En uns temps llegendaris que la història ha mig oblidat, els mortals compartien la seva glòria amb les armes que l’havien possibilitada. En aquella època, sorgiren mítiques armes que van acompanyar als seus propietaris al llarg de les seves gestes. I reberen noms propis, perquè tothom sabés que no eren aquelles unes armes vulgars. Algunes fins i tot van passar d’unes mans a d’altres, fent més incommensurable el seu poder. ¿Com podem sobtar-nos, doncs, que a moltes d’elles la tradició li hagi conferit poders sobrenaturals?

En recordem forces de noms... algunes van existir realment, d’altres van néixer a la ficció i encara d’altres van veure fusionar-se la història i la llegenda en una amalgama tan forta que fa impossible de dissociar l’una de l’altra. El cinema i la televisió han col·laborat –i molt– a que el seu record passes a les noves generacions. A continuació trobaràs una bona mostra de tot això...

Si hi ha una espasa mítica que gairebé tothom coneix, aquesta és Excàlibur, la emblemàtica espasa del rei Artús forjada a Avalon. Hi ha una llegenda que ens explica que Artús va obtenir-la de les pròpies mans d’una nimfa anomenada la Dama del Llac, encara que les tradicions més antigues i més esteses parlen de com el jove Artús va extreure l’espasa que es trobava clavada en una roca. També diuen que va ser forjada pel propi Merlí.

No cal dir que aquesta història s’ha portat gran quantitat de cops al cinema i a la televisió en versions de tot tipus. Per mi, l'obra més notable d’entre totes elles encara continua sent la pel·lícula Excàlibur (1981) de John Boorman, que es mostra molt respectuosa amb els antics relats. La lírica de la narració és molt important en aquesta peça que utilitza magistralment la música per acompanyar la gloriositat dels moments èpics i la desolació en els més tenebrosos... les solemnes notes del O Fortuna de l’obra Carmina Burana de Carl Orff i temes de Richard Wagner com els preludis de Tristany i Isolda i el de Persifal així com la Marxa Fúnebre de Siegfried en són un bon exemple.

Conan el bàrbar és un personatge nascut de la ploma de Robert E. Howard a l’any 1932 i, després del 1970, va començar a aparèixer en còmics. Les seves històries, emmarcades dins del subgènere d’Espasa i bruixeria, es desenvolupen a la mítica Era Hibòria, just després de l’enfonsament d’Atlantis. Conan és fill d’un ferrer de les terres de Cimmèria i neix en mig d’una batalla: tot un presagi per un personatge que, després de múltiples aventures, acaba passant d’esclau a rei.

En una de les seves aventures, en una cripta situada a la zona de les altes muntanyes, va trobar una extraordinària espasa, la que fóra arma del rei dels atlants. Des d’aquell moment, Atlant (que és el nom que li dóna a l’espasa) va passar a ser la seva inseparable arma de combat.

Quan va ser portat al cinema, interpretat per Arnold Schwarzenegger, els realitzadors van tenir una especial cura en la realització de l’espasa i aquest model es va convertir en la imatge “oficial” d’Atlant. Schwarzenegger va interpretar al personatge directament en dues ocasions: Conan el bàrbar (1982) i Conan el destrutor (1984). La pel·lícula que havia d’acabar tancant la trilogia –Red Sonja– va acabar transformant al seu protagonista en Kalidor, per un tema de drets d’autor. Posteriorment s’ha fet una nova versió de Conan el bàrbar (2011) protagonitzada en aquesta ocasió per Jason Momoa.

Entrant en el complex univers de Joc de Trons (Game of Thrones), la sèrie de televisió basada en la col·lecció de novel·les de George R.R. Martin, trobem diversos exemples d’honorables espases amb nom propi. Em concentraré en dues: l’Urpa Llarga i l’Agulla. Començaré per la primera...

Jon Neu (Kit Harington), fill il·legítim de Sir Eddard Stark, després d’ingressar a les files de la Guàrdia de la Nit serveix com ajudant personal i escuder a Lord Comandant Mormont. Un dia Jon li salva la vida a Mormont i aquest en agraïment li regala una singular espasa, forjada en acer valirià. L’espasa havia passat de generació en generació de la família Mormont al llarg de més de cinc-cents anys. A la part superior de l’empunyadura Mormont hi fa posar hi el cap d’un llop en honor a la Casa Stark, substituint el cap d’ós que havia portat des de la seva forja, símbol de la Casa Mormont.Aquesta espasa s’anomena Urpa Llarga (Longclaw).

Gràcies a l’acer valirià, l’espasa sempre es manté esmolada sense que hi calgui cap manteniment especial, en una tècnica de forjat que s’ha perdut des de fa segles però que, segons diuen, incloïa rituals màgics.

En segon lloc parlaré de l’Agulla de l’Arya Stark (Maisie Williams). Contràriament a Urpa Llarga, l’Agulla té una breu història: Jon Neu la va fer forjar especialment per a regalar-li a l’Arya abans de marxar cap al Mur. Fa estar forjada per Mikken, el ferrer d’Hivernia. És una espasa prima i lleugera, molt adequada a les característiques físiques  de la seva destinatària. Està feta segons el model utilitzat per practicar “l’esgrima de l’aigua”, tècnica feta servir pels grans espadatxins de Braavos.

Arya ràpidament la bateja amb el nom d’Agulla en part per la forma que tenia l’espasa i en part en to irònic recordant com odiava brodar. El seu primer instructor d’esgrima va ser Syrio Forel, un mestre en l’art de la lluita, primera espasa de Braavos.

A finals del segle XI va viure Rodrigo Díaz, nascut a Vivar (Burgos). Recents estudis semblen indicar que va ser un guerrer mercenari, que al llarg de la seva vida va servir a diversos senyors, tan moros com cristians. Va aconseguir conquerir València al moros i va establir en aquesta ciutat el seu govern, independent de la corona. És recordat amb el sobrenom de El Cid Campeador: cid vol dir senyor en llengua àrab i campeador que ha participat en moltes batalles campals.

El poema El Cantar del Mio Cid, que data de voltants de 1200, li atribueix al Cid dues espases: la Colada i la Tizona. És molt difícil esbrinar-ne la veritat i saber si realment van existir. En principi va especular-se sobre si l’espasa Tizona podia tenir alguna cosa a veure amb l’espasa Tisó del rei Jaume I, però sembla que des del seu primer propietari, Ramon Berenguer I, fins al rei en Jaume mai no va sortir de la Casa d’Aragó. O si?   

El cert és que es conserva una Tizona, exposada actualment en el museu de Burgos i considerada un dels tresors històrics més preuats. Alguns estudiosos consideren que pot tractar-se de l’autèntica.

Al cinema, la història molt mitificada d’aquest personatge, pot trobar-se a El Cid (1961), protagonitzada per Charlton Heston i una enlluernadora Sophia Loren com a Doña Jimena.

Nàrsil (coneguda també com a Andúril) és una de les espases més glorioses de l’univers mitològic creat per Tolkien. La veiem aparèixer a la remota època d’Eléndil el Fidel, el Primer Alt Rei d’Àrnor i Góndor. Aquesta espasa que cobria d’espant als enemics del seu portador perquè resplendia com el sol i la lluna, havia estat forjada per Telchar, el més prestigiós ferrer de Nogrot. Gràcies al llibre Silmarillion, sabem que aquesta espasa es va partir en trossets al caure sobre ella el propi Elèndil, en el seu combat amb Sauron, a la batalla de la Darrera Aliança, a finals de la Segona Edat. Des de llavors l’espasa va ser conservada trencada a l’espera del portador de l’Anell. Llavors seria recomposta de nou a la forja. El moment va arribar quan el portador de l’anell, en Frodo (Elijah Wood), va arribar a Rivendel acompanyat d’Aragorn (Viggo Mortensen), el legítim hereu d’Elèndil. Aragorn prengué l'espasa i la rebatejà com Andúril, que vol dir Flama de l’Oest.

En veure l’espasa Nàrsil, tota la gent de la Terra Mitja recobrà les esperances perdudes i va seguir decididament al seu portador.

Sense sortir de la Terra Mitja, només hi ha una arma que pot competir amb poder i glòria amb Nàrsil: Blàndring. Aquesta noble espasa va ser forjada pels elfs per al rei Turgon de Gondolin, un dels Alts Reis de Nordor. A la caiguda de Gondolin l’espasa va desaparèixer i no se’n va tornar a saber res d’ella fins que un bon dia, a la Tercera Edat, va ser descoberta per Gandalf, Bilbo i la companyia de nans (El Hobbit) a un cau de trolls, a la Muntanya Solitària, enmig d’altres valuosos trofeus. Entre trolls i orcs era coneguda com a Demolidora i temuda per tots ells.

Com passa amb totes les espases èlfiques, Blàmdring brilla amb la proximitat dels orcs.

Des del moment en que Gandalf (Ian McKellen) la pren amb ell, l’acompanyarà en tots els moments més transcendents de la història, sobretot en el seu enfrontament a Balrog de Mòria i a la Batalla dels Cinc Exercits. Diuen que quan Gandalf va marxar cap a les eternes terres de Vàlinor es va endur Blàmdring amb ell.

Blàmdring tenia una germana bessona, Òrcrist. No se’n coneixen els seus primers propietaris, però la descobrim a mans de Thorin Escutderoure (Richard Armitage), en el seu viatge a Erèbor. També sabem que l’espasa va acabar les seves aventures acompanyant a Thorin a la seva tomba.

I de les moltes armes llegendàries de l’univers tolkinià que podria esmentar, em quedaré finalment amb una de les més modestes, ennoblida pels seus portadors: Fibló. És una daga trobada al mateix amagatall on Gandalf, Bilbo i els nans van trobar a Blàmdring i Òrcrist. En el repartiment d’armes, aquesta li va tocar a Bilbo (Martin Freeman) i, sense cap mena de dubte, en mans seves era una autèntica espasa. Contràriament a la resta d’armes trobades aquesta no tenia cap antiga inscripció rúnica que revelés el seu nom, així que al llarg del viatge Bilbo va encarregar-se de batejar-la i va triar el nom de Fibló (Sting), després del seu enfrontament a les aranyes del Bosc Negre.

El seu origen era també èlfic i per tant, resplendia també en presència d’orcs.

Després de les intenses aventures viscudes per Bilbo a El Hobbit, aquest s’endú Fibló amb ell quan va cap a Rivendel (El Senyor dels Anells) després de celebrar el seu 111è aniversari. Després del Concili d’Elrond on Frodo (Elijah Wood) es designat portador de l’Anell, Bilbo li fa present a Frodo de la seva cota de malla i de Fibló. Fibló estarà present fins al final de l’aventura: donarà mort a Ella-Laranya a mans de Sam (Sean Astin) i la lluirà a la cintura el propi Frodo a la coronació d’Aragorn.

A la mitologia escandinava, Gram és el nom de l’espasa que va fer servir Sigfrid per a matar al drac Fafner. Segons unes antigues tradicions, l’espasa havia estat forjada per Völudr, un ferrer màgic. Si més no, aquestes eren les històries que explicaven els antics joglars, que ja en el segle XII cantaven les ancestrals històries dels nibelungs. Els nibelungs eren nans foscos, que habitaven a les profunditats de la terra, ocupats en extreure minerals preciosos.

Sigfrid s’enfronta al drac que custodia les riqueses dels nibelungs i el mata. Després, es banya amb la seva sang, ja que coneix la història que explica que la sang de drac torna invulnerable a aquell que s’ha cobert amb ella. El destí fa que una fulla, caiguda d’un arbre, es dipositi sobre la seva espatlla i impedeixi que hi hagi una petita superfície del seu cos que no rebi el bany immortalitzador i, com és d’esperar, això tindrà tràgiques conseqüències.

A l’any 1924, el genial director alemany Fritz Lang va decidir portar al cinema l’epopeia de Sigfrid a l’obra Els nibelungs, una peça mestre del cinema mut que va apuntar les excel·lències que acabaria aconseguint Lang en el cinema.

L’espasa és coneguda també amb els noms de Balmungi en ocasions de Palmunc.

Gryffindor és, dins la saga de llibres i de posteriors pel·lícules de Harry Potter, una de les quatre cases de l’escola de màgia i bruixeria de Hogwarts. Aquesta casa havia estat fundada per Nicanor Gryffindor i l’escut que li servia d’emblema era el lleó i els seus colors eren el vermell i el daurat.

La casa de Gryffindor guardava dues relíquies molt preuades: el barret seleccionador  i l’espasa de Gryffindor.

A Les relíquies de la mort, una cérvola se li apareix a Harry Potter (Daniel Radcliffe) i li mostra on es troba la veritable espasa de Gryffindor, fins aquell moment desapareguda. Harry, Hermione (Emma Watson) i Ron (Rupert Grint) hauran de recuperar-la i destruir els darrers horrocruxes de Lord Voldemort (Ralph Fiennes), que són objectes, animals o persones on s’amaguen trossos de la seva ànima.

En una terra dividida en tres parts –la Terra Occidental, la Terra Central i D’Hara- hi ha una barrera màgica, anomenada Límit, perquè les forces del mal comandades per Rahl el Fosc (Craig Parker), a D’Hara, no puguin arribar a la Terra Occidental. Una confessora, la Kahlan Amnell (Bridget Regan) empren un perillós viatge per a trobar a un ancià mag, en Zeddicus Zu'l Zorander (Bruce Spence) i al Buscador, Richard Cypher (Craig Horner), l'única persona que, segons les llegendes pot derrotar el poder maligne de Rahl. Per aconseguir-ho, el Buscador comptarà amb el Mag, la Confessora i el poder de la seva arma, l’Espasa de la Veritat.

L’espasa de la veritat és el títol genèric d’una col·lecció de llibres d’aventures que van ser inspiradors de la sèrie televisiva La llegenda del buscador (Legend of the Seeker).

Hattori Hanzo no és realment el nom de cap espasa, però l’he inclòs en aquesta llista perquè és la signatura d’un forjador de catanes legendari a Kill Bill: la seva marca en una de les armes forjades per ell era sinònim d’una catana respectada i temuda per totes les persones enteses.

La núvia (Umma Thurman) adquireix un catana d’Hattori Hanzo per dur a terme la seva freda i metòdica venjança contra totes aquelles persones que van destruir la seva vida.

C.S. Lewis és l’autor d’una coneguda saga de novel·les: Les Cròniques de Nàrnia. En ella els quatre germans Peversie –en Peter (Peter Pevensie), la Susan (Anna Popplewell), la Lucy (Georgie Henley) i l’Edmond (Skandar Keynes)– a través d’un vell armari, penetren dins del món de màgia i fantasia de Nàrnia creat per Aslan, un llegendari lleó. Com acostuma a passar en aquests indrets, està present la lluita entre el bé i el mal.

Tots quatre germans tenen un destí vital per a Nàrnia i pel triomf del bé i de la pau. Tots ells són importants per a la història i tots juguen un paper vital per arribar al final desitjat, però un d’ells destaca per sobre de la resta: Peter, el germà gran.

A la seva estada a Nàrnia, Peter rep un present molt especial: un escut amb el símbol d’Aslian (un lleó vermell sobre prat verd) i una espasa, anomenada Rhindon, una arma amb empunyadura d’or.

Després van arribar els grans combats de Peter. Va enfrontar-se i vèncer a Maugrim, llop cap de policia secreta de la Bruixa Blanca. La derrota de Maugrim li va valdre que Aslan l’anomenés Sir, Malson dels Llops, Cavaller de Nàrnia. La seva següent gran gesta va ser vèncer, com a General de l’Exèrcit d’Aslan,  a la Batalla de Beruna contra la Bruixa Blanca i el seu temible exèrcit. Va ser llavors quan Peter va convertir-se en el rei Peter, el Magnífic, Monarca Suprem de tots els reis de Nàrnia, Emperador de les Illes Solitàries i Senyor de Cair Paravel, Cavaller de la molt Noble Ordre del Lleó.

L’espasa de Vilardell o Vilardella és d’aquelles armes que eren considerades espases de virtut. Què volia dir això? Doncs que eren armes que es considerava que havien estat forjades en unes condicions astrològiques molt determinades, sota la influència directe de certes constel·lacions que els donaven uns poders especials. La Vilardella era una d’aquestes espases de virtut: es deia que el seu portador no podia morir en combat.

Diu la història que la Vilardella va entrar a la casa dels comtes de Barcelona segurament després de la mort del rei en Jaume I, provinent de Berenguer de Vilardell, que era el seu anterior propietari. En els anys posteriors es narren meravelles sobre ella i dels seu èxits en batalla.

Però les llegendes orals que van formar-se a l’entorn d’aquesta arma li donaven uns orígens llunyans i mítics ja que l’associen amb Otger Cataló i els Barons de la Fortuna i que va ser el propi Cataló qui li va transmetre l’arma a Guifré el Pilós. L’arma doncs, sempre segons la llegenda, entroncaria directament amb la fundació de la pàtria catalana.

Ara, gràcies a la pel·lícula Pàtria, que s’estrenarà l’any vinent, podrem recuperar un dels nostres herois llegendaris, perquè nosaltres també tenim dret a tenir el nostre rei Artús particular!