça-vampirs (2001), Les Vampiresses (1971), Dràcula contra el Dr. Frankenstein (1972), Crida, Blacula, crida (1973), Kung Fu contra set vampirs d’or (1974), Dràcula xupa…(1979), Vampires vs Zombies (2004), Abraham Lincoln: Caçador de Vampirs (2012)...