noms propis

Paz Vega, l'actriu andalusa que conquereix Hollywood


María de la Paz Campos Trigo, l’actriu que posteriorment hem conegut amb el nom artístic de Paz Vega, va néixer a Sevilla el 2 de gener de 1976, filla del banderillero Manuel Campos i de la costurera María de la Paz Trigo.

Va estudiar al Col·legi Santa Ana i a l’Institut Gustavo Adolfo Bécquer al barri de Triana. Més tard, va iniciar la seva formació interpretativa a l’Escola de Teatre del Col·legi San José, també a Sevilla, estudis que compaginava amb els de Ciències de la Informació, però el cuquet de la interpretació, que havia nascut després de veure una representació de l’obra La casa de Bernarda Alba, ja s’havia anat fet molt gran, així que va prendre l’imprescindible i va marxar a provar sort cap a Madrid. Ella ho recorda així: en aquells moments tenia 20 anys, estava sola i era la primera vegada que sortia de casa dels meus pares.

Un cop a Madrid va adoptar el cognom Vega en honor a una de les seves àvies i es va començar a apuntar a càstings.

El seu debut va produir-se a la televisió a l’any 1997, a la sèrie Menudo es mi padre, on va tenir ocasió d’aparèixer a 6 episodis. Més rellevants van ser les seves oportunitats següents: 28 episodis a Más que amigos i 19 episodis a Compañeros. Però va ser a l’any 1999 quan li va arribar el seu primer gran èxit, a la sèrie 7 vidas, interpretant a la Laura ArteagabeitiaPaz ho va rememorar en una entrevista a la revista GQSiete vidas era una sitcom que es rodava amb públic. Tenies la dualitat de treballar davant la càmera i a més treballar amb un públic present, així que pots mesurar els seus riures i les seves reaccions. Va ser un aprenentatge brutal, a més d’estar al costat d’actors de la talla de Javier Cámara, Blanca Portillo, Amparo Baró... Imagina’t el gran nivell d’actors amb els que em vaig trobar a l’arribar i amb els quals vaig aprendre.  

També va tenir petites intervencions al cine fins que li va arribar el seu gran moment cinematogràfic amb la pel·lícula Lucía y el sexo (2001) de Julio Médem, treball pel que va obtenir el Premi Goya a la Millor Actriu Revelació. La pel·lícula contenia escenes plenes d’erotisme i el seu pare no s’ho va prendre gens bé. En declaracions a l’edició italiana de Vanity Fair l’actriu ho narrava així: el meu pare va venir amb la meva mare des de Sevilla per a l’estrena de Lucía y el sexo, es va asseure a la butaca, es van apagar els llums, i abans de poder veure res ja s’havia marxat de la sala ben enfadat, ja que la pel·lícula contenia escenes eròtiques. He de confessar que el meu pare encara no ha vist aquesta pel·lícula, ni moltes altres de la meva llarga trajectòria. Ha intentat donar-me suport, però no ha estat capaç.

Aquell mateix any va protagonitzar, juntament amb Sergi López, la pel·lícula Sólo mía de Javier Balaguer per la qual també va estar nominada a un Goya. Això la va convertir en l’actriu del moment i les pel·lícules li van anar caient, una darrera d’altra.

Va donar una altra passa important quan, a l’any 2004,  va marxar als Estats Units per provar sort en el mercat anglosaxó. Li havia sortit l’oportunitat de coprotagonitzar  la pel·lícula Spanglish, dirigida per James L. Brooks, amb Adam Sandler i Téa Leoni  encapçalant el repartiment amb ella. Aquesta va ser la primera d’una llarga llista de pel·lícules com Dame 10 razones, Fundido a negro, Bajo la piel, The Spirit... obres amb èxits desiguals.

D’aquesta manera ha anat combinant les produccions cinematogràfiques nord-americanes amb les produccions espanyoles, sense abandonar en cap moment la televisió a la que s’ha mantingut fidel.

Ara té entre cella i cella obrir els seus horitzons creatius. A Vanitatis, Paz ha declarat: tinc un projecte per a dirigir, que finalment es produirà aquest estiu del ’23, a Espanya. També estic escrivint guions. És a dir, vaig a produir, dirigir i guionitzar.

Des del 2002 està casada amb el veneçolà Orson Enrique Salazar Roa, amb el que ha tingut tres fills: Orson (2007), Ava (2009) i Lenon (2010).

Actualment viu a Los Angeles, però no deixa de banda Madrid i Sevilla. Té molt clar que Hollywood és massa fred i distant i té clar que ella i tota la seva família pensen retornar definitivament a Espanya properament.

 

Lucía y el sexo (2001). Aquesta pel·lícula, dirigida per Julio Medem, constitueix una bona mostra de drama psicològic. Explora temes com la passió, la tragèdia i les relacions humanes, narrat de forma no lineal, on diferents línies temporals es barregen entre elles per aconseguir que l’espectador vagi lligant caps al llarg de la narració, com si fossin peces d’un puzle que finalment rebel·la una completa història. 

La trama segueix la història de Lucía (Paz Vega), una jove cambrera que es trasllada a una petita illa mediterrània després de la misteriosa desaparició del seu company, Lorenzo (Tristán Ulloa). Allà, Lucía es relaciona amb els habitants de l'illa i comença a escriure un diari que l’ajudi a superar el seu dolor.

Són també de vital importància els actors que acompanyen a la parella protagonista en alguns trams de la narració interpretats amb força per Najwa Nimri, Elena Anaya i Javier Cámara.

Paz Vega no va ser, ni de bon tros, la primera opció de Medem. Diuen que el director es va trobar amb l’actriu casualment per Madrid. Després d’aquella fortuïta trobada, ell ja no podia pensar en Lucía sense veure la cara de la Paz, així que no va tenir més remei que oferir-li el paper.

La passió i el sexe són temes recurrents al llarg de la pel·lícula, que no dubte en mostrar la intimitat dels personatges, tant física com psicològica. Les escenes de contingut sexual van generar en certs països força controvèrsia amb la censura, arribant a ser qualificada per a adults  i fins i tot arribant a estar prohibida en alguns llocs.

Una bona part del rodatge es va dur a terme als suggerents indrets de l’illa de Formentera, que en molts moments passa a ser un personatge més de l’historia. I de fons, una emotiva banda sonora composada per Alberto Iglesias. Tot plegat va ser filmat en format digital HD amb una càmera HDWF-900 Cinealta de Sony, constituint la primera pel·lícula de l’Estat Espanyol que es filmava amb aquest format.

La pel·lícula va obtenir fins a 11 nominacions als premis Goya al 2002, guanyant-ne dos en les categories de Millor Actriu Revelació per Paz Vega i Millor Música Original.

.

El otro lado de la cama (2002). Atípica comèdia musical dirigida per Emilio Martínez Lázaro i escrita per David Serrano que explora les relacions amoroses, l'amistat i la infidelitat a través de les relacions dels seus protagonistes. La pel·lícula va ser un gran èxit comercial i es va convertir en una de les pel·lícules espanyoles més taquilleres de l'època, superant els 20 milions d’euros de recaptació. El seu èxit va estendre’s per altres països i va esdevenir una ferma representació del cinema que es feia a l’Estat Espanyol a començaments del segle XXI.

Després del gran èxit de la pel·lícula a taquilla, és va realitzar una obra teatral que també va tenir molt bona acollida.

La seva trama gira al voltant de quatre personatges principals. Sonia (Paz Vega) i Javier (Ernesto Alterio) són una parella que viu junta i té una relació estable. En canvi, els millors amics d'aquesta parella, la Paula (Natalia Verbeke) i en Pedro (Guillermo Toledo), estan sortint i treballen junts. Tots quatre tenen molt bona relació però sospites d’infidelitat comencen a planar entre ells i els malentesos es multipliquen. Les parelles es veuen embolicades en una trama d'intrigues, embolics i canvis d'opinió sobre les relacions amoroses i la monogàmia.

En aquesta esbojarrada trama destaquen també els personatges de Rafa (Alberto San Juan) i Pilar (María Esteve) que incrementen notablement les escenes hilarants.

L'aspecte musical és un dels trets distintius de la pel·lícula, ja que incorpora cançons populars en escenes de cant i ball que reflecteixen els sentiments i les emocions dels personatges en un estil que emula els musicals de Hollywood. Aquesta combinació de comèdia romàntica i musical va ser molt ben rebuda pel públic, amb temes del moment, d’intèrprets com Kiko Veneno, Tequila, Mastretta, Los Rodríguez o Coque Malla

Carmen (2003). Aquesta pel·lícula és una nova adaptació de la novel·la homònima de Prosper Mérimée, publicada el 1846, en la que parla de Carmen, en una història basada en fets reals recollits a través del viatge de l’escriptor francès per l’Andalusia de la primera meitat del segle XIX. Carmen resulta ser un personatge magnètic que ha atret a pintors, músics, dramaturgs i cineastes de les èpoques més diverses. Des de la mítica òpera clàssica de Georges Bizet fins a les adaptacions cinematogràfiques d’ Ernst Lubitch, Cecil B. DeMille, Otto Preminger, Francesco RosiCarlos Saura fins arribar a la versió que ens ocupa ara, dirigida per Vicente Aranda

La trama de la pel·lícula ens presenta a una Carmen (Paz Vega) d’una gran bellesa, passional, enigmàtica i de naturalesa lliure, responsable de despertar passions incontrolables i d’amors possessius. En una història narrada per un jove escriptor francès anomenat Prosper Mérimée (Jay Benedict) coneixem a José Lizarrabengoa (Leonardo Sbaraglia), un jove navarrès sergent de la guàrdia, que coneix a una preciosa i sensual ciguarretera sevillana anomenada Carmen i queda absolutament enamorat d’ella, fins al punt d’estar disposat a seguir-la en tots els seus desitjos.

El crític cinematogràfic M. Torreiro va escriure al diari El País: superba Paz Vega (...) la millor Carmen que aquest cronista ha vist mai.

Di que sí (2004). Es tracta d’una comèdia esbojarrada escrita i dirigida per Juan Calvo que satiritza sobre la teleporqueria i els concursos on tot és un muntatge per guanyar audiència i, per tant, diners.

La trama ens presenta a Víctor Martínez (Santi Millan), un tímid home de 36 anys que encara viu amb la seva mare (Chus Lampreave) i treballa d’acomodador en un vell cinema de barri en el que tan sols projecten velles pel·lícules (en una seqüència podem veure que estan projectant la pel·lícula Vértigo d’Alfred Hitchcock). Per contra, l’altra protagonista de la història és Estrella Cuevas (Paz Vega) una atractiva noia andalusa que arriba a Madrid amb l’afany de ser actriu, aconseguir la fama i menjar-se el món. L’atzar voldrà que Víctor i Estrella coincideixin en un popular concurs televisiu, Si al amor, on ofereixen als guanyadors un important premi en metàl·lic. Tots dos, reprimint la instintiva aversió que senten d’entrada l’un per l’altre, decideixen fingir que estan enamorats i intentar aconseguir l’important botí, però per aconseguir-ho hauran de superar una duríssima prova: hauran de conviure, davant dels equips de televisió, durant tota una setmana a la platja. Naturalment, això motivarà escenes molt hilarants.

Els preparatius per a la pel·lícula van ser moguts. Diuen que es van haver de confeccionar fins a 18 guions preliminars fins arribar al definitiu. També va haver-hi ball de noms per a interpretar a Víctor Martínez: inicialment s’havia pensat en Gabino Diego pel paper però finalment es va optar per Santi Millan

Els exteriors de la pel·lícula van ser rodats a Madrid i a Orpesa del Mar (Castelló).

Al llarg de la pel·lícula veiem aparèixer tot un seguit de cares conegudes com Santiago Segura, Pepe Viyuela, Constantino Romero, Luis Cuenca i Ornella Muti, la qual cosa ofereix a l’espectador un al·licient afegit.

Encara que no va ser gens ben tractada per la crítica, aquesta pel·lícula constitueix un divertiment eficaç, sense més aspiracions que la de distreure’ns una estona i les actuacions de la Paz i del Santi ho aconsegueixen plenament!

Spanglish (2004) Es d’una comèdia dramàtica dirigida per James L. Brooks sobre un guió d’ell mateix, en el que s'aprofundeix sobre les relacions interculturals.

La trama se centra en la vida de Flor Moreno (Paz Vega), una dona mexicana que arriba als Estats Units amb la seva filla Cristina buscant una vida millor. Flor troba feina com a empleada domèstica a casa dels Clasky, una família benestant de Los Angeles. La mare de la família, Deborah (Téa Leoni), és una dona amb problemes d'autoestima i dificultats en la seva relació amb el marit, John (Adam Sandler), i els seus dos fills.

La relació entre Flor i la família Clasky esdevé complexa a mesura que Flor i Cristina intenten trobar el seu lloc en aquest nou entorn cultural. Cristina, tot i que és una nena, aprèn ràpidament anglès i es converteix en un vincle de comunicació entre les dues cultures. La pel·lícula explora la forma en què les diferències lingüístiques i culturals poden portar a malentesos i conflictes, així com a moments d'aprenentatge i creixement.

Per a la realització del guió i posterior direcció, Brooks va inspirar-se en la relació que havia tingut de petit amb l’empleada domèstica mexicana que havia tingut la seva família.

Aquesta va significar la primera pel·lícula de Paz Vega a Hollywood i per tant, va haver d’assistir a classes d’anglès mentre van durar els preparatius per la pel·lícula i posteriorment va comptar amb els membres de l’equip per a millorar la seva comprensió i la pronuncia. 

La pel·lícula va ser filmada a Los Angeles, en una autèntica casa de Santa Mònica i li va significar a la Paz una porta d’entrada oberta a la indústria hollywoodenca.

Teresa, el cuerpo de Cristo (2007). Pel·lícula escrita i dirigida per Ray Loriga que ens transporta al segle XVI, mentre seguim les passes de Teresa de Cepeda y Ahumada, filla d’un gentilhome d’Àvila, aquella que posteriorment coneixem com Santa Teresa d’Àvila o Santa Teresa de Jesús, una dona que va cercar alguna cosa més elevada que el que li oferia la vida quotidiana. La seva recerca la va portar a ingressar en un convent de clausura.

Paz Vega dona vida a Teresa i ens mostra les seves decepcions dins del convent i la seva creuada d’oració i sacrifici per a reformar les regles de la convivència monàstica, deixant per a la posteritat els seus escrits, que eren fruit de la seva espiritualitat i de les visions místiques que tot sovint tenia.

L’actriu està acompanyada per un seguit de bons actors i actrius com Leonor Watling com a Doña Guiomar de Ulloa, Geraldine Chaplin com la priora del convent, Eusebio Poncela com a Fray Gaspar Daza, Alvaro de Luna com el pare de Teresa i Francesc Garrido com Salcedo.

Paz va parlar del seu personatge al programa Versió española de RTVE: darrera de la seva cuirassa hi ha una dona amb una capacitat d’estimar immensa i això crec que és meravellós d’ella, com va saber ser dona en tots els aspectes en aquella època tan difícil.

Triage (2009). Melodrama amb un fons bèl·lic dirigit per Danis Tanovic i basat en una novel·la homònima de l'escriptor nord-americà Scott Anderson. La pel·lícula està ambientada en el context de la guerra al Kurdistan a la dècada de 1990 i explora les seqüeles psicològiques i emocionals que pateixen els periodistes de guerra.

La trama segueix a Mark Walsh (Colin Farrell), un fotògraf de guerra que torna a casa després de passar temps a la zona de conflicte a la guerra del Kurdistan. El seu amic i company fotògraf, David (Jamie Sives), no torna amb ell i es pressuposa que està desaparegut. A mesura que Mark intenta adaptar-se a la vida quotidiana i reconnectar amb la seva dona Elena (Paz Vega), es veu obligat a enfrontar-se amb les experiències traumàtiques que va viure al Kurdistan i les qüestions sobre la seva pròpia culpabilitat i responsabilitat en la desaparició de David.

Triage és una pel·lícula intensa i emotiva que posa de relleu la difícil tasca dels periodistes de guerra i com el seu treball pot tenir un impacte durador en la seva salut mental. La interpretació dels actors, especialment la de Colin Farrell, ha estat elogiada per la seva profunditat i autenticitat. Tanovic, el director, tracta el tema amb sensibilitat i captura de manera crua la complexitat de les emocions humanes en circumstàncies extremadament complexes.

Actos de venganza (Acts of Vengeance, 2018). Isaac Florentine va dirigir aquesta història de violència i venjança protagonitzada per Antonio Banderas. Cal recordar que Florentine havia exercit anteriorment com a coreògraf d’escenes d’acció per a pel·lícules, per tant és un gènere que coneix molt bé.

La trama segueix a Frank Valera (Antonio Banderas), un advocat que viu la mort violenta de la seva dona i la seva filla i que no aconsegueix trobar justícia a través del sistema legal. Frank perd totalment el rumb de la seva vida fins que un dia, fortuïtament, es topa amb un exemplar de Les meditacions de Marc Aureli i decideix, després de llegir-lo, seguir les seves directrius, fer vot de silenci fins que no trobi als responsables del crim i desenvolupar la seva particular venjança. Comença llavors a entrenar-se en arts marcials.

La pel·lícula es divideix en 6 segments precedits cadascun per una cita de Marc Aureli, a qui Frank pren com a model de conducta.

En aquest camí de violència descarnada només troba una persona que l’ajuda desinteressadament quan es troba ferit després d’un important enfrontament: l’Alma (Paz Vega), una infermera que actua com a bona samaritana.

Rambo: Last Blood (2019). Cinquena i darrera pel·lícula de la saga Rambo on per mitjà d’una violenta historia es dona punt i final a un dels personatges més emblemàtics de les darreres dècades. La pel·lícula va estar dirigida per Adrian Grunberg, però Sylvester Stallone, a banda de protagonitzar-la, va reservar-se un paper actiu en la direcció de moltes escenes, principalment en les d’acció.

La història que narra pren algunes influències de la novel·la Homefront, escrita pel mateix Stallone. Aquesta novel·la va ser publicada com a part de la promoció de la pel·lícula i explora els antecedents i la vida postmilitar de John Rambo. Però té encara una altra font d’inspiració. Com va reconèixer el propi Stallone, li va agradar molt com havien tractat a la pel·lícula Logan la humanitat i vulnerabilitat de Wolverine, i volia emprar aquesta mateixa aproximació per a Rambo en aquesta darrera pel·lícula.

La trama de Rambo: Last Blood se centra en John Rambo, que ara viu una vida retirada en una granja a Arizona. La història pren un gir de 180º quan la filla d'un amic seu és segrestada per un càrtel de tràfic de dones a Mèxic. Això força Rambo a embarcar-se en una missió de rescat i a desencadenar un torrent de violència.

A Mèxic és ajudat per una periodista especialment implicada en desemmascarar el càrtel, la Carmen Delgado (Paz Vega). La seva intervenció, encara que breu, resulta de vital importància pel desenvolupament de la trama. Els actors Sergio Peris-Mencheta i Óscar Jaenada són els responsables d’encarnar als germans Hugo i Víctor Martínez, els caps del càrtel.

Encara que la pel·lícula està ambientada principalment a Arizona i Mèxic, les escenes de la granja es van rodar a Tenerife.

El lodo (2021). Aquesta pel·lícula ens presenta un thriller rural amb rerefons ecologista, escrit i dirigit per Iñaki Sánchez Arrieta, en la seva segona pel·lícula després d’haver estrenat Zerø el 2020. El lodo va obrir la Mostra de València del 2021.

La trama: el canvi climàtic està afectant a tot el món de diferents maneres i els arrossers valencians estan patint una forta sequera. Ricardo (Raúl Arévalo), un prestigiós biòleg que ha treballat a diferents països del món, té l’oportunitat de tornar a la terra on es va criar i mirar de corregir els greus problemes mediambientals que pateix la zona, així que s’instal·la a la població, en companyia de la seva dona Clàudia (Paz Vega) i la seva filla Julia (Daniela Casas). Las mesures que pren, però, no són gens del grat dels habitants del lloc, que s’oposen a elles de manera cada vegada més extrema i violenta. La situació acaba tensant-se de tal manera que l’enfrontament tindrà dramàtiques conseqüències.

Tal com va escriure la crítica a Cinemanía, El lodo és Conspiració de silenci i també La caça de l’home (La jauría humana), bonics referents i alguns d’altres que et ballaran pel cap si afines l’olfacte i la memòria cinèfila. Iñaki Sánchez Arrieta signa una obra sòlida en la seva narrativa, en el seu aroma profundament clàssic i amb un repartiment impecable. (...) acabes absorbit per la seva força, pel seu calat, pels apunts de denúncia mediambiental i pel seu hàbil retrat de la violència latent i explosiva.