blog de manel

Richard Gere


Richard Tiffani Gere va néixer el 31 d’agost de 1949 a la ciutat de Filadèlfia, dins d’una família d’ascendència anglo-irlandesa. El seu pare era en Homer George Gere, un agent d’assegurances de la Nationwide Insurance Company i la seva mare era la Doris Ana Tiffany. En Richard és el segon de cinc germans: tres germanes i un germà. A més té també un germanastre.

Es va graduar a la North Syracuse Central High School l’any 1967. En aquella època els que el coneixien creien que Richard seria músic ja que tocava molt bé el piano i la trompeta a més de compondre els seus propis temes. Però a banda d’això també  destacava en els esports. Això li va servir per aconseguir una beca com a gimnasta, la qual cosa li va obrir les portes de la Universitat de Massachusetts. Va sorprendre a tothom quan va triar estudiar Filosofia. Aquests estudis però, els va abandonar després de dos anys, per a submergir-se, allà pel 1969, en una vida bohèmia, influenciat pel moviment hippy, fent estada tot sovint a la península de Cape Cod, al propi estat de Massachusetts, juntament amb altres amics, on vivia en contacte amb la natura. Casualment, allí va conèixer a un productor artístic que el va animar a fer un càsting per una obra teatral que s’estava preparant a Seattle, per a representar-se en el Repertory Theatre. Aquell va ser l’inici de diverses interpretacions teatrals representant petits papers, però no havia perdut en cap moment el seu cuquet per la música, així que va traslladar-se a Vermont i va provar sort com a trompetista.

No va trigar gaire en adonar-se que la música no li estava donant allò que buscava, per tant va retornar a la interpretació. Es va traslladar primer a Nova York i després a Londres, on va aconseguir el paper de Danny Zuko al musical Grease en la seva versió teatral. Era l’any 1973. Això li va obrir les portes a tornar-lo a interpretar a Broadway. D’aquells anys destaca també el seu treball a El somni d’una nit d’estiu al Lincoln Center de Nova York i a l’obra La feréstega domada.

Va intervenir, aquell mateix any 1973, a la TV Movie Chelsea D.H.O. en un rol secundari. Va fer la seva primera aparició cinematogràfica a l’any 1975 amb un discret paper a Quiero la verdad (Report to the Commissioner), però no va començar a prendre una certa notorietat fins als seus treballs a Buscant el Sr. Goodbar (1977), Días del cielo (1976) i Ianquis (1979).

Al desembre d’aquell mateix 1979 va tornar als escenaris de Broadway i al 1980 va estrenar una nova pel·lícula en la que encarnava a un gigoló professional a American Gigolo que va resultar ser tot un èxit. El seu treball posterior, Oficial i cavaller (1982) va ser un treball que el va situar a la part més alta de la professió amb una pel·lícula que va ser la segona més taquillera de l’any, només després d’ET, l’extraterrestre.

A partir d’aquí els grans títols el van acompanyar en el seu camí: Sense alè (1983), Cotton Club (1984) –on, per cert, toca la trompeta–, El rei David (1985), Atrapats sense sortida (1986), Assumptes bruts (1990)... fins que aquell mateix 1990 va protagonitzar una comèdia romàntica que va situar-lo a l’Olimp dels actors: Pretty Woman.

A nivell personal, va haver-hi un fet que va marcar profundament la seva vida: a la dècada dels ’70 va viatjar a l’Orient i va entrar en contacte amb la cultura tibetana. Va poder veure l’opressió que patia el poble tibetà per part de la Xina. L’actor ho recorda així: estava buscant-me. Tractava de trobar-li sentit a l’univers, però era incapaç. Va ser llavors que vaig descobrir el budisme, i va aconseguir donar-li sentit a tot. Des de llavors em sento molt afortunat per això. El budisme em va mostrar un camí per a viure sense experimentar tanta por, em va treure el temor a explorar i descobrir coses. Com a conseqüència de tot això uns anys més tard va deixar les seves arrels metodistes i es va convertir al budisme tibetà.

A l’any 1983 va fer-se amic del 14è Dalai Lama, en Tenzin Gyatso, a qui Gere considera el seu mestre, pare i germà. Al llarg dels anys, l’actor ha aprofitat totes les ocasions que se li han presentat per a explicar-li al món la situació en la que es troba el Tibet i a l’any 1987 va cofundar la Tibet House a Nova York, una organització que té com a destí protegir i restaurar el patrimoni cultural i espiritual tibetà i la Gere Fundation, una associació d’ajuda al Tibet. Aquesta defensa oberta a la situació d’opressió que pateix el Tibet va motivar que fos vetat per a la presentació de la cerimònia dels Oscar el 1993. Això no el va frenar per demanar, a l’any 2007, el boicot als Jocs Olímpics de Pequin del 2008.

Després de la mort de Tenzin Delek Rinpoche, un lama tibetà condemnat a cadena perpètua pels xinesos per un delicte que no havia comés, Gere va promoure un homenatge a la seva memòria el 14 de juliol de 2015 al Comitè de Drets Humans del Congrés de Washington.

A banda de la causa tibetana també ha defensat els drets dels pobles indígenes de l’Amèrica Central a les seves estades a Hondures, Nicaragua i El Salvador i és membre de Survival International. Tanmateix ha donat suport a la Fundació Nord-americana d’Investigacions sobre la SIDA, ha participat en el repartiment de menjar als refugiats rescatats a la Mediterrània, en un projecte d’investigació del càncer infantil i en diverses iniciatives en favor de la gent sense sostre...

 

Oficial i cavaller (An Officer and a Gentleman,1982). Drama romàntic dirigit per Taylor Hackford que compta amb Richard Gere en el paper principal com a Zack Mayo, un jove aspirant a oficial naval, i Debra Winger com a Paula Pokrifki, la protagonista femenina. Louis Gossett Jr. interpreta el Sergent Emil Foley, el sever instructor de la base naval.

Oficial i cavaller narra la història de Zack, un jove amb problemes, que decideix unir-se a la formació d'oficials de la Marina dels Estats Units. Durant el seu temps a la base naval, inicia una relació complicada amb Paula i rep l'entrenament rigorós del Sergent Foley, amb l'objectiu d'aconseguir ser un oficial i guanyar la desitjada gorra blanca que simbolitza l'èxit.

La pel·lícula presenta la famosa cançó Up Where We Belong, interpretada per Joe Cocker i Jennifer Warnes. La cançó va guanyar l'Oscar a la Millor Cançó Original i va ser un èxit a les llistes de música.

Louis Gossett Jr. va guanyar l'Oscar al Millor Actor de Repartiment pel seu paper com a Sergent Emil Foley. Va ser la primera vegada que un actor negre guanyava aquest premi en aquesta categoria.

La pel·lícula va ser un èxit tant de crítica com de públic. Va ser aclamada per la seva narrativa emotiva, les actuacions dels actors principals i la seva representació realista del món militar i ha mantingut la seva influència al llarg dels anys, continuant sent una referència en la cultura popular. Va ser un treball fonamental per a consolidar la carrera de Richard Gere com a actor principal.

 

Atrapats sense sortida (No Mercy, 1986). Es tracta d’una pel·lícula d’intriga i d'acció dirigida per Richard Pearce. Les estrelles principals són Richard Gere i Kim Basinger. Aquesta obra conté molts elements estètics del cinema negre clàssic com ara l’ús de la il·luminació amb ombres pronunciades.

La seva trama segueix Eddie Jillette (Richard Gere), un detectiu de Nova Orleans que busca venjar  la mort del seu amic, que ha estat assassinat per un narcotraficant francès. Per aconseguir aquesta venjança, Eddie contacte amb l'atractiva Michel Duval (Kim Basinger), la qual està relacionada amb el criminal que Eddie vol atrapar.

Tant Richard Gere com Kim Basinger van ser elogiats per les seves actuacions en aquesta pel·lícula. La química entre els dos protagonistes contribueix al desenvolupament de la història. Aquesta va ser la primera vegada que tots dos van treballar junts. Més tard es van tornar a reunir a Anàlisis final (Final Analysis, 1992).

La pel·lícula va ser rodada a Nova Orleans, i aquesta ciutat ofereix una atmosfera distintiva i exòtica que es reflecteix en moltes de les seves seqüències. Les localitzacions van ser escollides per capturar l'ambient característic i per proporcionar una base autèntica per a la trama.

La pel·lícula compta amb una banda sonora original composta per Alan Silvestri, tot un especialista en música per a pel·lícules.

Assumptes bruts (Internal Affairs, 1990). Pel·lícula policial i de suspens dirigida per Mike Figgis que destaca pel seu to intens i pel seu retrat psicològic dels personatges.

La història se centra en els esforços d'un jove oficial de la policia de Los Angeles, Raymond Avila (Andy García), que és assignat a una unitat especial d'afers interns. Avila és posat a investigar la conducta d'un veterà detectiu, Dennis Peck (Richard Gere). Tot i que inicialment sembla ser un cas rutinari, a mesura que Avila va investigant, descobreix les intricades xarxes de corrupció i crim que es mouen al voltant del detectiu Peck.

La trama es desenvolupa amb molta tensió i dramatisme, amb els personatges involucrats en una complexa xarxa d'intrigues i dobles intencions. La relació entre Avila i Peck es converteix en el punt central de la història, amb Avila volent demostrar la corrupció de Peck, mentre aquest últim intenta manipular la situació al seu favor.

Aquesta pel·lícula va rebre crítiques positives per les actuacions dels seus actors principals, especialment per la interpretació de Richard Gere. La química entre Gere i García va ser elogiada i va contribuir a l'èxit de la pel·lícula. La revista Time Out la va qualificar d’obscura, perillosa i pertorbadora.

Pretty Woman (1990). Comèdia romàntica dirigida per Garry Marshall, protagonitzada per Richard Gere i que va llençar definitivament a la fama a Julia Roberts.

La trama de Pretty Woman se centra en una prostituta, Vivian Ward (Julia Roberts), que té un encontre casual amb un home de negocis, Edward Lewis (Richard Gere), a Beverly Hills. Edward, que està en la ciutat per negocis, contracta Vivian perquè sigui la seva acompanyant durant una setmana. Durant aquest temps, els dos personatges desenvolupen una relació peculiar i es van enamorant l'un de l'altre.

La pel·lícula aborda temes com les diferències socials i econòmiques, el canvi personal i la possibilitat de trobar l'amor en llocs inesperats. Pretty Woman va ser aclamada pel seu toc lleuger, la química entre els seus protagonistes i la seva banda sonora memorable.

Julia Roberts va rebre nombrosos elogis per la seva actuació com a Vivian i va ser nominada a l'Oscar com a Millor Actriu, tot i que no va guanyar. La pel·lícula també va ser un èxit financer i es va convertir en un clàssic de la comèdia romàntica dels anys ‘90.

Van ser considerades algunes opcions alternatives per als rols principals abans de l’elecció de Julia Roberts i de Richard Gere. Molly Ringwald va ser considerada inicialment per al paper de Vivian, mentre que Al Pacino podria haver interpretat el paper d'Edward. Avui resulta impensable imaginar-nos la pel·lícula protagonitzada per alguna persona que no fossin Gere i Roberts!

Tots dos actors van tornar a coincidir novament sota la direcció del mateix Garry Marshall a Novia a la fuga.

Anàlisi final (Final Analysis,1992). Thriller dirigit per Phil Joanou i protagonitzat per Richard Gere, Kim Basinger, Uma Thurman i Eric Roberts.

La història segueix al Dr. Isaac Barr, un psiquiatra interpretat per Richard Gere, que es veu embolicat en una trama complexa i perillosa. Barr atén a una pacient, interpretada per Uma Thurman, i quan coneix a la seva atractiva germana, interpretada per Kim Basinger inicia una relació amb ella. A mesura que la trama es desenvolupa, es revelen secrets obscurs i la vida del protagonista es complica.

Anàlisi final
es presenta com un thriller psicològic amb molts elements d’intriga. La trama està plena de girs inesperats i secrets que es revelen a mesura que es desenvolupa la narrativa. Per mantenir l'impacte d'aquests moments, es va fer un esforç per mantenir en secret certs detalls de la trama fins al seu llançament, evitant revelar massa informació en els tràilers i altres materials promocionals.

Part de la pel·lícula va ser filmada a San Francisco, una ciutat que proporciona un teló de fons pintoresc per a moltes de les escenes. Les localitzacions a la ciutat van contribuir a l'atmosfera i l'estil visual de la pel·lícula.

Mr. Jones (1993). Drama romàntic dirigit per Mike Figgis, que ja havia dirigit anteriorment a Gere a Assumptes bruts. Figgis, que també és un talentós músic i compositor, va contribuir a la banda sonora de la pel·lícula, creant una atmosfera musical que complementa el to emotiu de la història. A banda, el director va tenir una motivació personal per dirigir aquesta pel·lícula: la seva pròpia mare va patir de trastorn bipolar, cosa que va influir en la seva decisió de tractar aquest tema de manera honesta i sensible.

Està protagonitzada per Richard Gere en el paper de Mr. Jones, un home maníac-depressiu amb un esperit lliure i impulsos incontrolats. Lena Olin interpreta el paper de la Dra. Libbie Bowen, una psiquiatra que tracta de comprendre i ajudar a Jones.

Mr. Jones aborda la maníac-depressió (ara anomenada trastorn bipolar) d'una manera que resalta els seus aspectes més destacats. Richard Gere es va preparar a fons per interpretar el paper de Mr. Jones. Va parlar amb metges i altres professionals de la salut mental per comprendre millor la condició del seu personatge. A més, va passar temps amb persones reals que patien de trastorn bipolar per captar de manera autèntica els trets del personatge.

La interpretació de Richard Gere com a Mr. Jones va ser aclamada pels crítics. Gere va oferir una actuació sensible i complexa, transmetent de manera efectiva les diferents facetes del personatge.
 

Les dues cares de la veritat (Primal Fear, 1996). Thriller judicial dirigit per Gregory Hoblit que està basat en la novel·la homònima escrita per William Diehl. La pel·lícula destaca per la seva trama intensa, els seus girs inesperats i les actuacions notables dels seus protagonistes.

La història segueix a Martin Vail, un prestigiós advocat de la defensa  (Richard Gere) a partir del moment que decideix prendre el cas d'Aaron Stampler, un jove i aparentment ingenu acusat de l'assassinat brutal d'un arquebisbe. El personatge d'Aaron Stampler és interpretat per Edward Norton. A mesura que la trama es desenvolupa, Vail comença a descobrir més sobre el passat de Stampler i es troba amb sorprenents revelacions que posen a prova la seva comprensió del cas.

Aquesta pel·lícula va marcar el debut cinematogràfic d'Edward Norton, que va rebre aclamació instantània per la seva actuació. La seva habilitat per interpretar amb talent els matisos del seu personatge va cridar l'atenció, i aquesta pel·lícula va ser el començament d'una carrera plena d’èxits per a Norton a Hollywood.

Richard Gere, a més de protagonitzar la pel·lícula, va ser també productor executiu.

A més de la nominació a l'Oscar per a Edward Norton, la pel·lícula va rebre altres reconeixements. Aaron Kruger, el guionista, va ser nominat per al Premi de l'Acadèmia Britànica de Cinema a la millor adaptació de guió, i la pel·lícula va obtenir altres nominacions i guardons en diferents cerimònies.


Chicago (2002). Pel·lícula musical dirigida per Rob Marshall i basada en el musical homònim de Bob Fosse, que va ser creat l'any 1975 i que a la vegada es basa en una obra de teatre homònima de 1926 escrita per Maurine Dallas Watkins. La seva trama està basada en part en històries reals de crims passionals i en el sistema judicial de l'època.

La trama de Chicago es desenvolupa a la dècada de 1920 i segueix la història de Roxie Hart, (Renée Zellweger), i Velma Kelly (Catherine Zeta-Jones), dues dones que aspiren a la fama i que es veuen involucrades en crims passionals. L'advocat Billy Flynn (Richard Gere), es converteix en el defensor legal de les dues protagonistes, i la pel·lícula explora els temes de la corrupció, la manipulació de la premsa i la cerca de la celebritat.

El que destaca a Chicago és el seu estil visual, amb números musicals que es presenten com fantasies extravagants que es desenvolupen dins de la ment dels personatges. Els números musicals són dinàmics i estilitzats, amb una coreografia esplèndida. La pel·lícula va ser aclamada per la crítica i va guanyar diversos premis, inclosos sis premis de l'Acadèmia, com ara el de Millor Pel·lícula, Millor Actriu de Repartiment (Catherine Zeta-Jones) i Millor Direcció Artística.

Chicago també és coneguda per la seva banda sonora, que inclou cançons memorables com Cell Block Tango i All That Jazz. La pel·lícula va contribuir a renovar l'interès pel gènere del musical a Hollywood i va ser un èxit tant de crítica com de públic.

En ella descobrim les dots com a cantants i ballarins del trio protagonista, mostrant-nos una faceta dels tres actors desconeguda fins el moment.

Sempre al teu costat, Hachiko (Hachi: A Dog’s Tale, 2009). Pel·lícula dirigida per Lasse Halström en la que ens presenta  una commovedora història basada en fets reals.

Ens mostra com el professor Parker Wilson (Richard Gere) un dia, casualment, es troba amb Hachi, sol i abandonat. Hachi és un preciós cadell de gos de la raça Akita que havia estat criat per un monjo del Japó i que per estranyes casualitats va quedar perdut per aquell indret. A partir d’aquest encontre, en Parker el recull i decideix quedar-se’l. Ràpidament s’estableix entre tots dos una forta relació. Quan el professor marxa a treballar, Hachi l’acompanya a l’estació i quan torna de la feina, el gos està allí, novament, esperant-lo. És un ritual diari que s’havia muntat el propi Hachi... però un bon dia, mentre està donant les seves classes, Parker pateix una aturada càrdio-respiratòria i mor. Hachi resta com sempre a l’estació i van ser inútils tots els intents perquè marxés d’aquell indret. Va quedar-se esperant al seu amo i amic 10 anys, fins que mor en el mateix lloc on havia restat tot aquell temps. 

Aquesta pel·lícula és un homenatge a l’amistat i a la fidelitat que un gos pot sentir pel seu amo.

Invisibles (Time Out of Mind, 2014). Pel·lícula dramàtica escrita i dirigida per Oren Moverman. El director va voler captar la vida de les persones sense sostre de manera molt autèntica. En lloc de construir escenaris o utilitzar extres, es van filmar moltes de les escenes a llocs reals de Nova York amb persones reals que vivien en aquesta situació. Aquestes persones van ser reclutades per a aportar autenticitat als personatges secundaris i la seva col·laboració va proporcionar una perspectiva única i realista a la pel·lícula, dotant-la d’una autenticitat especial.

La trama de la pel·lícula gira al voltant de George (Richard Gere), un home que es troba sense sostre als carrers de Nova York. La història se centra en la lluita diària de George per sobreviure i en la seva relació amb altres persones sense llar, alhora que tracta amb les dificultats de la vida als carrers de la ciutat. La pel·lícula intenta donar una visió realista de la vida d'aquestes persones i explorar temes com la solitud, l'aïllament social i la recerca d'identitat.

Richard Gere –que va ser també co-productor de la pel·lícula–, va preparar-se per al paper passant temps als carrers de Nova York, barrejant-se amb persones sense llar.

Una característica destacada d'Invisibles és la manera en què la càmera capta la vida urbana i com la història se centra més en els moments de la vida quotidiana de George que en una trama narrativa convencional. La pel·lícula busca oferir una mirada introspectiva i empàtica de les experiències de les persones sense sostre.

Justin Chang a Variety va escriure sobre ella: una commovedora, fascinant i inquietant peça de poesia urbana.