L’efecte papallona

Avui parlem de... viatges en el temps

Camins inexplorats...
 
 
 
El temps i el seu inexorable pas ha cridat des de sempre l’atenció de la humanitat que va necessitar crear al déu Chronos, a l’antiga Grècia, com a responsable de la conducció del cel i, per tant, responsable del pas del temps gràcies a les seves filles les Hores.
 
Però… podríem enganyar Chronos i saltar d’un punt a l’altre del temps al nostre gust?
 
Mark Twain va escriure, a l’any 1889, la novel•la Un ianqui a la cort dels Rei Artús en la que un home de Connecticut rep un cop al cap de manera fortuïta  i queda estabornit. Quan es desperta es troba en temps del Rei Artús. Sense més. Un relat ingenu molt allunyat de la ciència ficció.  Twain cerca més aviat parlar de les supersticions, de la ignorància i dels defectes ancestrals de la nostra societat. D’aquesta obra s’han fet moltes adaptacions al cinema, encara que sense cap mena de dubte la més memorable i fidel a l'original és la que porta el mateix títol del llibre, Un ianqui a la cort dels Rei Artús, i està protagonitzada per Bing Crosby.
 
Gairebé amb els mateixos índexs d’ingenuïtat que en el cas anterior, trobem la novel•la de H.G.Wells titulada La màquina del temps, publicada al 1895 i que narra d’experiència d’un home que construeix una màquina per a viatjar a través del temps. Wells, més ocupat en el fons de la història que vol explicar que en els aspectes tecnològics, no es preocupa gaire de descriure els detalls de la màquina i les conseqüències d’una aventura d’aquestes característiques. H.G.Wells és considerat el pare de la ciència ficció. La seva adaptació cinematogràfica més destacable és el clàssic The Time Machine (1960), que va estrenar-se a l’Estat Espanyol amb el títol de El tiempo en sus manos, protagonitzada per Rod Taylor
 
Amb els anys la cosa va anar-se complicant ràpidament: qualsevol acte que modifiqués el passat tenia conseqüències en el present. La teoria del caos diu que una cosa tan insignificant com l’aleteig d’una papallona pot desencadenar un huracà a l’altre extrem del món. És una manera molt gràfica d’expressar-ho. Una pel•lícula que juga hàbilment amb aquesta màxima és L’efecte papallona (The Butterfly Effect - 2004). Protagonitzada per Ashton Kutcher la cinta ens fa reflexionar sobre les complicades interaccions entre els nostres actes i la vida de les nostres persones properes. Com podem canviar una cosa del passat sense que aquest fet no canviï coses imprevistes en el futur? Per al protagonista d’aquesta història el diari que havia escrit al llarg de la seva vida li servia de porta per a entrar en el passat i reviure certs moments. Ràpidament descobreix que jugar a ser Déu no és gens fàcil.
 
La mateixa lliçó van rebre Marty McFly (Michael J. Fox) i l’excèntric  Doctor Emmett Brown (Christopher Lloyd) a Retorn al futur (1985). En aquest cas un particularíssim cotxe serveix de mitjà per a un viatge al passat on es provoquen mil i una situacions paradoxals, tan les forçades pel protagonista com les accidentals. El noi viatger en el temps coneix als seus pares abans que ells mateixos s’hagin arribat a conèixer. Depèn del que es toqui, la conseqüència més greu pot ser que els seus pares no acabin junts i ell  mai no hagi arribat a existir. Per complicar-ho encara una mica més, tot ha de fer-se a contrarellotge perquè les coses quadrin amb el que ha d’acabar succeint. L’èxit d’aquesta pel•lícula va ser tan gran que va generar dues exitoses seqüeles posteriors que van enviar al protagonista al futur en un cas i al llunyà Far West en l’altre. 
 
Però no sempre són les motivacions del protagonista de la pel•lícula les causes del desplaçament en el temps. De vegades el viatger cerca desesperadament les causes d’un gran apocalipsi per a la humanitat. James Cole (Bruce Willis) a 12 monos ha de viatjar repetides al passat per a recollir mostres del virus que va acabar amb una bona part de la humanitat i així poder elaborar-ne un antídot. La història conté una potent vessant psicològica amb conceptes tan estimulants com la divergència mental que es provoca a l’estar exposat a dues consciències del món, una al passat i una altra al futur o l’anomenat Síndrome de Cassandra que descriu a aquella persona que veu el futur però que malgrat tot no pot fer res per canviar-lo. La història ens permet compartir l’angoixa de Cole davant d’una realitat que escapa a la seva consciència. Ens ho deixen ben clar ja des dels cartells anunciadors de la pel•lícula: El futur ja és història! I ens fa reflexionar sobre la inutilitat de l’esforç: perquè lluitar per alguna cosa inamovible?
 
Però és veritablement inamovible? El film El final del compte enrrera (The Final Countdown, 1980) ens situa davant d’un conflicte moral de primer ordre: un modern portaavions nord-americà, que es troba de maniobres prop de Hawaii, és envoltat per una estranya tempesta. Quan aquesta s’esvaeix descobreixen que han fet un salt en el temps: han viatjat fins el 7 de desembre de 1941, molt poc abans que les forces aèries japoneses ataquessin a traïció la base militar de Pearl Harbor i fessin entrar de cop als Estats Units a la II Guerra Mundial. El comandant del modern portaavions té a les seves mans intervenir i donar un tomb a la història però... quines conseqüències tindria si ho fessin així? Quina és la decisió correcta? Actuar en una situació així podria tenir con seqüències imprevistes...
 
No sembla tan inamovible el passat que ens presenta Terminator (1984). En un futur proper, els robots s’han rebel•lat contra la humanitat i des d’aquell moment la guerra entre els dos bàndols és descarnada. John Connor està liderant la resistència humana amb braç ferm. Els robots decideixen enviar al passat a un robot hominoide, un Terminator (Arnold Schwarzenegger), per matar a la seva mare, la Sarah Connor (Linda Hamilton), abans de que aquesta engendri a John. Així, el líder de la resistència mai no haurà existit. John, en paral•lel envia a la seva mà dreta, Kyle Reese (Michael Biehn) perquè la protegeixi. Aquestes insòlites accions tindran conseqüències inesperades i espectaculars paradoxes: cercles oberts en el futur es tanquen en el passat!
 
De vegades, però, al cine trobem situacions que compliquen molt i molt les coses. Imaginem-nos, per exemple, que seguint la teoria d’un espai-temps corb, trobéssim un punt –només un punt- en què el nostre present estigués molt proper a  un moment concret del passat. Aquesta proximitat afavoriria que es pogués veure el que hi  estava passant a l’altra banda i fins i tot viatjar-hi. Això és exactament el que proposa Déjà Vu (2006), on el detectiu Doug Carlin (Denzel Washington) ha d’enfrontar-se a tots els reptes mentals que la situació comporta: poden obrir una finestra interactiva al passat, en un punt constant de fa uns quatre dies. Ni abans ni després. Aquest punt del passat va avançant a mesura que avança el present. 
 
Però compliquem una mica més les coses. No parlem de viatges en el temps pròpiament dits sinó d’altres particulars habilitats... com les que posseeix Cris Johnson (Nicolas Cage) a la pel•lícula Next (2007): pot veure el futur. La seva maledicció consisteix en que només pot veure els propers dos minuts! Això li permet assajar tants cop com desitgi els 120 segons que estan per venir fins a trobar la resposta adequada al repte que se li presenta. Pot modificar el passat immediat tants cops com vulgui... però, de vegades, la solució no es troba en aquest curt lapsus de temps. Per sort, coneix a una atractiva noia, la Liz Cooper (Jessica Biel) que li obre el seu camp de visió futura. Un plantejament diferent per a una base argumental clàssica, que ens motiva a reflexionar sobre el fràgil concepte del present, sempre a cavall entre un passat que s’escola i un futur sempre pendent d’aquests fugidissos instants que constitueixen el present.

Les vegades en que s’ha dut al cine el tema dels viatges en el temps són tan quantioses que aquest post s’allargaria més i més, així que per finalitzar res millor que posar-nos en mans de la persona més qualificada per a viatjar a través de l’espai i del temps, aquell a qui l’univers venerà com a protector, la persona que és immortal als nostres ulls i que és un dels Senyors de Gallifrey, el que viatja en una cabina atrotinada donant batzegades a dreta i esquerra: el Doctor. I vosaltres us preguntareu: Doctor Who?