El desert de Tabernas, al cor d’Almeria, va ser l’escenari on es van desenvolupar multitud de pel·lícules, principalment dels anys ’60 o ’70, i, repetides vegades, es va convertir, en els feréstecs paisatges de l’oest americà... Va ser el director Sergio Leone el que va aprofitar per donar un nou impuls al gènere Western, que semblava que havia perdut pistonada, amb el que ràpidament va convertir-se en l’Spaghetti Western, amb la seva cèlebre Trilogia del dòlar: Per un grapat de dòlars (1964), “La muerte tenía un precio” (1965) i El bo, el lleig i el dolent (1966) totes elles protagonitzades per Clint Eastwood. Amb elles es va iniciar tot un gènere nou que va tenir una àmplia influència en les produccions dels anys següents. Així van anar apareixent personatges com Sartana (Gianni Garko), Ringo (Giuliano Gemma), Django (Franco Nero)...

Arribats a l’any 1970, el director italià Enzo Barboni va donar una volta de cargol més i, mantenint l’estètica, l’ambientació i els personatges tradicionals de l’Spaghetti Western va donar-li un toc de comicitat: era la fusió del western i la comèdia. D’aquest fenomen, sense cap mena de dubte, va haver-hi una pel·lícula que va tenir una especial bona acollida pel públic i va marcar el començament de tota una època: Li deien Trinidad.

Barboni va posar al davant del repartiment a dos actors que ja havien col·laborat anteriorment en altres treballs i que estaven destinats a ser una de les parelles més prolífiques del cinema: Terence Hill i Bud Spencer. El primer era l’astúcia i l’habilitat amb el revòlver, l’altre – amb els seus prop de dos metres d’alçada–  era el múscul. Junts feien aquell tipus de violència per a tots els públics on les plantofades suplien, en molts casos, els cops de puny i on hi havia una gran profusió de trets però on difícilment es mostrava la sang.

Trinidad (Terence Hill) és un rodamón, sovint amb aparença de captaire, però al darrera d’aquesta façana es troba una de les pistoles més ràpides de l’Oest, habilitat que li ha valgut el sobrenom de “La mà dreta del diable”. Arribat a un petit poblet es troba amb el seu voluminós germà Bambino (Bud Spencer), fent de sheriff. En realitat està suplantant al veritable agent de la justícia. Junts acabaran implicant-se en la defensa d’un pacífic grup de mormons, davant les pressions de l’alcalde i de la seva banda de pistolers, que volen fer-los fora. Un argument tòpic però amb una posada en escena renovada.

Darrera de Terence Hill i de Bud Spencer es troben els actors italians Mario Girotti i Carlo Pedersoli, que són els seus veritables noms. Mario Girotti havia intervingut en un bon nombre de pel·lícules quan va encarnar a Trinidad i Carlo Pedersoli, el rocós Bud Spencer, havia estat en dues ocasions atleta olímpic, participant en l’equip de natació italià a Helsinki el 1952 i a Melbourne el 1956. Com a actors van brodar una col·laboració artística que va iniciar-se l’any 1967 i que va allargar-se fins el 1994. El llegat d’aquest intens recorregut són 17 pel·lícules protagonitzades per tots dos, sempre interpretant personatges molt similars, ja fossin Trinidad i Bambino, Cat Stevens i Hutch Bessy, els dos superpolicies Doug Bennet i Steve Forest o qualsevol altra de les seves creacions.

Després de Li deien Trinidad (Lo chiamavano Trinità, 1970), van fer Encara li deien Trinidad (Continuavano a chiamarlo Trinità, 1971), pel·lícula en la que tots dos van repetir paper. Posteriorment va estrenar-se I després li van dir Magnífic (E poi lo chiamarono il magnifico, 1972), sovint considerada la pel·lícula que tanca la trilogia de Trinidad, però que, malgrat estar dirigida també per Enzo Barboni com les dues anteriors, estar protagonitzada per Terence Hill en un paper clavat a Trinidad (encara que en solitari) i tenir un títol que juga a l’engany, en realitat el protagonista de la història és Sir Thomas Fitzpatrick Phillip Moore.

No cal dir que ràpidament van sortir infinitat d’imitadores, que volien atraure al públic enganxat per les pel·lícules de Trinidad: Mi nombre es ninguno (Il mio nome è Nessuno, 1973), Los fabulosos de Trinidad (1973), Ninguno de los tres se llamaba Trinidad (1973), Les llamaban y les llaman dos sinvergüenzas (Amico, stammi lontano almeno un palmo, 1972), Les llamaban los hermanos de Trinidad (Carambola, filotto... tutti in buca , 1975), Los dos hijos de Trinidad (I due figli di Trinità, 1972)... així de gran va ser la popularitat de Trinidad.

Li deien Trinidad és una pel·lícula de consum, que convida a mirar-la de manera intranscendent, amb un gran vol de crispetes entre les mans, i que ens distraurà tot portant-nos a la mateixa essència del cinema de començaments dels ’70... perquè totes les obres perdurables no tenen perquè ser obres mestres del cinema!