Alfred Hitchcock

Psicosi (1960)

 

 

Si em demanessin una llista de les pel·lícules que m'agradaria que m'esborressin totalment del record, en un lloc destacat apareixeria Psicosi (Psycho). Quina meravella oblidar-la per a poder-la redescobrir de nou amb la ment verge!

Però això -de moment- no és possible... Psicosi forma part de la ment col·lectiva de la humanitat i fins i tot les persones que encara no l'han vista ja saben un grapat de coses del seu argument...

L'any 1960, vint anys després de l'estrena de Rebecca, el talent d'Alfred Hitchcock va concebre una de les seves genialitats més grans: Psicosi.

La pel·lícula està realitzada a partir del guió de Joseph Stefano que al mateix temps s'havia inspirat en la novel·la del mateix títol de Robert Bloch i que aquest va basar el seu treball en uns fets reals: els assassinats en sèrie produïts per Ed Gein per terres de l'estat de Wisconsin.

Va ser filmada en blanc i negre per minimitzar l'impacte de les escenes amb sang i per tenir l'oportunitat de retratar amb uns impecables clarobscurs cada racó de la decrèpita mansió dels Bates.

Hitchcock va comptar per al seu treball amb l'aparició fugaç però d'alt voltatge de Janet Leigh que va protagonitzar una de les escenes més mítiques de la història del cinema (vídeo al peu del post), amb una Vera Miles intensa i fràgil i per sobre de tot, un Anthony Perkins en el paper de Norman Bates, una interpretació que va marcar profundament la seva carrera professional.

Hitchcock va parlar de l'escena de la dutxa en aquests termes: "El rodatge de l'escena de la dutxa va durar set dies i varem tenir que realitzar setanta posicions de càmera diferents per a obtenir quaranta-cinc segons de pel·lícula. (...) És l'escena  més violenta del film i va ser l'únic que veritablement em va interessar de la novel·la. Amb el simple record d'aquesta escena, n'hi ha prou per a mantenir-nos angoixats els moments posteriors del film en els quals la violència decreix..."

Originalment l'escena en el seu muntatge definitiu havia de presentar-se  sense música, però el compositor de la banda sonora, Bernard Hermann, va insistir en afegir-hi el so estrident d'uns violins. Un cop vist el resultat amb la música, va passar indiscutidament al muntatge final. Més de 50 anys més tard aquest efecte musical és un dels més recordats de la pel·lícula.

Es diu que enn aquesta escena, Janet Leigh només apareix en els plans on mostra la cara. Per a la resta d'escenes es va utilitzat el cos de la ballarina professional Merli Renfo. Això mai no ha estat confirmat, així que sempre formarà part de la seva llegenda.

I encara un darrer detall: el director va fer obstruir els orificis centrals del dispersor de la dutxa perquè no sortís aigua just pel centre i preservar així l'òptica de la càmera de filmar. Així va aconseguir un dels plans més originals de l'escena.

Hitchcock fa en aquesta pel·lícula una de les seves aparicions a les que ja ens tenia acostumats per aquell temps. En aquesta ocasió ho fa al començament de l'obra, amb un barret de cowboy, de peus davant de l'oficina on treballa Marion Crane, el personatge interpretat per Janet Leight.

Aquesta és només una de les anècdotes que ha anat acumulant aquesta obra.

Sabem, per exemple, que al llarg de la realització de la pel·lícula l'equip de rodatge parlava d'ella amb el nom de Wimpy, un fals títol per aconseguir que la història no fos identificada abans d'hora.

El famós motel Bates, un personatge omnipresent de la pel·lícula, va ser construït inspirat en el quadre de Edward Hopper "House by the railroad"

També hi ha una dada que posa l'accent en la diversitat d'apreciacions i de criteris que podem manifestar les persones: Hitchcock va quedar força descontent del resultat final de la pel·lícula. Tan descontent va quedar que va estar temptat de tallar-la i muntar-la com un episodi de la seva sèrie Aldred Hitchkock presenta. Sortosament va canviar d'opinió!