A l’any 1988 va arrancar a la cadena de televisió nord-americana ABC la sèrie The Wonder Years (Aquellos maravillosos años a l’Estat Espanyol) i va mantenir-se fins a sis temporades en antena, de l’any 1988 al 1993, aconseguint el privilegi de ser considerada una de les 20 millors sèries de la dècada dels ’80. Quan va acabar la seva emissió, darrera seu va quedar un Emmy a la millor sèrie de comèdia i 22 premis més entre les seves 54 nominacions, un gran palmarès per a una sèrie que el temps ha transformat ràpidament en una obra de culte. 

 

La primera temporada d’aquesta sèrie ens situa a l’any 1968, quan el seu protagonista, en Kevin Arnold (Fred Savage), té 12 anys i està gaudint dels darrers dies de les seves vacances d’estiu, abans de començar el batxillerat. 

 

Ràpidament coneixem el seu entorn...

 

El seu pare, en Jack Arnold (Dan Lauria) és el prototip de pare de família als anys ’60: treballava de sol a sol per a mantenir a la seva família, en una feina en que s’hi havia trobat circumstancialment i de la qual es trobava presoner. A ell li hauria agradat ser capità de vaixell i navegar sota les estrelles... però això era solament un somni del passat. Ara, després d’anys d’anar “pujant” a l’empresa, treballava de comanament intermedi sota les ordres d’un home incompetent i dèspota. Cada dia arribava a casa cansat i malhumorat només amb ganes de cercar refugi a la tele o, els dies més dolents, a les estrelles a través del seu modest telescopi. Amb les seves aspiracions de futur congelades i els seus sentiments i desitjos tancats ben a dins seu, era tota una metàfora d’un model de societat hostil i competitiva.. 

 

Al seu costat trobem sempre i en tot moment a la Norma (Alley Mills), la seva dona i el pal de paller de la família. Amb la seva fortalesa, personificava la mestressa de casa que sap portar la casa, però que és també el ciment perquè el nucli familiar es mantingui unit, es comuniqui i creixi. És una persona intel•ligent, però va deixar els seus estudis per formar la seva família i ocupar-ne el lloc central. Aporta sensibilitat i profunditat al grup: és la psicòloga que, amb una mirada, escruta als seus fills i al seu marit per saber que està passant en tot moment. No li cal més. 

 

La filla gran és la Karen (Olivia d’Abo), una filla que representa el naixement d’una nova generació: és rebel i contestatària, veu el món dels seus pares ple de clixés caducs que la seva generació trencarà. És independent, creu en l’emancipació de la dona i en una societat menys consumista. Només aconseguir la majoria d’edat, marxa de casa a l’estela d’un concepte hippy de la vida com a alternativa d’un món que l’oprimeix sota la mirada crítica del seu pare i la comprensió silenciosa de la mare. 

 

El fill mitjà dels Arnold és en Wayne (Jason Hervey), el prototipus de germà gran emprenyador, una mica curt de llums i que té com a una de les seves diversions més recurrents posar-se amb el seu germà petit. Mentre la Karen ha viscut a casa, ha compartit dormitori amb en Kevin, però amb la marxa de la germana a la fi cadascú aconsegueix el seu propi territori. Decididament, en Wayne no és el germà que al Kevin li hauria agradat tenir, tot i que en alguns moments no sap ben bé perquè encara hi posa la seva confiança... i en surt trasquilat. 

 

Si en Kevin té alguna persona en qui confiar aquest és el seu amic Paul Pfeiffer (Josh Saviano), un noi llest, alegre i animós però que sembla col•leccionar al•lèrgies. El seu aspecte prim i vulnerable no el fa especialment popular a l’escola. En Kevin sap que si pot confiar en alguna persona en aquest món és amb ell, el company més fidel i honest al llarg dels anys. Els creadors dels Simpson han reconegut obertament que el seu personatge de Milhouse estava directament inspirat en ell. 

 

I finalment, l’omnipresent Winnie Cooper (Danica McKellar), l’amor platònic del Kevin. Entre tots dos sempre hi veiem una relació molt estreta i bonica. Es coneixen de ben petits i sempre ho han compartit tot. Ara, però han arribat a una edat en la que es posa molt de manifest el diferent grau de maduració d’un i altre, cosa que provoca més d’un distanciament entre tots dos malgrat que l’amistat que els uneix és suficientment forta com per garantir que sempre s’acabaran retrobant. 

 

Aquests personatges lluiten, dia a dia, cercant el seu lloc en un món que gira molt de presa i en els 6 anys que dura la sèrie veiem com passen tots aquells esdeveniments que van marcar la vida dels nord-americans i –en certa manera- la de tota la humanitat, com la presidència d’en Nixon i la guerra del Vietnam o l’arribada de l’home a la Lluna. I de fons, la gran banda sonora d’uns anys musicalment prodigiosos: Joe Cocker, Percy Sledge, The Birds, The Temptations, Simon & Garfunkel, James Taylor, Jerry Lee Lewis, Beach Boys, Joni Mitchell, The Beatles, The Doors...

 

Una sèrie que rememora uns anys llunyans en el temps i inoblidables, però que són també una faula d’aquells moments convulsos de l’adolescència vistos des de la narració del Kevin adult, que reflexiona sobre aquells moments que tan van marcar la seva vida... el record d’uns anys segurament transformats per efecte del temps, però sempre entranyables. Una obra que manté, malgrat el pas dels anys, tot el seu encant.