Alfred Hitchcock, el mestre del suspens

 

El nom propi en aquesta ocasió és Alfred Hitchcock, Hitch com l’anomenava la gent propera, un dels cineastes més influents i personals de tota la història. Va iniciar la seva carrera com a director a la Gran Bretanya amb pel·lícules mudes i amb les primeres sonores. Més tard, a l’any 1939, va marxar cap a Hollywood on va madurar el seu estil. D’aquesta època, a cavall entre el cinema en blanc i negre i el color, va crear les seves obres més madures i potents: autèntiques obres mestres, referència per a totes les generacions següents.

Va rebre el sobrenom del mag dels suspens perquè ningú com ell va saber fer-nos entrar en les situacions que proposava, deixant-nos compartir amb ell aquella mirada voyeur, que robant retalls de la intimitat dels seus protagonistes ens conduïa per camins tenebrosos, foscos, inquietants... “Imagineu-vos a un home assegut en el sofà preferit de casa seva –va dir Hitch- A sota hi ha una bomba a punt d’esclatar. Ell ho ignora, però el públic ho sap. Això és el suspens”. Perseguint sempre aquesta complicitat, es va valdre dels seus innovadors plans, de grans girs argumentals i d’un ús magistral de les tècniques de muntatge, treballant sempre en pro de la seva constant màxima: “El públic ha de patir tant com sigui possible”.

Són famosos els seus “macguffin”, paraula inventada per ell que descriu aquelles coses que fan avançar una història però que no tenen cap importància en l'argument. En paraules seves, “en històries de rufians sempre és un collaret i en històries d’espies sempre són els documents”. No convé distreure a l’espectador de totes aquelles coses en les que el director vol centrar-nos, per entrar en detalls sobre com estava feta la bomba de sota la butaca o els motius que l’havien portada fins allí... aquestes coses no podien de cap manera distreure’ns del fet que només quedaven 15 segons perquè explotés!

I és que la seva dèria era la simplicitat narrativa. “Quan es narra una història en el cine, només s’ha de recórrer al diàleg quan és impossible explicar-ho d’una altra manera”. No és d’estranyar doncs que els seus personatges no s’endinsin en llargues converses: dues frases ben encadenades i a per l’escena següent. “Si una pel·lícula és bona el so podria treure’s i l’audiència encara tindria una idea perfectament clara d’allò que passa

El director més influent de tots els temps –tal com se l’ha anomenat en repetides ocasions- mai no va rebre, paradoxalment, cap Oscar. Això si, ens va deixar un llegat de més de 50 pel·lícules, la majoria memorables i un bon grapat d’obres mestres.

A continuació faré el gran esforç de destacar-ne solament 10 d’elles, en una selecció molt personal i subjectiva, deixant de banda altres grandíssimes creacions que també mereixerien ser-hi... 


Rebeca, 1940.

Aquesta és la primera pel·lícula americana de Hitchcock i la més poètica. Constitueix un grandíssim melodrama gòtic amb un misteri de fons que va creixent fotograma a fotograma fins a envair-ho tot... i de fons Rebeca, la dona misteriosa i llunyana, present en tota la pel·lícula però que mai no arriba a aparèixer. La història, narrada des de la única perspectiva d’una jove esposa (Joan Fontaine) que va descobrint les parts més fosques del seu distant marit (Laurence Olivier) sota la perversa mirada de l’enigmàtica majordoma (Judith Anderson). Clarobscurs i intriga en una obra escrita per l’escriptora britànica Daphe du Maurier. Una de les seves obres més inquietants!


Recorda, 1945.

Es una pel·lícula protagonitzada per Gregory Peck en el paper de John Ballantyne, un home afectat per amnèsia que pot estar relacionat amb un homicidi. La jove doctora Peterson (Ingrid Bergman) l’ajudarà a recuperar els seus records. Hitchcock es va mostrar sempre molt interessat pel psicoanàlisi, pràctica terapèutica de la que se’n parlava molt en el seu temps i que obria estranyes i misterioses portes en els racons més recòndits de la ment humana. Un regal per una persona acostumada a treballar amb el suspens com a matèria primera. A la seva incursió en els mons onírics de Ballantyne ens trobem envoltats d’escenaris dissenyats pel més surrealista de tots els artistes: Salvador Dalí. El director va composar una escena de somnis molt més llarga de la que va aparèixer a la pel·lícula, però es va concloure que resultava massa pertorbadora pels espectadors i Hitch la va haver de reduir considerablement.


Sospita, 1941.

Aquesta obra significa la primera col·laboració entre el director i Cary Grant. Hitch va saber veure en l’etern seductor que era Cary Grant una potencialitat obscura i ambigua. I a Sospita apareix un nou Cary interpretant a Johnnie, un personatge de mirada tèrbola, que ens fa sospitar en tot moment una manca d’honestedat en els seus actes. La receptora dels seu sospitós comportament és la vulnerable i fràgil Lina (Joan Fontaine, novament al servei de Hitchcock). La pel·lícula ens fa cavalcar al llarg de tot el seu metratge sobre una ambigüitat constant al voltant de Johnnnie en un joc pervers de pors infundades... o no?


La soga. 1948.

En aquesta ocasió, Hitchcock va trobar la inspiració en un homicidi que van cometre els joves Nathan Leopold i Richard Loeb a Chicago, on van assassinar a un noi que no coneixien de res, només per l’afany de realitzar un crim perfecte. Això va aportar al director una idea suficientment macabre i punyent com per poder construir una pel·lícula al voltant d’ella. És una obra molt teatral amb uns plans que es mantenen al llarg de molts minuts –algun dels plans seqüència arriba a durar fins a 10 minuts- i ens situa com a immòbils observadors d’allò que va succeint en un petit apartament. A la pel·lícula intervé James Stewart en la primera de 4 col·laboracions amb el director. És aquesta la primera pel·lícula en color de Hitchcock, filmada en Technicolor.


Estranys en un tren, 1951.

Un altre cop una novel·la, Strangers on a Train de Patricia Highsmith, va ser la seva inspiració. En ella dos homes que no es coneixen de res coincideixen casualment en el vagó d’un tren i es comenten les seves penúries. A la conversa acaba apareixent una idea insòlita: cadascú matarà a la causa dels mals de l’altra. Així ningú podrà sospitar d’ells ja que no hi ha entre tots dos cap relació. El que per un d’ells ha estat una conversa banal i sense més transcendència, per a l’altre és un tracte que portarà a terme religiosament. I és que certs plans no es poden verbalitzar ni en broma.


Crim perfecte, 1954.

La idea de planejar el crim perfecte sempre havia estat molt present a l’obra de Hitchcock i en aquesta ocasió fins i tot li dóna títol. Torna al Technicolor i ho fa amb Grace Kelly com a gran protagonista de la història, amb un marit amb els pitjors desitjos homicides vers ella. Una gran pel·lícula amb algun dels ja tradicionals girs argumentals especialitat de la factoria hitchcockiana. Una sòbria creació que va seduir al públic des del mateix moment de la seva estrena gràcies a la consistència de la història i a la manera en que aquesta juga amb l’espectador, donant-li sempre més informació que la que tenen els seus protagonistes. Constitueix una magnífica interpretació de Grace Kelly que fa un gran treball interpretatiu.  


La finestra indiscreta, 1954. 

Si el voyeurisme es troba present en major o menor grau a tota l’obra de Hitchcock, a La finestra indiscreta passa a ocupar un dels papers protagonistes. Mentre el protagonista de la història – un James Stewart en una nova col·laboració amb el director- està impedit i obligat a fer una llarga estada de descans al seu apartament, no li queda gaire més distracció que mirar per la finestra que dóna a un pati interior i seguir, tafanerament, les vides dels seus veïns. La distracció funciona com a tal fins que no creu descobrir els indicis d’un assassinat. La seva parella, novament Grace Kelly, l’ajudarà a esbrinar la veritat.


Psicosi, 1960. 

És aquesta potser la pel·lícula més emblemàtica de totes les obres de Hitchcock i un dels seus èxits comercials més espectaculars. Algunes de les seves imatges han passat a formar part de la història del cinema pels seus plans insòlits, la magnífica fotografia en blanc i negre de John L. Russell i la gran partitura de Bernard Herrmann, un col·laborador habitual del director. I naturalment els grans cops d’efecte, com el que la seva protagonista, interpretada per Janet Leigh, morís a mitja pel·lícula, a la dutxa, així com la composició que l’Anthony Perkins fa de l’introvertit Norman Bates, un personatge pertorbador i inoblidable. Segurament és aquesta la pel·lícula més imitada, homenatjada i parodiada. 


Els ocells, 1963.

En una pel·lícula més digne de pertànyer al gènere de ciència ficció que al d’intriga o de terror va aconseguir, a la seva estrena, que molta gent sortís del cine realment afectada. El motiu era molt evident: l’enemic terrible que atacava a la humanitat no eren mostres estranys vinguts de l’espai ni estranyes criatures sortides de les grans profunditats oceàniques... els qui es revelaven contra la població eren simples ocells: gavines, corbs, pardals... quan la desolació arriba de la mà d’allò proper i quotidià es torna molt més terrorífica i res més quotidià que les aus que es troben disperses arreu dels cinc continents, per milions i perfectament adaptades als climes més diversos. 

 

Cortina esquinçada, 1966.

En el 10è lloc he situat una de les obres més oblidades de Hitchcock, una d’aquelles pel·lícules considerades menors dins de la seva filmografia i un gran treball segons el meu punt de vista. Ambientada en temps de la guerra freda, ens submergeix de ple en una història d’espionatge i d’intriga, plena de situacions que finalment no acaben sent el que aparenten. Paul Newman i Julie Andrews són, en aquesta ocasió, la parella protagonista. L’ofici i la gran tècnica narrativa del mestre Hitch aporten a aquesta pel·lícula moments memorables, que contenen tota l'essència del seu creador. Una obra madura i encara avui molt interessant.

 

I un cop completada la meva particular llista la miro i em pregunto: Com és que no hi són Encadenats, Jo confesso o Però... qui va matar a Harry? Perquè han quedat fóra L’home que sabia massa, Fals culpable o Vertigen? I m’he oblidat de Marnie, Frenesí o La trama? No. Naturalment no he oblidat en absolut cap d’elles, però és que estem davant d’un geni del cinema i cadascuna de les seves petjades professionals ha estat una aportació única a la història del Setè Art. Llarga vida a l'excèntric creador!