Blogs

Orson Welles

George Orson Welles va néixer a Kenosha (Wisconsin) el 6 de maig de 1915 i va ser el segon fill del matrimoni format per Richard Welles, propietari d’una cadena de fàbriques de camionetes i inventor esporàdic i de Beatrice Ives, una concertista de piano amb marcada ideologia sufragista que fins i tot va arribar a complir una condemna pels seus posicionaments radicals. Welles va rebre una educació no gens convencional: els seus pares el van tractar com un nen prodigi i, ja des de petit, el van formar en diferents disciplines d’art.

Fruit d’aquesta educació Welles va trepitjar per primer cop un escenari als 3 anys en una representació de l’obra Samsó i Dalila a l’Òpera de Chicago. Malauradament per a ell, a l’any 1919, quan tan sols tenia 4 anys, va haver de viure la separació dels seus pares. Com a conseqüència d’això va quedar-se a viure amb la mare, a Chicago, però aquesta nova realitat li va durar ben poc, ja que al 1924 la seva mare va morir sobtadament d’icterícia quan tenia solament 43 anys. Llavors ell va anar a viure amb el pare.

Un personatge clau en aquests anys de la seva vida va ser Maurice Bernstein, doctor i amic de la família, que sempre va creure en el seu talent i va estimular en ell l’amor pel teatre. Segurament gràcies a això, quan estudiava primària a Medison (Wisconsin) va dirigir i protagonitzar l’obra de teatre L’estrany cas del doctor Jekyll i mister Hyde entre d’altres representacions. L’any 1926 va anar a estudiar a la Todd School de Woodstock (Illinois) i allí va conèixer al professor Roger Hill, home a qui el propi Welles va considerar en diverses ocasions al llarg de la seva vida com el seu mentor i la persona que li va aportar les idees artístiques i literàries que van influir en la seva obra.

L’inquiet Welles no podia seguir una vida convencional i al 1931 –quan tenia només disset anys– va marxar cap a Irlanda amb la intenció de viure de la pintura, sense allunyar-se però del teatre. A Dublín, fent-se passar per més gran, va debutar professionalment al teatre Gate amb l’obra Suss the jew. Quan va retornar a casa, l’any 1933, amb l’experiència acumulada, va formar la seva pròpia companyia teatral, la McClintic-Cornell amb la qual va debutar a Broadway el 1934 amb Romeu i Julieta i posteriorment, com a director, va estrenar Macbeth (1935) i Doctor Faustus (1936).

Després va fundar la companyia Mercury Theatre i al 1938 va succeir un fet que li va donar un important tomb a la seva vida: juntament amb diversos membres de la companyia van muntar la representació radiofònica  de l’obra de H.G. Wells titulada La guerra dels móns per a la CBS. La història descrivia una invasió extraterrestre que en aquesta adaptació tenia lloc a  Nova Jersey. El realisme de la teatralització va causar un autèntic pànic entre la població, que van pensar que els fets que es descrivien estaven tenint lloc autènticament. L’escàndol que es va produir al voltant d’aquesta obra va fer que el seu nom es fes mundialment conegut. Gràcies a això, al 1939, la RKO Pictures el va contractar i li va donar plena llibertat per a escriure, produir i dirigir dues pel·lícules. El seu primer llargmetratge va ser Ciutadà Kane (1941), la pel·lícula que estava cridada a ser una obra mestre del setè art.

Ciutadà Kane narra va vida de l’imaginari magnat de la premsa Charles Foster Kane fruit d’un guió escrit pel propi Welles en col·laboració amb Herman J. Mankiewicz i que ell mateix va protagonitzar. Darrera de Kane, però, s’amagava a grans trets la biografia de William Randolph Hearst, autèntic magnat de la premsa nordamericana a banda de polític. Hearst no es va prendre gens bé el fet de veure’s retratat a la pel·lícula, així que, després de provar infructuosament de prohibir-ne l’estrena, va fer us del seu poder mediàtic per a criticar amb duresa la pel·lícula per tots els mitjans que tenia a l’abast i va posar tots els entrebancs que va poder per a evitar part de la seva distribució. El resultat va ser que la pel·lícula no va tenir l’èxit comercial esperat, malgrat que l’Acadèmia la va premiar amb l’Oscar al Millor Guió Original i ni més ni menys que altres 8 nominacions, incloses la de Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor actor, tots tres per a Orson Welles. Malgrat tot, la ma negre de Hearst va continuar perseguint la seva obra.

El seu segon llargmetratge com a director va ser Els magnífics Amberson (1942), l’únic dels films que va dirigir en el que no apareix com actor. En aquest cas, després del fracàs en taquilla de Ciutadà Kane, el projecte va patir dures retallades econòmiques per part d’RKO i, el que és més greu, la imposició d’un final feliç.

A l’any 1946, en plena onada de maccarthisme i sota la sospita de ser comunista, va deixar temporalment la seva carrera a Hollywood i va marxar cap a Europa, on podia desenvolupar el seu art amb més llibertat, mentre molts col·legues de professió eren arrestats per suposades activitats antiamericanes.

L’any 1947 va filmar, amb molt pocs recursos, la notable obra La dama de Xangai, protagonitzada per ell mateix juntament amb Rita Hayworth, en aquell temps la seva dona. Després van arribar les seves adaptacions shakesperianes Macbeth (1948) i Otelo (1952) i el thriller Mr Arkadin (1955).

Al 1958 Welles torna a Hollywood per a rodar una altra de les seves grans pel·lícules: Sed de mal. Això es va deure a Charlton Heston, protagonista i productor de l’obra, insistint en que el volia com a director. La pel·lícula, a banda de deixar-nos un gran clàssic del cinema negre i una joia de l’expressionisme, ens regala el seu llegendari pla seqüència inicial amb un majestuós tràveling, considerat com el més llarg de la història del cinema.

Després, va continuar saltant entre els EUA i Europa on va anar completant la seva impressionant filmografia com a director amb 59 obres entre curts i llargmetratges, a banda dels seus 130 treballs com a actor i els seus 66 guions.

EL SEU ESTIL

Welles sempre es va reconèixer com hereu dels expressionistes alemanys i del gran John Ford, de qui va afirmar que mentre preparava la filmació de Ciutadà Kane va estudiar detingudament en repetides ocasions La diligència. En una ocasió li van preguntar pels seus tres directors preferits. La seva resposta no va deixar lloc al dubte:John Ford, John Ford i John Ford.

Una bona part del seu treball s’emmarca dins del corrent del cinema negre, posant l’accent en la lluita entre el bé i el mal on es mostren les condicions humanes més negatives: el crim, la corrupció, l’engany... en molts casos amb la presència de la dona fatal, que té un paper rellevant a la història. Tot això amanit amb diàlegs brillants no exemptes d’una bona dosi de cinisme.

Visualment, sovint trobem present a la seva obra clares mostres d’expressionisme, caracteritzat pels seus alts contrastos entre llums i ombres. D’això trobem un exemple magistral a Sed de mal. També usa de manera impecable la tècnica dels tràvelings per a seguir una escena de manera dinàmica. És una tècnica que, en general, no es fa servir molt sovint per la gran planificació que requereix, ja que s'han de coordinar els moviments de la càmera amb els actors, la il·luminació...

I una altra de les tècniques que també utilitzava amb gran personalitat era l’ús del gran angular per aproximar-se a l’ull humà, amb les conseqüents deformacions de les perspectives que portaven inherent un estirament de la imatge i un corbament de les línies rectes. L’objectiu d’aquesta tècnica era el d’augmentar la profunditat de camp.

Finalment, l’ús de contrapicats que tant utilitzava va motivar que hagués de tenir en compte molts detalls complementaris, ja que la tècnica posava al descobert els sostres i feia molt més complexa la tasca d’il·luminació.

Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941). Es tracta d’un melodrama considerat una obra mestra del cinema, que constitueix l’opera prima d’Orson Welles. És àmpliament considerada com una de les millors pel·lícules de la història del cinema i ha influït en molts cineastes posteriors. Welles, que va dirigir, escriure i protagonitzar la pel·lícula, va ser reconegut amb l’Oscar a Millor Guió Original.

La història de Ciutadà Kane gira entorn de la vida d'un home ric i poderós anomenat Charles Foster Kane. Després de la seva mort, un periodista intenta descobrir el significat de la seva última paraula, Rosebud, entrevistant-se amb persones que van conèixer Kane al llarg de la seva vida. A través d'aquestes entrevistes, la pel·lícula revela la complexa i enigmàtica personalitat de Kane i la seva ascensió a la riquesa i al poder.

Aspectes destacats de la pel·lícula inclouen la seva innovadora estructura narrativa, l'ús pioner de tècniques cinematogràfiques com la profunditat de camp i la seva particular il·luminació, així com la música impactant de Bernard Herrmann. La pel·lícula també va ser notable pel seu retrat profund i crític dels magnats dels mitjans de comunicació i de la corrupció associada.

Els magnífics Amberson (The Magnificent Ambersons, 1942).  Estrenada a l’estat espanyol com El cuarto mandamiento és la segona pel·lícula dirigida per Orson Welles després del seu aclamat debut amb Ciutadà Kane. La pel·lícula es basa en la novel·la homònima d'Edith Wharton i narra la història d'una família rica i arrogant que ha d’afrontar l’arribada de la industrialització i els profunds canvis socials que va tenir lloc.

Després de la seva projecció inicial, els executius dels estudis RKO Pictures, amb la por que la pel·lícula fos massa llarga, van retallar gairebé una hora del muntatge original . Aquesta amputació va afectar significativament la visió original del director. Després d’aquestes retallades Welles va quedar profundament descontent amb els productors i els estudis RKO. Va ser un moment complicat per a ell, ja que no va tenir, ni de bon tros, el mateix control que havia tingut amb Ciutadà Kane.

Welles va continuar utilitzant tècniques innovadores en la seva narrativa. Encara que The Magnificent Ambersons no té una estructura no lineal com la de Ciutadà Kane, utilitza una narració que salta en el temps per mostrar la decadència progressiva de la família Amberson.

El desconegut (The Stranger, 1946). Estrenada a l’estat espanyol amb el títol de El extraño es tracta d’una pel·lícula de suspens dirigida i coprotagonitzada per Orson Welles juntament amb Edward G. Robinson i Loretta Young. Aquesta pel·lícula va ser una de les poques ocasions en que Welles va dirigir una pel·lícula per encàrrec d'un estudì i es va adaptar als estàndards més convencionals de Hollywood.

La pel·lícula reflecteix les preocupacions de la societat del seu temps, ja que va ser produïda immediatament després de la Segona Guerra Mundial. Segueix a un nazi que, acabada la guerra, viu encobert en una petita població d'Amèrica des d'on pretén conspirar per a iniciar una nova guerra.

La música de la pel·lícula va ser composta per Bronisław Kaper i destaca per la seva contribució a la creació d'una atmosfera de suspens.

Finalment, aquest treball va ser un èxit comercial i va ajudar a Welles a restablir la seva reputació a Hollywood després dels seus anteriors alts i baixos professionals.

La dama de Xangai (The Lady From Shanghai, 1947). Una bona mostra de cinema negre d’autor, en la que Orson Welles va escriure el guió, la va dirigir i la va protagonitzar al costat de la seva dona, Rita Hayworth.

Gran part de la pel·lícula està ambientada a les aigües de l'oceà Pacífic, a bord d'un vaixell de vela. Les escenes van ser filmades a Acapulco (Mèxic)

Una de les seqüències més memorables és una escena al saló dels miralls, que es va convertir en una icona del cinema. Aquesta escena destaca pel seu ús innovador de la il·luminació, els reflexos i els miralls per crear un ambient claustrofòbic i tens.

Orson Welles va assegurar que la versió final del film va ser retallada, perjudicant la coherència de la trama i la seva visió original. Tot i així, aquesta versió retallada ha esdevingut la versió que la majoria del públic coneix.

Com moltes de les obres d’Orson Welles, aquesta pel·lícula va tenir una recepció pobre per part del públic i ha hagut d’esperar el pas dels anys perquè hagi ocupat el lloc que es mereix.

Macbeth (1948). Adaptació cinematogràfica de la famosa obra teatral de William Shakespeare, dirigida i protagonitzada per Orson Welles. El director va aplicar la seva visió personal al material de Shakespeare, utilitzant un estil visual fort i expressiu, amb escenografies inusuals i una il·luminació que crea una atmosfera tenebrosa i misteriosa que s'ajusta perfectament al to de Macbeth.

Com moltes altres obres de Welles, Macbeth va ser realitzada amb un pressupost limitat. Això va donar lloc a solucions creatives econòmiques, com ara la reutilització de localitzacions per representar diversos escenaris.

La pel·lícula va ser exhibida inicialment a festivals de cinema i no va tenir una distribució comercial àmplia fins més tard. La resposta crítica inicial va ser diversa, amb algunes lloances a la seva interpretació i altres crítiques per les modificacions de la trama respecte a l'obra original. Malgrat això, Macbeth ha estat més apreciada amb el temps i és considerada una obra d'art molt personal dins de les adaptacions cinematogràfiques de Shakespeare. El treball estilístic i la interpretació d'Orson Welles han estat especialment elogiats en retrospectiva.

Othello (The Tragedy of Othello: The Moor of Venice, 1951). Una altra adaptació cinematogràfica de l'obra de William Shakespeare. En aquest cas es tracta d’Othello.

Com és típic a les obres de Welles, la seva adaptació d'Othello destaca pel seu estil visual i dramàtic. Welles interpreta el paper d'Othello, el Moro de Venècia, i la seva actuació és àmpliament apreciada per la seva intensitat i profunditat. A l'igual que en altres projectes de Welles, aquesta pel·lícula també es va realitzar amb un pressupost molt limitat. Va utilitzar la creativitat per superar les limitacions econòmiques, aportant solucions noves per crear una producció impactant.

Welles va fer algunes adaptacions a la trama original de Shakespeare per ajustar-se al format cinematogràfic i a les limitacions de temps. Algunes escenes van ser retallades o simplificades, però es va mantenir l'essència de la tragèdia.

De la mateixa manera que a altres obres de Welles, la resposta crítica inicial va ser diversa, però malgrat les opinions inicials, la pel·lícula ha guanyat prestigi amb el temps. La seva interpretació visual i la força de les actuacions principals han estat més reconegudes en retrospectiva.

Sed de mal (Touch of Evil, 1958). Pel·lícula de cinema negre que està considerada una obra mestre del seu gènere. Basada en la novel·la Badge of Evil de Whit Masterson, la pel·lícula va ser adaptada pel mateix Welles. Tot i que hi van haver algunes diferències entre la seva visió i la dels productors, Welles va intentar mantenir el control creatiu.

Sed de mal és coneguda per la seva cinematografia impressionant i el seu estil visual distintiu. La seqüència d'obertura, filmada en una única presa llarga, és particularment destacada i ha esdevingut famosa a la història del cinema.

La pel·lícula compta amb un elenc destacat, incloent noms com Orson Welles com el corrupte cap de policia Hank Quinlan, Charlton Heston com el detectiu mexicà Mike Vargas, i Janet Leigh com la dona de Vargas.

L’obra aborda temes com la corrupció policial, el racisme i la decadència moral. A través del personatge de Quinlan, Welles explora la pèrdua de la integritat moral d'un home.

El proceso (Le procès, 1962). Pel·lícula basada en la novel·la homònima de Franz Kafka, dirigida per Orson Welles.

El proceso segueix la història de Josef K., un home que es troba en una situació absurda quan és detingut i acusat sense ser informat dels càrrecs en contra seu. La pel·lícula captura el to surrealista i el tema existencialista de l'obra de Kafka.

Com és habitual en les obres de Welles, la pel·lícula és notable pel seu estil visual, utilitzant una gran varietat de tècniques cinematogràfiques per crear una atmosfera inquietant i opressiva. I com també era habitual, Welles va haver d’afrontar restriccions financeres, cosa que va afectar la seva producció i distribució.

L'elenc inclou noms com Anthony Perkins en el paper principal de Josef K., Jeanne Moreau, Romy Schneider i Orson Welles en un paper secundari com Albert Hastler, el defensor de Josef K.

El proceso no va tenir una recepció àmplia en el moment de la seva estrena i va ser considerada en certa manera com una pel·lícula maleïda. No obstant això, al llarg dels anys, ha guanyat l’estatus d’obra de culte. 

Campanades a mitjanit (Chimes at Midnight, 1965). Aquesta obra és una adaptació de fragments de diverses obres de William Shakespeare on destaquen principalment les parts centrals de diversos dels seus drames històrics, incloent Enrique IV, Enrique V, Ricard II i Les alegres comares de Windsor. Welles va prendre les obres esmentades i va fusionar-ne alguns passatges per crear una narrativa coherent. La història se centra principalment en les relacions entre Falstaff i el futur rei Enric V.

Welles interpreta a Falstaff, John Gielgud és el Rei Enric IV, Jeanne Moreau encarna a Doll Tearsheet i Margaret Rutherford és Mistress Quickly. Aquest elenc eclèctic contribueix a la riquesa de la producció.

Campanades a mitjanit va enfrontar-se a nombrosos problemes financers i logístics durant la seva producció. Les restriccions econòmiques van afectar la filmació i el muntatge de la pel·lícula. Com passa amb altres obres de Welles, aquesta també va haver d’esperar el pas dels anys per a ser revalorada.

Don Quijote de Orson Welles (1992). És una pel·lícula que va ser un projecte llargament gestat pel cineasta i que va tenir una producció problemàtica que es va estendre durant molts anys. Welles va començar a treballar en aquesta adaptació cinematogràfica de la novel·la clàssica Don Quijote de Miguel de Cervantes a la dècada de 1950, però les dificultats financeres i altres contratemps van retardar la seva finalització fins al final de la seva vida. La pel·lícula no va ser mai completament acabada i va ser exhibida de manera pòstuma.

Durant la seva llarga producció, van haver-hi canvis en el repartiment. Welles inicialment va interpretar el paper de Don Quijote, però a mesura que els problemes financers i de producció es van acumular, els actors es van substituir i finalment va acabar interpretant tant a Don Quijote com a Sancho Panza.

Welles mai va aconseguir completar totalment la pel·lícula abans de la seva mort. El material filmat va quedar fragmentat i desorganitzat i diferents col·laboradors van intentar, després de la seva mort, muntar el film de la millor manera possible. La pel·lícula es va estrenar finalment el 1992 al Festival de Cinema de Cannes.

Don Quijote d’Orson Welles és una obra complexa i inacabada que reflecteix els desafiaments i les tensions que Welles va experimentar en la seva carrera, especialment a les últimes etapes. La pel·lícula és vista com una peça única en la filmografia de Welles, tot i les seves limitacions.