Històries de Filadelfia

Històries de Filadelfia

Encara que vist amb els ulls actuals resulta un pensament absurd, a la primavera del 1938 la jove Katharine Hepburn estava meditant si es retirava del món de la interpretació. Les seves 6 darreres pel·lícules no havien donat beneficis i això havia generat la sensació a Hollywood que la seva presència en cartell era autèntic verí per a la pel·lícula... pensament autènticament surrealista si considerem que dos d'aquests "fracassos" van ser Quina fera de nena! de Howard Hawks i Holiday (estrenada a l'Estat Espanyol com a Vivir para gozar) de George Cukor, dues gran pel·lícules immortals.

El destí va fer que en aquells moments caigués a les seves mans el llibre de l'escriptor i amic seu Philip Barry titulat Històries de Filadèlfia i li va encantar. Els diàlegs eren molt àgils i intel·ligents i la temàtica era increïblement àcida. Va sentir que tenia un material excepcional entre mans per portar-lo al teatre així que va anar a parlar amb un altre dels seus grans amics, el milionari, cineasta i enginyer Howard Hawks i després de parlar-ne van decidir produir-ne la meitat del seu pressupost.

L'obra de teatre va ser un clamorós èxit de taquilla i compartint escenari amb Joseph Cotten i Van Hefflin, la Hepburn va representar-la a Broadway 415 vegades! Hawks, astut home de negocis, li va recomanar a la seva amiga que comprés els drets cinematogràfics de l'obra. En aquells moments l'actiu no disposava dels 30.000 dòlars necessaris així Hawks va comprar-ne els drets i els va regalar a la seva amiga que en aquella època era també la seva parella.

Quan els estudis de Hollywood van prendre la decisió de realitzar la seva adaptació cinematogràfica van pensar en Joan Crawford, Ann Sheridan o Norma Shearer per al paper protagonista però no comptaven amb l'actriu que disposava dels drets de l'obra. Si es portava al cine, seria sota les condicions de la Hepburn. Les negociacions van ser dures. Finalment ella va ser la lògica protagonista de la pel·lícula, tindria veu i vot en la tria de l'equip i va establir un salari variable amb una participació sobre la recaptació.

El rodatge va ser molt ràpid -al llarg del juliol i agost del '40 als estudis de la Metro a Califòrnia- sota la direcció de George Cukor que va aportar a l'obra la seva personalitat narrativa. Cukor era un especialista en descriure la psicologia dels seus personatges en la recerca de la felicitat com a principal motor dels seus canvis interiors així com en narrar l'absurditat de tots els tabús i convencionalismes socials.

Van acompanyar a la Hepburn amb les seves interpretacions Cary Grant i James Stewart. El primer ja havia coincidit amb l'actriu precisament en les seves dues anteriors pel·lícules i la seva química era bona. Contràriament, amb Stewart no havia treballat mai i els espectadors varem poder descobrir una formidable química entre ells dos, que arriba a la culminació a la divertida escena quan tots dos s'emborratxen a la piscina.

Divertida història, formidables interpretacions i una bona fotografia en blanc i negre per a una pel·lícula que, si bé ha perdut vigència com a història, manté la seva comicitat, brillantor de diàlegs i qualitat cinematogràfica.